El secreto de Christine

0 comentaris
Tenia a la llista de pendents la darrera novel·la de Benjamin Black (alter ego de John Banville) i era l'opció triada per continuar després de "Los cuerpos extraños". En aquell moment de començar vaig caure que havia llegit que formava part d'una sèrie i, no vaig voler començar la casa per la teulada i que em passés com amb el Mankell (que ho he llegit tot però desordenat) o el Silva (que en pocs dies me'l vaig llegir tot seguit després d'haver-ne llegit algun a l'atzar).

Així doncs, he començat pel principi amb el patòleg Quirke i no sabeu l'alegria que m'ha donat.

Arriba el periode de vacances i ja em llenço a la novel·la negra de cap i res no em pot agradar més que descobrir que tinc tota una nova sèrie per devorar.
Si començo pel començament he de dir que quina llàstima el títol tan anodí, poc original i suadet que van triar, tenint en compte el doble joc que dóna el títol original "Christine Falls" que es relaciona tan bé amb la trama.

Dit això, la novel·la és l'exemple que es pot escriure molt bona novel·la negra sense que sigui obligatori viatjar a Suècia. És evident que estem parlant d'un autor consagrat que ha triat aquest gènere i un pseudònim a mode de divertiment, com qui fa sudokus al metro. Vull dir: la qualitat se li presuposa. I tot i així, jo m'atreveixo a dir que en té molta, que crea una atmosfera en blanc i negre (com si llegissis una pel·lícula dels anys 30 o 40, amb aquelles americanes tan estrafetes, amples d'espatlles i estretes de cintura i els pantalons de pinces) on els personatges es poden moure amb comoditat per fer-te creure que, al final, la trama (el retrat de dues famíles de Dublín i Estats Units i la història d'una noia morta i la seva filla) tampoc és tan important perquè cada descripció que fa Black/Banville compta per si sola. Totes les peces van encaixant poc a poc i sense sortides dramàtiques ni espectaculars. Simplement la informació que et permet completar el quadre, la vas trobant aquí i allà i acaba per recrear les escenes, les idees i els per quès. Tot molt acurat, molt pensat, escrit amb molta precisió.

Sé que, més enllà de seguir amb la segona novel·la de la saga (que ja he començat), és molt possible que Benjamin Black es converteixi en un dels meus autors més llegits. En fa tota la pinta.

El llibre és: El secreto de Christine. Black, Benjamin. Trad. Miguel Martínez-Lage. Alfaguara. Madrid, 2007. ISBN 9788420498546.

Los cuerpos extraños

2 comentaris

Després de la marató de Lorenzo Silva que vaig fer l'estiu passat (de la que us en parlava aquí i aquí), ja vaig incloure les aventures del brigada Bevilaqcua i la sargent Chamorro a la meva zona de comfort lectora.

Aquesta útlima novela segurament no és la millor, però segueixo pensant que Silva té un domini de la llengua que pot atrapar al lector, sigui en novel·la negra sigui en un altre tipus de narració i que l'ús del sarcasme que fan els seus persontages és una de les característiques que més m'agraden.

Coincideixo en repetir que de vegades fa l'efecte que tots els personatges són massa ocurrents i que enraonen d'una manera massa similar, però també he de reconèixer que m'agrada tant aquest estil que no hi trobo més pega.

La mort d'una alcadessa a un poble costaner de la Comunitat Valenciana, arrossega cap allà els protagonistes des de Madrid i, mort apart, la història personal de la Virginia Chamorro ens acompanya com una ombra durant tota la novel·la. Però, com en totes les novel·les de Silva, trobem que va molt més enllà de la ficció que ens pugui estar narrant. Hi trobem un retrat (amb la mala llet justa, diria jo) de l'actualitat, els costums i les manies de la societat actual i tot apunta - afortunadament per aquells qui gaudim d'aquesta saga- a que aquesta sèrie anirà creixent. Arribats a aquest punt, les històries personals dels personatges protagonistes tenen unes arrels molt sòlides però també unes ramificacions que, fa tota la sensació, sembla que estan llestes per estrendre's cap al futur.

Si sou de novel·la negra, no cal que comenceu per aquest títol, però tingueu a la vostra llista de pendents donar-li una oportunitat a Lorenzo Silva. Crec que no us decebrà.

El llibre és: Los cuerpos extraños. Silva, Lorenzo. 352 p. Destino. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-233-4834-3.

Canadà

0 comentaris
Aquest és un llibre de límits en tots els sentits que se li puguin atribuir a la paraula.

Límits entre països, límits personals, punts on establim els límits entre el que considerem bo i dolent, adequat i inadequat, normal i rar.

Canadà, tal com ho veig, és un viatge i una mirada enrere; un parar-se a pensar en en quin moment vam aprendre les coses que ens han fet com som. Una història extraordinària que es torna creíble per la força i la precisió de Richard Ford, que composa una narració a base de les paraules justes i que, fins i tot essent com és una narració en primera persona (del personatge principal, Dell de quinze anys, no de l'autor), busca la veritat i el no enganyar-se a si mateix. Es recorda com van anar els fets però també què va sentir en aquell moment donat, què va pensar quan la seva vida "normal" (allò que ell coneixia per "normal") es va capgirar i es va convertir en una altra cosa.

