divendres, 4 d’agost de 2017

La substància del mal

Sort que no vaig llegir totes les comparacions que corren per la xarxa entre aquesta novel·la i les d'en Joël Dicker perquè, ara que sí que me les he trobat, no entenc quins són els punts de comparació exactament. El cas és, suposo, que Dicker ven molts llibres. Potser fins i tot tan sols perquè el seu nom aparegui a la frase, un llibre d'un altre autor, un llibre que, així d'entrada, no tindria massa a veure més enllà d'un assassinat comès fa molts anys, pot aconseguir que el títol es vengui com xurros. Potser és això.

Per part meva, no tinc gaire cosa a dir d'aquesta novel·la. M'ha agradat? Sí. Trobo que és un imprescindible total? No. M'ha entretingut? Sí, força. Però al final l'he trobat una mica desballestat. No sé com explicar-vos-ho. Tinc la sensació que han intentat vendre'm un final de traca, amb girs i coses, i m'ha sobrat una mica tot plegat. Hagués preferit una coseta més senzilla, més normal, si ho voleu dir així i no que provessin d'enlluernar-me amb tanta llum i ombra.

Penso que potser els amants de la muntanya trobin aquí alguna cosa més, més enllà de la pròpia història, amb què sentir-se identificats. Em refereixo a tot això de la crida de la muntanya, l'ànima dels cims i coses d'aquestes que a mi no em diuen absolutament res, urbanita com sóc. Però si del que estem parlant és de lectura pura i dura, això, per a mi, es queda en un llibre normalet.



dimarts, 18 de juliol de 2017

Belgravia

Amants de Downton Abbey, agrupeu-vos aquí un momentet que viurem el nostre moment fan. Sí? Tothom preparat? Som-hi!

Quina troballa, senyores i senyors! Vaig engegar la lectura de "Belgravia" sabent que havia fet una aposta molt segura, però no esperava que m'agradés tant i tant. La sensació que tinc és la d'haver llegit un clàssic, un clàssic escrit en plena època victoriana. Aquesta és una d'aquelles novel·les que et fa viatjar, que et submergeix completament a la història que estàs llegint, absorbent i addictiu com els millors thrillers.

Serà una estupenda lectura de vora la piscina per a tots aquells qui se l'enduguin de vacances i encantarà a tots aquells que gaudeixin de les històries tipus "Upstairs Downstairs" i, més actualment com us deia, "Downton Abbey" (Fellowes n'és el creador, d'aquesta darrera, així que ja prometia d'entrada).

Un comerciant emergent apareix a la vida de dues famílies del Londres més benestant i aconseguirà trasbalsar les vides de tots plegats de forma inesperada. Uns personatges ben creats, unes trames plenes de girs, amb arrels i branques que es reparteixen en el temps i la gent, en una ciutat que floreix convertint-se en un personatge més. Es fa difícil aturar la lectura quan et trobes sumit en les intrigues que Fellowes sap crear tant i tant bé.

No sé si em passa només a mi, que quan llegeixo segons què, tinc una veueta molt snob que em diu que hauria d'estar llegint alguna cosa més seriosa. Per sort, me 'escolto poc, aquesta veu, i acabo fent el que em vé de gust. I a la vista està que m'acaba sortint molt bé.

dilluns, 10 de juliol de 2017

El extraño verano de Tom Harvey

Em consta que no sóc l'única que espera les novel·les de Mikel Santiago amb moltes ganes. De vegades penso que voldria que existís una mena de Netflix de llibres, que publiqués de cop totes les novel·les dels autors que més m'agraden per fer maratons inacabables de lectures-aposta-segura.

"La última noche en Tremore Beach" em va enganxar; no només a la història sinó a la trajectòria futura del Mikel Santiago. Fidelment, vaig seguir amb "El mal camino" i tampoc no em va decebre així que he arribat a aquesta tercera novel·la amb moltes ganes i esperant més del mateix.

I ho he trobat. Mikel Santiago torna a fondre paisatge, personatges i aquesta clàssica estructura del "qui ho va fer" per fer-te ballar el cap, per convidar-te a jugar amb ell, triar els teus sospitosos i els teus motius endinsar-te en una història que no s'atura, que no et deixa anar i de les que sap greu acabar-se.

Ara que, en general, les vacances ja sobrevolen els nostres caps, us recomano molt i molt que us emporteu el Mikel Santiago a la maleta i si teniu la sort de no haver-ne llegit res encara, feu una marató i llegiu-vos les tres novel·les de seguit. Aprofiteu vosaltres que podeu, que als que anem al dia de la seva obra, ens toca esperar pacientment que arribi la propera. #DramesDeLectorImpacient.

dimecres, 28 de juny de 2017

El cuento de la criada

M'encanta quan m'endinso en la lectura d'una novel·la sense saber-ne gaire més que el títol. Tenir al davant una cortina de fum gris que has d'anar enretirant poc a poc i anar avançant en la història sorprenent-me del que m'ofereix.
D'"El cuento de la criada" en sabia, tan sols, imatges que havia anat trobant, imatges molt potents visualment, que em van cridar l'atenció. De la història, però, no en sabia res i ha estat tot un encert.

"El cuento de la criada" narra una distòpia, en un estat d'Estats Units, un sistema religiós que ha acabat convertint les dones en el centre, però, de la mateixa manera, en eines del mateix sistema que tan sols es fan servir per tenir criatures, per tenir cura de la casa i per encarregar-se de promoure les creences del sistema entre les mateixes dones. Margaret Atwood proposa una societat que no sembla, així d'entrada, que estigui massa allunyada de la realitat que coneixem. Val a dir, però, que no hem arribat (encara) als límits esgarrifosos que es descriuen.

