dijous, 24 de novembre de 2016

L'ofici del mal

Diu J.K. Rowling als agraïments finals d'aquesta novel·la que s'ho ha passat molt bé escrivint aquesta història, tot i que els temes que tracta (violació, abús de menors, prostitució) són d'allò més escabrosos. Només puc dir que tan de bo que això demostrés que la diversió s'encomana perquè jo m'ho he passat d'allò més bé llegint-la. Aquella sensació que vols avançar però no vols que s'acabi?

Doncs això, durant 500 pàgines. I no les tenia jo totes amb mi, venint de la novel·la anterior, que va passar per les meves mans sense pena ni glòria. Però "L'ofici del mal" torna a proporcionar les estones de diversió que recordava de la primera entrega del Cormoran Strike y la Robin.

Cormoran Strike és un gran personatge. Si més no, aquesta és la conclusió a la que he arribat després de la lectura d'aquest tercer cas del detectiu anglès. És la barreja justa d'antiheroi, valentia, intel·ligència, humanitat, rauxa i deducció que li demano a un protagonista. I els seus passejos per Londres et fan entrar moltes ganes d'anar-hi, també ho he de dir.

És innegable que J.K.Rowling sap entretenir i estructurar una història, oferint l'argument al lector com si fos una capsa de bombons, en petites dosis justes per deixar-te amb ganes de menjar-te tota la capsa.

El llibre és: L'ofici del mal. Galbraith, Robert.

diumenge, 13 de novembre de 2016

La solterona

Vaig encetar "Tan poca vida" i no em va acabar d'enganxar, ni d'interessar el que hi passava. Vaig saltar a "Receptes per enamorar i matar" i tot anava molt bé; els nivells de lecturina creixien, l'argument m'interessava, era una novel·la negra diferent, i de cop i volta, es va esguerrar, per un detallet insignificant però que em va matar les ganes. Allò que, de cop i volta, l'autora es treu un personatge del barret que li encaixa per fer avançar la trama. No és just!

Finalment, torno arrossegant els peus fins la meva llista de Vull llegir i faig una aposta segura. I, òbviament, l'encerto.

"La solterona", d'Edith Wharton, es va escriure el 1921 i és una fina i mordaç fotografia de la societat benestant de mitjan s.XIX i representa una actual coincidència amb un tema que ara mateix comença a omplir pàgines de literatura i columnes d'opinió: la maternitat. Dues dones, cosines, fan el que poden per pujar a una criatura d'un orfenat i la història se centra en la importància dels sentiments i de la maternitat.

És una novel·la de només 136 pàgines però cal llegir-la.

El llibre és: La solterona. Wharton, Edith.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Los Watson

Dosifico la Jane Austen amb la cura del qui sap que s'està gaudint d'alguna cosa que té la mida molt comptada i que s'acabarà aviat. Fins i tot quan es tracta, com aquest cas, d'una història inacabada.

"Los Watson" és una història que Jane Austen no va acabar i, tot i que és clarament deduïble per on aniria tot plegat i que al final del llibre hi ha una explicació de per on podrien haver anat els trets, això no treu que et quedis amb ganes de poder-la llegir.

Trobem aquí un argument habitual de Jane Austen, amb la crítica de la situació de la dona de l'època i la trama típica del matrimoni, però això no treu en cap cas que és (o hauria estat) una gran novel·la.

La història m'ha encantat però aquí, el que m'ha guanyat del tot és l'edició de Nordica Libros i, particularment, les il·lustracions de la Sara Morante. Aquesta petita joia il·lustrada sembla una peça de col·leccionista, el típic llibre que jo ensenyaria a tothom que vingués a casa.

Maco perquè sí.

El llibre és: Los Watson. Austen, Jane.

dijous, 27 d’octubre de 2016

Les noies

És impossible saber que tot el decorat que fa servir Emma Cline per a la seva història està basat en els assassinats de Charles Manson i que no se't  posin els pèls de punta. I ja ni us recomano buscar gaire informació sobre el cas perquè, si ensopegueu amb les fotografies dels morts, quedareu garratibats.

No hi ha prou vocabulari en cap llengua, ni jo tinc prou capacitat d'abstracció per aconseguir entendre que algú, per molt adolescent que sigui, per molt desesperat per trobar amor, i molt col·locat que vagi, pugui arribar a perdre la dignitat de tal manera que es deixi convèncer per un guillat que manipuli els teus valors eliminant-los fins convertir-los en res. No puc justificar el comportament sectari. El ramat humà.

