Los millones de Brewster

0 comentaris
Sovint, i més ara que s'apropen les dates de loteries i sortejos (amb la calor que està fent, sembla mentida que en quatre dies tinguem el torrons a taula) es mantenen converses creatives a la màquina del cafè amb el tema "Què faria i què li diria a qui si em toquessin uns quants milions de la Grossa".

Sospir.

Al protagonista d'aquesta novel·la se li fa realitat: amb 25 anys es troba amb un pessic gros per gastar sí o sí. I a partir d'aquí, McCutcheon es diverteix (aquesta és la sensació que he tingut durant tota la lectura; l'escriptor sàdic fent patir el seu protagonista) creant una història àgil i entretinguda, donant mil maldecaps al pobre Monty Brewster.

"Los millones de Brewster" s'ha portat al cinema en diverses ocasions. Jo no n'he vist cap, però em costa pensar que les pel·lícules que se n'hagin fet, hagin pogut mantenir l'encant de la història. És una novel·leta que no demana gaire esforç i, en canvi, entreté i diverteix de forma senzilla i sense pretensions, i deixa entreoberta una porta a analitzar, com diu Manuel Hidalgo en aquesta ressenya, quins són els vicis que es poden considerar normals en aquest món on vivim. Si bé la novel·la no és actual (1902) crec que el debat es manté 100% actual.

El llibre és: Los millones de Brewster. McCutcheon, George Barr. Trad. Pablo Sauras. 304 p. Alba Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 97884-90650172.

Instrucciones para una ola de calor

2 comentaris
Sembla que està establert de forma tàcita, que quan es diu d'una novel·la que és addictiva, s'ha d'entendre que hi ha un o més assassinats, que la trama es complica, que hi ha molta acció. Rarament es diu que un autor tingui una manera d'escriure addictiva.

Així és com jo descriuria la prosa de la Maggie O'Farrell.

Enganxa per com escriu, per com explica les quotidianitats més normals i corrents que us pugueu imaginar. I, a més, la manera com t'explica la complexitat dels llaços familiars i analitza la manera com interpretem els nostres rols dins de l'estructura familiar, és d'aquelles narracions que et fa pensar cada dos per tres "quanta raó que té!" o "jo mai no hagués trobat les paraules per definir-ho tan clarament".

La història d'un fet estrany de la familia  Riordan ens porta a un Londres asfixiant per una onada de calor el 1976. A partir d'aquí, d'un present que s'ha tornat incomprensible per aquesta familia, els personatges ens van portant enrere i endavant, conduïnt-nos per la història familiar i particular de tots i cadascún d'ells.

Uns personatges ben trabats, que en alguns casos m'han fet sentir molta llàstima o lamentar perdin les oportunitats que l'autora els va donant per explicar-se, per confessar-se, per deslliurar-se d'una xacra personal. M'hi he trobat molt submergida, en aquest món que ha creat la Maggie O'Farrell, a qui ja he apuntat a la llista de les autores a qui m'agradarà seguir.

M'ha agradat moltíssim; tot just me l'he acabat i ja l'he recomenat sense parar. I seguiré fent-ho.

PS: M'ho sembla a mi o no està traduït al català? Com pot ser?


El llibre és (boníssim): Instrucciones para una ola de calor. O'Farrell, Maggie. Trad. Sonia Tapia. 320 p. Salamandra. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-15630-12-8.

Vull llegir

2 comentaris

El club de los optimistas incorregibles

0 comentaris
Sovint em passa, quan trobo llibres com aquest, que no puc entendre de cap de les maneres com és que la gent no en parla més, com és que me l'estic llegint perquè buscant i rebuscant opinions a la xarxa vaig trobar-ne un parell i no una quantitat ingent (com crec que hauria de ser atesa la qualitat del llibre) que em van donar molt bones sensacions. I mira tu per on, resulta que és una preciositat de llibre.

El París dels seixanta i un adolescent que viu els descobriments del que és l'amistat i els problemes que també comporta, l'amor, la familia i la responsabilitat, el despertar de la vocació, tot això és aquesta història que, tot i que  amb 600 i escaig pàgines sembla que hauria de decaure en algun moment, m'ha proporcionat una lectura amena, gustosa, tendra i interessant que ha anat de menys a més.

Podriem dir que és una novel·la d'iniciació però jo l'he percebuda com alguna cosa més; una novel·la històrica, en part, farcida d'anècdotes, de personatges, d'històries personals. Molt, molt completa.

El protagonista, Michel, m'ha robat el cor totalment. Un apassionat del futbolí i de la lectura, un adolescent dolentíssim en matemàtiques que llegeix mentre camina pel carrer, que llegeix assegut als bancs dels parcs mentre hauria d'anar de camí a escola, que llegeix per no pensar en el que l'envolta, que llegeix per entendre més de les persones que l'envolten. Oh! És que m'ha agradat tant!

