dijous, 23 de març de 2017

La chica danesa

Hi  ha preguntes, a la vida, que no sabria dir si són absurdes o massa profundes pel meu cervell eminentment pragmàtic. Em sorprenen les persones que en algun moment de la seva vida han tingut ocasió de preguntar, en una conversa seriosa, coses com "Creus en el destí?" i no s'han sentit totalment ridícules, com em passaria a mi. Una mica el mateix que si em pugés a un taxi i digués "Segueixi aquell cotxe!" amb posat estressat i veu d'urgència.

Jo sóc més partidària de les casualitats, com quan estàs pensant en algú i sona el telèfon i "Vés tu per on, en tu estava jo pensant!". O com quan et trobes un bitllet de cinc euros a terra i te'l poses a la butxaca, dissimulant. O com quan estàs llegint una novel·la inspirada en la història de la primera dona transgènere de la que es té coneixement, i va i apareix un anormal autobús taronja decidint què hem de tenir entre les cames per sentir-nos més nosaltres. No sé si m'explico. Casualitats.

"La chica danesa" parla d'un amor i d'una capacitat d'acceptació que arriba molt endins. No és un història de sucre, no embafa, és un amor de debò i amb molt de patiment. La casualitat, només la casualitat, va ajuntar l'Einar amb la Greta, segurament una de les poques persones al món d'aquella època que podia aconseguir que acabés per sortir la Lili de dins del cos del seu marit. No hi pot haver amor més gran que el que suposa ajudar a la persona que més estimes a convertir-se en algú altre a qui no pots estimar de la mateixa manera.

M'ha emocionat molt, aquesta lectura. La prosa d'Ebeshoff és molt senzilla i per això no fa gens d'ombra a la història tan complicada de la Lili, però a la vegada aconsegueix que tot resulti fàcil, que encaixi, que funcioni i que pensis que les casualitats aconsegueixen grans coses.

diumenge, 12 de març de 2017

Perros ladrando en la nieve

A mi ja em perdonareu, però em declaro fan número u de la meva zona de comfort. Tots els arguments que em pugueu donar per sortir-ne, els entenc, però no us els compro. M'agrada la rutina, m'estimo a mort la meva rutina organitzada. M'ho passo bé i la gaudeixo. I saber què faré demà i passat i l'altre. M'encanta.
En la lectura em passa igual. Sortir de la meva zona de comfort em fa angúnia, em desmotiva. Jo, no us enganyaré, llegeixo per passar-m'ho bé, a aquestes alçades de la vida. Una mica també per saber què passa al món, però, en general, per passar-m'ho bé. I ja fa molts anys que llegeixo. I és per tot plegat que poques vegades em deixo influir en les tries.

Sílvia Galup i Aníbal Cristobo, han traduït a quatre mans aquesta antologia poètica que de cap de les maneres hagués llegit si no fos que la Sílvia me'l va regalar, me'l va recomanar i em coneix prou com per saber que per llegir poesia jo havia de sortir de la meva cova de coixins tovets i còmodes folrada de novel·la i enfrontar-me amb un recull poètic des de la meva total i absoluta incultura poètica.

Així doncs, d'entrada, punt per a mi que me l'he llegit. I perquè hi he apreciat coses, equivocades potser, però molt em sembla que aquesta sensació de naturalitat i facilitat que transmeten els poemes d'aquest recull, no són fruit ni de l'espontaneïtat ni, molt menys, d'una escriptura fàcil.No puc negar el que és evident. Em quedo amb la sensació a més, que d'aquest senyor potser se n'hauria de sentir a parlar més en general.

Ara bé, ara que l'he acabat, miro al meu lector quina novel·la m'espera de la mateixa manera que algú que busseja per sota l'aigua permet que l'aire li entri als pulmons obrint bé la boca quan treu el cap per sobre la superfície.

dimecres, 8 de març de 2017

Cuando llega la luz

Clara Sánchez reprèn de nou la història un any després d'on la deixa a la primera novel·la. La Sandra viu a Madrid, el Julián segueix a Dianium, el passat segueix sent molt pesat de portar a la motxilla i el futur depèn de com sàpiguen viure el present.

