dimecres, 13 de maig de 2015

Cranford

Us situaré ràpid; "Cranford" és "Teresina, S.A.", les Teresines de la Cubana de 1992, però del segle XIX i angleses. I en llibre, òbviament.

Podria deixar aquí la ressenya i ja us ho hauria dit tot. Bé, no, encara em falten coses per dir.

Un dels motius pels quals prefereixo no llegir llibres que em facin riure és perquè em fa vergonya riure sola al metro. Ja està, ja ho he dit. Amb "Cranford" he hagut d'empassar-me les manies perquè he rigut de valent amb aquestes dones estrafalàries i primmirades, preocupades i ocupades amb les aparences, les bones maneres, les còfies i els tès. Tant preocupades que de vegades et fan perdre la paciència amb tanta tonteria.

Aquest va ser el regal que vaig rebre per Sant Jordi (i aquest el que vaig regalar) i tot i que no estava a la meva llista de pendents, he de dir que va ser un encert i que, a més no podia haver arribat en millor moment: just quan havia acabat "Villette", de Charlotte Brontë, de qui Elizabeth Gaskell va escriure una biografia.

Últimament em tira molt la novel·la victoriana i he de dir que "Cranford" no m'ha decebut gens ni mica: costumbrista a més no poder, et dóna una visió diferent de problemes molt vigents avui en dia, amb un toc d'humor i lleugeresa que fa que ràpidament entris a la història i la gaudeixis.

El llibre és: Cranford. Gaskell, Elizabeth. Trad. Victòria Alsina. 264 p. Adesiara. Martorell, 2013. ISBN 978-84-92405-65-7.

dissabte, 2 de maig de 2015

Villette

He acabat "Villette" aquest matí i encara no us sé dir si m'ha agradat m'ha encantat. Crec que necessito deixar-lo reposar uns dies, al cap, macerant.
Les tres quartes parts del llibre m'han fascinat, d'això n'estic segura. La resta...hi ha estones que estic convençuda que m'ha enamorat i d'altres...d'altres que no ho sé.

"Villette" és una novel·la de personatge, d'això no en tinc cap dubte: durant les sis-centes pàgines de la història, estem assistint, realment, al xup-xup psicològic d'un personatge, la Lucy Snowe, amb la força i la independència (inaudita per a les dones de l'època) que caracteritza les protagonistes de les novel·les de les germanes Brontë i que, segons es diu, representa bastant fidelment una etapa de l'autora a un internat de Brussel·les (nom real de la fictícia Villette).

A destacar, a envejar, a aprendre, la manera com Charlotte Brontë és mestressa de la informació que vol donar, com la deixa anar poc a poc, discretament, gairebé com si li caigués dins les pàgines i com treballa el final, que òbviament no explicaré, de forma que els fans de les Brontë encara ara, dos segles després, en parlen.
Com a punt negatiu diré que tantíssimes cites bíbliques acaben per fer-se un pèl pesades pel meu gust, però tenint present que la traducció de l'edició d'Alba minus per Marta Salís m'ha semblat boníssima, i que inclou tot de peus de pàgines per aquestes cites, també serveix per aprendre molt. No he deixat de pensar, però, que "Villette" és temendament anticatòlica (la seva protagonista és protestant) i que segurament deuria ser tot un què a la seva època. Donant-li voltes i rebuscant per aquests móns d'internet, em trobo amb un interessant article sobre la censura que va patir la traducció castellana que se'n va fer els anys 40. En fi, res que no sabéssim però que no deixa de sorprendre'm.

Resumint, que un altre 5 estrelles s'acaba d'incorporar a les meves llistes, que no em cal macerar res, que "Villette" m'ha encantat.

El llibre és: Villette. Brontë, Charlotte. Trad. Marta Salís. Alba Editorial. 648 p. Barcelona, 2014. ISBN: 97884-90650066.

dijous, 16 d’abril de 2015

Amor bajo la lluvia

Feia gairebé dos anys que tenia aquest llibre apuntat a la llista de Vull llegir. Dos anys, que es diu ràpid. No em duren tant, normalment. I si ho fan, és mal senyal: vol dir que tenen tots els números per acabar caient-ne.

No ha estat el cas d'aquesta novel·la que ens porta a l'Egipte dels anys 70, trastocat per una guerra que marca la vida dels protagonistes de la mateixa manera que ho fa l'amor, la venjança, el sexe i la por.

Estructurat en breus capítols, Mahfuz presenta tot un cor de personatges relacionats entre ells per l'amor i les miseries personals que dibuixa una història que parla de venjança i que m'ha desdibuixat certs prejudicis sobre la manera d'entendre la sexualitat de la dona àrab. Me'ls ha desdibuixat tot i que no eliminat del tot, he de reconèixer, perquè em queda el dubte de si això que explica Mahfuz no deixa de ser una limitada minoria, que, tot i això, també ens mostra fortament influida per les creences generals.

