dimarts, 21 de febrer de 2017

Lo que esconde tu nombre

Treballo en uns edificis on hi ha molta gent i on es comparteixen molts espais comuns: ascensors, cafeteries, zones de pas. Darrerament, vés a saber per què, m'he sorprès pensant en les probabilitats estadístiques que existeixen de que, d'entre els mil i escaig treballadors que corretegem com formigues per entre els passadissos emmoquetats, algú sigui una mala persona. Un Mala Persona, amb majúscules. No estic parlant d'un desgraciat que fa la vida impossible als seus veïns perquè posa la música molt alta. No, parlo d'algú realment dolent, que maltracti la seva família, que hagi robat, que hagi matat algú o que pensi fer-ho. Quan de cop i volta em brota aquest pensament, sempre m'acaba fent l'efecte que l'ascensor puja massa lent i em fa por haver pensat en veu alta, no sé si m'enteneu.

"Lo que esconde tu nombre" indaga en el passat d'un octogenari (pocs llibres he llegit amb protagonistes de la tercera edat) que va passar la seva joventut a un camp de concentració i d'una noia embarassada que es retira a la costa valenciana a decidir què fa amb la seva vida. Ella, la Sandra, ha conegut una parella noruega d' ancians rics que l'acullen com si fos una néta i serà el Julián l'encarregat de destapar-li el secret que carreguen els seus benefactors.

Aquesta és una novel·la que juga amb el terror d'allò que s'amaga en els silencis i en el passat de les persones, en el que es calla i en el que s'intueix. Llegint-la, he tingut la sensació de caminar sobre un terreny insegur, de que a mi potser també se m'ocultaven coses. Clara Sánchez fa un retrat molt acurat del que suposa no tenir present perquè el teu passat té massa coses pendents que necessita tancar. I com un passat amb serrells acaba significant un present inexistent.

dilluns, 13 de febrer de 2017

El festín de Babette

Oh! Oh! I podria seguir, eh? Oh!

No sé qui deia que les persones que diuen que no els agrada llegir és perquè no han trobat el llibre que els enganxi definitivament i per sempre a la lectura. No ens enganyem: això de la lectura és com la vida, té els seus moments de tot. Hi ha llibres que et toquen tant i tant que et fan entendre el per què te n'has llegit d'altres que no t'han dit res en absolut. Després de llegir els primers, sembla que una llum t'il·lumina i que la lectura és fantàstica i meravellosa i no et cansaries de repetir en veu alta a tothom que cal llegir, que llegir és fantàstic.

"El festín de Babette" és d'aquells llibres. És un com un conte, un conte sobre moltes coses. Ja ho sé que se n'ha fet peli, ja ho sé. Potser la veig. Potser no. No ho he decidit. De moment, em quedo amb la versió il·lustrada de la Noemí Villamuza per a Nordica libros. El tinc en digital i no me'n puc penedir més perquè aquests dibuixos són preciosos.

En un poblet d'un fiord de Noruega, hi viuen dues germanes filles d'un pastor purità mort recentment. Les germanes continuen la tasca del seu pare amb rectitud i austeritat, fent obres de caritat i mantenint unida la seva petita comunitat. Una nit, arriba una estrangera a casa seva, la Babette, fugint de França on ha perdut a la seva família i amb la petició d'un amic de les germanes que demana que acullin aquella noia a casa seva. Aquest fet, canviarà en certa manera la comunitat de les germanes per sempre.

És dolç, és nostàlgic, és tendre, és amable. És preciós. I em passarà com m'està passant amb La La Land, que em va encantar i cada cop que llegeixo o sento que se'n diu que "no és per tant" se m'arruga una miqueta el cor. Així que llegiu "El Festín de Babette" i si no us súperencanta, no m'ho digueu, tingueu pietat.

dissabte, 11 de febrer de 2017

La lladre de llibres

Reticències. Això és el que tenia amb aquest-llibre-super-ventes-fet-peli-d'èxit. Amb tot el que trio per llegir, sovint he de lluitar amb els meus prejudicis, ja ho dic sempre. Que si ha agradat a molta gent. Que si n'han fet una adaptació cinematogràfica. Que si Guerra Civil/Guerra Mundial/Guerra. Que si nena protagonista amb vida difícil. Tot això, acostuma a fer-me mandra i hi ha llibres que acabo llegint perquè penso que cal haver-los llegit, però no perquè em vinguin de gust.

