El cumpleaños secreto

L'error és meu, només meu. De vegades penses que perquè un llibre anterior del mateix autor et va enganxar sense esforç, vas sobre segur. Sovint, amb els de gènere policíac, encerto amb aquest criteri. Amb el record de passar-m'ho genial llegint La casa de Riverton, i sent conscient que els meus nivells de lecturina estan sota mínims (SOTA, SOTA, SOTA DE TOTS els mínims), vaig triar aquest intentant no demanar-me gaire a mi mateixa. De vegades em permeto aquestes coses.

No hi ha res que em faci més ràbia que veure per on anirà un llibre, allò que vas per la pàgina cinquanta i podries escriure en quatre línees com acaben els personatges i no equivocar-te. Si em passa això i no estic gaudint especialment de la lectura, normalment acostumo a deixar-lo. Però aquí, vaig veure el final tan aviat que vaig pensar que per força m'havia d'estar equivocant i l'he continuat per confirmar que és un dels llibres més previsibles i sosos que he llegit mai. I ho puc dir convençuda perquè tan bon punt arribo a la conclusió que un llibre és previsible i soso, el deixo. Per tant, no me n'he llegit gaires que m'ho semblin.

Aquest ho és.
I tediós.
I un dels personatges principals no el suporto.
I no m'ha agradat gens ni mica.
I em refermo amb la meva opinió que si un llibre no m'agrada, és millor que el deixi perquè, si no, passa el que m'ha passat amb aquest, que fa gairebé un mes que l'arrossego com una condemna.

El llibre és: El cumpleaños secreto. Morton, Kate. Trad. Máximo Sáez. Ediciones Suma de Letras. Madrid, 2013. ISBN 9788483655009.

Harry Potter y la piedra filosofal

El Watson venia amb aquest llibre de regal. Mai m'havia plantejat de llegir-me cap llibre d'en Harry Potter però després de la devastació mental en què em va deixar el refotut Kevin, tampoc em veia amb cor de llegir res de gaire pes.

Aquest llibre, doncs, ha estat la tria perfecta en el moment ideal. No sé si me'n llegiré cap més; és possible que ho intenti més endavant però si l'èxit de la lectura consisteix en adequar la tria que fas del llibre a les teves ganes, al teu temps disponible i a l'estat del teu cervell, amb aquest l'he clavat.

Ara, llàstima de no haver-lo agafat de joveneta. La Laura de dotze anys que llegia les aventures dels Cinco i la serie vermella del Vaixell de Vapor o Les Bruixes hagués al·lucinat amb Hogwarths, les escombres, els passadissos i l'andana 9 i tres quarts.

M'ha meravellat com J.K.Rowling va imaginar aquest món i com ho transmet i t'encomana el misteri que envolta l'escola, els professors, el bosc fins i tot el mateix Harry i la seva història. És amè, de vegades cau clarament en la transmissió de lliçons morals però suposo que és disculpable i que als lectors més joves els passa desepercebuda aquesta intencionalitat que no se t'escapa de gran.

Resumint, que m'ha entretingut, que -òbviament- passa fàcil i sense massa esforç i que està ben escrit. Tot plegat, una lectureta amena.

El llibre és: Harry Potter y la piedra filosofal. Rowling, J.K. Trad. Alicia Dellepiane Rawson. Ed. Salamandra. Barcelona, 1999. ISBN: 978-1-78110-110-0.

Vull llegir

Tenemos que hablar de Kevin

Acostuma a agradar-me que algú agafi algun dels tòpics més tòpics del món i el destrossi sense pietat.
Dit això, he d'afegir que tot i que m'agrada per la valentia que demostra, m'esparvera quan això es fa amb la cruesa i la manca de complexes amb que ho fa Lionel Shriver en aquesta novel·la. I, també, que sovint em trobo que sóc més fleuma i més toveta del que algú amb aquesta inclinació per la destrossa de tòpics es pot permetre.

"Tenemos que hablar de Kevin" és un llibre per llegir sabent que tot en si, cada pàgina, cada paràgraf, és una crítica a alguna cosa. A alguna cosa que segurament, vista des del punt dels Estats Units, és sagrada d'alguna manera o altra.
Ara potser us sorprendrà el que us diré però he llegit aquesta novel·la de la mateixa manera que llegeixo les històries de por. No, de por no; de terror (que n'he llegit molt poques en tota la meva vida). Aquest Kevin m'ha fet sentir la mateixa por que, fa molts anys, vaig tenir amb la Misery de l'Stephen King: una por que aconseguia que demanés interiorment que, si més no durant unes quantes pàgines, no aparagués l'Annie Wilkes en escena i em deixés tranquil·la. Coi de Kevin dels nassos.

He trobat que aquest relat de Lionel Shriver és molt sòrdid, però m'ha resultat impossible deixar-lo de llegir i tot i així, he trigat moltíssim en acabar-lo. Que, fredament, penso quina tonteria patir d'aquesta manera llegint un llibre. Però és que està tan ben escrit, amb tants detalls, però sense res que sobri, que no podia. Així que, ni que fos a estones curtes me l'he acabat.

Un llibre que de segur que recordaré molt de temps. I ni ganes de veure la pel·lícula. Patir el doble, així perquè sí...no gràcies.

El llibre és: Tenemos que hablar de Kevin. Shriver, Lionel. Trad. Javier Calzada. Anagrama. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-339-7350-4.

Siempre hemos vivido en el castillo

És al·lucinant com una casa on hi viuen dues germanes prou lúgubres i el seu tiet en cadira de rodes, pot acabar per semblar-te un escenari de felicitat familiar. És al·lucinant, en resum, com et pot arribar a enganyar una història.

