Emma

0 comentaris
Que Jane Austen tenia molt de sentit de l'humor era una cosa que havia llegit moltes vegades però que mai havia vist reflectida en els seus llibres, fins ara.

Emma Woodhouse no és la protagonista que podeu trobar a "Orgull i prejudici" o "Mansfield Park". Emma no necessita, ni vol, ni pensa en casar-se, ni en trobar un home que li doni una llar perquè ja és la senyora de casa seva, fa i desfà, entra i surt i gaudeix d'una llibertat que té molt clar que perdria en el moment en què es deixés vèncer per una cosa tan insignificant - per a ella- com és el matrimoni. Tan sols si s'enamorés, tan sols si això passés podria arribar a plantejar-se canviar d'opinió.

"Emma" és una novel·la d'equívocs, on Jane Austen, com sempre, fa un desplegament de recursos narratius per crear un ambient coral molt treballat, uns personatges amb ànima que et porten de la mà de la història sense adonar-te.

He gaudit molt d'aquesta novel·la, m'ho he passat realment bé llegint-la i he volgut en molts moments que no s'acabés la narració de les aventures dels veïns de Highbury i Randalls.

De fet, vull veure ben aviat l'adaptació que la BBC va fer-ne el 2009, que, pel que he llegit, és l'única que fa justicia a la novel·la.

Una lectura molt recomenable per a tots aquells qui interessi l'autora, però també pels que tan sols vulguin passar una bona estona tranquil·la de lectura amena.

El llibre és: Emma. Austen, Jane. Trad. Sergio Pitol. Alba Editorial. 608 p. Barcelona, 2013. ISBN 97884-84288640. 

El misterio de Gramercy Park

0 comentaris
Aquest és un d'aquells llibres que em va cridar l'atenció per la seva edició, tan maca i pel fet de ser d'una autora que es considera precursora de la novel·la de misteri i dels personatges tipus Miss Marple.

La veritat és que tinc un munt de títols apuntats a la llista de Vull Llegir que resulten ser de l'editorial D' Época. Les edicions són precioses, amb il·lustracions i postals incloses i, més enllà que ha coincidit que són trames que em resulten interessants, el fet de tenir aquests llibres tan macos a la llibreria de casa em fa especial il·lusió. I en vull un munt. Una pila. Tots.

La història m'ha agradat i m'ha entretingut. Però, sobretot, m'ha sorprès. Sortida de llegir El Lleopard, i sent conscient de tots els mitjans tècnics i humans de què es disposa avui en dia per aclarir els assassinats, el fet que una dona de mitjana edat, un pèl repel·lent i xafardera, investigui basant-se en d'on és un vestit o una tel·la, una cicatriu o analitzant la cal·ligrafia d'una carta a ull nu, no deixa de resultar entranyable.

L'argument està sorprenentment ben trabat, i tot i que és bastant complicat, resulta senzill de seguir. La prosa d' Anna Katharine Green és clara, descriptiva i senzilla i aconsegueix que entris totalment a la història.

Estic immersa en una etapa lectora en què em ve molt de gust anar enrere. Així que totes les novetats que van sortint, hauràn d'esperar.

El llibre és: El misterio de Gramercy Park. Green, Anna Katherine. Trad. Rosa Sahuquillo y Susanna González. 400 p. Editorial D'Época. Oviedo, 2014. ISBN: 978-84-938972-9-1.

El lleopard

0 comentaris
La meva relació amb el Jo Nesbo no ha estat fàcil. De fet, la darrera ressenya de fa dos anys, la deixava ferida de mort.

Però l'acte de presentació que va organitzar la Biblioteca Jaume Fuster, en què Lorenzo Silva conversava amb ell (malgrat molts que pensen que Nesbo és una "ella", he de dir que és "un" nòrdic altíssim i súper seriós) sobre els seus llibres i el seu personatge principal, Harry Hole, em va cridar l'atenció. Total, que vaig tornar de la biblioteca amb el llibre sota el braç i hi vaig tornar a caure. Si és que no sé què em passa!

I he de dir que sí. Que d'acord. Que d'entrada enganxa. Però que al final...m'ha decebut. I sembla mentida que no hagi après res de les meves lectures anteriors. De fet, ja no vaig llegir l'entrega anterior, "El Ninot de neu" perquè em vaig refermar en la meva promesa que jo ja havia acabat amb el Nesbo. Però la conversa em va agradar molt, vaig trobar que era un home molt interessant, com havia construit el personatge, les trames i vaig pensar que potser calia donar-li una altra oportunitat.

No és que sigui el pitjor que hagi llegit mai. Seria exagerar i, a més, seria una mentida molt grossa perquè el 75% de la història m'ha tingut enganxadíssima i, per primera vegada, he tingut la sensació d'estar completament enamorada del personatge. És una novel·la de personatge així que això sí que puc dir que ho he aconseguit.

Arriba un punt àlgid en el que si la novel·la d'acabés aleshores, no et quedava més solució que deixar el llibre i posar-te a aplaudir. Però no. Resulta que continua. I, personalment, me l'espatlla.

Però en fi, que per fer un resum, un 75% per cert de l'argument m'ha encantat així que suposo que seria just dir que no està gens malament (perquè si no, d'aquí un parell d'anys, hauré de tornar aquí amb la cua entre cames a dir-vos que he tornat a caure i a ressenyar-vos una nova novel·la del Jo Nesbo. I ja en tinc prou, de menjar-me les meves ressenyes amb patates).

