El lleopard

0 comentaris
La meva relació amb el Jo Nesbo no ha estat fàcil. De fet, la darrera ressenya de fa dos anys, la deixava ferida de mort.

Però l'acte de presentació que va organitzar la Biblioteca Jaume Fuster, en què Lorenzo Silva conversava amb ell (malgrat molts que pensen que Nesbo és una "ella", he de dir que és "un" nòrdic altíssim i súper seriós) sobre els seus llibres i el seu personatge principal, Harry Hole, em va cridar l'atenció. Total, que vaig tornar de la biblioteca amb el llibre sota el braç i hi vaig tornar a caure. Si és que no sé què em passa!

I he de dir que sí. Que d'acord. Que d'entrada enganxa. Però que al final...m'ha decebut. I sembla mentida que no hagi après res de les meves lectures anteriors. De fet, ja no vaig llegir l'entrega anterior, "El Ninot de neu" perquè em vaig refermar en la meva promesa que jo ja havia acabat amb el Nesbo. Però la conversa em va agradar molt, vaig trobar que era un home molt interessant, com havia construit el personatge, les trames i vaig pensar que potser calia donar-li una altra oportunitat.

No és que sigui el pitjor que hagi llegit mai. Seria exagerar i, a més, seria una mentida molt grossa perquè el 75% de la història m'ha tingut enganxadíssima i, per primera vegada, he tingut la sensació d'estar completament enamorada del personatge. És una novel·la de personatge així que això sí que puc dir que ho he aconseguit.

Arriba un punt àlgid en el que si la novel·la d'acabés aleshores, no et quedava més solució que deixar el llibre i posar-te a aplaudir. Però no. Resulta que continua. I, personalment, me l'espatlla.

Però en fi, que per fer un resum, un 75% per cert de l'argument m'ha encantat així que suposo que seria just dir que no està gens malament (perquè si no, d'aquí un parell d'anys, hauré de tornar aquí amb la cua entre cames a dir-vos que he tornat a caure i a ressenyar-vos una nova novel·la del Jo Nesbo. I ja en tinc prou, de menjar-me les meves ressenyes amb patates).

El llibre és: El lleopard. Nesbo, Jo. Trad. Laia Font Mateu. 712 p. Proa. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-7588-424-0.

La lectura i la vida

1 comentaris
Mai no he trobat la resposta a la pregunta "què ens fa lectors?".
He tingut èpoques en què he cregut fermament en què llegir és el que et fa lector; de cop i volta un llibre t'atrapa i llegeixes per trobar un altre llibre que et faci sentir el mateix.

Però per què comences a llegir, si mai abans has sentit l'impuls de fer-ho?

Sempre m'han explicat que, de petita, m'enfadava perquè, deia, no em llegien bé els contes. Acusava qui me'ls llegia de saltar-se'n parts i amenaçava amb què aprendria a llegir molt aviat per poder llegir-me'ls jo sola i que ningú no m'enganyés. Sembla estrany, però recordo clarament les ganes d'aprendre a llegir per desxifrar totes aquelles lletres que acompanyaven els dibuixos de les històries. Però jo no en tenia prou amb dibuixos; volia saber si realment aquelles imatges explicaven tot el que deien les lletres. Certament, aquesta va ser la meva motivació: no sentir-me enganyada i ser autosuficient.
A casa meva no són lectors, per tant, no vaig submergir-me en la lectura per imitació. Suposo que això també contribueix a no aclarir-me d'on surt la vena lectora.

Emili Teixidor intenta en aquest llibre que porta per subtítol "Com incitar el nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres" donar unes idees sobre com encomenar les ganes de llegir. Però, si us sóc sincera, el que ha aconseguit amb mi, és reafirmar-me en totes les bondats que penso que té tenir aquesta afició i tots els beneficis que a mi em comporta.

"La lectura i la vida" és un llibre preciós; pels missatges que transmet, per la manera com Teixidor els va escriure, per la sensació que et queda quan te l'has acabat. per tot. És recomenable per saber com inicitar als demés a llegir, però també per entendre per què llegim cadascú de nosaltres.

El llibre és: La lectura i la vida. Teixidor, Emili. 200 p. Columna. Barcelona, 2007. ISBN 978-84-664-0805-9.

Los millones de Brewster

0 comentaris
Sovint, i més ara que s'apropen les dates de loteries i sortejos (amb la calor que està fent, sembla mentida que en quatre dies tinguem el torrons a taula) es mantenen converses creatives a la màquina del cafè amb el tema "Què faria i què li diria a qui si em toquessin uns quants milions de la Grossa".

Sospir.

Al protagonista d'aquesta novel·la se li fa realitat: amb 25 anys es troba amb un pessic gros per gastar sí o sí. I a partir d'aquí, McCutcheon es diverteix (aquesta és la sensació que he tingut durant tota la lectura; l'escriptor sàdic fent patir el seu protagonista) creant una història àgil i entretinguda, donant mil maldecaps al pobre Monty Brewster.