Aquesta novel·la té un narrador molt especial. Que el punt diferencial d'una història, allò que la fa -en teoria-captivadora i sorprenent, no t'entri és mala sort i fa la lectura molt complicada i difícil perquè el narrador, al cap i a la fi, t'acompanya tota la història.

"La lladre de llibres" és una molt bona novel·la d'això que en diuen "jove adult", i em sap greu no haver-lo llegit aleshores, amb catorze o quinze anys. Estic segura que seria un d'aquells títols que d'adulta no em cansaria de recomanar i que et deceben quan els rellegeixes anys després.

Els mesos passen, ja ens hem cruspit gairebé dos mesos d'aquest 2017 i segueixo sense trobar la sintonia amb les lectures. Serà que hauré de tornar al punt del llegir sense esperar res a canvi, a l'electroencefalograma pla fins que les meves neurones es despertin i em demanin contingut, contingut amb missatge potent.

dimarts, 31 de gener de 2017

Una buena chica

Era l'any 1995, segurament, i a la meva escola havien instaurat un sistema d'informes de notes molt modern, que consistia en uns fulls de paper continu, impresos en impressores d'agulles, i unes petites explicacions precuinades que complementaven la qualificació de cada assignatura. Una mena de "progressa adequadament" que podia ser un "ha assolit correctament els continguts de l'assignatura". En l'apartat de Ciències Socials recordo que un dels comentaris preestablerts que em va quedar gravat: "Sovint s'interroga sobre l'univers i la dimensió humana de la societat". I recordo el meu jo de catorze anys pensant "De debò ho faig, això? Dec ser una mica rara".

"Una buena chica" és la història d'una desaparició d'una banda, i una novel·la tipus "La noia del tren" o "Perduda" de l'altra. I és honesta i no t'enganya. El que hi trobaràs és el que esperes trobar quan la tries; és a dir, thriller addictiu passapàgines amb girs argumentals. I tots contents. Personalment crec que no té el millor estil (té puntets innovadors, però poca cosa), ni les millors descripcions (de fet algunes són bastant feixugues), ni els millors personatges (plans, plans, planíssims). És psé. M'ha deixat indiferent, tot i que repeteixo que és una bona novel·la d'autobús, per exemple.

Ara bé, serà que jo estic molt transcendental últimament o vés a saber què, però el cas és té un punt de partida que sí que ha fet que torni a ser aquella adolescent de catorze anys que s'interrogava sobre l'univers i, sobretot, la dimensió humana de la societat. Molts bons arguments han nascut del "Què passaria si..." i crec que el que ha servit de palanca a la Mary Kubica per crear aquesta història és molt potent i colpidor. Això, sincerament, la salva.

El llibre és: Una buena chica. Kubica, Mary.

dimecres, 25 de gener de 2017

Anna

N'havia sentit a parlar molt, d'"Anna". Però, handicaps que té fer lectures en diagonal per no saber massa de les històries, no havia llegit que fos tan summament crua, dura i amarga.

I sí, hi ha gent que us dirà que és un cant a l'esperança. I sí, potser ho han percebut així. Jo els que us puc dir és que m'ha deixat baldada.

Un virus ha envaït Europa i ha arrassat, primer, amb els adults i posteriorment, amb tots aquells adolescents que van arribant a la pubertat. En aquest escenari ens expliquen la història de l'Anna i el seu germà Astor en una Sicília apocalíptica plena de nens que busquen menjar.

"Anna" m'ha plantejat moltes preguntes i la majoria no m'han agradat. Tot i així,no he pogut deixar de llegir però tampoc no he gaudit de la lectura perquè la situació està tan ben explicada, m'he trobat tan desvalguda que en certa manera he patit llegint-lo.

