dijous, 4 de febrer de 2016

La trama matrimonial

Nota: En aquesta ressenya vaig en contra de, bàsicament, el 90% de ressenyes que he llegit sobre el llibre. Noto una pertorbació de la lecturina, quan em passa això :).

Si tinc present que Middlesex em va agradar força i que la protagonista d'aquest llibre és una universitària fent una tesi sobre Jane Austen, d'entrada es pot dir que aquesta novel·la estava destinada a l'èxit total, a escalar fins dalt de tot de la meva llista de preferits mirant per sobre de l'espatlla la resta de llibres.

Però.

No m'ha agradat. M'ha passat allò que passa, de vegades, que la protagonista et cau fatal i que, per tant, no t'interessa en absolut amb qui se'n va al llit o què rediantre pensa fer de la seva vida. Tot i així és molt extrany, però he acabat el llibre (a un ritme més lent de l'habitual) perquè, si us he de ser sincera (que no veig per què no) volia veure si realment em trobava davant d'una obra del XIX desmuntada i actualitzada, com havia llegit que era.

Segurament sí, sobretot al final. El final és clarament Austenià i potser és una de les parts que més m'ha agradat. Va començar molt bé: un triangle amorós en plena graduació universitària, amb un ambient molt ben trabat, uns personatges que apuntaven maneres, i una exposició de la trama que feia que volgués saber més. Després, tot el nus. Literalment. Un nus que se m'ha fet bola, com la carn quan era petita. Al final m'ha tornat a enganxar; un desenllaç comme il faut, dels que ho tanca tot, contundent.

He trobat a faltar, per exemple més, més, més (molta més) informació sobre la tesi de la Madeleine, més interacció dels personatges que van molt a la seva per separat, menys viatge del Mitchell (els que heu llegit Anna Karènina, sabeu tota la part sobre la reforma agrària? Doncs una mica és l'estil d'aquesta part que dic) i una mica de més de caràcter de la Madeleine, per favor, que si bé les heroïnes del XIX no s'ho podien permetre, al S.XX ja no calia ser tan fluixa d'esperit.

En fi, que primera decepció literària del 2016.

El llibre és: La trama matrimonial. Eugenides, Jeffrey. Trad. Emili Olcina. 508 pàg. Empúries. Barcelona, 2013. ISBN: 9788497878357.

dimecres, 13 de gener de 2016

Cicatriz

Després de llegir "Cuatro por cuatro", l'anterior novel·la de la Sara Mesa, vaig tenir clar que m'endinsaria en la propera novel·la que escrigués aquesta autora sense ni tan sols saber de què anava. Si aquell era l'estil i el to narratiu que feia servir, en volia més.

Així doncs, aquí estic, dos anys després, llegint la Sara Mesa i tornant-me a dir que quan surti la propera novel·la hi tornaré.

Sonia i Knut es "coneixen" a través d'un fòrum literari d'internet i es crea entre ells una relació totalment virtual (gairebé) que em guardaré prou de definir. Però no, no és una història gaire romàntica. El tema queda fixat d'entrada, sense d'altres trames secundàries, i es va desenvolupant durant tota la novel·la amb una crudesa estranya i inquietant. L'autora ens dibuixa amb paraules la manera com la vanitat o l'avorriment poden actuar com a atiador d'una relació a més de posar en dubte certes normes socials establertes i considerades bàsiques. També l'afecció als objectes, més enllà del fetitxisme i de la incapacitat de dir "no".

En un estil que va molt al gra de les coses i amb desenes de referències literàries molt interessants, "Cicatriz" ens mostra com la unió d' un personatge anodí i neutre (Sonia) pot portar el focus de la narració si el contraposes amb un altre molt marcat i especial (Knut) i crear una història on no hi ha més que ells dos; ni grans escenes exteriors, ni grans descripcions. Al final, el narrador desapareix, no t'importa, perquè et trobes enmig dels personatges mirant a una banda i a l'altra com si fos un partit de tenis i esperant a veure qui guanya.

