dimarts, 18 de juliol de 2017

Belgravia

Amants de Downton Abbey, agrupeu-vos aquí un momentet que viurem el nostre moment fan. Sí? Tothom preparat? Som-hi!

Quina troballa, senyores i senyors! Vaig engegar la lectura de "Belgravia" sabent que havia fet una aposta molt segura, però no esperava que m'agradés tant i tant. La sensació que tinc és la d'haver llegit un clàssic, un clàssic escrit en plena època victoriana. Aquesta és una d'aquelles novel·les que et fa viatjar, que et submergeix completament a la història que estàs llegint, absorbent i addictiu com els millors thrillers.

Serà una estupenda lectura de vora la piscina per a tots aquells qui se l'enduguin de vacances i encantarà a tots aquells que gaudeixin de les històries tipus "Upstairs Downstairs" i, més actualment com us deia, "Downton Abbey" (Fellowes n'és el creador, d'aquesta darrera, així que ja prometia d'entrada).

Un comerciant emergent apareix a la vida de dues famílies del Londres més benestant i aconseguirà trasbalsar les vides de tots plegats de forma inesperada. Uns personatges ben creats, unes trames plenes de girs, amb arrels i branques que es reparteixen en el temps i la gent, en una ciutat que floreix convertint-se en un personatge més. Es fa difícil aturar la lectura quan et trobes sumit en les intrigues que Fellowes sap crear tant i tant bé.

No sé si em passa només a mi, que quan llegeixo segons què, tinc una veueta molt snob que em diu que hauria d'estar llegint alguna cosa més seriosa. Per sort, me 'escolto poc, aquesta veu, i acabo fent el que em vé de gust. I a la vista està que m'acaba sortint molt bé.

dilluns, 10 de juliol de 2017

El extraño verano de Tom Harvey

Em consta que no sóc l'única que espera les novel·les de Mikel Santiago amb moltes ganes. De vegades penso que voldria que existís una mena de Netflix de llibres, que publiqués de cop totes les novel·les dels autors que més m'agraden per fer maratons inacabables de lectures-aposta-segura.

"La última noche en Tremore Beach" em va enganxar; no només a la història sinó a la trajectòria futura del Mikel Santiago. Fidelment, vaig seguir amb "El mal camino" i tampoc no em va decebre així que he arribat a aquesta tercera novel·la amb moltes ganes i esperant més del mateix.

I ho he trobat. Mikel Santiago torna a fondre paisatge, personatges i aquesta clàssica estructura del "qui ho va fer" per fer-te ballar el cap, per convidar-te a jugar amb ell, triar els teus sospitosos i els teus motius endinsar-te en una història que no s'atura, que no et deixa anar i de les que sap greu acabar-se.

Ara que, en general, les vacances ja sobrevolen els nostres caps, us recomano molt i molt que us emporteu el Mikel Santiago a la maleta i si teniu la sort de no haver-ne llegit res encara, feu una marató i llegiu-vos les tres novel·les de seguit. Aprofiteu vosaltres que podeu, que als que anem al dia de la seva obra, ens toca esperar pacientment que arribi la propera. #DramesDeLectorImpacient.

dimecres, 28 de juny de 2017

El cuento de la criada

M'encanta quan m'endinso en la lectura d'una novel·la sense saber-ne gaire més que el títol. Tenir al davant una cortina de fum gris que has d'anar enretirant poc a poc i anar avançant en la història sorprenent-me del que m'ofereix.
D'"El cuento de la criada" en sabia, tan sols, imatges que havia anat trobant, imatges molt potents visualment, que em van cridar l'atenció. De la història, però, no en sabia res i ha estat tot un encert.

"El cuento de la criada" narra una distòpia, en un estat d'Estats Units, un sistema religiós que ha acabat convertint les dones en el centre, però, de la mateixa manera, en eines del mateix sistema que tan sols es fan servir per tenir criatures, per tenir cura de la casa i per encarregar-se de promoure les creences del sistema entre les mateixes dones. Margaret Atwood proposa una societat que no sembla, així d'entrada, que estigui massa allunyada de la realitat que coneixem. Val a dir, però, que no hem arribat (encara) als límits esgarrifosos que es descriuen.

