dimecres, 25 de maig de 2016

Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres.

Mai he estat massa amiga de la perfecció com a mode de vida. Entenc que les coses s'han de fer tan bé com es puguin però també crec que cada cosa té el seu grau, el seu punt en què ja està prou bé i a partir del qual insistir per arribar a la perfecció resulta del tot ineficient.

Amb el tema de l'educació he tingut la temptació de saltar-me la meva teoria i esforçar-me en aconseguir ser la mare perfecta. Però m'ha durat poc. Crec que he de tenir recursos i creieu-me quan dic que vull ser la millor mare que pugui ser, però segueixo sent qui sóc i no estaria donant un bon exemple si volgués fer veure que sóc d'una manera en la que no crec.

Havia vist de tant en tant el Carles Capdevila a la televisió, parlant de tot tipus de temes, però respecte a l'educació, aquest vídeo viral va ser el que em va portar fins al llibre. He de dir que el vídeo m'hagués agradat fins i tot si no hagués tingut encara el meu fill i que si bé no estic d'acord en tot, tot, tot, sí que coincideix bastant amb la meva manera de pensar.

"Educar millor" obre a més punts de vista la qüestió de l'educació dels nens i adolescents, dóna eines per a la reflexió i una visió d'alguns aspectes en els que potser encara no hi havia pensat. No acostumo a llegir no ficció perquè el que busco amb la literatura és evadir-me, però tenia pendent aquest llibre i ara, després del sotrac que ha suposat per a mi el període de preinscripció escolar, volia llegir altres maneres d'enfocar l'educació.

El llibre és: Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres. Capdevila, Carles.

dissabte, 21 de maig de 2016

La mitad de la verdad

És curiós com el contacte amb d'altres a qui agradi el mateix que t'agrada a tu (llegir i escriure en aquest cas), pot aconseguir que obris els ulls i el cervell a nous estímuls, ni que sigui per acabar decidint que no són pas el que t'esperaves que fossin.

En plena recerca d'un substitut digne de Wallander, vaig encetar la sèrie del fiscal Szacki i el primer cas em va passar sense massa glòria però tampoc prou pena com per no decidir donar una altra oportunitat a aquest autor. El cas és que la lectura anava bé, prou bé diria fins i tot, però aleshores les sessions d'un taller literari que estic fent es van creuar amb la història i com si m'hagués posat de cop i volta les ulleres "de prop" vaig començar a veure tot de coses que no em lligaven, que no em convencien, que no em transmetien veritat, com diu la meva profe. Després d'això, he de reconèixer que acabar-lo ha estat un procés que ha ratllat l'agonia perquè, simplement, havia deixat d'interessar-me. La pròpia història m'havia fet fora.

Monsergues pseudoliteràries apart, Miloszewski té un puntet que no sé què és però que se'm fa pedant. Bé, potser no és just això. Potser he de dir que és el seu personatge que té una capa fina d'alguna cosa semblant al macho ibérico orgullós i pagat de si mateix que em fa angúnia. I a més, hi ha la història, que què voleu que us digui, un sí però no constant que m'ha matat les ganes. Hi ha hagut moments on semblava que la cosa arrancava, agafava ritme i forma, però al final res de res.

Resumint, deixo aquí la meva aventura amb Miloszewsi. Ho he intentat, però no estem fets un per l'altra.

El llibre és: La mitad de la verdad. Miloszewsi, Zygmunt.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Vés i aposta un sentinella

De les poques, poquíssimes, versions cinematogràfiques de llibres que salvaria d'un incendi, "Matar un rossinyol" en seria una. Atticus Finch, per a mi, sempre més tindrà el posat incorruptible del Gregory Peck així que encarava aquesta segona part de la novel·la de Harper Lee desitjant retrobar-me amb aquest personatge que em va enamorar a la novel·la i a la pantalla.

Fa molts anys, recordo que la meva mare era una seguidora de la sèrie Dallas, allà pels començaments dels anys vuitanta, quan aquell "...i tu mentrestant fent el pendó" va fer història televisiva entre tota una generació. Sense ànim de fer spoilers a ningú que no hagi vist la sèrie i en tingui intenció (realment, no crec que hi pugui existir ningú en aquesta situació), hi va haver una temporada en què van matar el Bobby Ewing. La meva mare, davant la mort d'un dels seus personatges preferits, va reaccionar de forma radical deixant de veure la sèrie, de forma que, quan no sé quants capítols més endavant, es van despenjar dient que tot havia estat un somni i el Bobby encara vivia i va tornar a la sèrie, ma mare ja havia perdut tant la pista de l'argument, que ja no va tornar a pujar al tren.

Aquí no mor ningú, però he pensat molt en la meva mare perquè jo també he tingut ganes de deixar el llibre i que no m'esguerressin el personatge. Quina necessitat hi havia, eh? Per què? No es pot negar que aquesta història torna a ser un retrat social brutal sobre una època i sobre una gent, però jo em pregunto si de debò l'Atticus que tots vam conèixer seria capaç de convertir-se en el que Harper Lee el converteix.

M'ha decebut? No. La novel·la l'he trobat molt bona, però ha estat una de les poques vegades que m'he qüestionat si l'autora coneix de debò el seu personatge. Ara que ho escric, fins i tot em fa riure la meva innocència lectora, però vull pensar que jo conec millor l'Atticus que no pas el que el coneixia la Harper Lee. Passaré de puntetes per damunt del fet que sembla que aquesta història és la primera que va escriure l'autora i que, davant de les reticències dels editors, va reescriure la seva narració situant-la uns quants anys abans i aconseguint l'exitàs que va suposar "Matar un rossinyol".

Us la recomano en plena contradicció entre el cor i el cap. "Llegiu-la, però que us faci ràbia" us diria, o alguna cosa semblant.

