dilluns, 28 de desembre de 2009

84, Charing Cross Road


Quina enveja! És que he pensat en més d'una i de dues ocasions llegint aquest llibret; enveja de saber, de tenir un criteri tan clar sobre alguna cosa, sobre què es vol, com es vol. La gent intel·ligent, la gent que sap molt sobre alguna cosa, m'admira. Aquesta dona, l'Helene Hanff, havia de ser d'aquesta classe; dels que saben què volen, no dic en tot, però sí, si més no, en una cosa que els fa gaudir. M'encantaria saber tant de llibres, conèixer tant els clàssics, saber què és el que em falta per conèixer...ai! m'han entrat unes ganes d'anar-me'n a la biblioteca i començar a regirar, mirar, triar i remenar...









El llibre és:

Hanff, Helene. 84, Charing Cross Road. Tr. Puri Gómez. Barcelona, Empúries, 2002. 110 p. ISBN 84-7596-950-X

P.D.(1): M'encanta que les meves vacances de Nadal es redueixin a sofà, manta, llibre i copa de vi/coca-cola light. Bé, i també una mica de Wii (que em fa un mal el braç de jugar a tenis, que no us ho explico). I àpats d'aquells de rebentar, també. Però el tema del sofà i la manta...mmmm.
P.D. (2): Jane Austen; és necessari que si els Reis hi són a temps, ho apuntin a la meva llista...que aquest any he estat molt bona...

diumenge, 27 de desembre de 2009

Nèmesi


D'acord, vaig dir que li donaria un descans al Jo Nesbo abans de posar-me amb un altre llibre seu...però em vaig acabar l'anterior, aquest estava damunt la tauleta de nit...i, mira, coses que passen.
Partim de la base de que no és un Wallander, ja us ho vaig dir, però per ser sincera, aquest sí que m'ha tingut pendent de l'argument per una senzilla raó: perquè l'he pogut seguir, cosa que no em va passar amb l'anterior, que em vaig perdre de seguida.
Espero que un dels nous personatges que apareix, tingui continuïtat ja que, a més que he trobat que hi ha coses pendents de descobrir, trobo que és un personatge ben fet. Crec que serà dels autors que vindrà amb mí de vacances: lectures entretingudes que no s'acaben fins ben bé la darrera pàgina i que són fàcils de llegir.










El llibre és:

Nesbo, Jo. Nèmesi. Tr. Laia Font. Barcelona, Proa, 2009. 495 p. ISBN 978-84-8437-734-4

dissabte, 26 de desembre de 2009

Bon Nadal a tots!!!!

 Aquests dies, que les sobretaules duren hooooores, i les digestions son un pèl pesades, crec que necessitaré tota la meva energia per aixecar-me de la taula després dels àpats...així que us deixaré tranquils uns dies!
Bon Nadal a tothom!!!

dissabte, 19 de desembre de 2009

Relats Conjunts: Bratislava Christmas market


Hi ha moments que sento que no vaig alhora amb la vida. Que estic al lloc equivocat, en el moment equivocat, sentint el que no toca. Sóc pessimista de mena i intento exercir de forma regular...les coses, si no es practiquen, s'acaben perdent. I sempre que em passa això, aquesta cosa que, d'entrada, m'ha quedat prou profunda, però que en el fons no deixa de ser que penso que la gent acostuma a ser feliç per norma i em fa ràbia, si porto la càmera al damunt, faig la fotografia del que veig per recordar el que sento. Les guardo totes a la carpeta "Què coi hi feia jo, allà, en aquell moment: moments erronis".
Com aquella vegada, que tot just feia un parell de setmanes que la Maria m'havia deixat per aquell que la feia "sentir important, que m'escolta, que em pregunta com em sento" (Què, és bona, eh? Alguna vegada us han deixat per això? Si m'hagués dit que era millor que jo en coses REALMENT IMPORTANTS - penjant quadres, fent el llit, posant rentadores - , d'acord...però per això....) i em va tocar fer de padrí del casament del Manel. Hagués pogut omplir la carpeta dels "Moments erronis" de per vida només amb les que vaig fer aquell dia. Que n'arriben a ser d'enganxosos els casaments! I s'estima la gent...!!! Quina manera de fer el ruc! Que si els nuvis, que si la lliga, que si patatim, que si ens estimem tant...la mare de la núvia, les dames d'honor (que per cert, ni una em va fer tenir esperances que la meva situació pogués millorar...), tot enfarfega un no dir...
Trec la camèra ara per immortalitzar el moment: mercat de Nadal, somriures de nens (ui, els nens, que també em posen d'un nerviós, amb tanta corredissa i cridòria...)que recorren les paradetes amb uns ulls oberts que sembla que els hagin de caure de les òrbites, un embolic de musiques de campanetes que intenten foradar-te els timpans i el cervell. La gent somriu, malgrat el fred, malgrat la pluja que sembla que comença a caure, malgrat la música dels nassos, ells vinga a somriure, com imbècils, com si no fóssim a no sé quants graus sota zero en ple mes de desembre, vinga a somriure!
I jo, en canvi, arraulit dins la meva jaqueta que de cap de les maneres és prou gruixuda per protegir-me d'aquest fred, ni de res que vingui de fora, només puc fer que treure la meva càmera i retratar el moment erroni en que "Tothom està content i jo, que sóc pessimista de mena i no ho hauria d'estar...també ho estic! Coi de Nadal!"

