dilluns, 22 de maig de 2017

Agnes Grey

Algú dirà que és difícil escriure una obra mestra si va i resulta que les teves germanes són la bomba i han escrit un llibrassos de la mida dels que van escriure les Brontë. Que, sobre això, jo també penso que van acaparar part del talent que no tenim la resta, perquè ja em diràs tu que ja és sort que siguin tres germanes i les tres puguin escriure així de bé.

Vull creure que si Anne Brontë fos una escriptora que no provingués d'una saga de bones escriptores, hauria tingut molta més anomenada i crec que Agnes Grey no fa més que donar-me la raó.

Una vegada més, Alba Clásica rescata un clàssic d'aquells que es té poc present, que es coneix poc. La història d'una noia de classe humil que comença a treballar com a institutriu, ens mostra tota la classe d'humiliacions i maltractes que una família de casa bona i zero educació podia infringir en una noia jove i amb coneixements, a través dels seus fills insofribles.

La història és lenta, si voleu, però crec que aconsegueix que vagis entrant en l'atmosfera de solitud que viu l'Agnes i que va filtrant-se poc a poc al lector.
No us diré que és una lectura recomanable, perquè crec que has de ser un amant de l'època per gaudir-ne, però jo, que ho sóc, l'he devorada.

dimecres, 10 de maig de 2017

Llum

Si no fos que escric el blog, mai no hauria llegit "Llum". Ho sé. N'estic segura. He estat més o menys bleda tota la meva vida, però el cas és que des que vaig tenir el meu fill, he pujat un grau. És així. No és que n'estigui especialment orgullosa, de ser més bleda, però les coses com són. I jo, llegint la contraportada de "Llum", mai de la vida hagués triat aquest llibre que anuncia als quatre vents que existeix per remoure't.

Però.

Fa unes setmanes, convidada per Trivium Gestió Cultural, vaig fer una xerrada sobre blogs i lectures i aquestes coses que tant m'agraden a mi. Òbviament, era d'esperar que, en un grup de lectors i escriptors, el tema de conversa mentre fèiem una copa de cava al final de la xerrada, fos la lectura. I aleshores es va fer la màgia. De les cinc o sis persones amb qui vaig tenir ocasió de conversar, quatre em van preguntar si havia llegit aquesta novel·la i, que si no, com era el cas, me l'havia de llegir.

Cal tenir estómac per llegir "Llum". Estómac i un bolígraf i una llibreta a mà per apuntar tantes i tantes, i tantes frases que són joies. La sensació que tinc ara, quan tot just me l'he acabat aquest matí, és aquesta: és un amor malaltís, sí (l'amor entre una dona de quaranta anys galopant damunt del cavall de la crisi de mitjana edat i una adolescent de tan sols dotze cap a tretze amb les seves hormones adolescents) i en canvi està explicat amb una netedat i amb una delicadesa que si et descuides, pots arribar a oblidar que és aberrant. Però és que aquesta història, aquest amor prohibit, és el de menys, de debò. La poesia que desprèn és tan preciosa, tan plena de matisos, amb tant de paisatge i d'olor...és tan maco! I en canvi, si et quedes amb l'esquelet, amb els fets pelats, esgarrifa.

Com me n'alegro d'haver fet cas de les recomanacions! No us perdeu "Llum", de debò. No sigueu bledes, com jo. Crec que serà una de les meves millors lectures d'aquest any. I de segur, una de les millors cobertes. Que maques que les feu, l'Altra Editorial!

dijous, 4 de maig de 2017

L'espectre

Voldria començar aquesta ressenya, fent-vos memòria d'això, d'aquí, d'aquest altre, d'això també, i, per acabar, d'aquest altre d'aquí.

Sí? Sou conscients de què suposa per a mi tornar aquí, per gust, a parlar d'un altre llibre de Jo Nesbo? Us podeu imaginar com agraeixo que no se'm vegi la cara mentre escric això sobre un (altre) llibre d'un autor a qui he donat una mitjana de 2,5 estrelles i a qui he jurat no tornar a llegir mai? Sí? Vull dir, esteu en tot el vostre dret de tancar aquesta pestanya del navegador sense cap mena de remordiment. No us ho tindria en compte.

...

Encara esteu aquí? De debò que no us mereixo.

En fi. Som-hi.

M'ha agradat. Per vàries raons que segurament són poc o gens literàries, però m'ha agradat. Primerament perquè el Harry Hole em cau bé, m'agrada com a personatge, el reconec en els gestos, en els pensaments i en les accions, li trobo continuïtat i coherència i, per tant, me'l crec. Després perquè la història es va teixint, a poc a poc, sense grans escarafalls. Dóna la sensació d'una història treballada, pensada i després retallada en trossets que Nesbo s'encarrega d'anar repartint i (des)ordenant com si fos un trencaclosques. I tercer, i més important de tot, perquè no m'he perdut que és una de les coses que m'acaba passant amb els Nesbos, que hi ha tants personatges que al final no sé on sóc. En aquest he anat seguint sense massa problema, tot i que sí que he trobat que hi ha personatges que no tinc clar que calguessin.

