La casa de hojas - ABANDONAT

0 comentaris
Podria començar el post amb el tòpic de dir "he llegit llibres estranys i després he llegit La casa de hojas".

Però he de començar dient que he abandonat llibres estranys i després aquest.

Últimament, ja no estava fent ressenyes dels llibres que abandonava. Al cap i a la fi, si deixes un llibre és perquè has perdut l'interès pel que t'explica, per les raons que siguin i tampoc cal esplaiar-s'hi.

"La casa de hojas" em prometia molt. N'havia llegit autèntiques meravelles: novel·la experimental, la novel·la del segle XXI, la metanovel·la...

Potser estic d'acord amb que és experimental. Massa pel meu gust, segurament: notes al peu que conformen una història paral·lela a la principal i que ocupen pàgines i pàgines; novel·la, assaig, divagacions, cartes, diari personal...tot barrejat en un sol llibre, escrit als marges, del revés, pàgines en blanc.

M'he cansat de llegir. No de la història (que m'agradava força, si més no la principal), no. M'he afartat de buscar per on havia de seguir llegint. Una llàstima perquè estic segura que me l'hagués acabat si hagués estat una novel·la més normaleta. Més del segle XX.

Com jo. Que també sóc del segle passat.


El otro nombre de Laura

0 comentaris
Poques vegades, que jo recordi, llegeixo les sagues seguides. En aquest cas tampoc no serà així però la primera novel·la de Benjamin Black em va deixar tan interessada en la història del seu protagonista que vaig voler avançar una mica més. Ara estic fent una aturada, reservant-me la resta de la història de Quirke per més endavant i he de dir que l'interés continua.

A "El otro nombre de Laura" l'estructura es repeteix: caminen paral·leles la història del protagonista i un cas (una mort, un crim) que et serveix per saber més sobre els personatges principals, sobre el seu present i sobre el seu passat. Tot molt ben teixit i amb un ús dels adjectius a les descripcions que et deixen amb la boca oberta.

No hi ha sorpreses ni grans descobriments sense raó justificada; la trama avança lentament (potser de vegades un pèl massa pel meu gust) però segura i arriba un desenllaç que potser ja te'l veies a venir però...bé, què hi farem. Per a mi, el que realment m'interessa i em mantindrà fidel a aquesta saga és, com us deia més amunt, el passat del protagonista i la seva familia així que de ben segur que aquesta no serà la darrera aparició del Sr. Quirke al blog.

El llibre és: El otro nombre de Laura. Black, Benjamin. Trad. Miguel Martínez-Lage. 368 p. Alfaguara. Madrid, 2008. ISBN 9788420473802.


El secreto de Christine

0 comentaris
Tenia a la llista de pendents la darrera novel·la de Benjamin Black (alter ego de John Banville) i era l'opció triada per continuar després de "Los cuerpos extraños". En aquell moment de començar vaig caure que havia llegit que formava part d'una sèrie i, no vaig voler començar la casa per la teulada i que em passés com amb el Mankell (que ho he llegit tot però desordenat) o el Silva (que en pocs dies me'l vaig llegir tot seguit després d'haver-ne llegit algun a l'atzar).

Així doncs, he començat pel principi amb el patòleg Quirke i no sabeu l'alegria que m'ha donat.

Arriba el periode de vacances i ja em llenço a la novel·la negra de cap i res no em pot agradar més que descobrir que tinc tota una nova sèrie per devorar.
Si començo pel començament he de dir que quina llàstima el títol tan anodí, poc original i suadet que van triar, tenint en compte el doble joc que dóna el títol original "Christine Falls" que es relaciona tan bé amb la trama.

Dit això, la novel·la és l'exemple que es pot escriure molt bona novel·la negra sense que sigui obligatori viatjar a Suècia. És evident que estem parlant d'un autor consagrat que ha triat aquest gènere i un pseudònim a mode de divertiment, com qui fa sudokus al metro. Vull dir: la qualitat se li presuposa. I tot i així, jo m'atreveixo a dir que en té molta, que crea una atmosfera en blanc i negre (com si llegissis una pel·lícula dels anys 30 o 40, amb aquelles americanes tan estrafetes, amples d'espatlles i estretes de cintura i els pantalons de pinces) on els personatges es poden moure amb comoditat per fer-te creure que, al final, la trama (el retrat de dues famíles de Dublín i Estats Units i la història d'una noia morta i la seva filla) tampoc és tan important perquè cada descripció que fa Black/Banville compta per si sola. Totes les peces van encaixant poc a poc i sense sortides dramàtiques ni espectaculars. Simplement la informació que et permet completar el quadre, la vas trobant aquí i allà i acaba per recrear les escenes, les idees i els per quès. Tot molt acurat, molt pensat, escrit amb molta precisió.