Li he de posar un però (petitet). Hi ha un parell de coses de traducció que no me n'han acabat d'encaixar: l'ús en varies ocasions del verb "maliciarse", que tot i que sé que es correcte, no em sembla que sigui d'un ús tan habitual comparat amb la de vegades que es fa servir al llibre. I també "el tema astral" per "la carta astral". Dues nimietats que tan sols són una anècdota si ho comparem amb el conjunt de tota la traducció.

Sense dubte, un dels meus preferits d'aquest any.

El llibre és: El club de los opitmistas incorregibles. Guenassia, Jean-Michel. Trad. María Teresa Gallego Urrutia. 656 p. RBA. Barcelona, 2012. ISBN 9788498678284.


Tinc una cita

3 comentaris

Ferides obertes

0 comentaris
No és la primera vegada que em trobo que, un cop comprada l'edició digital d'un llibre, no la puc llegir al meu lector. Aquesta vegada, però, va ser un error per part meva. Ja havia descartat llegir en format digital la versió catalana de la que va ser la primera novel·la de la Gillian Flynn perquè durant el procés de compra ja m'indicava que no la podria llegir al Watson. Pensava comprar-la en paper, així, amb l'excusa i com qui no té més opcions (ehem, ehem)...Però l'altre dia, mentre contemplava diverses opcions lecturils no hi vaig caure. I pam. Quan ja el tenia descarregat i tot, em vaig adonar que no podria començar-lo. Afortunadament, tots aquests llibres que no puc llegir al lector, els puc obrir a l'Ipad. Però ja tenia l'ordinador apagat i volia començar el meu llibre nou! Així doncs, l'única opció era...començar-lo al mòbil.

He de dir que, un cop superada la reticència inicial a haver de passar mil cops de pàgina perquè, òbviament, la pantalla del mòbil dóna pel que dóna, i deixant a part que sempre, sempre, sempre seré més del paper que de la pantalla, l'experiència de llegir al mòbil no està tan malament com em podria semblar, sobretot per llegir al metro/bus/ (inseriu aquí el vostre mètode de transport col·lectiu) i no anar carregada com una mala cosa.

Finalment, el vaig acabar llegint a l'Ipad.

Feta aquesta introducció tècnica, anem al tema. Ferides obertes té tot el que et pots esperar i vols que tingui la novel·la si has llegit Perduda. A saber: sang, assassinats, sordidesa i gent que no hi està del tot. Ideal per començar el nou curs i pensar "Està bé; tots voldriem viure sense haver de treballar, però anar a treballar sempre és millor que no pas que et matin".

M'ha agradat per com de polièdrica és la història, pel fons dels personatges, pel seu final, per la protagonista i la seva motxilla emocional. Per tot. Perquè té un fons més enllà del fet que es mati algú. De vegades, trobo que a les novel·les negres, els personatges poden estar poc cuinats (a no ser que sigui una saga, que aleshores l'autor es pot permetre el luxe de cuinar-los a foc lent, d'anar-te'ls presentant poc a poc). Aquí no és així. La Camille té una història i un passat que la condicionen i que li dónen ànima al personatge i a la història.

Crec que Gillian Flynn serà una recurrent de les meves llistes de lectura perquè em dóna tot el que espero d'un llibre que trio per no experimentar, per anar sobre segur. Ha estat una molt bona tria per començar el curs.

El llibre és: Ferides obertes. Flynn, Gillian. Trad. Ferran Ràfols Gesa. 304 p. La Magrana. Barcelona, 2014. ISBN: 9788482646725

La última noche en Tremore Beach

0 comentaris
De segur que l'heu vist als prestatges de més d'una i de dues llibreries i molts ja l'han catalogat com el Harry Quebert d'aquest estiu.

Aquesta novel·la de ritme trepidant, de lectura fàcil i magnètica, m'ha mantingut pendent i m'ha reconciliat amb les ganes de llegir que, després del desinflament de l'anterior, ja tocava. M'ha semblat trobar-hi una mica de l'atmosfera tensa de Stephen King, aquella sensació que cada dos per tres n'ha de passat alguna de grossa.

Però és que, a més, la seva història conté més coses que no pas ensurts, misteri i intriga. Els personatges arrosseguen conflictes, pors i dubtes i es pot considerar que, més enllà de la capacitat poc usual del seu protagonista, són persones normals i corrents.

Hi ha escenes de gran tensió, d'aquelles que si les veiéssis a una pel·lícula et farien agafar el coixí del sofà i amagar-te al darrera per protegir-te del que saps que, segur, t'espantarà en breu. La descripció dels paisatges és molt acurada i evocadora i he trobat que la construcció dels personatges és força bona.

En conjunt, una novel·la que m'ha agradat, que recupera el més típic model dels bons, els dolents, i aquells dels que no saps què pensar-ne i vas canviant d'opinió fins al final.

Una lectura d'estiu molt recomenable.

El llibre és: La última noche en Tremore Beach. Santiago, Mikel.  424 p. Ediciones B. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-406-9648-9.