El hombre arena

0 comentaris
Si és cert allò que vaig llegir una vegada a algú que no recordo que deia que s'és un autor consagrat quan aconsegueixes que el teu nom aparegui a la coberta del teu llibre en caràcters més grossos que els del títol, els Kleper es poden donar per consagradíssims. Tant a la versió castellana com a la catalana (que no vaig trobar encara en format digital), el pseudònim dels autors apareix en lletres enormes.

A aquestes alçades de la meva vida lectora, si una d'una cosa estic segura és de que en el camp de la novel·la de sang i fetge, està tot inventat.Tot i així, jo en seguiré llegint perquè m'atrapa, em deixa el cervell completament en blanc i aconsegueix que em centri tan sols en el que llegeixo. I això, tal com entenc jo això de la lectura, té molt de mèrit.

Així doncs, ja podeu preveure que no trobareu en aquest Kepler res que no hàgiu vist o llegit en d'altres novel·les del gènere. De tota manera, penso que aquesta és la millor de les històries (aquesta, aquesta i aquesta) que he llegit d'aquest matrimoni que escriu a quatre mans. I, com he pogut comprovar rellegint les ressenyes anteriors, he anat de menys a més amb aquesta saga. Ara ja no puc dir que no seguiré amb el que vagin publicant...a qui vull enganyar?

La història em va atrapar des del principi i m'ha mantingut pendent fins al final (final, final, final del tot!), on ja buscava ni que fossin poquíssims minuts per avançar cap al desenllaç.

Si avui heu de triar una novel·la per a un lector de novel·la negra, aquesta podria ser una bona tria.

El llibre és: El hombre de arena. Kepler, Lars. Trad. Sánchez, Pontus. 506 p. Planeta, 2014. Barcelona. ISBN 9788408124320.

Somnis d'hivern

1 comentaris
Un dels meus propòsits cada any, des de en fa una pila, és llegir més en anglès i francès. No passo mai d'un o dos llibres l'any llegits en anglès. En francès, ni el títol de cap.
Així doncs, aquesta edició bilingüe de Somnis d'hivern i de Bernice es talla els cabells, de F.Scott Fitzgerald pretenia ser, per part meva, el primer intent de l'any de llegir en llengua estrangera. Dels dos relats, el primer vaig aguantar, em vaig esforçar i me'l vaig llegir en anglès. Però el segon, he de confessar, que la comoditat de tenir a la pàgina del costat la traducció en català va ser massa forta per la meva lecturina cansada.

L'editorial es va posar en contacte amb mi per presentar-me les seves edicions bilingües (anglès-català) d'uns quants clàssics contemporanis i la veritat és que el concepte m'agrada molt. Si tens prou força de voluntat per llegir en anglès, pots recórrer a la traducció al català de forma còmoda tan sols amb girar la vista a la pàgina del costat quan et quedes enganxat amb alguna paraula.

La meva tria, dos relats curts de F.S. Fitzgerald, ha estat molt encertada. Si bé en el seu moment "El gran Gatsby" no em va agradar gaire, aquests contes escrits amb anterioritat a la superfamosa novel·la  i que representen un clar "esborrany" de les festes del Gatsby, sí que m'han resultat amens i entretinguts. Crec que no es pot negar que F.S. Fitzgerald va ser un gran narrador i jo l'he pogut apreciar més en aquest format que no pas en el de novel·la.

El llibre és: Somnis d'hivern (Winter dreams). Fitgerald, F.S. Trad. María Causadias. 160 p. Agde Llibres. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-941252-2-5.

Marido y mujer

1 comentaris
Uh!

Quin tros de novel·lot! I ho dic tant en sentit literal (la literatura victoriana i aquesta idea que sembla que tenien aleshores que si una novel·la no ocupava un mínim de 600 pàgines no valia la pena escriure-la...) com en sentit figurat.

No és el primer Wilkie Collins que llegeixo i aquest només ha servit per a reafirmar-me: m'agrada. Però, és que a més, "Marido y mujer" té una característica que m'ha sorprès molt: la manera com passes, progressivament, de llegir una mena d'història d'equívocs hil·larants, a un veritable relat d'horror. Tot plegat, un retorçament de l'argument i l'atmosfera que m'ha encantat.

Tot comença amb el descobriment per part d'un home que el seu matrimoni no és vàlid segons la llei escocesa (que Collins critica durament durant l'obra) i aprofita l'avinentesa per desentendre's d'una dona, la seva, que segons el seu parer, ja no cobreix les seves necessitats. Passats uns anys, la història sembla repetir-se tenint com a protagonista la filla de la dona abandonada. A partir d'aquí, tot es va desencadenant poc a poc (recordeu que són una pila de pàgines). En alguns punts, fins i tot un pèl massa lentament pel meu gust. Però tot val la pena al final.