dilluns, 14 de desembre de 2009

Jaquetes pels llibres


Les he trobat d'allò més originals!
Les de títols de llibres em semblen genials, però n'hi ha de maquíssimes amb estampats i dibuixets.
Les podeu comprar aquí.

Via: SwissMiss

dissabte, 12 de desembre de 2009

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey


Quan escric, m'agrada que sigui el personatge qui parla en primera persona. Això, que fa relativament poc que he descobert en comparació amb el temps que fa que gaudeixo d'escriure, és una cosa que sense adornar-me'n sempre tendia a fer: oblidar qui sóc jo i posar les meves mans al servei d'algú altre - de vegades inexistent enlloc més que al meu cap - per tal que expliqui allò que li vingui de gust.

No és d'estranyar, doncs, que amb la lectura de "La Societat..." m'ho hagi passat tan bé: un recull de cartes entre diverses persones que expliquen el que viuen en una època de post-guerra. i ho fan amb sentit de l'humor, que és una altra de les coses que m'enamora de les persones i que m'agrada fer servir quan escric.
Els personatges se m'han fet macos i volia anar avançant per conèixer més de la estranya història de "La Societat...", tot i que, a poc a poc, te n'adones que "La Societat..." no és més que una excusa, que el que de veritat absorbeixes en la lectura son les històries de cadascún dels personatges de Guernsey.
He trobat, com a petit defecte, que potser la bondat irrefrenable d'alguns personatges se'm fa una mica enfarfagadora. Que fa ràbia, vamos. A canvi, m'ha encantat el personatge de la Juliette, aquesta txispa, aquest humor que té, m'han entrat de ganes de que existís de debó i anar a prendre alguna cosa un vespre! Ha estat, d'una banda, un d'aquells llibres que em treuen un somriure idiota un cop me l'he acabat i que, espero no ser la única, m'ha deixat amb ganes d'arribar-me a Guernsey... i per l'altra, una lectura molt amena i rapideta i, a més, el seu format de carta, permet que si tens estonetes petites per llegir no hagis de deixar capítols a mitges (que no sé a vosaltres, però a mi sempre em fa molta ràbia).

Com a tonteria afegida us diré que m'encanta la portada i aquest títol tan poc "vendible" que té (m'ha passat, aquests darrers dies, de dir-lo i rebre mirades de "Quines coses més rares que tens....").

El llibre és:

Shaffer, Mary Ann; Barrows, Annie. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. Tr. Marta Vilella. Barcelona, Amsterdam, 2009. 248 p. ISBN 978-84-936603-8-3.

dilluns, 7 de desembre de 2009

La mecánica del corazón (a La Llista directe)

Fa uns mesos, llegint el blog del Jordi Cervera, vaig trobar que parlava d'aquest llibre i, tot i que encara no s'havia publicat aquí, vaig apuntar la data prevista i el títol per tenir-lo en compte. Si us he de ser sincera,volia veure en viu la portada perquè el dibuix em va enamorar.

Fa unes setmanes, el vaig trobar voltant per l'FNAC. Me n'estava llegint un altre, però el vaig comprar per llegir-lo més endavant (és que jo sóc de les que no pot acumular llibres per llegir damunt de la tauleta...només de veure llibres nous ja necessito mirar-me'ls...així que he optat per anar-los comprant/agafant de la biblioteca a mida que no tinc res per llegir...Sí, ja ho sé...sóc rareta però a aquestes alçades, ja, vaig tard per canviar...). Jo tinc la versió castellana però des del 2 de desembre teniu ja a la venda la traducció al català.

