diumenge, 29 març de 2015

Philippe Derblay o Amor y orgullo

Hi ha llibres que, quan els acabes, els tanques, sospires i et quedes mirant el buit, intentant sortir de la història. Això és justament el que m'ha passat amb aquesta novel·la.

Qualsevol lector de Jane Austen, haurà (o hauria, perquè de fet l'autor és poc conegut i, segons el meu parer, està injustament oblidat) d'acabar inevitablement arribant a les pàgines que va escriure Georges Ohnet el 1882.
Coneguda com el "Pride and prejudice" francès, és molt més que això: és Austen menys ensucrat, potser, però amb el mateix costumisme, amb la mateixa prosa que diu tant pel que està escrit com pel que no, pels gestos que descriu, pels paisatges. És fantàstica la prosa que Ohnet fa servir i em sap greu no tenir el nivell de francès suficient com llegir-la en la seva llengua original i gaudir-la.

Amb el rerefons d'una societat rural on la burgesia creixent i l'aristocràcia minvant xoquen, la vida d'una jove mimada i orgullosa, Claire de Beaulieu es veu alterada per nombrosos esdeveniments inesperats (per favor, a qui se li ha de demanar formalment que la persona que redacta les contraportades dels llibres no es dediqui a fer spoilers de l'argument? Em tenen indignadíssima!) que la faran madurar com a persona.

El desenllaç de la novel·la, tot i que potser un pèl massa ràpid, m'ha fet obrir la boca de sorpresa, per com d'inesperat m'ha resultat i ha fet que una història que ja em tenia totalment captivada, m'hagi acabat d'encantar.

Si us plau, si us ha agradat Jane Austen, heu, sí, HEU de llegir Philippe Derblay. I més amb l'al·licient de les edicions tan maques i curades que fa l'editorial asturiana D'Época, com aquesta, il·lustrada i amb làmines i marcapàgines. Va, ràpid!

El llibre és: Philippe Derblay o Amor y orgullo. Ohnet, Georges. Trad. Eva María González Pardo. 344 p. Morcín, 2014. Editorial D'época. ISBN 978-84-938972-2-2.


dilluns, 23 març de 2015

The girl on the train


Diuen que serà la nova "Perdida" , i va ser nomenat número 1 dels bestsellers al New York Times. Amb aquesta informació prèvia i sabent alguna cosa molt vague sobre l'argument, em vaig llençar a llegir-la en anglès (també, per què no dir-ho perquè no tenia ganes d'esperar a la traducció catalana o castellana que no sé si arribarà o no). En aquest aspecte estic satisfeta tirant a molt satisfeta perquè l'he llegit sense gaire complicació i m'ha motivat a seguir llegint en anglès aquest any.

Pel que fa a la novel·la...segurament sí que seria un exitàs de vendes en cas que arribés a casa nostra. De fet, té tot el que necessita un thriller per triomfar on sigui que el publiquin: un argument que enganxa, uns protagonistes que no hi ha per on agafar-los perquè no se'n salva ni un, tots els "tomba-i-gira" que vulgueu a l'argument, capítols curts que fan de bon llegir i que permet avançar ràpid, anar per feina, vaja.

Tot i així, jo he tingut la sensació d'estar llegint una pel·lícula de sobretaula d'Antena 3, una d'aquelles que porten títols com "Secuestrada por su padre" o "Enamorada de un asesino". Diguessim que és novel·la negra en versió chick lit. Molt decepcionant, per a mi. N'esperava una altra cosa i més quan havia llegit que era la nova "Finestra indiscreta". Per favor! Hitchcock deu estar donant-se cops de cap a la tomba.

Ni molt menys la qualificaria com addictiva, ni com a imprescindible, ni com a res de la metitat de tot el que se n'ha arribat a dir.

En fi, que no. Que l'única cosa positiva que hi he trobat és que me l'he llegit en anglès i me n'he ensortit prou bé.