Atwood dóna molta corda al lector perquè pensi i reflexioni, perquè ompli els buits de la història. És d'agrair que et tractin com un lector intel·ligent.

Comptat i debatut si una frase, manllevada de la mateixa novel·la, trobo que defineix aquesta història és "la llibertat, com tot, és relativa". Això és el que mitjançant una complexa xarxa molt ben trenada d'informació i desinformació, es fa creure a les dones que són formades i preparades per assolir la seva funció d'incubadores amb cames en una societat on la fertilitat s'ha convertit en un bé molt preuat. La Defred (Offred a la versió original) ens porta de la mà, en primera persona, barrejant present i passat, per aquest món imaginari que posa els pèls de punta.

És una lectura molt, molt, molt i molt recomanable, d'aquelles que estaria bé que fos lectura recomanada pels joves. D'aquelles que serveix d'avís. Vigileu, que cap aquí és cap a on anem.

dijous, 15 de juny de 2017

L'amiga genial

Crec que com algú em torni a dir, o jo torni a llegir, que aquesta novel·la tracta de les complexitats de l'amistat femenina, vomitaré.

Em disposo a anar en contra de tot i tothom però, senyors, per a mi, aquesta relació malaltissa, de rivalitat, d'admiració exagerada unilateral, no és amistat. I, també, deixeu-me dir que tractar l'amistat femenina, d'una manera diferent a l'amistat en general em sembla d'unes poques mires espectaculars.

Està ben escrita, sí. Dóna la imatge d'una època, d'una ciutat, d'una classe treballadora que passava penúries, sí. Addictiva? Mmm, depèn. A trossos, segons per a qui, suposo. No ha estat el meu cas. M'ha agradat? Sí. Però és un sí emprenyat, ja us ho dic ara. És un sí dels de que diuen que no era per tant. Donaré una oportunitat al segon volum perquè el tinc damunt de la tauleta de nit, tot i que no serà de seguit. Hauré de fer una pausa i oxigenar-me.

No m'he sentit identificada amb la relació que tenen la Lila i la Lenù, una relació de mirar-se de gairell, de necessitar-se per reafirmar-se, per saber què es vol de la vida simplement per no ser com l'altra. A les que jo considero amigues (poques, les justes i necessàries. Les imprescindibles), me les miro de cara, els dono suport, m'interessen les seves preocupacions, els seus èxits, els seus reptes i els seus plans de futur. Fora d'aquí, no ho defineixo com a amistat: coneguts o saludats seria més apropiat.

M'ha empipat sobiranament que es faci passar bou per bèstia grossa. És una bona novel·la, de debò que crec que ho és, però parlem clar. No és amistat femenina. De fet, per a mi, no és amistat. Perquè l'amistat, senyors, no és complexa. El que passa que tots sabem de què va la història: les dones som complexes, les relacions amb les dones són complexes, el caràcter femení és complex i tanta mentida masclista dels nassos. Per què no ho deixem en que els éssers humans no som la cosa més fàcil del món? Que n'estic tipa, ja, de tanta mala llet dels homes (i les dones) envers les dones i tot el que té a veure amb elles. Que fins i tot quan sembla que no, ens insulten.

dimecres, 31 de maig de 2017

El crimen del ómnibus

Sembla mentida com hi ha editorials de les que podries triar els llibres amb els ulls clucs i l'encertaries sempre. A mi em passa amb Depoca, que a més, fa unes edicions precioses.

No coneixia, ni havia sentit a parlar, de Fortuné du Boisgobey , un escriptor francès pioner en tot això del gènere noir que avui segueix tant de moda. Així que vaig arribar a "El crimen del ómnibus" una mica per la certesa de saber que aquesta novel·la reuneix moltes coses que m'agraden: un crim, París i el segle XIX.