I crec que he trobat un nou membre de la Llista! És dolç, tendre, innocent...un conte per a nens i nenes grans. A més t'arriba perquè parla de l'amor, i, com en un moment o altre, tots hi hem caigut, es fa molt proper.

Sembla que el Luc Besson, ha comprat els drets d'aquesta novel·la per dur-la al cinema en format animació. Espero que les il·lustracions conservin aquest toc de pel·li del Burton (m'ha fet pensar tant, en la Núvia Cadàver!), aquesta atmosfera un pèl fosca, gòtica i romàntica. I els personatges, tan especials, que és impossible no enamorar-se'n des del principi.

Us recomano que feu una visita a la pàgina web del llibre.

El llibre és:

Malzieu, Mathias. La mecánica del corazón. Tr. Vicente Tuset. Barcelona, Mondadori, 2009. 176 p. ISBN 978-84-3972-195-6

dilluns, 30 de novembre de 2009

El pit-roig


Aquesta lectura ha estat un pèl decebedora: el personatge principal...d'acord; no m'ha enganxat com el Wallander (crec que aquí hi ha el meu error principal: cada cop que agafo un llibre d'assassinats nòrdic, espero engaxar-me a la pàgina 1 i no voler fer res més que llegir fins que me l'acabi, com m'acostuma a passar amb els mankells) però m'ha caigut bé, tot i que trobo que li falta ganxo i que no me l'acabo de creure.
Pel que fa  a l'argument....jo m'hi he perdut. I no m'hi he trobat fins al final, final, en què t'ho expliquen tot, però durant la història, massa personatges, masssa "ara t'explico una mica d'això sense dir-te a què vé ni on vull anar a parar i més endavant ja el tornarem a agafar, aquest fil". Total, que m'he passat la lectura pensant "ara, ara, ara arrenca...". I no.
I no us explicaré el què, perquè no vull aixafar la guitarra a ningú però....si algú l'ha llegit...no hi ha una tema que queda penjant? Potser en el segon llibre se'n parli, però a mí m'havien dit que eren independents. El tinc a la tauleta, el segon, però he decidit donar-me un marge de temps abans de posar-m'hi. De tota manera, ho provaré, però no penso donar-li una oportunitat tan llarga com ha tingut aquest.
Total, que ni pena ni glòria, tu. Que no us diré que està bé però tampoc que és el pitjor que he llegit mai. Està allà, a la pila, de la meitat cap abaix, si l'hagués de situar.

El llibre és:

Nesbo, Jo. El pit-roig. Tr. Laia Font. Proa, 2008. 552 p. ISBN 978-84-8437-297-4.

divendres, 20 de novembre de 2009

Relats Conjunts: La festa


La festa va ser...genial! Mira, crec que porto la fotografia que ens han passat avui per correu electrònic...Sí sí, despullat del tot, està el de la pisicina. I era guapo que feia mal i tot. Veus que té dues copes a terra? Doncs una és la seva, però l'altra és de la noia que està despullada aquí, al llit blanc de dalt de tot...no va perdre pas el temps, no, aquesta. Saps qui és, no? Sí, sí, justa la fusta. Doncs mira-la...El de la tovallola a la cintura, encara no s'ho acabava de creure...

El senyor calb? És col·leccionista d'art i ella no sé qui és. El vestit que duia m'encantava, tan vaporós...Era realment maco, la veritat...Sí, molta gent, poca roba, molta beguda i pols blanca damunt les taules...Va ser fantàstica...T'agrada la meva túnica? Era tan còmoda. Vaig trobar que era ideal per la festa...Qui? Ah! Sí...a aquest li vaig acabar traient l'uniforme, jo...Ja et dic que el llit de dalt era certament còmode...una mica exposat, però després de la sisena copa poca cosa t'importa ja...La noia morena que s'està al meu costat és aquella que et vaig dir que em volien presentar...maca de debó...i feia tanta calor...La vaig convidar a pujar amb el de l'uniforme i amb mí al llit de dalt, que vulguis que no, amb l'alçada, hi corria més l'aire...