Sé que, més enllà de seguir amb la segona novel·la de la saga (que ja he començat), és molt possible que Benjamin Black es converteixi en un dels meus autors més llegits. En fa tota la pinta.

El llibre és: El secreto de Christine. Black, Benjamin. Trad. Miguel Martínez-Lage. Alfaguara. Madrid, 2007. ISBN 9788420498546.

Los cuerpos extraños

2 comentaris

Després de la marató de Lorenzo Silva que vaig fer l'estiu passat (de la que us en parlava aquí i aquí), ja vaig incloure les aventures del brigada Bevilaqcua i la sargent Chamorro a la meva zona de comfort lectora.

Aquesta útlima novela segurament no és la millor, però segueixo pensant que Silva té un domini de la llengua que pot atrapar al lector, sigui en novel·la negra sigui en un altre tipus de narració i que l'ús del sarcasme que fan els seus persontages és una de les característiques que més m'agraden.

Coincideixo en repetir que de vegades fa l'efecte que tots els personatges són massa ocurrents i que enraonen d'una manera massa similar, però també he de reconèixer que m'agrada tant aquest estil que no hi trobo més pega.

La mort d'una alcadessa a un poble costaner de la Comunitat Valenciana, arrossega cap allà els protagonistes des de Madrid i, mort apart, la història personal de la Virginia Chamorro ens acompanya com una ombra durant tota la novel·la. Però, com en totes les novel·les de Silva, trobem que va molt més enllà de la ficció que ens pugui estar narrant. Hi trobem un retrat (amb la mala llet justa, diria jo) de l'actualitat, els costums i les manies de la societat actual i tot apunta - afortunadament per aquells qui gaudim d'aquesta saga- a que aquesta sèrie anirà creixent. Arribats a aquest punt, les històries personals dels personatges protagonistes tenen unes arrels molt sòlides però també unes ramificacions que, fa tota la sensació, sembla que estan llestes per estrendre's cap al futur.

Si sou de novel·la negra, no cal que comenceu per aquest títol, però tingueu a la vostra llista de pendents donar-li una oportunitat a Lorenzo Silva. Crec que no us decebrà.

El llibre és: Los cuerpos extraños. Silva, Lorenzo. 352 p. Destino. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-233-4834-3.

Canadà

0 comentaris
Aquest és un llibre de límits en tots els sentits que se li puguin atribuir a la paraula.

Límits entre països, límits personals, punts on establim els límits entre el que considerem bo i dolent, adequat i inadequat, normal i rar.

Canadà, tal com ho veig, és un viatge i una mirada enrere; un parar-se a pensar en en quin moment vam aprendre les coses que ens han fet com som. Una història extraordinària que es torna creíble per la força i la precisió de Richard Ford, que composa una narració a base de les paraules justes i que, fins i tot essent com és una narració en primera persona (del personatge principal, Dell de quinze anys, no de l'autor), busca la veritat i el no enganyar-se a si mateix. Es recorda com van anar els fets però també què va sentir en aquell moment donat, què va pensar quan la seva vida "normal" (allò que ell coneixia per "normal") es va capgirar i es va convertir en una altra cosa.

Canadà no és una novel·la trepidant. Necessita el seu temps i, de vegades, semblaria que no passa res (o que te l'hagin espatllat al principi quan, a la primera pàgina, el protagonista ja et desvetlla el que serà la trama de la història), si no fos perquè sí que passa. Passen moltes coses i en moltes ocasions et fan pensar en tu mateix i en com afrontes els canvis i la vida en general. És una novel·la on els fets, grans, exagerats, al límit, ocasionen que la novel·la avançi allà on sembla que no ho faci: a l'interior de les persones, als sentiments, a les reflexions, les pors.

Molt recomanable. Però no la llegiu al metro, que és una pena, de debò. A mi se m'anaven barrejant les construccions sintàctiques perfectes de Ford (curtes, contundents, amb les paraules necessàries) amb la música a crits que sortia d'uns auriculars tres seients més endavant. Una pena.

