dilluns, 26 de setembre de 2016

Carta de una desconocida

Em sap greu parlar-vos d'aquesta meravella i no deixar que la descobriu (aquells qui encara no en sabeu res) per vosaltres mateixos.

En poc menys de setanta pàgines, Stefan Zweig aconsegueix parlar de la cara menys amable de l'amor amb una subtilesa i tan delicadament, que és impossible que no se't faci el cor a trossets molt petits.

En la tranquil·litat de casa seva, un home rep una carta de remitent desconegut que se li adreça directament i, en aquest punt, ens submergim en la seva lectura alhora que ho fa el destinatari de la carta.

I aquest escrit, breu, amaga una història sencera, mil matisos, i molta emoció.

No hi ha gaire més a comentar sense esguerrar-vos alguna cosa de la història, simplement que aquest 2016 he incorporat una joia més a la meva llista de preferits.

El llibre és: Carta de una desconocida. Zweig, Stefan.

divendres, 23 de setembre de 2016

Em dic Lucy Barton

S'ha venut molt de fum parlant de la maternitat. A les dones ens han  intentat fer creure moltes mentides i mitges veritats que acaben convertint algunes de nosaltres en desgraciades perquè creuen que no són tot el que se suposa que haurien de ser quan s'és (perdoneu-me les cometes) "una mare". Ho pensava abans, i ho segueixo pensant ara que jo també sóc mare. I també us diré que això és una cosa que t'has de guardar prou de dir en segons quins cercles de "mares" que pensen que si no dius que la maternitat és el millor que t'ha passat a la vida, és que no mereixes ni l'aire que respires.

Dit això, suposo que ja teniu una vaga idea de de què va "Em dic Lucy Barton". Va de maternitat i d'amor. Va de relacions entre mares i filles. I va de que, no ens enganyem, no per estimar molt els teus fills, et converteixes en una mare perfecta i de que sense saber-ho, només per la motxilla emocional que portis al damunt, pots aconseguir que els teus fills siguin uns infeliços i ho passin de generació en generació com els cabells rossos o els ulls blaus.

La història en sí de la novel·la no m'ha semblat excepcional i no m'ha emocionat com esperava (error, esperar alguna cosa d'un llibre! Ni que fos nova en això de la lectura...A qui se li acut?) però el recomano sense dubte per la manera com Strout t'explica el que vol. De vegades t'està explicant una cosa sense mencionar-la, d'altres, sembla que la protagonista estigui divagant i en canvi, quan has acabat la divagació, t'adones que t'acaben d'explicar un cosa molt potent.

Una història molt ben escrita.

El llibre és: Em dic Lucy Barton. Strout, Elizabeth.

dilluns, 19 de setembre de 2016

En la niebla

Hi ha una sèrie de tòpics que trobo enormement reconfortants i, afortunadament per a la meva temporada baixa de lecturina, aquest llibre n'està ple i ha col·laborat a pujar una mica els nivells.

Per començar, la coberta. En un llibre que passa al Londres de principis de segle XX, una preciosa il·lustració de la Natalia Zaratiegui del Londres a principis del segle XX. Gràcies per posar-m'ho fàcil. M'encanta i me n'enamora. I l'edició de l'editorial Aridicia és una moneria.

Seguint amb Londres, una història que comença en un club de cavallers amb corbates de llacet i pipes, en una sala folrada de fusta fosca, amb una llar de foc que escalfa la sala on es troben.

I per acabar-ho d'arrodonir, un doble crim que cal solucionar, amb majordoms, princeses russes i cavallers que es perden en la boira i en la nit i un final que sorprèn i fa somriure.

No us entren moltes ganes d'agafar una manteta i seure al sofà a devorar aquestes escasses noranta pàgines, mentre preneu un te amb el dit petit aixecat? La meva lectura ha estat menys idíl·lica (una nit en blanc) però si cal passar més nits en blanc, ja m'està bé tenir per acompanyant un llibre com aquest.

El llibre és: En la niebla. Harding Davis, Richard.

divendres, 16 de setembre de 2016

Lo que no está escrito

Porto una temporada de lecturina a baix nivell. Deu ser la tornada a l'escola, l'adaptació, setembre o res d'això, vés a saber. En temporada alta, aquest thriller angoixant m'hagués durat dos dies. És d'aquelles històries que hi entres i vols més i més, vols saber i, alhora, vols que no s'acabi.

M'han interessat moltes coses d'aquest triangle que conformen Carmen, el seu ex-marit Carlos i el seu fill Jorge, i uns delinqüents de barri amb ínfules: l'ús d'algunes parelles separades dels fills com a eina per atacar l'altre; com ens enfrontem al procés d'escriptura o d'entrega d'una obra personal a un públic, sigui gran o reduït; com pesa el passat de la motxilla de cadascú; i, sobretot, sobretot, el procediment pel qual el nostre cervell funciona sovint a un nivell d'independència alarmant, aconseguint que ens fem idees (potser equivocades) a partir de petits detalls aparentment sense importància.

"Lo que no está escrito" té una estructura triangular en què les històries se'ns van explicant per separat tot i que tenen certa relació entre elles, i amb tocs metaliteraris (que he de dir que a mi sempre em guanyen) que ajuden a crear una atmosfera molt tensa durant tota la novel·la. Aquella sensació que alguna cosa dolenta està sobrevolant el cap del lector.