Deixant de banda que és una molt bona novel·la negra (que ho és), du Boisgobey fa un retrat molt detallat (i vull pensar que molt acurat, tot i que, evidentment, jo no hi era) de la ciutat i de l'ambient en aquella època. I ho fa enganxant el lector des de la primera pàgina, amb girs i personatges que no són el que semblen i semblen el que no són.

Serà una de les meves lectures preferides d'aquest any sens dubte i no em cansaré de recomanar-la a tots aquells a qui agradi la novel·la negra clàssica, els crims a porta tancada, els misteris que es resolen pas a pas i per la força de les proves i no per art de màgia i cops de sort.

dilluns, 22 de maig de 2017

Agnes Grey

Algú dirà que és difícil escriure una obra mestra si va i resulta que les teves germanes són la bomba i han escrit un llibrassos de la mida dels que van escriure les Brontë. Que, sobre això, jo també penso que van acaparar part del talent que no tenim la resta, perquè ja em diràs tu que ja és sort que siguin tres germanes i les tres puguin escriure així de bé.

Vull creure que si Anne Brontë fos una escriptora que no provingués d'una saga de bones escriptores, hauria tingut molta més anomenada i crec que Agnes Grey no fa més que donar-me la raó.

Una vegada més, Alba Clásica rescata un clàssic d'aquells que es té poc present, que es coneix poc. La història d'una noia de classe humil que comença a treballar com a institutriu, ens mostra tota la classe d'humiliacions i maltractes que una família de casa bona i zero educació podia infringir en una noia jove i amb coneixements, a través dels seus fills insofribles.

La història és lenta, si voleu, però crec que aconsegueix que vagis entrant en l'atmosfera de solitud que viu l'Agnes i que va filtrant-se poc a poc al lector.
No us diré que és una lectura recomanable, perquè crec que has de ser un amant de l'època per gaudir-ne, però jo, que ho sóc, l'he devorada.

dimecres, 10 de maig de 2017

Llum

Si no fos que escric el blog, mai no hauria llegit "Llum". Ho sé. N'estic segura. He estat més o menys bleda tota la meva vida, però el cas és que des que vaig tenir el meu fill, he pujat un grau. És així. No és que n'estigui especialment orgullosa, de ser més bleda, però les coses com són. I jo, llegint la contraportada de "Llum", mai de la vida hagués triat aquest llibre que anuncia als quatre vents que existeix per remoure't.

Però.

Fa unes setmanes, convidada per Trivium Gestió Cultural, vaig fer una xerrada sobre blogs i lectures i aquestes coses que tant m'agraden a mi. Òbviament, era d'esperar que, en un grup de lectors i escriptors, el tema de conversa mentre fèiem una copa de cava al final de la xerrada, fos la lectura. I aleshores es va fer la màgia. De les cinc o sis persones amb qui vaig tenir ocasió de conversar, quatre em van preguntar si havia llegit aquesta novel·la i, que si no, com era el cas, me l'havia de llegir.

Cal tenir estómac per llegir "Llum". Estómac i un bolígraf i una llibreta a mà per apuntar tantes i tantes, i tantes frases que són joies. La sensació que tinc ara, quan tot just me l'he acabat aquest matí, és aquesta: és un amor malaltís, sí (l'amor entre una dona de quaranta anys galopant damunt del cavall de la crisi de mitjana edat i una adolescent de tan sols dotze cap a tretze amb les seves hormones adolescents) i en canvi està explicat amb una netedat i amb una delicadesa que si et descuides, pots arribar a oblidar que és aberrant. Però és que aquesta història, aquest amor prohibit, és el de menys, de debò. La poesia que desprèn és tan preciosa, tan plena de matisos, amb tant de paisatge i d'olor...és tan maco! I en canvi, si et quedes amb l'esquelet, amb els fets pelats, esgarrifa.

Com me n'alegro d'haver fet cas de les recomanacions! No us perdeu "Llum", de debò. No sigueu bledes, com jo. Crec que serà una de les meves millors lectures d'aquest any. I de segur, una de les millors cobertes. Que maques que les feu, l'Altra Editorial!