Relats Conjunts: La festa

La festa va ser...genial! Mira, crec que porto la fotografia que ens han passat avui per correu electrònic...Sí sí, despullat del tot, està el de la pisicina. I era guapo que feia mal i tot. Veus que té dues copes a terra? Doncs una és la seva, però l'altra és de la noia que està despullada aquí, al llit blanc de dalt de tot...no va perdre pas el temps, no, aquesta. Saps qui és, no? Sí, sí, justa la fusta. Doncs mira-la...El de la tovallola a la cintura, encara no s'ho acabava de creure...

El senyor calb? És col·leccionista d'art i ella no sé qui és. El vestit que duia m'encantava, tan vaporós...Era realment maco, la veritat...Sí, molta gent, poca roba, molta beguda i pols blanca damunt les taules...Va ser fantàstica...T'agrada la meva túnica? Era tan còmoda. Vaig trobar que era ideal per la festa...Qui? Ah! Sí...a aquest li vaig acabar traient l'uniforme, jo...Ja et dic que el llit de dalt era certament còmode...una mica exposat, però després de la sisena copa poca cosa t'importa ja...La noia morena que s'està al meu costat és aquella que et vaig dir que em volien presentar...maca de debó...i feia tanta calor...La vaig convidar a pujar amb el de l'uniforme i amb mí al llit de dalt, que vulguis que no, amb l'alçada, hi corria més l'aire...

La noia de la guitarra va fer un intent d'amenitzar-nos la festa...però, què vols que et digui, ja ens la sabiem amenitzar nosaltres solets, no calia que ningú ens cantés. Quina noia del banyador? La del fons? La del monyo, dius? Aquesta d'aquí, al costat del sofà vermell? Sí, un banyador molt elegant, la veritat...però no era una noia...Tots tres, son nois, i certament ens van donar un espectacle encantadorament sensual damunt d'aquella estora...

I la coneixes la del banyador vermell i la flor al coll? No? I tant, que la coneixes! Si et va ser cunyada un parell d'anys! Sí, sí...no hi ha res que un bon cirurgià no pugui aconseguir...

Ui, no, aquest cap de setmana el tinc impossible, també...Si vols diumenge a la nit podriem anar a sopar alguna cosa...m'han dit que han obert un restaurant on els cambrers es posen el menjar damunt del cos i s'estiren despullats sobre la taula...Què et sembla? Estaria bé, no? Així comences la setmana amb un altre humor...que dilluns a primera hora tinc gimnàs i hora amb el massatgista i a la tarda he d'anar de comrpes que no tinc res per posar-me...Sí, sí, els dilluns són el pitjor del món....

Imatge: Jordi Labanda

Vint minuts

Després d'una parada d'un parell d'anys, el gimnàs ha tornat a la meva rutina (bé, matitzem això: de moment ha tornat. Avui per ser més exactes...tampoc siguem tan optimistes...la idea és que acabi per formar part de la meva rutina...És que m'ho llegia i semblava que fes anys que anava al gimnàs cada dia i no. D'acord, puntualitzat això, seguim) i avui, amb la meva bossa del gimnàs que m'encanta (m'agrada tenir coses que m'agradin...no us passa que us costen menys de fer servir? A mí sí...) me n'hi he anat contenta a fer unes quantes piscinetes (quantes son per vosaltres "unes quantes"??....he nedat vint minuts i treia el fetge per la boca. Això només ha fet que refermar-me en la meva intenció que l'exercici formi part de la meva rutina, perquè començo a estar en un estat físic que fa llàstima...a mí, si més no, me'n fa....). No penseu que estic exagerant: estava molt, molt cansada. Mireu si n'estava, de cansada, que de primer jo havia pensat que faria una estona de piscina i després pujaria al bany de vapor com a premi de primer dia (haha, primer dia i premi, tu, no fos cas que em baixi la moral o alguna cosa per l'estil...ara que hi penso em faig gràcia i tot). Total, que quan he sortit de la piscina amb els ulls com tomàquets i aquella marca tan antiestètica que deixa el casquet de bany en el front, només de pensar que havia de pujar dos pisos (en ascensor!) per arribar al bany turc, he pensat que demà també hi seria. I no he pujat!!! S'ha de ser vaga, oi? Doncs no! S'ha d'estar cansada!

I tot per vint minuts de piscina...

Sopar de noies (III)

És curiós l’ambient que conjuren les reunions d’amigues. Els problemes, semblen diluir-se en una mena de sopa calenteta a base de “batalletes” passades, de consells, de descobertes, de rutines i rituals, de secrets, de fer un safareig que cura l’ànima. La conversa llisca suaument, fins i tot quan es tracten temes seriosos, i elles es deixen portar, còmodes, sabent que la complicitat és un luxe i un misteri alhora.