Però el cert és que Emma Cline defuig completament el morbo que podria haver empastifat la novel·la, per cenyir-se a la ment adolescent a la recerca de l'estimació, la comprensió d'un mateix i del món i de les restes de remordiment, por o penediment que un fet de joventut pot causar en la vida adulta. La motxilla de " i si" que es van arrossegant de dècada en dècada.

A hores d'ara, que vingui jo a dir-vos que "Les noies" és una gran novel·la, quan la xarxa en va plena, quan ja s'ha anunciat pel·lícula, quan tothom que se la llegeix n'acaba encantat, no aporta gaire. Però què voleu que us digui, és una gran novel·la.

El llibre és: Les noies. Cline, Emma.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Todo lo que no te conté

Una altra vegada, Goodreads l'ha encertat amb mi. Mesos enrere, aquesta xarxa social literària anava plena de gent que elogiava "Everything I never told you", en vaig llegir en diagonal la sinopsi i vaig pensar que podia encaixar. Encaixar, un verb que li escau perfectament.

I no és simplement qüestió d'encaix, el que he tingut amb aquesta història. És que aquesta novel·la és completament rodona i m'ha encantat. Tant, que crec que és un dels meus favorits de l'any.

El començament de la història ja et deixa les coses clares: la Lydia és morta i, a partir d'aquí, es va teixint una xarxa de dubtes que podria ben bé ser un assaig perfecte de com es forma l'odi; de com de difícil pot arribar a ser el paper de la família en la formació de la personalitat; de la manera desesperada com tothom, en un moment o altre, necessita sentir-se part d'alguna cosa, la necessitat d'encaixar.

"Todo lo que no te conté" té passatges on la tristesa es mastega i costa fer-la passar gola avall. Cada personatge té el seu drama particular i, junts, mostren un trencaclosques que t'esclata al cor quan ,poc a poc, et van encaixant totes les peces.

No us la deixeu perdre. És maca perquè sí.

El llibre és: Todo lo que no te conté. Ng, Celeste.


dissabte, 8 d’octubre de 2016

Escribir ficción

Llegir sobre escriure sempre aconsegueix que llegeixi d'una altra forma. Saber més sobre el procés fa que gaudeixi més del resultat, que busqui més matisos, més riqueses, que vagi més enllà.

És innegable que aquesta guia pràctica és un repàs molt ampli de moltes de les coses que cal dominar per escriure però, com sempre que m'aboco a aquest tipus de llibre, hi trobo més una motivació general per seguir escribint (sigui com sigui que ho faci) que no pas coneixement. I no per què no em calgui saber el funcionament de la teoria, sino perquè llegir té una màgia afegida al ja de per si evident plaer de la lectura: acabes per saber de forma inconscient aspectes de l'ofici d'escriure, conceptes que adquireixes de forma natural a base de llegir, i de llegir més, i de seguir llegint.
M'encanta llegir i m'apassiona escriure. No és d'extranyar, doncs, que un llegir sobre escriure sigui una de les meves aficions preferides i, per tant, no seria gens objectiva (ni vull ser-ho!) si us digués a partir d'aquí que el llibre m'ha agradat molt i que l'he devorat i que he fet tots i cadascun dels exercicis que proposa.

No us ho diré. Però és ben cert. Au va, si us interessa ni que sigui una miqueta tot el que té a veure amb la creació literària, endinseu-vos en aquesta guia.

El llibre és: Escribir ficción de l'academia Gotham Writer's Workshop.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Maximilien Heller

Un jove de cabell més aviat llarg, de tarannà turmentat, solitari, enganxat a l'opi, misantrop, amb grans dots deductives i facilitat per a la disfressa, deixa la tranquil·litat de la seva desordenada habitació per investigar un crim que ens és narrat per un metge de caràcter tranquil i ordenat (us va sonant?) que li fa d'ajudant i, per què negar-ho, d'admirador número u.

No, no estic parlant de Sherlock Holmes, però podria ser perfectament que Conan Doyle s'inspirés en aquesta novel·la francesa que es va escriure una dècada abans que el famós investigador de Baker Street. En fi, avui en dia les xarxes anirien plenes de memes i piulades acusant-lo de plagi. Coses bones de viure al segle XVIII.

M'ha resultat molt difícil abstreure'm i convèncer la meva ment que no estava llegint un Sherlock Holmes. Tan difícil que al final m'he donat per vençuda i he pensat que tant hi feia, Heller o Holmes, que la història m'estava entretenint i que ja en tenia prou.

Si bé sempre prefereixo anar esbrinant qui és el culpable a mida que passa la novel·la, cosa que aquí no passa, he seguit amb interès la trama de la història gaudint de l'evolució de la història i del personatge.

El llibre és: Maximilien Heller. Cauvain, Henry.