"Siempre hemos vivido..." és una novel·la gòtica, que crea un misteri contingut i vague (d'entrada), que et convida a seguir lligant caps, que et crea seguretats sobre el que ha passat sense ni adonar-te'n. I un cop comences a intuïr què ha passat, què ha portat els protagonistes a la situació des d'on ara t'expliquen la seva vida, la història s'encarrega de fer-te créixer una mena d'angoixa per tot allò que podria passar, pel que es podria repetir que et fa caminar fins al final per la vora del precipici.

M'ha agradat molt aquesta novel·la de Shirley Jackson i vull fer des d'aquí una crida en favor dels POSFACIS!  A les novel·les amb prefaci, aquest sempre me l'acabo llegint al final per tal que no m'espatllin res de la història (que no ens enganyem, molts ho intenten). Així doncs...perquè no fer directament un posfaci i fora perills? Sí! Sí! Sí! I a més, en aquest que ens ocupa particularment, és un posfaci ple d'informació valuosa, que et descobreix detallets que poden passar per alt si no t'hi fixes prou. Un aplaudiment!

De debò que, repeteixo, m'ha agradat molt "Siempre hemos vivido en el castillo", una recomenació que vaig treure de la Fe de l'Espolsada. Si hagués de tornar a comprar-me el llibre, el compraria en aquesta versió anglesa de Penguin que retrata les inquietants protagonistes d'una manera molt semblant a com jo me les havia imaginat.

El llibre és: Siempre hemos vivido en el castillo. Jackson, Shirley. Trad. Paula Kuffer. Minúscula. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-95587-89-3.

La llibreria del Sr. Penombra, oberta les 24 hores

Llibre de coberta xula (tant que no em vaig poder resistir a posar-la en color tot i que el Watson ho veu tot en sèpia) amb títol curiós. La típica barreja que fa que jo m'acabi comprant un llibre.
De vegades em surt bé, aquest tipus d'elecció.

I d'altres em surt SÚPER BÉ, com és el cas.

M'ho he passat molt bé amb aquesta proposta de Robin Sloan: una barreja divertida de la llibreria de vell de tota la vida i les més modernes tecnologies que m'ha arrencat somriures en diverses ocasions. Un conjunt de personatges rarets et condueixen en una història entre San Francisco i Nova York, plena de misteris, amb pinzellades del Codi da Vinci si m'apures, on conflueixen dos tipus de persones que avui en dia  formen part dels nostres temps: els que creuen que tot està a la xarxa i s'encomanarien a Sant Google gloriós sense dubtar-ho ni un segon, i els reticents a deixar-se anar en aquest univers tan tecnològic.

I sí, he acabat buscant si la Gerritszoon existeix. I quan un llibre aconsegueix que et facis aquest tipus de preguntes, és que és un llibre genial.

D'entrada, "La llibreria..." és un llibre sobre llibres i, ja de per sí, aquest tema em crida. Però també és una mena de conte per adults i una història que parla de que podem fer moltes més coses junts que separats, de l'amistat i el compromís, de lluitar per aquelles coses en les que creiem.

Molt recomanable.

PS. La coberta de la versió americana també em té el cor robat.

El llibre és: La llibreria del Senyor Penombra oberta les 24 hores. Sloan, Robin. Amsterdam llibres. Barcelona, 2012. ISBN 9788492941933.

Mansfield Park

Havia llegit, vés a saber on, que aquesta no era la millor obra de Jane Austen però que, en canvi, era la que oferia al lector un retrat més profund de la psicologia dels personatges.

No sé si és o no la millor obra d'aquesta autora ja que no me les he llegit totes (però doneu-me temps, que tot arribarà. M'estic reservant. No n'hi ha tantes i no vull que se m'acabin massa ràpid) però sí que hi trobo aquesta creació de personatges, aquesta psicologia que fa que llegeixis històries de persones i no d'ésser plans. Una mica en la línia del que us deia quan La regenta, no em puc sentir menys identificada amb la manera de ser de la Fanny Price, protagonista d'aquesta novel·la, però és un personatge que se sosté, que saps com actuarà perquè té una coherència, una personalitat. I, igual que ella, la resta de l'elenc de figures que conformen la història.

La història em va atrapar i tot i que aquests dies he estat atacada per una mena de virus gripal que s'ha encarregat d'endolorir-me tot el cos sencer, no he deixat de llegir perquè volia saber què passaria amb tots els personatges.

Com també passa a "Orgull i prejudici", Jane Austen fa una crítica molt evident a la societat de l'època, als matrimonis establerts per necessitat de crear vincles d'interès familiar o per diners i al paper de la dona en la societat de l'època. Tot plegat, suposo que és un tret distintiu i comú a les seves obres. Tot i això, la protagonista de Mansfield Park i l'heroïna d'"Orgull i prejudici" no podrien semblar-se menys i això m'ha sorpès i m'ha agradat ja que no tenia jo molta fe en la varietat de personatges principals que podria trobar en l'obra d'Austen.

A mi m'ha encantat. És el que m'atreviria a definir, sense ànim d'ofendre a ningú, un llibre de nenes deliciós, on ràpidament tries els teus personatges favorits i on avances pàgines i pàgines amb el desig que tot acabi bé al final.

I quan s'acaba, sospires.

El llibre és: Mansfield Park. Austen, Jane. Trad. Miguel Martín. Random House. Barcelona, 2010. ISBN: 9788401337888.