El llibre és: Canadà. Ford, Richard. Trad. Josefina Caball Guerrero. 438 p. Empúries. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-9787-907-1.

Daisy Miller

0 comentaris
Sé que fa molts anys vaig llegir "Una altra volta de rosca" i recordo que em va agradar força però la lectura de l'edició bilingüe de Daisy Miller que em van convidar a llegir des de l'editorial Agde Llibres (i que he de dir que, si sou com jo que això de llegir en anglès us fa mandra, aquestes edicions són perfectes. Tot i que també s'ha de reconèixer que aquesta obra en concret fa de bon llegir per un nivell d'anglès mitjanet, com ara el meu) m'ha fet venir ganes de tornar-lo a agafar i rellegir-lo amb els meus ulls actuals.

Aquesta novel·la curta narra la història d'una jove americana, moderna i gens preocupada per les convencions socials de l'època. Escrita el 1878, el que comença com una comèdia lleugera i fins a cert punt còmica, es va tornant més densa i tràgica a mida que va avançant la trama.

Escrita des del punt de vista d'un sol personatge, "Daisy Miller" és, tal com jo ho entenc, un exemple de com es creen els personatges literaris, com se'ls dóna personalitat i ànima i de com, a més, es poden presentar uns fets sense jutjar els personatges que els protagonitzen.

Una lectura curteta, amena i recomanable.

El llibre és: Daisy Miller. James, Henry. 160 p. Agde Llibres.  Barcelona, 2013. ISBN 978-84-941252-0-1.

El jilguero

1 comentaris
Aquesta va ser la (digues-li) ressenya que em va encuriosir per llegir "El jilguero". Algú que no se l'havia llegit que en parlava perquè una amiga li havia dit que era molt bona.
Arriscat, eh?
El cas és que el vaig veure als prestatges d'algunes llibreries i em va cridar l'atenció. Vaig investigar prou per saber que la seva autora havia rebut el Pulitzer per les mil i escaig pàgines d'aquesta novel·la i un comentari llegit al vol per internet que deia una cosa així com que era el primer clàssic del s.XXI em van acabar d'encuriosir.
Si és que em sembla que no n'aprendré mai, ostres tu!
Anem a pams.
No sé què és el que ha de tenir una novel·la per guanyar el premi Pulitzer: una bona història? (qui pot decidir que una història és bona?), uns bons personatges? (tornem-hi), una trama el·laborada?, més de mil pàgines? No ho sé. Tampoc sé que és el que, de tot això, podriem dir que té aquesta novel·la.
"El jilguero" és el viatge vital d'en Theo que comença en un moment molt traumàtic de la seva vida. A partir d'aquí, avança en diversos escenaris i se'ns presenten una sèrie de personatges (caracteritzats amb més o menys èxit, segons la meva opinió) que ajuden a explicar com aquest noi amb aparença de Harry Potter es converteix en un tipus d'adult determinat. Res que no s'hagi vist abans.
Per ser una novel·la tan gruixuda, que d'entrada sembla que pot fer que certs lectors es tirin enrere, s'ha de reconèixer que (durant les primeres 500 pàgines) passa força bé. L'estil de Donna Tartt atrapa, és clar, entenedor, senzill i sense pretensions. "Best-seller de qualitat" he llegit en algun lloc. No sé pas si això és bo o dolent però podria ser que fos cert.
Ara bé (a partir d'aquí, venen els "peròs"):
No m'ha portat enlloc (pataxap!) i m'ha generat un entusiasme inicial que ha anat transformant-se en tedi. Un tedi molt llarg. La història engresca molt, al començament, i t'hi submergeixes de ple però poc a poc va baixant de ritme fins que sembla que s'atura (aquell moment horrorós, que sembla que el cap et caurà damunt la taula) per, finalment, repuntar una mica en una resolució que m'ha semblat poc afortunada i que poc o res té a veure amb el to de la resta del llibre. A més, també hi he trobat alguna parrafada grandiloqüent (el sentit de la vida, la mort, l'ésser humà...) que tampoc m'acaba d'encaixar amb la resta de la història.
M'ha sabut greu que una història que em prometia tant, hagi acabat semblant-me un bluf, amb un final tan decebedor.
Què hi farem...

El llibre és: El jilguero. Tartt, Donna. Trad. Aurora Echevarría. 1152 pàg. Lumen. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-264-2243-9.