Crec que "Marido y mujer" és una bona novel·la per entrar al món de Wilkie Collins. Fins i tot tant com la Dama de blanc. I també crec, sobretot, que conté el millor personatge que li he llegit a l'autor: Sir Patrick m'ha fet somriure incomptables vegades amb la seva ideologia sovint misògina.

El llibre és: Marido y mujer. Collins, Wilkie. Trad. Gema Moral Bartolomé. 704 p. Alba Editorial. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-84284-78-9.


Vull llegir

2 comentaris

Operació Caramel

3 comentaris
"Operació Caramel" ha estat la meva tria per iniciar-me en la lectura d'Ian McEwan.

I crec que m'he equivocat perquè, atenent a les crítiques i ressenyes que havia llegit d'aquest autor per la xarxa, n'esperava força més.

He de dir que tingut més paciència del que és habitual en mi quan un llibre no m'entra. Aquest no m'entrava (les coses passen tan-len-ta-ment, que de vegades deixaven d'interessar-me) però havia llegit que valia la pena esperar-se al final.

Mmm. No. A mi no m'ha compensat.

La protagonista de la història és la jove Serena Frome (pronunciat com zoom, ens aclareix la pròpia Serena), que és reclutada per l' MI5 britànic i que li encomana fer de madrina de certs autors literaris per tal que ofereixin una visió determinada (i maquillada) de l'Anglaterra de principis dels anys setanta del segle XX. A partir d'aquí, amor, mentides, literatura i espies conformen la trama.

La part que sí que m'ha agradat, i força, ha estat la dels relats independents a la història que s'escampen pel llibre. Els he trobat molt i molt bons.

Després de l'agonia en què s'ha convertit aquesta lectura, crec que hauria d'haver començat per "Expiació" potser. Però la llista de vull llegir és tan llarga que un segon intent d'Ian McEwan haurà d'esperar.

El llibre és: Operació Caramel. McEwan, Ian. Trad. Albert Torrescasana. 331 p. Empúries. Barcelona, 2013. ISBN 9788497879125.

Set dies de Gràcia

3 comentaris
Quan vaig veure, a la solapa de la coberta, la fotografia de l'autora de "Set dies de Gràcia" vaig recordar immediatament aquest programa (a partir del minut 14:32) de Via Llibre de fa un parell d'anys on la van entrevistar. Vaig trobar molt interessant (i per això crec que la recordava) quan parlava del procés creatiu de la novel·la, com ho tenia tot molt ben estructurat, sabia quantes escenes tenia la seva novel·la i el temps aproximat que trigaria en acabar-la. I també em van sorprendre els horaris que feia per poder-la escriure!

El resultat de tot aquell esforç és aquest.

"Set dies Gràcia" recrea, d'una banda, la Revolta de les Quintes del 1870 i de l'altra ens explica la història d'una família burgesa, els Lledó. Dues trames que avancen paral·leles, en petits capítols alterns, que es troben al final de la novel·la.

La història dels Lledó m'ha agradat molt i m'ha recordat força a Mirall trencat. Els capítols sobre la Revolta em semblaven accessoris comparats amb l'interès que em creava la família, i tenia ganes de llegir-me'ls ràpid per seguir amb els secrets i les misèries familiars. Al final, però, les dues trames encaixen i la visió de conjunt et permet entendre millor què passa al present narratiu i per què.

Resumint, "Set dies de Gràcia" és una lectura que enganxa i que passa molt bé, fàcilment recomanable. A mi m'ha deixat un bon record.

El llibre és: Set dies de Gràcia. Gràcia Mercadé, Carla. 392 p. Rosa dels vents. Barcelona, 2014. ISBN: 9788401389245.

Gràcies a l'equip de Rosa dels Vents per convidar-me a fer aquesta lectura.

El ocupante

0 comentaris
Quan vaig llegir "Falsa identitat" i em va agradar tant i tant, vaig pensar que aniria llegint més d'aquesta autora. Han hagut de passar deu anys per fer-ho.

La veritat és que no he gaudit tant d'aquesta lectura que, d'entrada vaig pensar que m'encantaria (Inglaterra de postguerra, una gran mansió, una família rica que ja no ho és tant), com ho vaig fer de l'anterior. Us diré que "El ocupante" és la novel·la que sortiria si barregéssim "Rebeca", "Un altre pas de rosca" i "El fantasma de Canterville".

També us diré que trobo que té bons personatges i que l'atmosfera està molt ben creada.

Però també he de dir que hi ha trossos que la temptació de llegir en diagonal és molt forta, que es torna un pèl previsible i que cap al final he perdut l'interès. He tingut la sensació que el principi m'havia promès més del que m'ha donat al final.

De tota manera, alguna cosa té la Sarah Waters ja que m'han quedat ganes de provar amb alguna de les seves altres novel·les.

El llibre és: El ocupante. Waters, Sarah. Trad. Jaime Zulaika. 532 p. Anagrama. Barcelona, 2011. ISBN 978-84-339-7711-3.