divendres, 17 de juny de 2016

L'aniversari

Hi ha un llibre que sempre recordo quan vull parlar de les històries que inquieten. Perdó, volia dir de les que INQUIETEN. Recordo la sensació de no voler llegir més perquè tenia por i les ganes de seguir per saber com acabava, què passava. Exactament la mateixa sensació que he tingut llegint aquesta novel·la.

Quan duia unes cinquanta pàgines de "L'aniversari" un pensament em va creuar el cap amb una certesa total: aquest llibre no és per a mi.

I això que m'ha agradat molt. Però he patit. He patit molt.

Una parella que celebra el seu aniversari d'una forma especial i aquest fet tan normal et porta al cor de la por. És curiós i admirable com Imma Monsó aconsegueix fer d'una escena tan tendra, una història tan inquietant.

Ja em vaig enamorar de la prosa de l'Imma Monsó amb "Una tempesta" i després de "La dona veloç", em vaig quedar amb ganes de més. De més d'aquesta manera d'explicar d'una forma tan senzilla el que no ho és, el que se't passa pel cap i que de cap de les maneres trobaries tu (si més no, una servidora) les paraules per fer-ho tan clarament. "L'aniversari" no m'ha defraudat gens i crec que no em cansaré de recomanar-lo. Aquesta novel·la és la mostra més evident del terror de les coses quotidianes. Bravo. Molt bravo.

El llibre ésL'aniversari. Monsó, Imma.

dilluns, 13 de juny de 2016

El llibre dels Baltimore

En el moment en què el nom de l'autor ocupa més espai a la coberta que el títol del llibre, senyors, alguna cosa passa. En aquest cas, el que passa és que Dicker es va guanyar aquest dret amb el supervendes de "La veritat sobre el cas Harry Quebert". I, pel que he vist, anem en la línia que en la propera novel·la no els quedarà espai pel títol.

Abans de res, no. No és un Harry Quebert II. Res a veure excepte que el personatge narrador ja ens el van presentar a la primera novel·la (Marcus Goldman), que te'l ventiles en tres assegudes llargues, que no pots parar de passar pàgines, que l'univers que crea Dicker és espectacular i que els personatges encara els porto al damunt (i em sembla que es quedaran per aquí uns dies més).

El llibre dels Baltimore és la història de tres cosins. Podria ser una saga familiar, un llibre de família on en Marcus Goldman fa teràpia de la seva infantesa i adolescència. I tot i que no té tots els girs i sorpreses que tenia el Quebert perquè és un registre totalment diferent, què voleu que us digui, a mi m'ha semblat un gran llibre.

Joël Dicker desplega una facilitat de  narració que m'admira; tot sembla senzill, tot ho veus, t'ho imagines, ho notes. M'encanta.  No hi ha cap detall que m'hagi semblat superflu o excessiu i la història no decau en cap moment.

Com vaig dir en el seu dia del Quebert, fa de mal dir que un llibre sigui per a tothom, tothom, tothom, però n'hi ha que són més a prop d'aquesta categoria que d'altres. El llibre dels Baltimore és molt semblant al que podria ser un llibre que agradi a tothom.

El llibre és: El llibre dels Baltimore. Dicker, Joël.

dimecres, 8 de juny de 2016

Pinterest i llegir



Pinterest és, amb diferència, la xarxa social que més m'agrada i que menys social trobo. És útil per a tot. Vindria a ser com un Google de les xarxes socials. Qualsevol cosa que busquis, és a Pinterest. I hi és en quantitats industrials i en opcions múltiples. M'encanta. M'encanta molt.

Per a tot el que té a veure amb llegir i escriure, és una font inesgotable de...

- Reptes literaris: M'he trobat de vegades, amb qui em diu que és que no sap com triar els llibres que llegeix. Crec que a mi això no em passarà mai de la vida perquè fins i tot he acabat per aplicar restriccions a la meva llista de Vull Llegir per fer-la una mica més realista, però, en cas que aquest sigui el vostre problema, un repte literari us pot proporcionar una mena de guia per anar fent.

- Decoració amb llibres: Pinterest és el paradís de la decoració. La decoració amb i de llibres no podia ser menys. Hi ha racons de lectura que fan saltar les llàgrimes.