No us deixeu perdre aquesta història si us agrada patir una mica. Al cap i a la fi, ara que s'han acabat les vacances per a la majoria de mortals, ja no ve d'aquí de patir una mica més.

El llibre és: "Lo que no está escrito". Reig, Rafael.

dijous, 1 de setembre de 2016

Feliços els feliços

La lucidesa és una d'aquelles característiques que no acabo de decidir si és un do o un càstig. M'he sentit dir cínica en alguna ocasió: poques, però que sonaven força sinceres.  I penso que el cinisme no deixa de ser, si no el portes a l'extrem (què és bo, en extrem?), una forma de lucidesa augmentada.
Dit això, ja puc començar a explicar-vos què m'ha semblat "Feliços els feliços". Una novel·la lúcidament cínica sobre les relacions de parella que establim els humans.
Presentant una vintena de personatges i històries que poc a poc van encaixant, Yasmina Reza se serveix d'aquest univers per retratar una faceta molt polièdrica de les persones: la seva ment i, per si això acabava quedant massa fàcil, les passions, els amors, les estimes o les indiferències que es teixexen a base d'anys de frec a frec personal.
No us puc dir que sigui un llibre que m'hagi colpit, però m'ha fet pensar molt en coses que no tenen res a veure amb l'amor. Yasmina Reza té un estil directe, molt visual, i que de tant en tant et regala unes frassasses al·lucinants. Perles de lucidesa i de cinisme. M'ha agradat molt.
Per variar, "Feliços els feliços" no és un llibre per a tothom. Però a poc que estiguis una mica trascendental, el missatge (el que sigui que tu hi vulguis trobar) t'arriba al cervell i te'l fa trontollar.
I això, senyors, és una de les grans coses que tenen els llibres.

El llibre és: Feliços els feliços. Reza, Yasmina.

divendres, 26 d’agost de 2016

Lectura sense cobertura (i II): Port amagat

Començo a escriure aquesta ressenya quan no fa ni vint-i-quatre hores que he acabat el llibre i encara l'estic digerint i acabant de decidir què en penso.

Ambientat a Cantàbria, María Oruña ens desplega una trama amb arrels a l'època de la Guerra Civil i branques que arriben fins avui en dia, on es barregen pobresa, misèria, ambició, psicopatia, secrets de família, el mar, la muntanya i Anglaterra. Amb tot això, es construeix una història prou atractiva per fer-te continuar, per endinsar-te en el món que et proposen uns personatges una mica fluixets i faltats de carisma, però que més o menys van aguantant tota la novel·la.

No és una mala novel·la, no us penseu. La investigació avança bon ritme, sense massa escarafalls, però trobo que al final tot s'acaba quedant a mig gas. Fins i tot, molt al final (no patiu, que no faig spoiler), sembla que l'autora proposés una escletxa per on podria entreveure's una seqüela...però tampoc ho acaba de lligar del tot.

En fi, que és una novel·la que està bé i la proposta argumental m'ha tirat molt, i fins i tot penso que és possible que, si és certa la meva teoria d'una continuació, els personatges acabin per ser més sòlids i creïbles. L'he trobada una bona lectura d'evasió estiuenca.

El llibre és: Port amagat. Oruña, María.

dimecres, 24 d’agost de 2016

Lectura sense cobertura (I): Donde los escorpiones

Vacances...ai (sospir).

Un any més, per aquestes dates, deixo d'actualitzar el blog a mida que m'acabo les lectures per juntar-les després en aquesta "Lectura sense cobertura". Així que em costarà una mica recopilar les sensacions de les (insultantment escasses) dues lectures que he encabit en les tres setmanes de vacances. Vinga, som-hi.

Lorenzo Silva és un dels meus clàssics estivals (aquí i aquí). La seva parella de Guàrdia Civils (Vila i Chamorro) m'encanten per moltes coses i a cada història que he llegit m'han tingut pendent de les seves investigacions.

Aquesta vegada, la mort d'un guàrdia amb una arma poc habitual, porta els protagonistes fins l' Afganistan, en un entorn molt més tancat i perillós del que acostuma a ser habitual a les històries del Rubén i la Vir. Tot plegat, amb el mateix sarcasme i lucidesa a que ens té acostumats el Lorenzo Silva, amb un progrés molt mesurat de la investigació, que si bé no presenta mai girs inesperats, sí que dóna una sensació molt sòlida i fonamentada on les coses no passen mai perquè sí.

M'he convertit en una fidel seguidora de Lorenzo Silva perquè, de moment, no m'ha decebut ni ha jugat amb mi com a lectora. Crec que és molt senzill, pels autors de novel·la negra, vendre't la moto: cops de sort inesperats, proves increïbles que apareixen no se sap d'on o les facultats increïblement desenvolupades d'un detectiu/forense/policia alcohòlic o drogaadicte. Silva no fa trampes, juga net. I com a lectora, ho agraeixo infinitament.

Recomano molt molt la sèrie del Vila i la Chamorro en general. I, si esteu a temps, llegiu-la per ordre, que no està de més.

El llibre és: Donde los escorpiones. Silva, Lorenzo.