El llibre és: Cicatriz. Sara Mesa. 200 p. Anagrama. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-339-9792-0.

dissabte, 9 de gener de 2016

El mal camino

Podria fer aquesta ressenya fent un copipeist de la que vaig fer després d'haver llegit la novel·la anterior del Mikel Santiago i absolutament tot el que vaig dir aleshores em valdria per ara. Igual d'enganxada i mateix ritme frenètic de lectura.

Molt ben ambientada a la Provença francesa (de fet les descripcions dels paisatges les he trobat molt ben fetes), "El mal camino" té molt de "La última noche en Tremore Beach": el protagonista ens narra en primera persona tota la història, el ritme de la narració és frenètic i els personatges estan molt ben creats.

A més de tot això, personalment crec que juga amb una carta que se surt del tòpic: la major part de la història passa de dia, a l'estiu, amb una climatologia agradable. Res (o molt poc) de tempestes tremendes i dolents que apareixen en la foscor. No, no. Camps de lavanda i solet agradable.

Resumint: suposo que els que vau llegir "La última noche en Tremore Beach" ja us deurieu apuntar el nom del Mikel Santiago per tenir-lo present. Doncs bé, en aquesta segona novel·la, ens dóna més de tot allò que ens va agradar a la primera i val molt la pena mantenir-lo a la llista de Vull llegir per a futures entregues.

El llibre és: El mal camino. Santiago, Mikel. 293 p. Ediciones B. Barcelona, 2015. ISBN: 9788490691106.

diumenge, 3 de gener de 2016

La luz que no puedes ver

Hagués estat, sens dubte, un dels meus preferits del 2015 si no hagués estat que Simcity es va creuar al meu camí i em va apartar de la lectura nocturna d'abans d'anar a dormir. Total, que serà un dels meus favorits del 2016.

No sé què va ser que em va empènyer a triar aquesta lectura. D'entrada, que sigui un Premi Pulitzer no és garantia de res i que sigui una història sobre la Segona Guerra Mundial podria haver-me fet mandra fins i tot.

Però "La luz que no puedes ver" resulta ser una història sobre molt més que la guerra, i la seva lectura et condueix a través de tantes sensacions, sentiments i patiments que ben bé mereixia un premi.

A través de la vida de la Marie-Laure, una noia francesa cega, i el Werner un adolescent orfe alemany, Anthony Doerr ens condueix a la darrera nit abans de l'alliberament de la ciutat de Saint Malo durant la Segona Guerra Mundial.

L'estructura, en petits mini capítols que alternen la vida d'una i altre, et fan avançar en la història sense adonar-te'n, amb un estil àgil i ple d'imatges molt suggerents que fins i tot aconsegueixen que "vegis" la ciutat que "veu" la Marie-Laure.

Encara no l'havia acabat, que ja havia recomanat molt aquesta novel·la. Un cop acabada, encara la recomano més.

El llibre és: La luz que no puedes ver. Doerr, Anthony. Trad. Carmen Cáceres y Andrés Barba. 550 pàg. Suma de Letras. Barcelona, 2015. ISBN: 9788483659267.

dijous, 31 de desembre de 2015

Prestatge 2015

A 3 llibres d'acabar l'any amb els 35 llibres llegits que m'havia proposat per aquest any (venint d'uns tristíssims 27 llegits l'any passat) he de dir que valoro molt més els 9 títols que m'han semblat espectaculars i que m'han fet gaudir moltíssim i la nova eina que he fet servir per a controlar totes les meves lectures (beneïdes fulles d'Excel), que el fet de no haver aconseguit el repte.

El 2016 m'agafa totalment preparada per rebentar estadístiques :)

Sobre els 9 títols que, per a mi, han estat imprescindibles dels que m'he llegit aquest any:



Fent repàs, m'he adonat que no he sumat a totes les meves lectures d'aquest any altres lectures que estic fent de forma constant i repetida. I repetida. I repetida. I repetida. I repetida un cop més. Us puc citar, per exemple, aquesta col·lecció, aquest best-seller, o aquest i aquest que ha portat el tió i que ho estan petant a casa meva. Es tracta, com haureu deduït, de totes les lectures que estic fent pel "lector en construcció" que tenim a casa; títols que trobo que són molt macos i, cosa que és d'agrair, amb edicions de batalla a prova de cops, mans brutes, trepitjades, estrebades, babes, arrossegaments per terra i similars. Vida dura, la dels llibres infantils! Com deia, que aquestes lectures no les he sumat a les anteriors, ja em perdonareu.