A hores d'ara, encara no sé si "Anna" m'ha agradat. Aquesta barreja de "El mecanoscrit del segon orígen" i "El Senyor de les mosques" m'ha angoixat i, si bé la literatura que em fa sentir coses, normalment m'agrada i em sorprèn gratament, aquesta vegada m'he quedat amb el regust de qui es troba davant d'una possibilitat llunyana que pot agafar el tren qualsevol dia i plantar-se davant la porta de casa teva per donar-te males (molt males) notícies.

PS: Li estic donant 4 estrelles. Potser sí que m'ha agradat...

El llibre és: Anna. Ammaniti, Niccolò.

dilluns, 16 de gener de 2017

Quien pierde paga

Per a no perdre el fil del detectiu Hodges, he decidit seguir amb el segon llibre de la saga. Ara serà inevitable deixar-ho en stand by perquè el tercer llibre encara no ha sortit.

Abans de res, cal dir que si bé tan Mr. Mercedes com aquest es poden llegir de forma independent, si comences per aquest els personatges de Hodges, Jerome i Holly poden arribar-te a semblar plans i sense substància perquè on realment els crea King és a la primera novel·la. Aquí, però, exerceixen un paper més aviat secundari (de fet, no apareixen fins que has avançat un centenar de pàgines), on el que ens proporcionen és la conclusió a la història que se'ns planteja en aquesta novel·la i que té uns personatges principals (Pete i Morris) que són els que porten tot el pes de l'argument.

La primera part de la història està composta de dues trames, una dels anys 70 i una altra de 2010 i tot va avançant de forma àgil saltant endavant i enrere. És innegable, novament, la capacitat de perfilar personatges que té Stephen King i com aconsegueix que entris en el cervell d'un malalt.

Si bé la història m'ha agradat, entretingut i mantingut la meva rutina lectora (i creieu-me que últimament em passejo de forma temerària per l'abisme de la lecturina baixa), el que més m'ha agradat ha estat la manera com King es deixa la tercera novel·la preparada, amb un personatge que manté "a la nevera" des de la primera novel·la i que, al més pur estil terrorífic de l'autor, et deixa amb l'ai al cor quan ja et pensaves que tot estava lligat.

Em quedo amb ganes de més novel·la negra de King, esperant que la tercera part d'aquesta saga arribi aviat.

El llibre és: Quien perde paga. King, Stephen.


dilluns, 9 de gener de 2017

Mr. Mercedes

Començo l'any apostant per un clàssic del sang i fetge que m'apugi la lecturina i l'encerto.

Bé. Espero que marqui el to!

Mr. Mercedes no és una història de terror de les que acostuma a escriure King. No és Misery. Potser té més de 22/11/63, tot i que, comptat i debatut, aquesta és una història de suspens pur i dur. És una novel·la negra com n'hi ha mil ara bé, està escrita per un mestre del ritme i això es nota en cada pàgina que llegeixes. Perquè, simplement, no pots parar de llegir-les.

En una matinada gèlida, un Mercedes envesteix sense control una fila de gent que espera que obrin una fira on es proposen trobar feina. A partir d'aquí, la caça de l'assassí ocupa la novel·la, amb un detectiu i un psicòpata molt ben dibuixats, que no defalleixen en cap moment de la història.

Aquesta és la primera novel·la d'una trilogia que manté els protagonistes i alguns esdeveniments en el fil argumental i el que us puc dir és que m'ha deixat amb ganes de seguir. De fet, ja he començat la segona part. Quan s'està en ratxa, cal aprofitar-la, tu.

Si sou amants de l'Stephen King que fa feredat, potser aquesta història us decebrà perquè no és terror el que pretén fer-nos sentir. Els amants de la novel·la negra, és possible que en gaudiu, si bé ja us he dit que no aporta res al gènere que no sigui que està molt ben escrita i dosificada, amb girs constants i clímaxs repartits per tota la novel·la.

El llibre és: Mr. Mercedes. King, Stephen.