El llibre és: "Vés i aposta un sentinella". Lee, Harper.

dissabte, 9 d’abril de 2016

El secreto de Vesalio - EDITAT

Tenia ganes de fer aquesta ressenya gairebé des del moment que vaig haver-me llegit les trenta primeres pàgines de la novel·la i sovint, durant la lectura, he recordat totes les sensacions que vaig viure devorant "L'ombra del vent".

Anem a pams.

Viatgem enrere en el temps fins a les acaballes del segle XIX, a poques setmanes de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. En aquest marc, es desenvolupa una trama de novel·la negra que m'ha atrapat totalment des del principi. Amb uns personatges molt ben dissenyats, la història ens porta a descobrir els draps bruts d'un parell de famílies burgeses de Barcelona, els preparatius previs a la inauguració de l'exposició, alguna pinzellada de la premsa de l'època i el masclisme d'aleshores (diferent però preludi del d'avui).

És un thriller que atrapa des de ben començament, la trama té moltes sorpreses i més enllà que es desenvolupi a la meva ciutat, trobo que les descripcions de Barcelona i de l'època l'acaben d'arrodonir.

Properament tindré l'oportunitat de fer una visita guiada per la Barcelona de "El secreto de Vesalio" amb l'afegit interessantíssim de fer-ho acompanyada de l'autor i prometo actualitzar-vos la ressenya amb les meves impressions.

EDITO: Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat, com us avançava, de poder fer un passeig per la Barcelona d' "El secreto de Vesalio" i sopar amb el seu autor. Com us podreu imaginar, qualsevol activitat que puguis compartir amb l'autor d'un llibre que t'ha agradat, es converteix en una estona molt maca i curiosa: veure i intentar entendre el punt de vista i la intenció de qui ha creat tota la història em sembla cosa de màgia. Després hi ha el "bonus" que suposa que ell mateix t'expliqui les petites llicències que es va prendre per fer-ho lligar, els petits secrets que amaguen alguns noms de personatges o per què mor aquest o aquest altre. Per a tots aquells que som una mica freaks dels llibres, és una manera fantàstica de passar un vespre.

Segueixo recomanant molt "El secreto de Vesalio" perquè és una novel·la honesta, que no pretén res més que el que aconsegueix: entretenir al lector amb un thriller molt ben resolt mitjançant una història molt ben documentada. Ara ve Sant Jordi; crec que no cal que us digui res més.

El llibre és: El secreto de Vesalio. Llobregat, Jordi.

dissabte, 26 de març de 2016

El caso Telak

Com que des que vaig acabar tots els Mankells m'he quedat una mica orfe d'autor de novel·la negra preferit, estic en plena fase de recerca d'un, diguem-li amb moltes i moltes cometes, "substitut".

Buscant per aquests móns d'internet, he trobat i tinc en cartera alguns noms i, de moment, he començat per aquest, Zygmunt Miloszewski. Si al final acaba essent el meu nou preferit, haurem de buscar un pseudònim perquè fàcil de recordar, el nom, no ho és pas.

De tota manera, em caldrà llegir alguna altra aventura del fiscal Szacki per saber amb què estic tractant.
El començament va prometre força, al més pur estil Agatha Christie i els seus Deu Negrets però sí que és cert que no manté el nivell ni la intenció. El personatge principal, el fiscal, té ganxo i d'entrada tampoc he trobat que sigui un superprotagonista; això és bo. Començo a estar cansada dels polis intel·ligents a qui no se n'escapa una, dels forenses ocurrents que detecten al·lèrgies alimentàries pel color dels calçotets de la víctima o dels detectius turmentats que tenen una vida laboral d'èxit i una personal de merda. Gent normal, amb coses normals, gràcies.

La història s'aguanta, interessa i és coherent i ben lligada, que ja és molt, i, si més no de moment, no penso tancar la porta a aquestes històries que, com a poc, crec que em faran passar una bona estona. I tal com està aquest pati d'escola que està resultant ser el món on vivim, passar una bona estona ja és molt.

El llibre és: El caso Telak. Miloszewski, Zygmunt.

dissabte, 12 de març de 2016

La dona veloç

Una de les coses que, de moment, he d'agrair a l'edat és l'haver-me donat la voluntat i la determinació suficient per prescindir de tot allò (animal, persona o cosa) que em mini l'humor. Vull dir, hi ha coses, situacions, coneguts, llibres si m'apures, la companyia dels quals no fa més que tornar-te més infeliç. No estic parlant d'una infelicitat de mida descomunal, no. Estic parlant de petites perles de cansament anímic, que desapareixen en el moment en que deixes d'estar en contacte amb la font que les produeix.

La protagonista d'aquest llibre seria, per a mi, un clar exemple. La Nes és d'aquelles persones que porten la frase "No tinc temps de fer res" penjada dels llavis com aquells iaios que porten l'escuradents en equilibri a la boca desdentegada. D'aquelles que donen per fet que és que has de tenir temps de fer-ho tot quan realment del que es tracta és de triar allò que realment importa per a tu. Aquesta passió per l'aprofitament del temps portada a l'extrem, a la malaltia gairebé, serveix de camí per a una crítica prou esmolada d'aquest mal de la nostra era que és la pressa.

Fa sis anys ja vaig trobar-me amb la prosa l'Imma Monsó i em va encantar. Ara, tot i que la història m'ha agradat menys, no he pogut deixar d'avançar en la història d'aquest personatge a qui encara tinc ganes de clavar-li un parell de bufes.

Li trobo un però que és l'últim (i llarg i farragós) capítol. M'hagués agradat que tot s'hagués resolt d'una altra forma narrativa. Però en conjunt, la novel·la és molt potent.

El llibre és: La dona veloç. Monsó, Imma.