Canadà no és una novel·la trepidant. Necessita el seu temps i, de vegades, semblaria que no passa res (o que te l'hagin espatllat al principi quan, a la primera pàgina, el protagonista ja et desvetlla el que serà la trama de la història), si no fos perquè sí que passa. Passen moltes coses i en moltes ocasions et fan pensar en tu mateix i en com afrontes els canvis i la vida en general. És una novel·la on els fets, grans, exagerats, al límit, ocasionen que la novel·la avançi allà on sembla que no ho faci: a l'interior de les persones, als sentiments, a les reflexions, les pors.

Molt recomanable. Però no la llegiu al metro, que és una pena, de debò. A mi se m'anaven barrejant les construccions sintàctiques perfectes de Ford (curtes, contundents, amb les paraules necessàries) amb la música a crits que sortia d'uns auriculars tres seients més endavant. Una pena.

El llibre és: Canadà. Ford, Richard. Trad. Josefina Caball Guerrero. 438 p. Empúries. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-9787-907-1.

Daisy Miller

0 comentaris
Sé que fa molts anys vaig llegir "Una altra volta de rosca" i recordo que em va agradar força però la lectura de l'edició bilingüe de Daisy Miller que em van convidar a llegir des de l'editorial Agde Llibres (i que he de dir que, si sou com jo que això de llegir en anglès us fa mandra, aquestes edicions són perfectes. Tot i que també s'ha de reconèixer que aquesta obra en concret fa de bon llegir per un nivell d'anglès mitjanet, com ara el meu) m'ha fet venir ganes de tornar-lo a agafar i rellegir-lo amb els meus ulls actuals.

Aquesta novel·la curta narra la història d'una jove americana, moderna i gens preocupada per les convencions socials de l'època. Escrita el 1878, el que comença com una comèdia lleugera i fins a cert punt còmica, es va tornant més densa i tràgica a mida que va avançant la trama.

Escrita des del punt de vista d'un sol personatge, "Daisy Miller" és, tal com jo ho entenc, un exemple de com es creen els personatges literaris, com se'ls dóna personalitat i ànima i de com, a més, es poden presentar uns fets sense jutjar els personatges que els protagonitzen.

Una lectura curteta, amena i recomanable.

El llibre és: Daisy Miller. James, Henry. 160 p. Agde Llibres.  Barcelona, 2013. ISBN 978-84-941252-0-1.

El jilguero

1 comentaris
Aquesta va ser la (digues-li) ressenya que em va encuriosir per llegir "El jilguero". Algú que no se l'havia llegit que en parlava perquè una amiga li havia dit que era molt bona.
Arriscat, eh?
El cas és que el vaig veure als prestatges d'algunes llibreries i em va cridar l'atenció. Vaig investigar prou per saber que la seva autora havia rebut el Pulitzer per les mil i escaig pàgines d'aquesta novel·la i un comentari llegit al vol per internet que deia una cosa així com que era el primer clàssic del s.XXI em van acabar d'encuriosir.
Si és que em sembla que no n'aprendré mai, ostres tu!
Anem a pams.
No sé què és el que ha de tenir una novel·la per guanyar el premi Pulitzer: una bona història? (qui pot decidir que una història és bona?), uns bons personatges? (tornem-hi), una trama el·laborada?, més de mil pàgines? No ho sé. Tampoc sé que és el que, de tot això, podriem dir que té aquesta novel·la.
"El jilguero" és el viatge vital d'en Theo que comença en un moment molt traumàtic de la seva vida. A partir d'aquí, avança en diversos escenaris i se'ns presenten una sèrie de personatges (caracteritzats amb més o menys èxit, segons la meva opinió) que ajuden a explicar com aquest noi amb aparença de Harry Potter es converteix en un tipus d'adult determinat. Res que no s'hagi vist abans.
Per ser una novel·la tan gruixuda, que d'entrada sembla que pot fer que certs lectors es tirin enrere, s'ha de reconèixer que (durant les primeres 500 pàgines) passa força bé. L'estil de Donna Tartt atrapa, és clar, entenedor, senzill i sense pretensions. "Best-seller de qualitat" he llegit en algun lloc. No sé pas si això és bo o dolent però podria ser que fos cert.
Ara bé (a partir d'aquí, venen els "peròs"):
No m'ha portat enlloc (pataxap!) i m'ha generat un entusiasme inicial que ha anat transformant-se en tedi. Un tedi molt llarg. La història engresca molt, al començament, i t'hi submergeixes de ple però poc a poc va baixant de ritme fins que sembla que s'atura (aquell moment horrorós, que sembla que el cap et caurà damunt la taula) per, finalment, repuntar una mica en una resolució que m'ha semblat poc afortunada i que poc o res té a veure amb el to de la resta del llibre. A més, també hi he trobat alguna parrafada grandiloqüent (el sentit de la vida, la mort, l'ésser humà...) que tampoc m'acaba d'encaixar amb la resta de la història.
M'ha sabut greu que una història que em prometia tant, hagi acabat semblant-me un bluf, amb un final tan decebedor.
Què hi farem...