Atwood dóna molta corda al lector perquè pensi i reflexioni, perquè ompli els buits de la història. És d'agrair que et tractin com un lector intel·ligent.

Comptat i debatut si una frase, manllevada de la mateixa novel·la, trobo que defineix aquesta història és "la llibertat, com tot, és relativa". Això és el que mitjançant una complexa xarxa molt ben trenada d'informació i desinformació, es fa creure a les dones que són formades i preparades per assolir la seva funció d'incubadores amb cames en una societat on la fertilitat s'ha convertit en un bé molt preuat. La Defred (Offred a la versió original) ens porta de la mà, en primera persona, barrejant present i passat, per aquest món imaginari que posa els pèls de punta.

És una lectura molt, molt, molt i molt recomanable, d'aquelles que estaria bé que fos lectura recomanada pels joves. D'aquelles que serveix d'avís. Vigileu, que cap aquí és cap a on anem.

dijous, 15 de juny de 2017

L'amiga genial

Crec que com algú em torni a dir, o jo torni a llegir, que aquesta novel·la tracta de les complexitats de l'amistat femenina, vomitaré.

Em disposo a anar en contra de tot i tothom però, senyors, per a mi, aquesta relació malaltissa, de rivalitat, d'admiració exagerada unilateral, no és amistat. I, també, deixeu-me dir que tractar l'amistat femenina, d'una manera diferent a l'amistat en general em sembla d'unes poques mires espectaculars.

Està ben escrita, sí. Dóna la imatge d'una època, d'una ciutat, d'una classe treballadora que passava penúries, sí. Addictiva? Mmm, depèn. A trossos, segons per a qui, suposo. No ha estat el meu cas. M'ha agradat? Sí. Però és un sí emprenyat, ja us ho dic ara. És un sí dels de que diuen que no era per tant. Donaré una oportunitat al segon volum perquè el tinc damunt de la tauleta de nit, tot i que no serà de seguit. Hauré de fer una pausa i oxigenar-me.

No m'he sentit identificada amb la relació que tenen la Lila i la Lenù, una relació de mirar-se de gairell, de necessitar-se per reafirmar-se, per saber què es vol de la vida simplement per no ser com l'altra. A les que jo considero amigues (poques, les justes i necessàries. Les imprescindibles), me les miro de cara, els dono suport, m'interessen les seves preocupacions, els seus èxits, els seus reptes i els seus plans de futur. Fora d'aquí, no ho defineixo com a amistat: coneguts o saludats seria més apropiat.

M'ha empipat sobiranament que es faci passar bou per bèstia grossa. És una bona novel·la, de debò que crec que ho és, però parlem clar. No és amistat femenina. De fet, per a mi, no és amistat. Perquè l'amistat, senyors, no és complexa. El que passa que tots sabem de què va la història: les dones som complexes, les relacions amb les dones són complexes, el caràcter femení és complex i tanta mentida masclista dels nassos. Per què no ho deixem en que els éssers humans no som la cosa més fàcil del món? Que n'estic tipa, ja, de tanta mala llet dels homes (i les dones) envers les dones i tot el que té a veure amb elles. Que fins i tot quan sembla que no, ens insulten.

dimecres, 31 de maig de 2017

El crimen del ómnibus

Sembla mentida com hi ha editorials de les que podries triar els llibres amb els ulls clucs i l'encertaries sempre. A mi em passa amb Depoca, que a més, fa unes edicions precioses.

No coneixia, ni havia sentit a parlar, de Fortuné du Boisgobey , un escriptor francès pioner en tot això del gènere noir que avui segueix tant de moda. Així que vaig arribar a "El crimen del ómnibus" una mica per la certesa de saber que aquesta novel·la reuneix moltes coses que m'agraden: un crim, París i el segle XIX.

Deixant de banda que és una molt bona novel·la negra (que ho és), du Boisgobey fa un retrat molt detallat (i vull pensar que molt acurat, tot i que, evidentment, jo no hi era) de la ciutat i de l'ambient en aquella època. I ho fa enganxant el lector des de la primera pàgina, amb girs i personatges que no són el que semblen i semblen el que no són.

Serà una de les meves lectures preferides d'aquest any sens dubte i no em cansaré de recomanar-la a tots aquells a qui agradi la novel·la negra clàssica, els crims a porta tancada, els misteris que es resolen pas a pas i per la força de les proves i no per art de màgia i cops de sort.

dilluns, 22 de maig de 2017

Agnes Grey

Algú dirà que és difícil escriure una obra mestra si va i resulta que les teves germanes són la bomba i han escrit un llibrassos de la mida dels que van escriure les Brontë. Que, sobre això, jo també penso que van acaparar part del talent que no tenim la resta, perquè ja em diràs tu que ja és sort que siguin tres germanes i les tres puguin escriure així de bé.

Vull creure que si Anne Brontë fos una escriptora que no provingués d'una saga de bones escriptores, hauria tingut molta més anomenada i crec que Agnes Grey no fa més que donar-me la raó.

Una vegada més, Alba Clásica rescata un clàssic d'aquells que es té poc present, que es coneix poc. La història d'una noia de classe humil que comença a treballar com a institutriu, ens mostra tota la classe d'humiliacions i maltractes que una família de casa bona i zero educació podia infringir en una noia jove i amb coneixements, a través dels seus fills insofribles.

La història és lenta, si voleu, però crec que aconsegueix que vagis entrant en l'atmosfera de solitud que viu l'Agnes i que va filtrant-se poc a poc al lector.
No us diré que és una lectura recomanable, perquè crec que has de ser un amant de l'època per gaudir-ne, però jo, que ho sóc, l'he devorada.