dimecres, 22 de juliol de 2015

Las luminarias

Més d'un mes!!! Més d'un mes m'ha portat endinsar-me en aquesta gran història. Gran en tots el sentits: 800 pàgines, un munt de personatges, de trames i d'intencions.
"Las luminarias" va guanyar el Man Booker Prize del 2013, però s'ha de dir que no se n'ha sentit gaire a parlar. I la veritat, ara que me l'he llegit, he de dir que m'estranya, perquè és el típic novel·lot que podria estar en boca de molts lectors.

Eleanor Catton ens situa a Nova Zelanda, a mitjan segle XIX, quan la febre d'or que recorre el país ha portat a molts emprenedors a la recerca de fortuna. Allà, tres successos aïllats i, sembla, fortuïts, portaràn a dotze homes a reunir-se en secret durant la nit. En aquest punt, comença la lectura d'aquesta història trencaclosques on, com a espectador, no pots refiar-te de ningú fins que totes les peces no han encaixat.

Potser, i dic potser, tot plegat hauria pogut resoldre's amb cent pàgines menys. He tingut la sensació, en alguns moments, que m'estaven venent palla. Però és innegable que el conjunt funciona i molt, que Catton és una campiona de l'argument i la trama i que, si al final decidíssim que era millor reduïr volum, trabar una història de tants personatges en 700 pàgines i que estiguis completament atrapat durant gran, gran part de la lectura té un mèrit que bé li val un premi.

Si li hagués de posar un "però" o, més aviat, un petit consell de lectura: a mi se m'ha fet difícil de llegir-lo al metro amb xivarri (deixant de banda que pesa un quintà i que els bolsos d'avui en dia estan pensats més per llibres electrònics que per totxos com aquest). Els personatges et presenten parts de la història, detallets, que si te'ls perds, poden fer que posteriorment no entenguis com una determinada informació ha arribat al coneixement d'un altre personatge. Així que, si us decidiu, que sigui en periodes llargs i tranquils (digue-li vacances).

Tan de bo "Las luminarias" vagi corrent entre els lectors i agafi l'embranzida que, crec, que mereix.

El llibre és: Las luminarias. Catton, Eleanor. Trad. Celia Montolio. 808 pàg. Editorial Siruela. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-16208-32-6.

dijous, 11 de juny de 2015

La casa redonda

En la línia del que comentava sobre la temporalitat de la  meva llista de pendents, un altre dels que ja feia bastant que hi era i ha anat salvant-se de nombroses purgues ha estat aquest llibre del que us vull parlar avui.

Va arribar als meus "Vull llegir" mitjançant aquesta ressenya a l'agost del 2013 i, sigui pels motius que sigui, tot i que no saltava, tampoc no li arribava mai el moment i una altra vegada ha estat un encert haver-lo mantingut perquè, senyores i senyors, crec sincerament que aquesta novel·la de la Louise Erdrich és un imprescindible de manual.

La història passa el 1988, dins d'una reserva d'indis americans i parla d'una violació, d'una injustícia, d'unes possibles solucions a un problema que no arreglen de cap manera el que unes lleis insuficients no legislen adequadament. Tot explicat per un adolescent a qui se li sumen la pubertat i la necessitat de continuar sent un nen.
M'ha fet pensar en una mena de "Matar un rossinyol" amb indis enlloc de negres.

"La casa redonda" és un llibre dels de païr, dels que fa pensar i et remou pensaments i reflexions. L'estil d'Erdrich no pot ser més efectiu i l'ús que fa de les paraules, de les imatges i dels silencis crea una atmosfera que t'agafa a la primera pàgina i et porta tranquil·lament, avançant per una història construida amb moltes peces petites que van encaixant. Com un cel ple d'estels.

És una lectura molt i molt recomenable que crec que serà un dels meus favorits d'aquest any. I quina coberta! També una de les meves preferides d'aquest any.

El llibre és: La casa redonda. Erdrich, Louise. Trad. Susana de la Higuera Glynne-Jones. 352 p. Siruela. Madrid, 2013. ISBN: 978-84-15723-03-5.

dilluns, 1 de juny de 2015

El cuc de seda

He agafat la segona novel·la de Robert Galbraith amb moltíssimes ganes. La primera em va sorprendre, a mi i als meus prejudicis, i em vaig alegrar de tenir la perspectiva d'una nova saga detectivesca per llegir.

No diré que "El cuc de seda" se m'hagi fet feixuc, però sí que no m'ha semblat res de l'altre món. En aquest aspecte, per les expectatives autogenerades, sí que se m'ha quedat un pèl curt. Per la resta, té tot el que pots esperar d'una novel·la del gènere: un assassinat macabre, uns sospitosos dels que no en pots salvar ni un i històries amagades darrere de cadascún dels personatges. En conjunt sí, però no m'ha acabat de funcionar.