La noia de la guitarra va fer un intent d'amenitzar-nos la festa...però, què vols que et digui, ja ens la sabiem amenitzar nosaltres solets, no calia que ningú ens cantés. Quina noia del banyador? La del fons? La del monyo, dius? Aquesta d'aquí, al costat del sofà vermell? Sí, un banyador molt elegant, la veritat...però no era una noia...Tots tres, son nois, i certament ens van donar un espectacle encantadorament sensual damunt d'aquella estora...

I la coneixes la del banyador vermell i la flor al coll? No? I tant, que la coneixes! Si et va ser cunyada un parell d'anys! Sí, sí...no hi ha res que un bon cirurgià no pugui aconseguir...

Ui, no, aquest cap de setmana el tinc impossible, també...Si vols diumenge a la nit podriem anar a sopar alguna cosa...m'han dit que han obert un restaurant on els cambrers es posen el menjar damunt del cos i s'estiren despullats sobre la taula...Què et sembla? Estaria bé, no? Així comences la setmana amb un altre humor...que dilluns a primera hora tinc gimnàs i hora amb el massatgista i a la tarda he d'anar de comrpes que no tinc res per posar-me...Sí, sí, els dilluns són el pitjor del món....

Imatge: Jordi Labanda

divendres, 6 de novembre de 2009

La Llista: La desaparición


A alguna revista, farà cinc anys, vaig llegir una breu nota sobre aquest relat. Algú - no recordo qui - el recomenava ferventment i en deia que era "[...]como un puñetazo en el estómago[...]" i que sobretot, sobretot, sobretot, qui tingués pensat llegir-se'l, no cometés el gran error de llegir-ne la contraportada. Jo, que sóc molt obedient, vaig buscar el llibret, que és molt breu, i no vaig gosar cometre el pecat de mirar-ne l'argument ni res de res. Me'l vaig comprar, me'n vaig anar a casa meva, i me'l vaig llegir.

Ara, puc dir que està a La Llista. I que en certs moments quotidians, molt concrets, el recordo i m'anguniejo (que crec que era l'objectiu principal de qui el va escriure...). "No hase falta desir nada más".


El llibre és:

La desaparición. Krabbé, Tim. Tr. Marta Arguilé. Ediciones Salamandra. Barcelona, 2006. 112 p. ISBN 978-84-7888-917-4.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Firmin


EN-CAN-TA-DA amb aquest conte per adults. M'ha sembla una lectura dolça, amena, diferent, amb mala baba i entranyable. Desprèn amor pels llibres i per la lectura i trobo que el personatge principal està molt ben trabat.

M'ha encantat.

La veritat és que l'havia tingut diverses vegades a les mans, a la llibreria, i al final sempre havia perdut la batalla davant d'algun altre títol...I mira, al final, vaig decidir que era primet i que seria una lectura rapideta (ho ha estat menys del que m'esperava però entre unes coses i altres....).
Un altre detall que m'ha agradat molt han estat els dibuixets que l'acompanyen; feia tants anys que no llegia un llibre amb dibuixos!

Un gust encertar-la amb una lectura, oi?






El llibre és:

Savage, Sam. Firmin. Tr. Sabina Galí. La Butxaca, 2009. 208 p. ISBN 978-84-92549-91-7.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

La llista: La mujer del viajero en el tiempo.


La mujer del viajero en el tiempo

Aquest va ser un llibre d'aquells que, més que triar-lo, et tria a tu. M'encanta la portada i em va enganxar des del principi. El títol podria fer-te arrugar el nas però realment va molt més enllà de l'anècdota que pot representar el fet de viatjar en el temps. I a més, sempre m'han sorprès els llibres que em fan plorar: no perquè sigui gaire difícil fer-me plorar, sinó per la força amb què has hagut d'entrar en un argument per aconseguir que t'atrapi tan fort.


El vaig llegir fa uns anys (tres? quatre?...ara que escric el blog mai més tornaré a tenir aquest dubte!) i va ser una sorpresa per a mi, quan vaig entrar a la xarxa del Facebook temps després i vaig descobrir que hi havia un grup que demanava que l' Audrey Niffenegger, que és pintora, deixés de pintar i es dediqués a escriure més llibres. Preparant-vos aquest post, he vist que ja es pot adquirir la versió anglesa de la seva segona novel·la. Espero poder-la gaudir aquí ben aviat!

