dissabte, 29 d’agost de 2015

El llegat dels ossos

El primer no em va acabar de convèncer però tot i així, al més pur estil del que m'acaba passant amb el Jo Nesbo, he insistit amb el segon.

I millor. Molt millor. De fet, tant millor que em plantejo de llegir-me el tercer sí o sí. No, corregeixo. No m'ho plantejo. Ho tinc decidit: tan sols em falta prioritzar entre la tercer part de la Trilogia del Baztan o la quarta de Millennium.

Quina vida més dura, la del lector!

Seguim a la vall de Baztan, amb la boira, la pluja i el fred i mantenint el cas que va obrir la trilogia. I tot plegat m'ha semblat millor: l'ambientació, la creació de personatges, les trames. Tot ha millorat, per a mi. He tingut la sensació que busco quan llegeixo aquest tipus de novel·la: de que se't passi la parada del metro, de que qualsevol soroll et doni un ensurt de mort, de voler avançar per saber més però no voler-ho per tal que no s'acabi i la de dir (en veu alta) algun renec de sorpresa en el moment de descobrir alguns dels secrets que amaga la història.

La dosificació amb la que et proporcionen la informació, amb la que fan servir les referències a la màgia, les bruixes i tota la pesca més esotèrica (que a mi em tira més aviat poc però que, tot i així, afegeix un matís a la història) i, finalment, les píndoles de informació sobre la personalitat dels personatges són la clau d'aquesta història.

Tot plegat, m'ha semblat rodó. Molt, molt, molt recomanable pels del gènere de sang i fetge.

El llibre és: El llegat dels ossos. Redondo, Dolores. Traducció Laia Font i Núria Parés. 608 pàg. Columna. Barcelona, 2013.

dijous, 27 d’agost de 2015

Lectura sense cobertura (i II): Una mujer de recursos

Aquí tenim una de les meves novel·les preferides de l'any. Una sorpresa agradable que em va arribar mitjançant la secció de novetats de la biblioteca del meu barri.

Vagi per endavant que m'encanta el gènere epistolar; em sembla una manera molt útil d'escriure per això que sempre dic que moltes vegades no sé el que penso de les coses fins que no les escric. La carta representa el mitjà ideal per comunicar-se amb els altres però també amb un mateix.

Però el que em sembla digne d'admiració aquí és la grandesa del personatge, de la Bess. Aquesta dona que contravenint fortes conviccions de l'època, aposta per la independència, per la llibertat de la dona, per guanyar els seus propis (i abundants) diners i per conduir la seva vida d'acord amb el que creu i vol de la mateixa manera que condueix el seu propi cotxe.

He llegit "Una mujer de recursos" amb l'avidesa que llegiria els emails d'una amiga que em posés al dia sobre la seva vida oblidant, de vegades, que tota la història que em transmetia era una ficció. Si bé Elizabeth Forsythe es va inspirar en la vida de la seva àvia, el personatge i la trama és pura invenció però transmet molta realitat a través de tota la correspondència que la Bess manté amb la seva família i amics.

Una novel·la de Libros del Asteroide molt del tipus de "Diario de un ama de casa desquiciada" que m'ha agradat moltíssim. Molt recomanable.

El llibre és: Una mujer de recursos. Forsythe Hailey, Elizabeth. Trad. Concha Cardeñoso. 336 pàg. Libros del Asteroide. Barcelona, 2015. ISBN: 9788416213207.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Lectura sense cobertura (I): Los huesos dormidos

Sembla mentida que, després de tants i tants anys de llegir, no em conegui com a lectora. O no em conegui o em creiï falses expectatives. Com la de pensar que seré capaç de seguir amb les meves previsions lectores com si no fos el pic de l'estiu i no correré al primer llibre d'assassinats que em trobi.

En fi...ja n'aprendré.

"Los huesos dormidos" és d'aquelles lectures que t'arriben per sorpresa, que tries per vés a saber què del prestatge de la llibreria i que acaben per ser eficaços en la seva funció.

