dissabte, 16 de juliol de 2016

Vestido de novia

Tela. Tela, tela. Tal com està el món avui en dia, no us diré que no se m'ha passat pel cap alguna vegada que qualsevol dia, entraré a la feina i tot farà un pet. O que aniré en autobús i vés a saber què. I segrestos virtuals. I bogeries vàries que fan que perdi l'esperança que el que està per venir sigui millor.

En la línia està aquesta novel·la que és d'aquelles que ha entrat a la llista de les que llegir-les a la nit em feia venir por. I també de les que llegir-les a l'autobús em feia aixecar la vista i mirar al voltant per veure quin tipus de fauna viatjava amb mi. Què hi farem. Mai he estat una valenta.
Pierre Lemaitre ja se m'ha ficat a la butxaca tot i que he de dir que sóc molt més de la saga de l'inspector Verhoeven que d'aquesta història independent, que m'ha fet pensar molt en Misery i que he trobat que no acaba de quedar ben resolta en alguns aspectes.

És innegable, crec, que és inquietant i enganxa. Dit això, algunes solucions que presenta no m'acaben d'encaixar però crec que és una molt bona lectura per a la platja o la vora de la pisicina.


El llibre és: Vestido de novia. Lemaitre, Pierre.

divendres, 8 de juliol de 2016

Alex

Últimament, he sentit a parlar molt d'un llibre, "El hombre de los dados", que jo em vaig llegir fa molts anys. Em  va encantar, el vaig devorar però no vaig tenir la sensació que fos un gust massa compartit. No era un llibre que es veiés massa a les botigues i quan preguntava algú si l'havia llegit, la resposta era no. Ara va i resulta que l'han re-publicat i, vés per on, el cataloguen com un dels 50 llibres més importants del segle XX. Jo, de vosaltres, llistes apart, el tindria present si és que encara no l'heu llegit.

Doncs una mica com això, és el que passa amb aquesta novel·la que porto avui. Resumint: es publica "L'home que no estimava les dones" (per parlar d'una novelassa d'aquestes que està a totes les cases), ens el llegim (tothom), ens agrada (a tothom) i en parlem (a tothom). I en canvi, regirant la xarxa, descobreixo el Pierre Lemaitre (tard, perquè hi ha lectors que ja havien tingut el gust) però no sembla que una novel·la com aquesta sigui massa comentada.

Per l'amor de [introduir aquí el vostre Déu literari particular]! Amants de la novel·la negra, per què no me n'havieu parlat abans, d'aquest Lemaitre? Per què? Però si és sensacional! He patit com una animal amb la història d'aquest segrest i aquesta caça del criminal, i aquests tomba-i-gira i tot. I el protagonista! Ja em va semblar espectacular a la primera novel·la de la saga i ara no ha fet més que créixer (quin acudit que m'ha sortit, si coneixeu el Camille Verhoeven ho entendreu) i sorprendre'm encara més.

Aquí es va publicar primer aquesta novel·la abans que la primera  però feu el favor de llegir-vos-les per ordre, perquè aquesta té un spoiler de la primera de la mida d'un campanar. Però llegiu-vos-les, eh? Que són molt bones. De debò.

El llibre és: Alex. Lemaitre, Pierre.

dijous, 7 de juliol de 2016

Superpoders i aprenentatges

Són moltes les coses que descobreixes durant la vida. Coses que et pensaves que eren fàcils i que després no ho són; relacions que valores amb el temps i (malgrat) la distància, frases que signifiquen molt i que acaben sent, només, frases fetes en paper mullat. En fi, que no us descobreixo res. Que això és viure i viure va d'això. De superpoders i aprenentatges.

La teoria me la sé. Però hi ha moments en què torno a sorprendre'm de trobar-me sorpresa.

El meu fill tot just està acabant el darrer any de la llar d'infants. Dos anys i mig i una mica més, té. I aquests dies, estirat a terra sota el raig de la dutxa, relaxat a més no poder, jugant amb un cranc de goma, recita:

La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
la passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

No ho vaig entendre a la primera. Em vaig pensar que era un conte. Però la musiqueta amb què ho deia...un conte...diries que no. I alguna cosa em va sonar, però no hi vaig caure. Sant Google va venir al meu rescat i una mica més i em cau la mandíbula a terra quan llegeixo l'autoria de la poesia:

Miquel Martí i Pol

Com el mateix col·lectiu de mestres i educadors defensa amb les seves samarretes grogues, "El 0-3 també existeix!" i de quina manera. senyors. Que criatures de dos anys i mig recitin Miquel Martí i Pol és una paradoxa quan després llegeixes coses com aquesta, però és una d'aquelles sorpreses agradables de la vida. Quin superpoder, recitar Martí i Pol abans dels 3 anys, no?

dimarts, 5 de juliol de 2016

¡Melisande! ¿Qué son los sueños?

Aquest ha estat un d'aquells llibres dels que sento a parlar molt bé durant algun temps, apunto a la meva llista de Vull Llegir, segueixo llegint opinions fantàstiques, magnífiques, excitades i super fans...i jo em desinflo.

És la història de tres joves adolescents i, posteriorment, la vida adulta i els tombs que dóna. Com si fos un mapa de la vida, Halkin prova de retratar les etapes vitals a través de la vida del Ricky, el Hoo i la Melisande.

I no diré que no m'hagi agradat, perquè sí. Considero que és una novel·leta molt maca, però hi tinc tres peròs.