Si bé és cert que hi ha història més enllà de "Lo que no està escrito" em quedo amb el dubte de que realment doni per una novel·la sencera Potser retallant una mica de la primera i un molt de la segona, hagués quedat una història molt addictiva i plena de girs, que hagués evitat els moments de baixada espectacular de ritme que té aquesta.

Hi ha característiques de l'estructura i de la trama que no ajuden gaire: el fet que la història la vagin narrant el Julián i la Sandra (i, en aquest cas també la Lucy, un nou personatge) causa que de vegades se t'expliquin els mateixos fets varies vegades i la diferència en el punt de vista no t'aporta gaire res. A més, no sé jo fins a quin punt algú munta un sarau com el que se t'explica al llibre per un dubte, una impressió, tan, tan, tan, tan diluïda en el passat i en el "i si resulta que...". És ficció, ja ho sé. Però si quan llegim ficció cal acceptar les normes de joc que fixa l'autor, crec que com a lectors tenim el dret de demanar que aquestes normes siguin justes i, sovint, les casualitats a la literatura, fan mandra. I aquí crec que se li han escapat massa casualitats, a la Clara Sánchez. Coses que passen de cop i volta quan els personatges més ho necessiten.

La sensació general que em deixa el llibre és que no calia. Hi ha punts molt bons (el Julián i la Sandra, són uns personatges molt grans; la narració del dia a dia de la residència Tres Olivos la trobo molt ben dibuixada) però no prou com per mantenir la novel·la sencera i el fet que deixi entreveure que la història queda prou oberta com fer-ne una altra part, no em motiva gaire.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Lo que esconde tu nombre

Treballo en uns edificis on hi ha molta gent i on es comparteixen molts espais comuns: ascensors, cafeteries, zones de pas. Darrerament, vés a saber per què, m'he sorprès pensant en les probabilitats estadístiques que existeixen de que, d'entre els mil i escaig treballadors que corretegem com formigues per entre els passadissos emmoquetats, algú sigui una mala persona. Un Mala Persona, amb majúscules. No estic parlant d'un desgraciat que fa la vida impossible als seus veïns perquè posa la música molt alta. No, parlo d'algú realment dolent, que maltracti la seva família, que hagi robat, que hagi matat algú o que pensi fer-ho. Quan de cop i volta em brota aquest pensament, sempre m'acaba fent l'efecte que l'ascensor puja massa lent i em fa por haver pensat en veu alta, no sé si m'enteneu.

"Lo que esconde tu nombre" indaga en el passat d'un octogenari (pocs llibres he llegit amb protagonistes de la tercera edat) que va passar la seva joventut a un camp de concentració i d'una noia embarassada que es retira a la costa valenciana a decidir què fa amb la seva vida. Ella, la Sandra, ha conegut una parella noruega d' ancians rics que l'acullen com si fos una néta i serà el Julián l'encarregat de destapar-li el secret que carreguen els seus benefactors.

Aquesta és una novel·la que juga amb el terror d'allò que s'amaga en els silencis i en el passat de les persones, en el que es calla i en el que s'intueix. Llegint-la, he tingut la sensació de caminar sobre un terreny insegur, de que a mi potser també se m'ocultaven coses. Clara Sánchez fa un retrat molt acurat del que suposa no tenir present perquè el teu passat té massa coses pendents que necessita tancar. I com un passat amb serrells acaba significant un present inexistent.

dilluns, 13 de febrer de 2017

El festín de Babette

Oh! Oh! I podria seguir, eh? Oh!

No sé qui deia que les persones que diuen que no els agrada llegir és perquè no han trobat el llibre que els enganxi definitivament i per sempre a la lectura. No ens enganyem: això de la lectura és com la vida, té els seus moments de tot. Hi ha llibres que et toquen tant i tant que et fan entendre el per què te n'has llegit d'altres que no t'han dit res en absolut. Després de llegir els primers, sembla que una llum t'il·lumina i que la lectura és fantàstica i meravellosa i no et cansaries de repetir en veu alta a tothom que cal llegir, que llegir és fantàstic.

"El festín de Babette" és d'aquells llibres. És un com un conte, un conte sobre moltes coses. Ja ho sé que se n'ha fet peli, ja ho sé. Potser la veig. Potser no. No ho he decidit. De moment, em quedo amb la versió il·lustrada de la Noemí Villamuza per a Nordica libros. El tinc en digital i no me'n puc penedir més perquè aquests dibuixos són preciosos.

