dijous, 16 abril de 2015

Amor bajo la lluvia

Feia gairebé dos anys que tenia aquest llibre apuntat a la llista de Vull llegir. Dos anys, que es diu ràpid. No em duren tant, normalment. I si ho fan, és mal senyal: vol dir que tenen tots els números per acabar caient-ne.

No ha estat el cas d'aquesta novel·la que ens porta a l'Egipte dels anys 70, trastocat per una guerra que marca la vida dels protagonistes de la mateixa manera que ho fa l'amor, la venjança, el sexe i la por.

Estructurat en breus capítols, Mahfuz presenta tot un cor de personatges relacionats entre ells per l'amor i les miseries personals que dibuixa una història que parla de venjança i que m'ha desdibuixat certs prejudicis sobre la manera d'entendre la sexualitat de la dona àrab. Me'ls ha desdibuixat tot i que no eliminat del tot, he de reconèixer, perquè em queda el dubte de si això que explica Mahfuz no deixa de ser una limitada minoria, que, tot i això, també ens mostra fortament influida per les creences generals.

Gairebé sense descripcions, tan sols amb la força d'uns diàlegs molt expressius, la història es va construint poc a poc, però de forma molt directe i et porta de la mà a un final explosiu que tanca la història com un cop de puny que et descol·loca totalment.

"Amor bajo la lluvia" necessita una lectura acurada, conscient, perquè diu molt més del que es llegeix i cal païr-ho i reflexionar-hi.

El llibre és: Amor bajo la lluvia. Mahfuz, Naguib. Trad.Isabel Hervás Jábega. Barcelona, 1999. Ediciones Destino. 240 pàg. ISBN: 84-233-3120-2.

dissabte, 11 abril de 2015

La campana de vidre

Se m'escapa totalment què pot portar a una persona a acabar la seva vida amb el cap dins del forn. Si bé he llegit ressenyes de lectors que diuen que "La campana de vidre" els ha ajudat a entendre què passa per la ment d'algú que es veu abocat al suïcidi, a mi encara m'ha servit per entendre-ho menys tot plegat.

Però això no treu que el llibre m'ha agradat i que trobo que és innegable que és una gran novel·la. Perquè, senyors, em trec el barret quan veig que de cop i volta, no sé ben bé com, he passat d'estar llegint les historietes adolescents d'una noia becada amb una estada a Nova York, amb èxit acadèmic i en aquella etapa en la que no se sap què es vol fer amb un mateix però sembla que totes les opcions són possibles, a llegir sobre algú que, com diu la novel·la, només respira l'aire viciat de dins de la seva campana de vidre i totes les opcions semblen haver desaparegut.

Amb tints clarament autobiogràfics, Plath ens narra una mena de baixada als inferns de la malaltia mental i ho fa d'una forma que esgarrifa quan te n'adones. Hi ha tota una part, a la novel·la, com si fos de grisos, en què no saps ben bé què està passant i trobo que deu ser tan real com el que deuen sentir les persones que, de cop i volta, no s'entenen, veuen que no són elles mateixes però la boira que hi ha al seu cap no les deixa veure-hi clar.

M'esfereeix pensar que algú pugui decidir acabar amb la seva vida. La barreja de valentia per anar en contra del teu instint de supervivència i, alhora, la poca confiança de no creure's capaç d'aconseguir escampar la boira que els envolta, la irrealitat amb la que jo veig la possibilitat de matar-se, tot plegat fa que per mi aquesta novel·la no sigui una novel·la còmoda de llegir perquè trepitja sense pietat la meva zona de comfort lectora. No obstant això, ha estat un bon exercici com a lectora i una bona tria.

El llibre és (l'edició que he llegit no coincideix amb la imatge que il·lustra el post): La campana de vidre. Plath, Sylvia. Trad. Josep Miquel Sobrer. Barcelona, 1986. Edhasa. 279 p. ISBN: 84-350-3355-4.


divendres, 3 abril de 2015

El jove Nathaniel Hathorne

No sóc de llegir novel·la breu, ni de contes. Em fa com una mena de mandra agafar afecte a una història i que se m'acabi en un pim pam pum. He estat sempre molt conscient que m'estic perdent grans històries per aquesta mania, i ara que he acabat "El jove Nathaniel Hathorne" no puc fer més que ratificar-ho.