- Ressenyes: L'idioma rei a Pinterest, com en moltes d'altres coses a la xarxa, és l'anglès però he de dir que n'he tret una pila de títols per llegir a partir de ressenyes de lectors de fora.

- Diari de lectura: Goodreads  ha suposat una revolució per al control de les meves lectures i de les que vull fer però no puc negar que és (una mica) en contra de la meva voluntat, que m'he digitalitzat en aquest aspecte. Si nos fos que l'opció digital em resulta molt més còmoda i disponible a tot hora i on sigui, m'encantaria portar el control de les meves lectures i dels meus Vull llegir en un diari de lectura. I Pinterest està trufadet d'idees.

- No llegir: Sí. Si vols no llegir, Pinterest també acaba resultant una bona opció. Per a no llegir o per a no fer res. Crec que és el robatemps més bèstia que he conegut.

En fi, busqueu i remeneu perquè us ho dic de debò que Pinterest és una font d'inspiració a molts nivells. Ara, poseu-vos-hi amb temps perquè...





dilluns, 6 de juny de 2016

Irène

Segueixo amb la meva recerca del successor de Henning Mankell. No sé si l'arribaré a trobar però només que serveixi per anar ensopegant amb sorpreses agradables com aquesta, mira, ja haurà servit prou.

Sóc una lectora de novel·la negra bastant tova. Vull dir, ja m'està bé que s'investiguin assassinats, però si me'ls expliquen massa m'afecto. Ho sé; potser la novel·la negra no seria, així d'entrada, el gènere més adequat per a mi. Però m'agrada. És així de poc lògic, què hi farem.

Pierre Lemaitre m'ha sorprès per varies raons i totes bones. Primera: el protagonista d'aquesta trilogia, Camille Verhoeven, és de tot, menys prototípic. I això està bé perquè, quan ja has llegit unes quantes novel·les d'aquest gènere, et trobes que l'heroi acostuma a repetir-se.

Segona: no hi ha cap tipus de compassió amb el lector ni en la història ni en els detalls. Sang, fetge i esquitxades. I un final d'atac de cor.

Tercera: la sorpresa sense necessitat dels girs increïbles o dels descobriments tipus carambola que no hi ha qui se'ls cregui. L'estructura d'aquesta novel·la és tremenda i, a més, és un homenatge súper ampli al gènere. Una mena de novel·la metaliterària molt original.

En fi, Lemaitre ha saltat dins de la meva llista de Vull Llegir i, ara que ve l'estiu i que a mi ja m'entren les ganes irrefrenables d'assassinats, crec que em donarà molt d'aire.

Recomanable per als qui vulguin entrar al gènere i diria que imprescindible, per aquells que ja en sou seguidors.

El llibre és: Irène. Lemaitre, Pierre.


dimecres, 25 de maig de 2016

Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres.

Mai he estat massa amiga de la perfecció com a mode de vida. Entenc que les coses s'han de fer tan bé com es puguin però també crec que cada cosa té el seu grau, el seu punt en què ja està prou bé i a partir del qual insistir per arribar a la perfecció resulta del tot ineficient.

Amb el tema de l'educació he tingut la temptació de saltar-me la meva teoria i esforçar-me en aconseguir ser la mare perfecta. Però m'ha durat poc. Crec que he de tenir recursos i creieu-me quan dic que vull ser la millor mare que pugui ser, però segueixo sent qui sóc i no estaria donant un bon exemple si volgués fer veure que sóc d'una manera en la que no crec.

Havia vist de tant en tant el Carles Capdevila a la televisió, parlant de tot tipus de temes, però respecte a l'educació, aquest vídeo viral va ser el que em va portar fins al llibre. He de dir que el vídeo m'hagués agradat fins i tot si no hagués tingut encara el meu fill i que si bé no estic d'acord en tot, tot, tot, sí que coincideix bastant amb la meva manera de pensar.

"Educar millor" obre a més punts de vista la qüestió de l'educació dels nens i adolescents, dóna eines per a la reflexió i una visió d'alguns aspectes en els que potser encara no hi havia pensat. No acostumo a llegir no ficció perquè el que busco amb la literatura és evadir-me, però tenia pendent aquest llibre i ara, després del sotrac que ha suposat per a mi el període de preinscripció escolar, volia llegir altres maneres d'enfocar l'educació.