El llibre és: El jilguero. Tartt, Donna. Trad. Aurora Echevarría. 1152 pàg. Lumen. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-264-2243-9.

Ànima

3 comentaris
Fem una prova. Obriu el Google i escriviu: "ànima wajdi mouawad ressenya"; us surten 3.270 resultats (en 0,59 segons). D'aquests, a l'atzar,mireu-ne uns deu o dotze i absolutament tots diuen, en algun moment de la ressenya: "(...) la seva dona (...) brutalment assassinada (...)".

Doncs bé. Sí. Hi ha una dona "brutalment assassinada" (com si assassinar no fos de per si un acte brutal, com si calgués adjectivar-lo) que és el punt de partida d'aquesta història.

Però penso que aquesta trama és una excusa, no és important; sí, un assassinat (brutal); sí, una recerca de l'assassí; no, no és una novel·la negra. Res de tot això és destacable, tal com ho veig jo. És tan sols el punt de partida, com us deia, la casella de sortida que obre molts altres camins i porta a moltes altres misèries.

El que realment importa en aquesta història, el que realment és brutal aquí, és el to i la fusteria amb que Mouawad construeix tot plegat: els personatges (amb descripcions tan simples, de vegades, que no et queda més remei que aplaudir), amb el·lipsis que expliquen mil detalls (encara que sembli contradictori), amb pàgines gairebé en blanc que t'estan revelant, realment, moltíssimes coses. El que realment importa aquí és que Ànima és tan brutal que hi ha hagut passatges que volia tancar els ulls. Però en aquesta cosa de la lectura, si tanques els ulls, atures la historia. I no volia aturar-me. Volia que s’acabés perquè em feia patir.

Ànima no és una novel·la per a tothom. És molt possible que no sigui ni una novel·la per a mi. És dura, és fosca, freda i et trepitja el cor.
Té una veu narrativa molt original que és molt millor quan no la saps fins que te la trobes, com ha estat el meu cas (cosa difícil perquè internet està plagat d'explicacions ben acurades dels narradors). I el com aconsegueix fer-la tan creïble, és per a mi l'èxit total i absolut d'aquesta història. Una cosa que sembla fàcil, però que no ho és gens, n'estic segura. Si hagués sabut amb antel·lació com s'explicava aquesta història és molt possible que no me l'hagués llegit perquè, així d'entrada, ho hagués trobat forçat. D'altra banda, dir-vos que calen nocions d'anglès fins i tot per a la traducció catalana. I si a més parles àrab i llatí, encara millor.

Cap al final (tercera part i el que podriem anomenar epíleg) i en algun episodi molt puntual de la segona part, trobo que decau una mica, però el nivell és tan alt des del principi que podriem dir que la baixada és perdonable. A mi gran part de la novel·la m'ha encantat, i una petita part m'ha decebut per les altes expectatives que jo mateixa me n'havia anat fent a mida que anava avançant.

Ànima és d'aquelles novel·les que toquen i que no deixen indiferent. Però val molt la pena si estàs disposat patir. A patir brutalment.

El llibre és: Ànima. Mouawad, Wajdi. Trad. Anna Casassas. 448 p. Edicions del Periscopi. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-940490-9-5.

El hombre arena

1 comentaris
Si és cert allò que vaig llegir una vegada a algú que no recordo que deia que s'és un autor consagrat quan aconsegueixes que el teu nom aparegui a la coberta del teu llibre en caràcters més grossos que els del títol, els Kleper es poden donar per consagradíssims. Tant a la versió castellana com a la catalana (que no vaig trobar encara en format digital), el pseudònim dels autors apareix en lletres enormes.

A aquestes alçades de la meva vida lectora, si una d'una cosa estic segura és de que en el camp de la novel·la de sang i fetge, està tot inventat.Tot i així, jo en seguiré llegint perquè m'atrapa, em deixa el cervell completament en blanc i aconsegueix que em centri tan sols en el que llegeixo. I això, tal com entenc jo això de la lectura, té molt de mèrit.

Així doncs, ja podeu preveure que no trobareu en aquest Kepler res que no hàgiu vist o llegit en d'altres novel·les del gènere. De tota manera, penso que aquesta és la millor de les històries (aquesta, aquesta i aquesta) que he llegit d'aquest matrimoni que escriu a quatre mans. I, com he pogut comprovar rellegint les ressenyes anteriors, he anat de menys a més amb aquesta saga. Ara ja no puc dir que no seguiré amb el que vagin publicant...a qui vull enganyar?

La història em va atrapar des del principi i m'ha mantingut pendent fins al final (final, final, final del tot!), on ja buscava ni que fossin poquíssims minuts per avançar cap al desenllaç.

Si avui heu de triar una novel·la per a un lector de novel·la negra, aquesta podria ser una bona tria.

El llibre és: El hombre de arena. Kepler, Lars. Trad. Sánchez, Pontus. 506 p. Planeta, 2014. Barcelona. ISBN 9788408124320.