dilluns, 16 de gener de 2017

Quien pierde paga

Per a no perdre el fil del detectiu Hodges, he decidit seguir amb el segon llibre de la saga. Ara serà inevitable deixar-ho en stand by perquè el tercer llibre encara no ha sortit.

Abans de res, cal dir que si bé tan Mr. Mercedes com aquest es poden llegir de forma independent, si comences per aquest els personatges de Hodges, Jerome i Holly poden arribar-te a semblar plans i sense substància perquè on realment els crea King és a la primera novel·la. Aquí, però, exerceixen un paper més aviat secundari (de fet, no apareixen fins que has avançat un centenar de pàgines), on el que ens proporcionen és la conclusió a la història que se'ns planteja en aquesta novel·la i que té uns personatges principals (Pete i Morris) que són els que porten tot el pes de l'argument.

La primera part de la història està composta de dues trames, una dels anys 70 i una altra de 2010 i tot va avançant de forma àgil saltant endavant i enrere. És innegable, novament, la capacitat de perfilar personatges que té Stephen King i com aconsegueix que entris en el cervell d'un malalt.

Si bé la història m'ha agradat, entretingut i mantingut la meva rutina lectora (i creieu-me que últimament em passejo de forma temerària per l'abisme de la lecturina baixa), el que més m'ha agradat ha estat la manera com King es deixa la tercera novel·la preparada, amb un personatge que manté "a la nevera" des de la primera novel·la i que, al més pur estil terrorífic de l'autor, et deixa amb l'ai al cor quan ja et pensaves que tot estava lligat.

Em quedo amb ganes de més novel·la negra de King, esperant que la tercera part d'aquesta saga arribi aviat.

El llibre és: Quien perde paga. King, Stephen.


dilluns, 9 de gener de 2017

Mr. Mercedes

Començo l'any apostant per un clàssic del sang i fetge que m'apugi la lecturina i l'encerto.

Bé. Espero que marqui el to!

Mr. Mercedes no és una història de terror de les que acostuma a escriure King. No és Misery. Potser té més de 22/11/63, tot i que, comptat i debatut, aquesta és una història de suspens pur i dur. És una novel·la negra com n'hi ha mil ara bé, està escrita per un mestre del ritme i això es nota en cada pàgina que llegeixes. Perquè, simplement, no pots parar de llegir-les.

En una matinada gèlida, un Mercedes envesteix sense control una fila de gent que espera que obrin una fira on es proposen trobar feina. A partir d'aquí, la caça de l'assassí ocupa la novel·la, amb un detectiu i un psicòpata molt ben dibuixats, que no defalleixen en cap moment de la història.

Aquesta és la primera novel·la d'una trilogia que manté els protagonistes i alguns esdeveniments en el fil argumental i el que us puc dir és que m'ha deixat amb ganes de seguir. De fet, ja he començat la segona part. Quan s'està en ratxa, cal aprofitar-la, tu.

Si sou amants de l'Stephen King que fa feredat, potser aquesta història us decebrà perquè no és terror el que pretén fer-nos sentir. Els amants de la novel·la negra, és possible que en gaudiu, si bé ja us he dit que no aporta res al gènere que no sigui que està molt ben escrita i dosificada, amb girs constants i clímaxs repartits per tota la novel·la.

El llibre és: Mr. Mercedes. King, Stephen.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Prestatge 2016

En fi, aquest any tampoc no ha pogut ser. El repte eren 40 i m'he quedat a 37 i sóc conscient que ha estat per falta d'encert en les tries perquè aquest darrer mes no n'he fet ni una de bona. Com us deia l'any passat, faltaria afegir les lectures repetides fins a l'infinit que sol·licita el "lector en construcció" i que, tot i que faig encantada i amb l'esperança de traspassar-li ni que sigui una miqueta del plaer que em dóna a mi llegir, no sumen més temps disponible al dia sino més aviat al revés.
En general, trobo que no ha estat un bon any lector. Me'ls miro tots aquí retratadets, i trobo que és una collita tirant a pobre així que espero que aquest any que està a punt de començar m'espavili les neurones i el criteri i pugui sentir-me orgullosa de les tries fetes el 2017. Si hagués de destacar algun títol, em quedo amb  "Norte y Sur", "Los Watson", i el descobriment del Pierre Lemaitre (aquest, aquest, i aquest altre). Bé, si més no, no ha estat un any totalment perdut.

Aprofito per desitjar-vos a tots un molt bon 2017 ple de totes les coses bones que desitgeu i per donar-vos les gràcies per passar-vos per aquí de tant en tant.



Controlaré els teus somnis
Persuasión
L'ofici del mal,
Los Watson
Todo lo que no te conté
Escribir ficción
Tan poca vida
Maximilien Heller
Les noies
Em dic Lucy Barton
Carta de una desconocida
Feliços els feliços
Amaury
El llibre dels Baltimore
Vestido de novia
Port amagat
Alex
L'aniversari
La mitad de la verdad
Donde los escorpiones


dijous, 29 de desembre de 2016

Controlaré els teus somnis

Tinc la sensació de no haver passat per aquí en mesos i tot just en fa només un. L'energia lectora, com m'acostuma a passar durant les festes de Nadal, se m'esgota i sembla que se m'escola en diferents afluents que no tenen res a veure amb la lectura.

