divendres, 21 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

El procés creatiu dels escriptors m'interessa. M'interessa en un grau que crec que ratlla la tafaneria absoluta, i no puc dir més que Murakami m'ha fet un favor escrivint aquest llibre. Poques vegades agafo no ficció, i encara menys la gaudeixo, però, com ja va ser el cas amb el Jaume Cabré i les seves "Incerteses", aquest tractat sobre l'escriptura m'ha entusiasmat i les opinions de Murakami m'han sorprès en moltes ocasions. He guardat tantes anotacions d'aquest text que crec que no puc triar-ne una que em sembli millor que la resta.

No us oblideu que parlem d'en Murakami, que em va agradar amb Tokio Blues però que em va fascinar amb 1Q84 (tot i que sé que hi ha gent que no va poder i no pot amb Murakami, què hi farem, us ho perdono ☺) i poder llegir el que ell pensa sobre una cosa que m'agrada tant com és escriure, doncs m'havia d'agradar sí o sí.

No m'agrada córrer i, a més, m'interessa zero però crec que, igual com fa en aquesta novel·la, és possible que Murakami parli de molt més que no pas córrer en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer". Aquí passa una mica el mateix; ell s'hi guanya la vida, escrivint, i, comptat i debatut, aquí parla de vida, d'experiència, de persones i de la visió que ell té del món. Tot això forma part de la seva escriptura perquè, irremeiablement, forma part d'ell mateix. I ens ho explica tot tant tal i com raja que és inevitable enganxar-t'hi

dissabte, 15 d’abril de 2017

A ciegas

El terror és un gènere que sempre he de triar amb compte perquè, valenta, valenta, el que es diu valenta, no ho sóc gaire i de seguida em puc trobar amb els ulls oberts com unes taronges i veient passar les hores, a la nit, sentint sorolls inexistents. Així doncs, abans de començar la lectura d'"A ciegas" vaig assegurar-me (tot el que et pots assegurar) que podria acabar la història una vegada començada.

L'he pogut acabar, però no negaré que la força de les descripcions d'aquesta història frepen.

La por a la foscor és un clàssic pel que crec que la majoria hem passat en algun moment de la vida i no hi ha res com la por, la que neix de més endins i és il·lògica, per fer-la servir com a base d'un argument. Alguna cosa fa tornar boges les persones que ho veuen; boges fins al punt que es maten fent bastant mullader. En aquest punt, alguns sobreviuen a base d'anar pel món amb els ulls embenats.

I ara em direu, "doncs poques descripcions hi poden haver si els personatges no hi veuen". Aquí esta la gràcia d'aquest llibre; no és tant el que veuen, sinó el que creuen que hi ha més enllà de les seves benes, el que s'imaginen, el que senten, el que temen.

Si sou d'aquest gènere, una barreja de terror i distòpia, jo crec que us pot agradar. A mi m'ha fet passar molt bona estona.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Mi prima Rachel

Caminant pel carrer, a la vorera del davant, en un grup de fumadors que semblen companys de feina, sento que un home s'excusa amb antelació i mig somriure per l'acudit que li han explicat a ell abans i que ara es disposa a compartir, a petició de la resta, amb un "és que és molt dolent". Més tard, dinant, a la taula del meu costat, dues dones semblen competir (amb ambicions de guanyar) per demostrar qui té la pitjor jove. Ja a casa, llegint al menjador, sento la veïna del costat que crida al seu fill adolescent "Fes el favor d'estudiar una estona!", seguit d'un "Deixa'm en pau!" i un cop de porta a mode de punt i final.
No sé si a vosaltres us passa, que les converses alienes us criden l'atenció. A mi molt.

"Mi prima Rachel" és una conversa aliena. Una conversa que no he pogut deixar d'escoltar. La conversa del jove Philip Ashley, un ric hereu de Cornualles criat pel seu cosí Ambrose, un solter empedreït que acaba menjant-se amb patates els seus prejudicis amb les dones i el matrimoni.
Però això no va d'amor, que ja us he vist posar els ulls en blanc. No és una altra Rebeca, si bé sí que és cert que les absències, aquí, també acaben conformant un personatge més, igual que els paisatges de Cornualles i d'Itàlia i fins i tot les estacions de l'any. Aquesta novel·la és com un arbre amb moltes branques i totes m'han agradat. Torno a pensar, com en el seu moment us deia amb Rebeca, que hi ha llibres dels que se'n parla poc i no sé per què. "Mi prima Rachel" té tants matisos que t'arriben de maneres tan diferents que és inevitable deixar-se portar per la lectura, sense saber gaire bé on t'acabarà portant. Això m'agrada, dels llibres, aquesta incertesa de trobar-te al mig d'una història de la que sembla que et falten peces, anar-les descobrint poc a poc, encaixar-les de la manera que et sembla i acabar de decidir si allò que has llegit i que t'ha semblat que tenia tot el sentit del món, és o no és el que havies entès.

Com us deia, "Mi prima Rachel" és una conversa aliena, com l'acudit de l'home que fumava; cadascú ha d'acabar de posar-hi els detalls, les raons i els finals.

dijous, 30 de març de 2017

En el rincón más oscuro

Crec que crearé una nova etiqueta al blog que digui "lectura culpable". Seria l'equivalent a quan estàs menjant alguna cosa que saps que no és bona per a tu, però tot i així no pots deixar de menjar. Una barreja entre la golafreria i no tenir en absolut autoestima ni força de voluntat. Una mena d'afartament lector.