És una novel·la negra com n'hi ha mil, però se li ha de reconèixer la pulcritud de la seva estructura, sense sorpreses ni girs espectaculars, sense massa tensions, agraïda de llegir perquè va avançant a un ritme perfecte.

Un conjunt de personatges i històries ben creades i trabades que aconsegueixen una lectura molt agradable que interessa i atrapa, en un escenari - Cambridge - que encara contribueix més a embolcallar la trama d'un misteri molt vintage.

No coneixia l'autora ni l'editorial i totes dues m'han sorprès favorablement i s'han incorporat a la meva llista de Vull llegir futurs.

Si sou com jo, que us pot un bon assassinat, aquesta novel·la és una molt bona tria.

El llibre és: Los huesos dormidos. Crombie, Deborah. Trad. Rebeca Bouvier. Navona Negra. 432 pàg. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-92840-95-3.

dimarts, 28 de juliol de 2015

Lo que dijo Harriet

Jo voldria escriure bé per ser capaç de crear una atmosfera com la que Beryl Bainbridge aconsegueix que t'ofegui amb aquesta novel·la. És sutil i progressiu; al cap i a la fi som a l'estiu amb dues adolescents que es retroben després del periode escolar i que es disposen a viure "experiències" que juguen a acumular sense ser massa conscients del pes que, realment, prenen en la història de la teva vida els fets que vius en cadascuna de les etapes de la teva existència.

D'entrada, unes vacances estivals poden ser de tot menys opressives (va dir ella, en la seva última setmana de feina) però creieu-me si us dic que aquestes dues bèsties, amb la seva relació mútua malaltissa i les seves intencions, aconsegueixen transformar-les en una mena de travessia per l'infern.

Bainbridge es basa en un cas real que ho acaba de fer tot, si és que es pot, més esfereïdor. Però si bé la història no va del tot seguint la real, el mèrit (el meritàs) d'aquesta novel·la és la manera com la maldat es transmet amb cada frase, amb cada descripció contundent dels fets en cru, que fa que no m'estranyi gens que es triguessin deu anys per aconseguir que es publiqués per primer cop ja que les editorials consideraven que era massa dura.

Com moltes d'altres, "Lo que dijo Harriet" no és, ni de bon tros, una novel·la per a tothom però considero que és una d'aquelles novel·les que, a poc que tinguis estómac, cal llegir perquè es queda amb tu molt de temps després que te l'hagis acabat.

El llibre és: Lo que dijo Harriet. Bainbridge, Beryl. Trad. Alicia Frieyro. 240 pàg. Impedimenta. Madrid, 2015. ISBN 978-84-15979-55-5.


dimecres, 22 de juliol de 2015

Las luminarias

Més d'un mes!!! Més d'un mes m'ha portat endinsar-me en aquesta gran història. Gran en tots el sentits: 800 pàgines, un munt de personatges, de trames i d'intencions.
"Las luminarias" va guanyar el Man Booker Prize del 2013, però s'ha de dir que no se n'ha sentit gaire a parlar. I la veritat, ara que me l'he llegit, he de dir que m'estranya, perquè és el típic novel·lot que podria estar en boca de molts lectors.

Eleanor Catton ens situa a Nova Zelanda, a mitjan segle XIX, quan la febre d'or que recorre el país ha portat a molts emprenedors a la recerca de fortuna. Allà, tres successos aïllats i, sembla, fortuïts, portaràn a dotze homes a reunir-se en secret durant la nit. En aquest punt, comença la lectura d'aquesta història trencaclosques on, com a espectador, no pots refiar-te de ningú fins que totes les peces no han encaixat.

Potser, i dic potser, tot plegat hauria pogut resoldre's amb cent pàgines menys. He tingut la sensació, en alguns moments, que m'estaven venent palla. Però és innegable que el conjunt funciona i molt, que Catton és una campiona de l'argument i la trama i que, si al final decidíssim que era millor reduïr volum, trabar una història de tants personatges en 700 pàgines i que estiguis completament atrapat durant gran, gran part de la lectura té un mèrit que bé li val un premi.