El llibre és: The girl on the train. Hawkins, Paula.  337 pàg. Transworld Digital. 2015. ASIN: B00NOPQU2K.

dijous, 12 març de 2015

Te quiero porque me das de comer

Si algú, en aquells moments de obnubilació que propicia l'acabament d'un any i el començament d'un altre, va pronunciar, ni que fos mentalment, el propòsit lector de "sortir de la meva zona de confort i aventurar-me a llegir coses diferents", ja pot deixar de buscar perquè "Te quiero porque me das de comer" és l'opció ideal per fer-ho.

Intentaré explicar-vos, tan bé com sigui capaç, què he sentit llegint aquest...aquest...anava a dir llibre, però és que crec que no li faria justícia. És, més aviat, realitat escrita. Realitat escrita sense por: crua, natural, directa i seca. Les coses, a la vida, no venen separades per paràgrafs ni per punts apart. Les coses passen, se succeeixen, t'envaeixen. Així és aquesta novel·la: una invasió d'històries (quantes? jo que sé! Impossible comptar-les totes!) que necessita, crec, que et deixis portar confiant en que tot lligarà.

I lliga. I et meravelles que algú pugui tenir aquest control del llenguatge, de la trama, de la història. Envejable de debò.

Suposo que a aquestes alçades, dir-vos que aquesta no és, ni de bon tros, una novel·la que pugui agradar a tothom, sobra. Però també penso que és una novel·la (negra? coral?) que es deixarà perdre molta gent perquè no encaixa en el cànon. Personalment crec que s'estaran equivocant perquè a mida que avances, tot encaixa, tot lliga, no saps com però la imatge es va construint al teu cervell i ho veus.

No tenen res a veure, però he recordat la bona sensació que tenia mentre vaig llegir el "Jo confesso"; la sensació de meravellar-se per com algú pot construir una història (deu? vint?) d'aquesta manera i, el que és millor, aconseguir que el lector el segueixi i en gaudeixi al 100%.

Per acabar-ho d'arrodonir té un final tan cru, tan de tenir ganes de no saber-ho perquè incomoda i frepa, que és que valdria la pena només per això.

Ja tenim aquí un altre dels meus preferits de l'any.

El llibre és: Te quiero porque me das de comer. Llorente, David. 317 p. Alrevés. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-15900-52-8.

dilluns, 9 març de 2015

Les bones intencions

(Respiro fons)

Començaré dient que no m'ha semblat que "Les bones intencions" sigui un llibre fàcil. No em refereixo a l'estil (que m'ha agradat), sino al contingut.

Justifiquen les bones intencions que pugui tenir algú, tot el mal que pugui causar a tercers sense proposar-s'ho? (tot i que la deixadesa que mostra el personatge en algunes actituds, dista molt, tal com jo ho veig, de la bona intenció).

Eric Kennedy descabdella la seva història a través de la narració d'un viatge. Un punt de sortida que no suposaria cap gran originalitat, esdevé molt i molt especial per les condicions i conseqüències que aquest viatge pot tenir en la seva vida i en la dels que l'envolten. I, sobretot, per tots els subtemes que deixa entreveure al lector: la recerca de la identitat (o la pèrdua de la mateixa), les relacions entre pares i fills, la relació que mantenim amb el nostre passat entre d'altes.

 Tot un batibull de temes que són de tot, excepte lleugers i que l'autora tan sols esbossa per tal que tu, com a lector, acabis de dibuixar la imatge sencera amb tot el que puguis aportar.

Eric Kennedy no és un personatge dels que passen i prou. Queda a la memòria del lector, crec, per totes les contradiccions que suposa, pels cops de puny que clava a tots els tòpics que existeixen al món sobre les relacions paternofilials i per com et fa reflexionar sobre que trobar els límits de les coses és una responsabilitat necessària i obligada, que t'arriba vulguis que no.

M'ha agradat molt. Crec que serà una de les meves grans lectures d'aquest 2015.

El llibre és: Les bones intencions. Gaige, Amity. Trad. Marta PeraEmpúries Narrativa. Barcelona, 2015. 320 pàg. ISBN: 978-84-9787-945-3.