Alguna vegada ja us he parlat de "La desaparición", un breu però directe cop a la boca de l'estómac que et deixa un mal cos físic i un bon regust literari brutal. També dels que es llegeix d'una tirada, recordo pensar, ja aleshores, que havia de donar més oportunitats a les històries curtes.

Des d'aleshores fins ara, ha plogut bastant...i és que tinc tendència als totxos i no puc fer-hi més.

Ara bé: aquest llibret mereix un i mil aplaudiments. A mig camí entre el misteri i la fantasia, barrejant la història i el present i parlant de llibres i d'escriure, trobo que té la mida justa de tot, que està molt ben escrit i que, com la dona del mateix protagonista comenta en algun moment, dóna totalment per una novel·la llarga.

Però no ho és. Són 90 pàgines i escaig i passa molt i molt bé, i tot i que voldries saber-ne més, tampoc vols que s'espatlli el misteri que envolta tot plegat. A més, l'exemplar que he llegit jo, de préstec de la biblioteca del meu barri, té un terrorífic misteri afegit. Terrorífic perquè algú ha gosat guixar el llibre (amb llapis, sí, però guixar-lo) i misteri perquè es tracta de tot de barres i números en diferents pàgines, amb un subjectiu (i pel meu gust incert) "falta diàleg" a la pàgina 29 i un temporal 1'30" a la pàgina 59. Lectors que es cronometren, curiós.

En fi, que molt, molt recomanable. Feu-me cas.

El llibre és: El jove Nathaniel Hathorne. Sabaté, Víctor. Edicions Raig Verd. Barcelona, 2012. 96 pàg. ISBN 978-84-15539-22-3.


diumenge, 29 març de 2015

Philippe Derblay o Amor y orgullo

Hi ha llibres que, quan els acabes, els tanques, sospires i et quedes mirant el buit, intentant sortir de la història. Això és justament el que m'ha passat amb aquesta novel·la.

Qualsevol lector de Jane Austen, haurà (o hauria, perquè de fet l'autor és poc conegut i, segons el meu parer, està injustament oblidat) d'acabar inevitablement arribant a les pàgines que va escriure Georges Ohnet el 1882.
Coneguda com el "Pride and prejudice" francès, és molt més que això: és Austen menys ensucrat, potser, però amb el mateix costumisme, amb la mateixa prosa que diu tant pel que està escrit com pel que no, pels gestos que descriu, pels paisatges. És fantàstica la prosa que Ohnet fa servir i em sap greu no tenir el nivell de francès suficient com llegir-la en la seva llengua original i gaudir-la.

Amb el rerefons d'una societat rural on la burgesia creixent i l'aristocràcia minvant xoquen, la vida d'una jove mimada i orgullosa, Claire de Beaulieu es veu alterada per nombrosos esdeveniments inesperats (per favor, a qui se li ha de demanar formalment que la persona que redacta les contraportades dels llibres no es dediqui a fer spoilers de l'argument? Em tenen indignadíssima!) que la faran madurar com a persona.

El desenllaç de la novel·la, tot i que potser un pèl massa ràpid, m'ha fet obrir la boca de sorpresa, per com d'inesperat m'ha resultat i ha fet que una història que ja em tenia totalment captivada, m'hagi acabat d'encantar.

Si us plau, si us ha agradat Jane Austen, heu, sí, HEU de llegir Philippe Derblay. I més amb l'al·licient de les edicions tan maques i curades que fa l'editorial asturiana D'Época, com aquesta, il·lustrada i amb làmines i marcapàgines. Va, ràpid!

El llibre és: Philippe Derblay o Amor y orgullo. Ohnet, Georges. Trad. Eva María González Pardo. 344 p. Morcín, 2014. Editorial D'época. ISBN 978-84-938972-2-2.