El llibre és: Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres. Capdevila, Carles.

dissabte, 21 de maig de 2016

La mitad de la verdad

És curiós com el contacte amb d'altres a qui agradi el mateix que t'agrada a tu (llegir i escriure en aquest cas), pot aconseguir que obris els ulls i el cervell a nous estímuls, ni que sigui per acabar decidint que no són pas el que t'esperaves que fossin.

En plena recerca d'un substitut digne de Wallander, vaig encetar la sèrie del fiscal Szacki i el primer cas em va passar sense massa glòria però tampoc prou pena com per no decidir donar una altra oportunitat a aquest autor. El cas és que la lectura anava bé, prou bé diria fins i tot, però aleshores les sessions d'un taller literari que estic fent es van creuar amb la història i com si m'hagués posat de cop i volta les ulleres "de prop" vaig començar a veure tot de coses que no em lligaven, que no em convencien, que no em transmetien veritat, com diu la meva profe. Després d'això, he de reconèixer que acabar-lo ha estat un procés que ha ratllat l'agonia perquè, simplement, havia deixat d'interessar-me. La pròpia història m'havia fet fora.

Monsergues pseudoliteràries apart, Miloszewski té un puntet que no sé què és però que se'm fa pedant. Bé, potser no és just això. Potser he de dir que és el seu personatge que té una capa fina d'alguna cosa semblant al macho ibérico orgullós i pagat de si mateix que em fa angúnia. I a més, hi ha la història, que què voleu que us digui, un sí però no constant que m'ha matat les ganes. Hi ha hagut moments on semblava que la cosa arrancava, agafava ritme i forma, però al final res de res.

Resumint, deixo aquí la meva aventura amb Miloszewsi. Ho he intentat, però no estem fets un per l'altra.

El llibre és: La mitad de la verdad. Miloszewsi, Zygmunt.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Vés i aposta un sentinella

De les poques, poquíssimes, versions cinematogràfiques de llibres que salvaria d'un incendi, "Matar un rossinyol" en seria una. Atticus Finch, per a mi, sempre més tindrà el posat incorruptible del Gregory Peck així que encarava aquesta segona part de la novel·la de Harper Lee desitjant retrobar-me amb aquest personatge que em va enamorar a la novel·la i a la pantalla.

Fa molts anys, recordo que la meva mare era una seguidora de la sèrie Dallas, allà pels començaments dels anys vuitanta, quan aquell "...i tu mentrestant fent el pendó" va fer història televisiva entre tota una generació. Sense ànim de fer spoilers a ningú que no hagi vist la sèrie i en tingui intenció (realment, no crec que hi pugui existir ningú en aquesta situació), hi va haver una temporada en què van matar el Bobby Ewing. La meva mare, davant la mort d'un dels seus personatges preferits, va reaccionar de forma radical deixant de veure la sèrie, de forma que, quan no sé quants capítols més endavant, es van despenjar dient que tot havia estat un somni i el Bobby encara vivia i va tornar a la sèrie, ma mare ja havia perdut tant la pista de l'argument, que ja no va tornar a pujar al tren.

Aquí no mor ningú, però he pensat molt en la meva mare perquè jo també he tingut ganes de deixar el llibre i que no m'esguerressin el personatge. Quina necessitat hi havia, eh? Per què? No es pot negar que aquesta història torna a ser un retrat social brutal sobre una època i sobre una gent, però jo em pregunto si de debò l'Atticus que tots vam conèixer seria capaç de convertir-se en el que Harper Lee el converteix.

M'ha decebut? No. La novel·la l'he trobat molt bona, però ha estat una de les poques vegades que m'he qüestionat si l'autora coneix de debò el seu personatge. Ara que ho escric, fins i tot em fa riure la meva innocència lectora, però vull pensar que jo conec millor l'Atticus que no pas el que el coneixia la Harper Lee. Passaré de puntetes per damunt del fet que sembla que aquesta història és la primera que va escriure l'autora i que, davant de les reticències dels editors, va reescriure la seva narració situant-la uns quants anys abans i aconseguint l'exitàs que va suposar "Matar un rossinyol".

Us la recomano en plena contradicció entre el cor i el cap. "Llegiu-la, però que us faci ràbia" us diria, o alguna cosa semblant.

El llibre és: "Vés i aposta un sentinella". Lee, Harper.