He de dir, a més, que les lectures no acompanyaven. He anat saltant d'una a l'altra sense massa gust ni concentració i, al final, en un intent desesperat de trobar alguna cosa que, tot i que no fos una gran joia literària, m'enganxés a un argument, vaig arribar aquí.

I la vaig acabar d'espifiar. Perquè he tingut la sensació, en diversos moments de la història, que això era infumable. I m'he anat arrossegant, avançant en la lectura en els minuts d'autobús matinal als foscos quarts de set del matí, amb el cervell encara xop de la dutxa i les parpelles maldant per aguantar-se ben amunt.

Ni us marejaré ara amb la trama d'això perquè és que no val la ni la pena. M'ha semblat molt fluix, irregular i poc el·laborat. Del John Verdon em quedo amb la primera novel·la i ja recordo que no va ser una cosa tremendament espectacular (i, com sembla que en això del llegir, no escarmento, vaig llegir-me'n la segona. Ah, calla, i la tercera. I aquesta no va caure perquè el títol no m'entrava ni de broma...).

No ho sé. Potser ara que estem a dos dies del 2017 i toca tota aquella conya dels propòsits i tal, m'hauria de proposar corregir aquesta tendència a la immolació neuronal amb literatura justeta que em dóna de tant en tant. Ja ho veurem.


dijous, 24 de novembre de 2016

L'ofici del mal

Diu J.K. Rowling als agraïments finals d'aquesta novel·la que s'ho ha passat molt bé escrivint aquesta història, tot i que els temes que tracta (violació, abús de menors, prostitució) són d'allò més escabrosos. Només puc dir que tan de bo que això demostrés que la diversió s'encomana perquè jo m'ho he passat d'allò més bé llegint-la. Aquella sensació que vols avançar però no vols que s'acabi?

Doncs això, durant 500 pàgines. I no les tenia jo totes amb mi, venint de la novel·la anterior, que va passar per les meves mans sense pena ni glòria. Però "L'ofici del mal" torna a proporcionar les estones de diversió que recordava de la primera entrega del Cormoran Strike y la Robin.

Cormoran Strike és un gran personatge. Si més no, aquesta és la conclusió a la que he arribat després de la lectura d'aquest tercer cas del detectiu anglès. És la barreja justa d'antiheroi, valentia, intel·ligència, humanitat, rauxa i deducció que li demano a un protagonista. I els seus passejos per Londres et fan entrar moltes ganes d'anar-hi, també ho he de dir.

És innegable que J.K.Rowling sap entretenir i estructurar una història, oferint l'argument al lector com si fos una capsa de bombons, en petites dosis justes per deixar-te amb ganes de menjar-te tota la capsa.

El llibre és: L'ofici del mal. Galbraith, Robert.

diumenge, 13 de novembre de 2016

La solterona

Vaig encetar "Tan poca vida" i no em va acabar d'enganxar, ni d'interessar el que hi passava. Vaig saltar a "Receptes per enamorar i matar" i tot anava molt bé; els nivells de lecturina creixien, l'argument m'interessava, era una novel·la negra diferent, i de cop i volta, es va esguerrar, per un detallet insignificant però que em va matar les ganes. Allò que, de cop i volta, l'autora es treu un personatge del barret que li encaixa per fer avançar la trama. No és just!

Finalment, torno arrossegant els peus fins la meva llista de Vull llegir i faig una aposta segura. I, òbviament, l'encerto.

"La solterona", d'Edith Wharton, es va escriure el 1921 i és una fina i mordaç fotografia de la societat benestant de mitjan s.XIX i representa una actual coincidència amb un tema que ara mateix comença a omplir pàgines de literatura i columnes d'opinió: la maternitat. Dues dones, cosines, fan el que poden per pujar a una criatura d'un orfenat i la història se centra en la importància dels sentiments i de la maternitat.

És una novel·la de només 136 pàgines però cal llegir-la.

El llibre és: La solterona. Wharton, Edith.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Los Watson

Dosifico la Jane Austen amb la cura del qui sap que s'està gaudint d'alguna cosa que té la mida molt comptada i que s'acabarà aviat. Fins i tot quan es tracta, com aquest cas, d'una història inacabada.

"Los Watson" és una història que Jane Austen no va acabar i, tot i que és clarament deduïble per on aniria tot plegat i que al final del llibre hi ha una explicació de per on podrien haver anat els trets, això no treu que et quedis amb ganes de poder-la llegir.

Trobem aquí un argument habitual de Jane Austen, amb la crítica de la situació de la dona de l'època i la trama típica del matrimoni, però això no treu en cap cas que és (o hauria estat) una gran novel·la.

La història m'ha encantat però aquí, el que m'ha guanyat del tot és l'edició de Nordica Libros i, particularment, les il·lustracions de la Sara Morante. Aquesta petita joia il·lustrada sembla una peça de col·leccionista, el típic llibre que jo ensenyaria a tothom que vingués a casa.

Maco perquè sí.

El llibre és: Los Watson. Austen, Jane.