Ara bé, una cosa que crec que no se li pot negar a l'alter ego de l'autor, és la imaginació desbordant que té i que, per molt que intenti refrenar dins de les parets d'una novel·la negra, jo diria (i els qui l'hagiu llegit, si us plau, digueu-me si hi esteu d'acord) que el llibre que de debò hauria d'escriure J.K. Rowling és "Bombyx Mori".

Tret d'això, és una novel·leta més que ni fred ni calor tot i que sóc conscient que Cormoran Strike té alguna cosa que m'enganxa.

El llibre és: El cuc de seda. Galbraith, Robert. Trad. Laia Font Mateu. 445 p. Proa. Barcelona, 2015. ISBN: 9788475885612.

dimecres, 13 de maig de 2015

Cranford

Us situaré ràpid; "Cranford" és "Teresina, S.A.", les Teresines de la Cubana de 1992, però del segle XIX i angleses. I en llibre, òbviament.

Podria deixar aquí la ressenya i ja us ho hauria dit tot. Bé, no, encara em falten coses per dir.

Un dels motius pels quals prefereixo no llegir llibres que em facin riure és perquè em fa vergonya riure sola al metro. Ja està, ja ho he dit. Amb "Cranford" he hagut d'empassar-me les manies perquè he rigut de valent amb aquestes dones estrafalàries i primmirades, preocupades i ocupades amb les aparences, les bones maneres, les còfies i els tès. Tant preocupades que de vegades et fan perdre la paciència amb tanta tonteria.

Aquest va ser el regal que vaig rebre per Sant Jordi (i aquest el que vaig regalar) i tot i que no estava a la meva llista de pendents, he de dir que va ser un encert i que, a més no podia haver arribat en millor moment: just quan havia acabat "Villette", de Charlotte Brontë, de qui Elizabeth Gaskell va escriure una biografia.

Últimament em tira molt la novel·la victoriana i he de dir que "Cranford" no m'ha decebut gens ni mica: costumbrista a més no poder, et dóna una visió diferent de problemes molt vigents avui en dia, amb un toc d'humor i lleugeresa que fa que ràpidament entris a la història i la gaudeixis.

El llibre és: Cranford. Gaskell, Elizabeth. Trad. Victòria Alsina. 264 p. Adesiara. Martorell, 2013. ISBN 978-84-92405-65-7.

dissabte, 2 de maig de 2015

Villette

He acabat "Villette" aquest matí i encara no us sé dir si m'ha agradat m'ha encantat. Crec que necessito deixar-lo reposar uns dies, al cap, macerant.
Les tres quartes parts del llibre m'han fascinat, d'això n'estic segura. La resta...hi ha estones que estic convençuda que m'ha enamorat i d'altres...d'altres que no ho sé.

"Villette" és una novel·la de personatge, d'això no en tinc cap dubte: durant les sis-centes pàgines de la història, estem assistint, realment, al xup-xup psicològic d'un personatge, la Lucy Snowe, amb la força i la independència (inaudita per a les dones de l'època) que caracteritza les protagonistes de les novel·les de les germanes Brontë i que, segons es diu, representa bastant fidelment una etapa de l'autora a un internat de Brussel·les (nom real de la fictícia Villette).

A destacar, a envejar, a aprendre, la manera com Charlotte Brontë és mestressa de la informació que vol donar, com la deixa anar poc a poc, discretament, gairebé com si li caigués dins les pàgines i com treballa el final, que òbviament no explicaré, de forma que els fans de les Brontë encara ara, dos segles després, en parlen.
Com a punt negatiu diré que tantíssimes cites bíbliques acaben per fer-se un pèl pesades pel meu gust, però tenint present que la traducció de l'edició d'Alba minus per Marta Salís m'ha semblat boníssima, i que inclou tot de peus de pàgines per aquestes cites, també serveix per aprendre molt. No he deixat de pensar, però, que "Villette" és temendament anticatòlica (la seva protagonista és protestant) i que segurament deuria ser tot un què a la seva època. Donant-li voltes i rebuscant per aquests móns d'internet, em trobo amb un interessant article sobre la censura que va patir la traducció castellana que se'n va fer els anys 40. En fi, res que no sabéssim però que no deixa de sorprendre'm.

Resumint, que un altre 5 estrelles s'acaba d'incorporar a les meves llistes, que no em cal macerar res, que "Villette" m'ha encantat.

El llibre és: Villette. Brontë, Charlotte. Trad. Marta Salís. Alba Editorial. 648 p. Barcelona, 2014. ISBN: 97884-90650066.