En general, de segur que no és la millor història del Harry Hole (drogues, corruptes, assassinats...tot molt normalet), però sí que és una història important pel personatge, pel que hi passa i pel que encara no sabem que passarà. I, a més, suposo que també és una novel·la important per a mi, perquè hauria de reconèixer que després d'haver-me llegit sis novel·les d'en Nesbo, potser ja és un dels meus clàssics. No ho sé, dic "potser".

divendres, 21 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

El procés creatiu dels escriptors m'interessa. M'interessa en un grau que crec que ratlla la tafaneria absoluta, i no puc dir més que Murakami m'ha fet un favor escrivint aquest llibre. Poques vegades agafo no ficció, i encara menys la gaudeixo, però, com ja va ser el cas amb el Jaume Cabré i les seves "Incerteses", aquest tractat sobre l'escriptura m'ha entusiasmat i les opinions de Murakami m'han sorprès en moltes ocasions. He guardat tantes anotacions d'aquest text que crec que no puc triar-ne una que em sembli millor que la resta.

No us oblideu que parlem d'en Murakami, que em va agradar amb Tokio Blues però que em va fascinar amb 1Q84 (tot i que sé que hi ha gent que no va poder i no pot amb Murakami, què hi farem, us ho perdono ☺) i poder llegir el que ell pensa sobre una cosa que m'agrada tant com és escriure, doncs m'havia d'agradar sí o sí.

No m'agrada córrer i, a més, m'interessa zero però crec que, igual com fa en aquesta novel·la, és possible que Murakami parli de molt més que no pas córrer en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer". Aquí passa una mica el mateix; ell s'hi guanya la vida, escrivint, i, comptat i debatut, aquí parla de vida, d'experiència, de persones i de la visió que ell té del món. Tot això forma part de la seva escriptura perquè, irremeiablement, forma part d'ell mateix. I ens ho explica tot tant tal i com raja que és inevitable enganxar-t'hi

dissabte, 15 d’abril de 2017

A ciegas

El terror és un gènere que sempre he de triar amb compte perquè, valenta, valenta, el que es diu valenta, no ho sóc gaire i de seguida em puc trobar amb els ulls oberts com unes taronges i veient passar les hores, a la nit, sentint sorolls inexistents. Així doncs, abans de començar la lectura d'"A ciegas" vaig assegurar-me (tot el que et pots assegurar) que podria acabar la història una vegada començada.

L'he pogut acabar, però no negaré que la força de les descripcions d'aquesta història frepen.

La por a la foscor és un clàssic pel que crec que la majoria hem passat en algun moment de la vida i no hi ha res com la por, la que neix de més endins i és il·lògica, per fer-la servir com a base d'un argument. Alguna cosa fa tornar boges les persones que ho veuen; boges fins al punt que es maten fent bastant mullader. En aquest punt, alguns sobreviuen a base d'anar pel món amb els ulls embenats.

I ara em direu, "doncs poques descripcions hi poden haver si els personatges no hi veuen". Aquí esta la gràcia d'aquest llibre; no és tant el que veuen, sinó el que creuen que hi ha més enllà de les seves benes, el que s'imaginen, el que senten, el que temen.

Si sou d'aquest gènere, una barreja de terror i distòpia, jo crec que us pot agradar. A mi m'ha fet passar molt bona estona.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Mi prima Rachel

Caminant pel carrer, a la vorera del davant, en un grup de fumadors que semblen companys de feina, sento que un home s'excusa amb antelació i mig somriure per l'acudit que li han explicat a ell abans i que ara es disposa a compartir, a petició de la resta, amb un "és que és molt dolent". Més tard, dinant, a la taula del meu costat, dues dones semblen competir (amb ambicions de guanyar) per demostrar qui té la pitjor jove. Ja a casa, llegint al menjador, sento la veïna del costat que crida al seu fill adolescent "Fes el favor d'estudiar una estona!", seguit d'un "Deixa'm en pau!" i un cop de porta a mode de punt i final.
No sé si a vosaltres us passa, que les converses alienes us criden l'atenció. A mi molt.

"Mi prima Rachel" és una conversa aliena. Una conversa que no he pogut deixar d'escoltar. La conversa del jove Philip Ashley, un ric hereu de Cornualles criat pel seu cosí Ambrose, un solter empedreït que acaba menjant-se amb patates els seus prejudicis amb les dones i el matrimoni.
Però això no va d'amor, que ja us he vist posar els ulls en blanc. No és una altra Rebeca, si bé sí que és cert que les absències, aquí, també acaben conformant un personatge més, igual que els paisatges de Cornualles i d'Itàlia i fins i tot les estacions de l'any. Aquesta novel·la és com un arbre amb moltes branques i totes m'han agradat. Torno a pensar, com en el seu moment us deia amb Rebeca, que hi ha llibres dels que se'n parla poc i no sé per què. "Mi prima Rachel" té tants matisos que t'arriben de maneres tan diferents que és inevitable deixar-se portar per la lectura, sense saber gaire bé on t'acabarà portant. Això m'agrada, dels llibres, aquesta incertesa de trobar-te al mig d'una història de la que sembla que et falten peces, anar-les descobrint poc a poc, encaixar-les de la manera que et sembla i acabar de decidir si allò que has llegit i que t'ha semblat que tenia tot el sentit del món, és o no és el que havies entès.

Com us deia, "Mi prima Rachel" és una conversa aliena, com l'acudit de l'home que fumava; cadascú ha d'acabar de posar-hi els detalls, les raons i els finals.