Aquesta àurea de complicitat és la que il•lumina la taula de les quatre dones al restaurant; i fins i tot quan mantenen converses a dos, intervenen en la conversa de les altres, sabent de què parlen sense necessitat d’estar gaire atentes, fent incisos, aportant un comentari per aquí, un somriure per allà.

Ara parlen d’un tema seriós, però res no pot desfer l’encanteri:

- ...i potser m’ho mereixia. Sé que puc ser una mal parida i me n’adono que porto anys intentant que em deixés, per aleshores poder dir-li que ell m’havia deixat i que jo ho havia fet tot per la relació...qui vulgui salvar una relació que em pregunti com fer-ho...

Totes riuen davant del comentari de l’Irma. Se la veu trista, però, en part, descansada. La Pia la coneix i sap que s’ha tret un pes del damunt. Es pregunta amb qui deu estar compartint l’Ignasi tot això: no li ha contestat les trucades en tot el dia...i la seva ment es perd pensant en el que li dirà demà, si és que aconsegueix contactar-hi. Tan de bo que hagi sortit a fer un parell de cerveses amb algun amic; les coses no son tan greus quan les comparteixes amb algú. La mà de l’Irma sobre la seva falda, la fa tornar a la taula. Mentre les altres dues comenten alguna cosa de les sabates d’una dona de la taula del costat, la Pia hi parla:

- I ara què? On t’estaràs?

- Tornaré a casa del meu pare, fins que trobi un pis. Aquesta tarda n’hem estat parlant i ell diu que la casa se li fa massa gran i que ja li va bé...- juga amb el paper buit que havia estat un sobre de sucre fa uns cinc minuts – Hi has parlat? Amb l’Ignasi, vull dir...

La Pia nega amb el cap.

- Ja saps com és...si és que no, és que no... – fa, encongint les espatlles.

L’Irma somriu.

- Sí. I si és fora, és fora. I ràpid, bruixa.

La Pia recolza el cap damunt de l’espatlla de la seva amiga, somrient, un pèl trista. Obre la boca per dir alguna cosa però l’Irma la talla.

- Ni se t’acudeixi disculpar-te per una cosa que no va amb tu, Pia – i afectant la veu i el gest, afegeix - Jo, a tu, encara t’estimo.

I tornen a riure totes dues fins que les llàgrimes els cauen damunt de les estovalles mentre la Clara i la Mariona les miren i s’encomanen sense saber gaire bé per què.

Escolto: Frank Sinatra

Frank Sinatra - Fly me to the moon

La Llista: La desaparición

A alguna revista, farà cinc anys, vaig llegir una breu nota sobre aquest relat. Algú - no recordo qui - el recomenava ferventment i en deia que era "[...]como un puñetazo en el estómago[...]" i que sobretot, sobretot, sobretot, qui tingués pensat llegir-se'l, no cometés el gran error de llegir-ne la contraportada. Jo, que sóc molt obedient, vaig buscar el llibret, que és molt breu, i no vaig gosar cometre el pecat de mirar-ne l'argument ni res de res. Me'l vaig comprar, me'n vaig anar a casa meva, i me'l vaig llegir.

Ara, puc dir que està a La Llista. I que en certs moments quotidians, molt concrets, el recordo i m'anguniejo (que crec que era l'objectiu principal de qui el va escriure...). "No hase falta desir nada más".

El llibre és:

La desaparición. Krabbé, Tim. Tr. Marta Arguilé. Ediciones Salamandra. Barcelona, 2006. 112 p. ISBN 978-84-7888-917-4.

Firmin

EN-CAN-TA-DA amb aquest conte per adults. M'ha sembla una lectura dolça, amena, diferent, amb mala baba i entranyable. Desprèn amor pels llibres i per la lectura i trobo que el personatge principal està molt ben trabat.

M'ha encantat.

La veritat és que l'havia tingut diverses vegades a les mans, a la llibreria, i al final sempre havia perdut la batalla davant d'algun altre títol...I mira, al final, vaig decidir que era primet i que seria una lectura rapideta (ho ha estat menys del que m'esperava però entre unes coses i altres....).

Un altre detall que m'ha agradat molt han estat els dibuixets que l'acompanyen; feia tants anys que no llegia un llibre amb dibuixos!

Un gust encertar-la amb una lectura, oi?

El llibre és:

Savage, Sam. Firmin. Tr. Sabina Galí. La Butxaca, 2009. 208 p. ISBN 978-84-92549-91-7.