En un poblet d'un fiord de Noruega, hi viuen dues germanes filles d'un pastor purità mort recentment. Les germanes continuen la tasca del seu pare amb rectitud i austeritat, fent obres de caritat i mantenint unida la seva petita comunitat. Una nit, arriba una estrangera a casa seva, la Babette, fugint de França on ha perdut a la seva família i amb la petició d'un amic de les germanes que demana que acullin aquella noia a casa seva. Aquest fet, canviarà en certa manera la comunitat de les germanes per sempre.

És dolç, és nostàlgic, és tendre, és amable. És preciós. I em passarà com m'està passant amb La La Land, que em va encantar i cada cop que llegeixo o sento que se'n diu que "no és per tant" se m'arruga una miqueta el cor. Així que llegiu "El Festín de Babette" i si no us súperencanta, no m'ho digueu, tingueu pietat.

dissabte, 11 de febrer de 2017

La lladre de llibres

Reticències. Això és el que tenia amb aquest-llibre-super-ventes-fet-peli-d'èxit. Amb tot el que trio per llegir, sovint he de lluitar amb els meus prejudicis, ja ho dic sempre. Que si ha agradat a molta gent. Que si n'han fet una adaptació cinematogràfica. Que si Guerra Civil/Guerra Mundial/Guerra. Que si nena protagonista amb vida difícil. Tot això, acostuma a fer-me mandra i hi ha llibres que acabo llegint perquè penso que cal haver-los llegit, però no perquè em vinguin de gust.

Aquesta novel·la té un narrador molt especial. Que el punt diferencial d'una història, allò que la fa -en teoria-captivadora i sorprenent, no t'entri és mala sort i fa la lectura molt complicada i difícil perquè el narrador, al cap i a la fi, t'acompanya tota la història.

"La lladre de llibres" és una molt bona novel·la d'això que en diuen "jove adult", i em sap greu no haver-lo llegit aleshores, amb catorze o quinze anys. Estic segura que seria un d'aquells títols que d'adulta no em cansaria de recomanar i que et deceben quan els rellegeixes anys després.

Els mesos passen, ja ens hem cruspit gairebé dos mesos d'aquest 2017 i segueixo sense trobar la sintonia amb les lectures. Serà que hauré de tornar al punt del llegir sense esperar res a canvi, a l'electroencefalograma pla fins que les meves neurones es despertin i em demanin contingut, contingut amb missatge potent.

dimarts, 31 de gener de 2017

Una buena chica

Era l'any 1995, segurament, i a la meva escola havien instaurat un sistema d'informes de notes molt modern, que consistia en uns fulls de paper continu, impresos en impressores d'agulles, i unes petites explicacions precuinades que complementaven la qualificació de cada assignatura. Una mena de "progressa adequadament" que podia ser un "ha assolit correctament els continguts de l'assignatura". En l'apartat de Ciències Socials recordo que un dels comentaris preestablerts que em va quedar gravat: "Sovint s'interroga sobre l'univers i la dimensió humana de la societat". I recordo el meu jo de catorze anys pensant "De debò ho faig, això? Dec ser una mica rara".

"Una buena chica" és la història d'una desaparició d'una banda, i una novel·la tipus "La noia del tren" o "Perduda" de l'altra. I és honesta i no t'enganya. El que hi trobaràs és el que esperes trobar quan la tries; és a dir, thriller addictiu passapàgines amb girs argumentals. I tots contents. Personalment crec que no té el millor estil (té puntets innovadors, però poca cosa), ni les millors descripcions (de fet algunes són bastant feixugues), ni els millors personatges (plans, plans, planíssims). És psé. M'ha deixat indiferent, tot i que repeteixo que és una bona novel·la d'autobús, per exemple.

Ara bé, serà que jo estic molt transcendental últimament o vés a saber què, però el cas és té un punt de partida que sí que ha fet que torni a ser aquella adolescent de catorze anys que s'interrogava sobre l'univers i, sobretot, la dimensió humana de la societat. Molts bons arguments han nascut del "Què passaria si..." i crec que el que ha servit de palanca a la Mary Kubica per crear aquesta història és molt potent i colpidor. Això, sincerament, la salva.

El llibre és: Una buena chica. Kubica, Mary.