El llibre és: El lleopard. Nesbo, Jo. Trad. Laia Font Mateu. 712 p. Proa. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-7588-424-0.

La lectura i la vida

1 comentaris
Mai no he trobat la resposta a la pregunta "què ens fa lectors?".
He tingut èpoques en què he cregut fermament en què llegir és el que et fa lector; de cop i volta un llibre t'atrapa i llegeixes per trobar un altre llibre que et faci sentir el mateix.

Però per què comences a llegir, si mai abans has sentit l'impuls de fer-ho?

Sempre m'han explicat que, de petita, m'enfadava perquè, deia, no em llegien bé els contes. Acusava qui me'ls llegia de saltar-se'n parts i amenaçava amb què aprendria a llegir molt aviat per poder llegir-me'ls jo sola i que ningú no m'enganyés. Sembla estrany, però recordo clarament les ganes d'aprendre a llegir per desxifrar totes aquelles lletres que acompanyaven els dibuixos de les històries. Però jo no en tenia prou amb dibuixos; volia saber si realment aquelles imatges explicaven tot el que deien les lletres. Certament, aquesta va ser la meva motivació: no sentir-me enganyada i ser autosuficient.
A casa meva no són lectors, per tant, no vaig submergir-me en la lectura per imitació. Suposo que això també contribueix a no aclarir-me d'on surt la vena lectora.

Emili Teixidor intenta en aquest llibre que porta per subtítol "Com incitar el nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres" donar unes idees sobre com encomenar les ganes de llegir. Però, si us sóc sincera, el que ha aconseguit amb mi, és reafirmar-me en totes les bondats que penso que té tenir aquesta afició i tots els beneficis que a mi em comporta.

"La lectura i la vida" és un llibre preciós; pels missatges que transmet, per la manera com Teixidor els va escriure, per la sensació que et queda quan te l'has acabat. per tot. És recomenable per saber com inicitar als demés a llegir, però també per entendre per què llegim cadascú de nosaltres.

El llibre és: La lectura i la vida. Teixidor, Emili. 200 p. Columna. Barcelona, 2007. ISBN 978-84-664-0805-9.

Los millones de Brewster

0 comentaris
Sovint, i més ara que s'apropen les dates de loteries i sortejos (amb la calor que està fent, sembla mentida que en quatre dies tinguem el torrons a taula) es mantenen converses creatives a la màquina del cafè amb el tema "Què faria i què li diria a qui si em toquessin uns quants milions de la Grossa".

Sospir.

Al protagonista d'aquesta novel·la se li fa realitat: amb 25 anys es troba amb un pessic gros per gastar sí o sí. I a partir d'aquí, McCutcheon es diverteix (aquesta és la sensació que he tingut durant tota la lectura; l'escriptor sàdic fent patir el seu protagonista) creant una història àgil i entretinguda, donant mil maldecaps al pobre Monty Brewster.

"Los millones de Brewster" s'ha portat al cinema en diverses ocasions. Jo no n'he vist cap, però em costa pensar que les pel·lícules que se n'hagin fet, hagin pogut mantenir l'encant de la història. És una novel·leta que no demana gaire esforç i, en canvi, entreté i diverteix de forma senzilla i sense pretensions, i deixa entreoberta una porta a analitzar, com diu Manuel Hidalgo en aquesta ressenya, quins són els vicis que es poden considerar normals en aquest món on vivim. Si bé la novel·la no és actual (1902) crec que el debat es manté 100% actual.

El llibre és: Los millones de Brewster. McCutcheon, George Barr. Trad. Pablo Sauras. 304 p. Alba Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 97884-90650172.

Instrucciones para una ola de calor

2 comentaris
Sembla que està establert de forma tàcita, que quan es diu d'una novel·la que és addictiva, s'ha d'entendre que hi ha un o més assassinats, que la trama es complica, que hi ha molta acció. Rarament es diu que un autor tingui una manera d'escriure addictiva.

Així és com jo descriuria la prosa de la Maggie O'Farrell.

Enganxa per com escriu, per com explica les quotidianitats més normals i corrents que us pugueu imaginar. I, a més, la manera com t'explica la complexitat dels llaços familiars i analitza la manera com interpretem els nostres rols dins de l'estructura familiar, és d'aquelles narracions que et fa pensar cada dos per tres "quanta raó que té!" o "jo mai no hagués trobat les paraules per definir-ho tan clarament".

La història d'un fet estrany de la familia  Riordan ens porta a un Londres asfixiant per una onada de calor el 1976. A partir d'aquí, d'un present que s'ha tornat incomprensible per aquesta familia, els personatges ens van portant enrere i endavant, conduïnt-nos per la història familiar i particular de tots i cadascún d'ells.

Uns personatges ben trabats, que en alguns casos m'han fet sentir molta llàstima o lamentar perdin les oportunitats que l'autora els va donant per explicar-se, per confessar-se, per deslliurar-se d'una xacra personal. M'hi he trobat molt submergida, en aquest món que ha creat la Maggie O'Farrell, a qui ja he apuntat a la llista de les autores a qui m'agradarà seguir.

M'ha agradat moltíssim; tot just me l'he acabat i ja l'he recomenat sense parar. I seguiré fent-ho.

PS: M'ho sembla a mi o no està traduït al català? Com pot ser?


El llibre és (boníssim): Instrucciones para una ola de calor. O'Farrell, Maggie. Trad. Sonia Tapia. 320 p. Salamandra. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-15630-12-8.

Vull llegir

2 comentaris