"Los millones de Brewster" s'ha portat al cinema en diverses ocasions. Jo no n'he vist cap, però em costa pensar que les pel·lícules que se n'hagin fet, hagin pogut mantenir l'encant de la història. És una novel·leta que no demana gaire esforç i, en canvi, entreté i diverteix de forma senzilla i sense pretensions, i deixa entreoberta una porta a analitzar, com diu Manuel Hidalgo en aquesta ressenya, quins són els vicis que es poden considerar normals en aquest món on vivim. Si bé la novel·la no és actual (1902) crec que el debat es manté 100% actual.

El llibre és: Los millones de Brewster. McCutcheon, George Barr. Trad. Pablo Sauras. 304 p. Alba Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 97884-90650172.

Instrucciones para una ola de calor

2 comentaris
Sembla que està establert de forma tàcita, que quan es diu d'una novel·la que és addictiva, s'ha d'entendre que hi ha un o més assassinats, que la trama es complica, que hi ha molta acció. Rarament es diu que un autor tingui una manera d'escriure addictiva.

Així és com jo descriuria la prosa de la Maggie O'Farrell.

Enganxa per com escriu, per com explica les quotidianitats més normals i corrents que us pugueu imaginar. I, a més, la manera com t'explica la complexitat dels llaços familiars i analitza la manera com interpretem els nostres rols dins de l'estructura familiar, és d'aquelles narracions que et fa pensar cada dos per tres "quanta raó que té!" o "jo mai no hagués trobat les paraules per definir-ho tan clarament".

La història d'un fet estrany de la familia  Riordan ens porta a un Londres asfixiant per una onada de calor el 1976. A partir d'aquí, d'un present que s'ha tornat incomprensible per aquesta familia, els personatges ens van portant enrere i endavant, conduïnt-nos per la història familiar i particular de tots i cadascún d'ells.

Uns personatges ben trabats, que en alguns casos m'han fet sentir molta llàstima o lamentar perdin les oportunitats que l'autora els va donant per explicar-se, per confessar-se, per deslliurar-se d'una xacra personal. M'hi he trobat molt submergida, en aquest món que ha creat la Maggie O'Farrell, a qui ja he apuntat a la llista de les autores a qui m'agradarà seguir.

M'ha agradat moltíssim; tot just me l'he acabat i ja l'he recomenat sense parar. I seguiré fent-ho.

PS: M'ho sembla a mi o no està traduït al català? Com pot ser?


El llibre és (boníssim): Instrucciones para una ola de calor. O'Farrell, Maggie. Trad. Sonia Tapia. 320 p. Salamandra. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-15630-12-8.

Vull llegir

2 comentaris

El club de los optimistas incorregibles

0 comentaris
Sovint em passa, quan trobo llibres com aquest, que no puc entendre de cap de les maneres com és que la gent no en parla més, com és que me l'estic llegint perquè buscant i rebuscant opinions a la xarxa vaig trobar-ne un parell i no una quantitat ingent (com crec que hauria de ser atesa la qualitat del llibre) que em van donar molt bones sensacions. I mira tu per on, resulta que és una preciositat de llibre.

El París dels seixanta i un adolescent que viu els descobriments del que és l'amistat i els problemes que també comporta, l'amor, la familia i la responsabilitat, el despertar de la vocació, tot això és aquesta història que, tot i que  amb 600 i escaig pàgines sembla que hauria de decaure en algun moment, m'ha proporcionat una lectura amena, gustosa, tendra i interessant que ha anat de menys a més.

Podriem dir que és una novel·la d'iniciació però jo l'he percebuda com alguna cosa més; una novel·la històrica, en part, farcida d'anècdotes, de personatges, d'històries personals. Molt, molt completa.

El protagonista, Michel, m'ha robat el cor totalment. Un apassionat del futbolí i de la lectura, un adolescent dolentíssim en matemàtiques que llegeix mentre camina pel carrer, que llegeix assegut als bancs dels parcs mentre hauria d'anar de camí a escola, que llegeix per no pensar en el que l'envolta, que llegeix per entendre més de les persones que l'envolten. Oh! És que m'ha agradat tant!

Li he de posar un però (petitet). Hi ha un parell de coses de traducció que no me n'han acabat d'encaixar: l'ús en varies ocasions del verb "maliciarse", que tot i que sé que es correcte, no em sembla que sigui d'un ús tan habitual comparat amb la de vegades que es fa servir al llibre. I també "el tema astral" per "la carta astral". Dues nimietats que tan sols són una anècdota si ho comparem amb el conjunt de tota la traducció.

Sense dubte, un dels meus preferits d'aquest any.

El llibre és: El club de los opitmistas incorregibles. Guenassia, Jean-Michel. Trad. María Teresa Gallego Urrutia. 656 p. RBA. Barcelona, 2012. ISBN 9788498678284.


Tinc una cita

3 comentaris