Bé, llegida la introducció, no sé si cal que segueixi fent la ressenya perquè no us he dit res i us ho he dit tot. He tornat a mirar a Goodreads per intentar aclarir què és el que em va empènyer a  triar aquest llibre i crec que va ser per l'onada de 5-estrelles que li donaven molts dels lectors. Home, una intenta no deixar-se contaminar, però de vegades...En fi, què hi farem, no es pot encertar sempre.

No sé si recordareu la pel·lícula "Dormint amb el seu enemic" amb la Júlia Roberts, del 1991. Res de l'altre món, una miqueta angoixant. Pse. Doncs diguéssim que això vindria a ser molt, molt, molt, (he dit molt?) semblant. Excessivament semblant. Això per començar. Després està el tema de les escenes de sexe. Parlem-ne, si us plau, parlem-ne a fons. No estic en contra de les escenes de sexe als llibres; una vegada que vaig fer una minicrítica en aquest aspecte, algú se'm va escandalitzar. Reitero: no estic en contra de les escenes de sexe als llibres, com no estic en contra de res que serveixi per fer literatura, però m'emprenya sobiranament l'excés (de qualsevol recurs) gratuït. Vull dir, de debò?

"Apartó de un manotazo un montón de hojas que había sobre la mesa y los papeles salieron volando por todas partes; me levantó con las dos manos como si no pesara nada con su boca en la mía, hambiento. Tiré de la falda y me la subí para quitarla de su camino. Con una mano me apartó las bragas, las rompió, las tiró al suelo y me folló con violencia."

No sé què em molesta més de tota aquesta parrafada: si que hi falti alguna coma; si el tòpic del sexe violent sobre la taula, prèvia escampada de paperassa; si el topicàs de la força del mascle alfa; o si el tracte totalment acarnissat que se li dóna a les pobres calces (apartades, trencades i llençades a terra...encara no entenc el per què tanta ràbia amb unes pobres calces, de debò que no). N'hi ha més com aquest però crec que aquest és el més il·lustratiu de tots.

En fi, per si algú encara ho dubtava, no cal llegir-lo. De debò que no cal.

dijous, 23 de març de 2017

La chica danesa

Hi  ha preguntes, a la vida, que no sabria dir si són absurdes o massa profundes pel meu cervell eminentment pragmàtic. Em sorprenen les persones que en algun moment de la seva vida han tingut ocasió de preguntar, en una conversa seriosa, coses com "Creus en el destí?" i no s'han sentit totalment ridícules, com em passaria a mi. Una mica el mateix que si em pugés a un taxi i digués "Segueixi aquell cotxe!" amb posat estressat i veu d'urgència.

Jo sóc més partidària de les casualitats, com quan estàs pensant en algú i sona el telèfon i "Vés tu per on, en tu estava jo pensant!". O com quan et trobes un bitllet de cinc euros a terra i te'l poses a la butxaca, dissimulant. O com quan estàs llegint una novel·la inspirada en la història de la primera dona transgènere de la que es té coneixement, i va i apareix un anormal autobús taronja decidint què hem de tenir entre les cames per sentir-nos més nosaltres. No sé si m'explico. Casualitats.

"La chica danesa" parla d'un amor i d'una capacitat d'acceptació que arriba molt endins. No és un història de sucre, no embafa, és un amor de debò i amb molt de patiment. La casualitat, només la casualitat, va ajuntar l'Einar amb la Greta, segurament una de les poques persones al món d'aquella època que podia aconseguir que acabés per sortir la Lili de dins del cos del seu marit. No hi pot haver amor més gran que el que suposa ajudar a la persona que més estimes a convertir-se en algú altre a qui no pots estimar de la mateixa manera.

M'ha emocionat molt, aquesta lectura. La prosa d'Ebeshoff és molt senzilla i per això no fa gens d'ombra a la història tan complicada de la Lili, però a la vegada aconsegueix que tot resulti fàcil, que encaixi, que funcioni i que pensis que les casualitats aconsegueixen grans coses.

diumenge, 12 de març de 2017

Perros ladrando en la nieve

A mi ja em perdonareu, però em declaro fan número u de la meva zona de comfort. Tots els arguments que em pugueu donar per sortir-ne, els entenc, però no us els compro. M'agrada la rutina, m'estimo a mort la meva rutina organitzada. M'ho passo bé i la gaudeixo. I saber què faré demà i passat i l'altre. M'encanta.
En la lectura em passa igual. Sortir de la meva zona de comfort em fa angúnia, em desmotiva. Jo, no us enganyaré, llegeixo per passar-m'ho bé, a aquestes alçades de la vida. Una mica també per saber què passa al món, però, en general, per passar-m'ho bé. I ja fa molts anys que llegeixo. I és per tot plegat que poques vegades em deixo influir en les tries.

Sílvia Galup i Aníbal Cristobo, han traduït a quatre mans aquesta antologia poètica que de cap de les maneres hagués llegit si no fos que la Sílvia me'l va regalar, me'l va recomanar i em coneix prou com per saber que per llegir poesia jo havia de sortir de la meva cova de coixins tovets i còmodes folrada de novel·la i enfrontar-me amb un recull poètic des de la meva total i absoluta incultura poètica.

Així doncs, d'entrada, punt per a mi que me l'he llegit. I perquè hi he apreciat coses, equivocades potser, però molt em sembla que aquesta sensació de naturalitat i facilitat que transmeten els poemes d'aquest recull, no són fruit ni de l'espontaneïtat ni, molt menys, d'una escriptura fàcil.No puc negar el que és evident. Em quedo amb la sensació a més, que d'aquest senyor potser se n'hauria de sentir a parlar més en general.

Ara bé, ara que l'he acabat, miro al meu lector quina novel·la m'espera de la mateixa manera que algú que busseja per sota l'aigua permet que l'aire li entri als pulmons obrint bé la boca quan treu el cap per sobre la superfície.