Però 1: Tinc la sensació que la Melisande, una dels tres protagonistes, és més una dona inventada a mida del que necessita Halkin per fer córrer la història que una persona de debò.

Però 2: M'embafa. A mi, l'amor tan amor, m'embafa. I parla la que llegeix Austen i flipa, la que llegeix Brontë i flipa. Ara bé, l'amor de sota la pluja i promeses per a vàries vides, més enllà del segle XIX, no m'entra.

Però 3: Segons com, trobo que va coixa. Gran part de la història va molt rodada però arriba un punt en què sembla que la mateixa història no deixa avançar la trama. Potser són els contes que explica la Melisande, potser que no calia estar-s'hi tant en segons quines parts.

En fi, és una història bonica però a mi no m'ha acabat d'entrar tot i que si feu una recerca per la xarxa trobareu que no sóc de l'opinió majoritària. Així que no la descarteu només per mi. Només faltaria.

PS: He dit alguna vegada que em tornaria boja comprant els llibres d'Asteroide només per les cobertes tan xules que fan? No? Doncs m'hi tornaria.

El llibre és: ¡Melisande! ¿Qué son los sueños? Halkin, Hillel.

dilluns, 27 de juny de 2016

Amaury

Ara va i resulta que Alexandre Dumas no va escriure només novel·les d'aventures. També va tocar el gènere romàntic i, la veritat, amb Amaury no et queda cap dubte perquè és un dramon romàntic cent per cent.

Amaury és un jove ric enamorat de la filla del seu tutor i tot està preparat pel casament dels dos joves. Aquí comença la història que narra com l'amor i els gelos poden acabar per empènyer algú a la mort.

La història m'ha entretingut i es llegeix prou fluidament però no puc dir que m'hagi semblat tan brutal com El Comte de Montecristo. És una novel·leta, no gaire més.

De tota manera, m'ha agradat molt la construcció de la història a través dels diferents punts de vista dels personatges i no seré jo qui us descobreixi que com més senzill sembla estar escrita una història, més difícil és haver-la escrit així.

Resumint, un sis per a un autor clàssic que no s'esgota.

El llibre és: Amaury. Dumas, Alexandre.

divendres, 17 de juny de 2016

L'aniversari

Hi ha un llibre que sempre recordo quan vull parlar de les històries que inquieten. Perdó, volia dir de les que INQUIETEN. Recordo la sensació de no voler llegir més perquè tenia por i les ganes de seguir per saber com acabava, què passava. Exactament la mateixa sensació que he tingut llegint aquesta novel·la.

Quan duia unes cinquanta pàgines de "L'aniversari" un pensament em va creuar el cap amb una certesa total: aquest llibre no és per a mi.

I això que m'ha agradat molt. Però he patit. He patit molt.

Una parella que celebra el seu aniversari d'una forma especial i aquest fet tan normal et porta al cor de la por. És curiós i admirable com Imma Monsó aconsegueix fer d'una escena tan tendra, una història tan inquietant.

Ja em vaig enamorar de la prosa de l'Imma Monsó amb "Una tempesta" i després de "La dona veloç", em vaig quedar amb ganes de més. De més d'aquesta manera d'explicar d'una forma tan senzilla el que no ho és, el que se't passa pel cap i que de cap de les maneres trobaries tu (si més no, una servidora) les paraules per fer-ho tan clarament. "L'aniversari" no m'ha defraudat gens i crec que no em cansaré de recomanar-lo. Aquesta novel·la és la mostra més evident del terror de les coses quotidianes. Bravo. Molt bravo.

El llibre ésL'aniversari. Monsó, Imma.

dilluns, 13 de juny de 2016

El llibre dels Baltimore

En el moment en què el nom de l'autor ocupa més espai a la coberta que el títol del llibre, senyors, alguna cosa passa. En aquest cas, el que passa és que Dicker es va guanyar aquest dret amb el supervendes de "La veritat sobre el cas Harry Quebert". I, pel que he vist, anem en la línia que en la propera novel·la no els quedarà espai pel títol.

Abans de res, no. No és un Harry Quebert II. Res a veure excepte que el personatge narrador ja ens el van presentar a la primera novel·la (Marcus Goldman), que te'l ventiles en tres assegudes llargues, que no pots parar de passar pàgines, que l'univers que crea Dicker és espectacular i que els personatges encara els porto al damunt (i em sembla que es quedaran per aquí uns dies més).

El llibre dels Baltimore és la història de tres cosins. Podria ser una saga familiar, un llibre de família on en Marcus Goldman fa teràpia de la seva infantesa i adolescència. I tot i que no té tots els girs i sorpreses que tenia el Quebert perquè és un registre totalment diferent, què voleu que us digui, a mi m'ha semblat un gran llibre.

Joël Dicker desplega una facilitat de  narració que m'admira; tot sembla senzill, tot ho veus, t'ho imagines, ho notes. M'encanta.  No hi ha cap detall que m'hagi semblat superflu o excessiu i la història no decau en cap moment.

Com vaig dir en el seu dia del Quebert, fa de mal dir que un llibre sigui per a tothom, tothom, tothom, però n'hi ha que són més a prop d'aquesta categoria que d'altres. El llibre dels Baltimore és molt semblant al que podria ser un llibre que agradi a tothom.

El llibre és: El llibre dels Baltimore. Dicker, Joël.