Per acabar, però no per això menys important, la troballa d'aquest any, que he d'acabar de polir però que m'ha enganxat completament: una fulla d'Excel (que ara sóc incapaç de recordar d'on la vaig treure, però n'hi ha de similars a Sant Google) preparada ja per donar-me dades com per exemple si llegeixo més homes que dones, import gastat en llibres en tot l'any, en quin punt vaig perdre el tren d'aconseguir el repte...una joia! L'any que ve prometo formatgets i d'altres coses cuquis per resumir la meva lectura del 2016.

Us desitjo a tots des d'aquí un molt bon 2016, farcidet de lectures espectaculars i de tot tipus de coses bones.

diumenge, 6 de desembre de 2015

El profesor

No, no és la millor obra de la Charlotte Brontë. I no, trobo que no està escrita especialment bé (llegir que dic això d'una de les Brontë em fa sentir que aniré a l'infern lector, on només s'hi podrà llegir les Ombres d'en Grey i la Marian Keyes). I de fet, és que ni m'ha agradat, en conjunt.
I en canvi m'ho he passat pipa llegint-lo. Ja em diràs tu. El personatge principal se m'ha fet antipàtic, amb tanta dignitat, tant d'orgull, tanta disciplina, honestedat, capacitat i desig de sacrifici. Buf, quina mandra. I a més, que comptat i debatut, no deixa de ser una història suadeta de les que saps com acabarà. Però tot i així, tot i les llargues parrafades que fan tuf de predicador, tot i que hi ha històries massa desenvolupades pel que després acaben sent, tot i que tanta referència bíblica a mi m'ha costat d'empassar, no us puc negar que els trossos que estan ben escrits, estan molt ben escrits. Que és de la Brontë, no ho oblideu!
Pel que he llegit, aquesta obra va ser publicada de forma pòstuma si bé va ser escrita abans que Jane Eyre. Diu que la trobaven massa curta i massa realista. Massa curta perquè les 392 pàgines que gasta, eren massa poca cosa per l'època i massa realista perquè el protagonista comença la història deixant una posició comfortable i econòmicament resolta per buscar-se la vida amb la seva feina. Això es veu que no era creïble aleshores (i ara?).
Resumint us diré que és un llibre per als qui sigueu molt fans de les Brontë o de la literatura de l'època. Si no, aquí no hi ha res per veure.

El llibre és: El profesor. Brontë, Charlotte. Trad. Gema Moral Bartolomé. 392 pàg. Alba Editorial. Barcelona, 2014. ISBN: 9788484289739.

dilluns, 30 de novembre de 2015

Autopsia de la novela negra

No sóc de llegir en paral·lel; no tinc les habilitats que calen. De seguida se m'entortolliguen les trames i al final no sé quin personatge toca. Així que, quan ho faig, he de triar molt bé els llibres. Ara que llegeixo un llibre de contes de detectius victorians, vaig pensar que aquest manual no m'enredaria gaire i he de reconèixer que he pogut llegir-lo sense més problemes.

Víctor Bolívar fa una proposta entretinguda, una barreja de manual pràctic de conceptes que intervenen en les trames del gènere i de relat que vertebra els temes que vol anar tractant.

Certament,la barreja podria donar molt de joc si no fos que de vegades la part de ficció del manual queda massa al servei de la part teòrica i l'argument es vincla massa d'acord amb els conceptes que els lectors hem d'aprendre.

No obstant, a mi m'ha entretingut i m'ha mantingut prou l'interès com per anar seguint avançant. El que és clar és que cal estar interessat, d'entrada, pel gènere i pel procés d'escriptura. I jo, que darrerament estic que em pujo per les parets de les ganes d'escriure que tinc, estava doblement motivada per a la lectura.

El llibre és: Autopsia de la novela negra. Bolívar Galiano, Víctor. 238 pàg. Editorial Berenice. Córdoba, 2007. ISBN: 9788496756267.