Si li hagués de posar un "però" o, més aviat, un petit consell de lectura: a mi se m'ha fet difícil de llegir-lo al metro amb xivarri (deixant de banda que pesa un quintà i que els bolsos d'avui en dia estan pensats més per llibres electrònics que per totxos com aquest). Els personatges et presenten parts de la història, detallets, que si te'ls perds, poden fer que posteriorment no entenguis com una determinada informació ha arribat al coneixement d'un altre personatge. Així que, si us decidiu, que sigui en periodes llargs i tranquils (digue-li vacances).

Tan de bo "Las luminarias" vagi corrent entre els lectors i agafi l'embranzida que, crec, que mereix.

El llibre és: Las luminarias. Catton, Eleanor. Trad. Celia Montolio. 808 pàg. Editorial Siruela. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-16208-32-6.

dijous, 11 de juny de 2015

La casa redonda

En la línia del que comentava sobre la temporalitat de la  meva llista de pendents, un altre dels que ja feia bastant que hi era i ha anat salvant-se de nombroses purgues ha estat aquest llibre del que us vull parlar avui.

Va arribar als meus "Vull llegir" mitjançant aquesta ressenya a l'agost del 2013 i, sigui pels motius que sigui, tot i que no saltava, tampoc no li arribava mai el moment i una altra vegada ha estat un encert haver-lo mantingut perquè, senyores i senyors, crec sincerament que aquesta novel·la de la Louise Erdrich és un imprescindible de manual.

La història passa el 1988, dins d'una reserva d'indis americans i parla d'una violació, d'una injustícia, d'unes possibles solucions a un problema que no arreglen de cap manera el que unes lleis insuficients no legislen adequadament. Tot explicat per un adolescent a qui se li sumen la pubertat i la necessitat de continuar sent un nen.
M'ha fet pensar en una mena de "Matar un rossinyol" amb indis enlloc de negres.

"La casa redonda" és un llibre dels de païr, dels que fa pensar i et remou pensaments i reflexions. L'estil d'Erdrich no pot ser més efectiu i l'ús que fa de les paraules, de les imatges i dels silencis crea una atmosfera que t'agafa a la primera pàgina i et porta tranquil·lament, avançant per una història construida amb moltes peces petites que van encaixant. Com un cel ple d'estels.

És una lectura molt i molt recomenable que crec que serà un dels meus favorits d'aquest any. I quina coberta! També una de les meves preferides d'aquest any.

El llibre és: La casa redonda. Erdrich, Louise. Trad. Susana de la Higuera Glynne-Jones. 352 p. Siruela. Madrid, 2013. ISBN: 978-84-15723-03-5.

dilluns, 1 de juny de 2015

El cuc de seda

He agafat la segona novel·la de Robert Galbraith amb moltíssimes ganes. La primera em va sorprendre, a mi i als meus prejudicis, i em vaig alegrar de tenir la perspectiva d'una nova saga detectivesca per llegir.

No diré que "El cuc de seda" se m'hagi fet feixuc, però sí que no m'ha semblat res de l'altre món. En aquest aspecte, per les expectatives autogenerades, sí que se m'ha quedat un pèl curt. Per la resta, té tot el que pots esperar d'una novel·la del gènere: un assassinat macabre, uns sospitosos dels que no en pots salvar ni un i històries amagades darrere de cadascún dels personatges. En conjunt sí, però no m'ha acabat de funcionar.

Ara bé, una cosa que crec que no se li pot negar a l'alter ego de l'autor, és la imaginació desbordant que té i que, per molt que intenti refrenar dins de les parets d'una novel·la negra, jo diria (i els qui l'hagiu llegit, si us plau, digueu-me si hi esteu d'acord) que el llibre que de debò hauria d'escriure J.K. Rowling és "Bombyx Mori".

Tret d'això, és una novel·leta més que ni fred ni calor tot i que sóc conscient que Cormoran Strike té alguna cosa que m'enganxa.

El llibre és: El cuc de seda. Galbraith, Robert. Trad. Laia Font Mateu. 445 p. Proa. Barcelona, 2015. ISBN: 9788475885612.