Gairebé sense descripcions, tan sols amb la força d'uns diàlegs molt expressius, la història es va construint poc a poc, però de forma molt directe i et porta de la mà a un final explosiu que tanca la història com un cop de puny que et descol·loca totalment.

"Amor bajo la lluvia" necessita una lectura acurada, conscient, perquè diu molt més del que es llegeix i cal païr-ho i reflexionar-hi.

El llibre és: Amor bajo la lluvia. Mahfuz, Naguib. Trad.Isabel Hervás Jábega. Barcelona, 1999. Ediciones Destino. 240 pàg. ISBN: 84-233-3120-2.

dissabte, 11 d’abril de 2015

La campana de vidre

Se m'escapa totalment què pot portar a una persona a acabar la seva vida amb el cap dins del forn. Si bé he llegit ressenyes de lectors que diuen que "La campana de vidre" els ha ajudat a entendre què passa per la ment d'algú que es veu abocat al suïcidi, a mi encara m'ha servit per entendre-ho menys tot plegat.

Però això no treu que el llibre m'ha agradat i que trobo que és innegable que és una gran novel·la. Perquè, senyors, em trec el barret quan veig que de cop i volta, no sé ben bé com, he passat d'estar llegint les historietes adolescents d'una noia becada amb una estada a Nova York, amb èxit acadèmic i en aquella etapa en la que no se sap què es vol fer amb un mateix però sembla que totes les opcions són possibles, a llegir sobre algú que, com diu la novel·la, només respira l'aire viciat de dins de la seva campana de vidre i totes les opcions semblen haver desaparegut.

Amb tints clarament autobiogràfics, Plath ens narra una mena de baixada als inferns de la malaltia mental i ho fa d'una forma que esgarrifa quan te n'adones. Hi ha tota una part, a la novel·la, com si fos de grisos, en què no saps ben bé què està passant i trobo que deu ser tan real com el que deuen sentir les persones que, de cop i volta, no s'entenen, veuen que no són elles mateixes però la boira que hi ha al seu cap no les deixa veure-hi clar.

M'esfereeix pensar que algú pugui decidir acabar amb la seva vida. La barreja de valentia per anar en contra del teu instint de supervivència i, alhora, la poca confiança de no creure's capaç d'aconseguir escampar la boira que els envolta, la irrealitat amb la que jo veig la possibilitat de matar-se, tot plegat fa que per mi aquesta novel·la no sigui una novel·la còmoda de llegir perquè trepitja sense pietat la meva zona de comfort lectora. No obstant això, ha estat un bon exercici com a lectora i una bona tria.

El llibre és (l'edició que he llegit no coincideix amb la imatge que il·lustra el post): La campana de vidre. Plath, Sylvia. Trad. Josep Miquel Sobrer. Barcelona, 1986. Edhasa. 279 p. ISBN: 84-350-3355-4.


divendres, 3 d’abril de 2015

El jove Nathaniel Hathorne

No sóc de llegir novel·la breu, ni de contes. Em fa com una mena de mandra agafar afecte a una història i que se m'acabi en un pim pam pum. He estat sempre molt conscient que m'estic perdent grans històries per aquesta mania, i ara que he acabat "El jove Nathaniel Hathorne" no puc fer més que ratificar-ho.

Alguna vegada ja us he parlat de "La desaparición", un breu però directe cop a la boca de l'estómac que et deixa un mal cos físic i un bon regust literari brutal. També dels que es llegeix d'una tirada, recordo pensar, ja aleshores, que havia de donar més oportunitats a les històries curtes.

Des d'aleshores fins ara, ha plogut bastant...i és que tinc tendència als totxos i no puc fer-hi més.

Ara bé: aquest llibret mereix un i mil aplaudiments. A mig camí entre el misteri i la fantasia, barrejant la història i el present i parlant de llibres i d'escriure, trobo que té la mida justa de tot, que està molt ben escrit i que, com la dona del mateix protagonista comenta en algun moment, dóna totalment per una novel·la llarga.

Però no ho és. Són 90 pàgines i escaig i passa molt i molt bé, i tot i que voldries saber-ne més, tampoc vols que s'espatlli el misteri que envolta tot plegat. A més, l'exemplar que he llegit jo, de préstec de la biblioteca del meu barri, té un terrorífic misteri afegit. Terrorífic perquè algú ha gosat guixar el llibre (amb llapis, sí, però guixar-lo) i misteri perquè es tracta de tot de barres i números en diferents pàgines, amb un subjectiu (i pel meu gust incert) "falta diàleg" a la pàgina 29 i un temporal 1'30" a la pàgina 59. Lectors que es cronometren, curiós.

En fi, que molt, molt recomanable. Feu-me cas.

El llibre és: El jove Nathaniel Hathorne. Sabaté, Víctor. Edicions Raig Verd. Barcelona, 2012. 96 pàg. ISBN 978-84-15539-22-3.