El fet és que, quan vaig tancar l'última pàgina d'aquest llibre vaig tenir aquella sensació de quedar-te buida, de pensar que ja no podria tornar a trobar un llibre que t'arribi tant com aquest. És una prosa, que tot i que l'estructura, incialment, es pot fer complicada d'entendre, t'atrapa i que està ple de poesia. Em va encantar.

Fa uns mesos, vaig llegir que se n'estava preparant una película i, mira, em va saber greu. No crec que la vegi, igual que no he vist - ni crec que vegi - les Millenium, però independentment d'això, em sap greu que es faci una pel·lícula i que, així, molta gent es perdi la lectura d'un llibre que jo vaig trobar tan maco. No ho dic per cap desig de fer apologia de la lectura (cadascú tria amb què inverteix el seu temps lliure); més aviat és un sentiment de pensar que uns dies que jo vaig passar tan de gust, submergida en les aventures dels personatges, imaginant-me'ls, es veurà reflectit en dues hores de pel·lícula que crec que serà molt difícil que tingui l'essència de l'escrit (potser, en el fons, el que em passa és que em fa ràbia compartir-lo amb tanta gent...?).

El llibre és:

Niffenegger, Audrey. La mujer del viajero en el tiempo. Tr. Sílvia Alemany. Barcelona, Debolsillo, 2006. 608 p. ISBN 978-84-8346-047-4.






dimarts, 27 d’octubre de 2009

La llista

Aquests dies, llegint per casa vostra (i també per alguns comentaris a casa meva), he estat pensant en això dels bons llibres, la bona literatura (amb tota la cursiva del món i totes les cometes possibles). En la meva mena de reglament sobre com i per què llegeixo, hi ha punts que podrien estar relacionats amb tota aquesta història de la bona literatura, la literatura de veritat i els bons llibres (amb tota la cursiva del món i totes les cometes possibles). I si em poso a pensar, trobo que puc dir-vos llibres que m'han tingut asseguda, caient-me de son, però lligada a les pàgines sense poder parar de llegir. O al tren, en hora punta, però molt, molt, molt lluny.

Però no sé sí són BONS LLIBRES. Per a mí, els meus bons llibres, els que passen a la llista "La llista dels llibres bons segons el meu criteri" (a partir d'ara, "La llista") son aquests: els que te'ls acabes i et sap greu haver-te'ls llegit perquè ja no pots gaudir-los. Aquells que veus en mans d'algú al tren/metro i t'entren ganes de preguntar-li "Per on vas? Què està passant?". Aquells que - no sé si a vosaltres us passa- us sap greu quan algú us diu que no li han agradat.

I he pensat, saps què? Que els vaig a compartir, a veure si coincidim (no provaré d'ordenar-los en cap ordre concret, perquè cada un té les seves coses que el fan especial i potser no té sentit comparar-los). Així que, cada setmana, us presentaré un dels llibres que formen "La llista". I a veure en quants coincidim...Què, us hi apunteu?

Doncs m'hi poso...

Foto: De chotda, via Flickr.




diumenge, 25 d’octubre de 2009

Vida privada


Entre unes coses i altres, he de reconèixer que la lectura de "Vida privada" ha estat un pèl esbiaixada. La primera part em va agradar força i hi vaig entrar sense problemes. He tingut la sensació (no només a la primera part, més aviat en tot el llibre i de forma brutal a la segona part) d'anar llegint frases genials cada dos o tres paràgrafs. Però no m'han semblat espontànies. Més aviat, hi he trobat una voluntat per part de l'autor d'anar tenyint de genialitats tot el text. I sí, de vegades he pensat " que sí, que ja ho sabem que en sabies molt, d'escriure...però avança una mica!". (Ara que em rellegeixo aquest paràgraf penso que no em puc creure que estigui parlant així d'un clàssic.És una opinió personal i subjectiva d'una inculta lletraferida...ai, no us penséssiu ara que gosaria entrar a criticar un geni de la literatura...res més lluny, eh? Parlo de sensacions...)

I la segona part ha estat inacabable. Ara bé, tinc els meus dubtes sobre el per què. M'inclino a pensar que hauria estat una opció més sensata deixar la lectura d'aquesta segona part per un altre moment i llegir alguna cosa més lleugera però em costa bastant deixar a mitges llibres que m'estiguin agradant així que mira...malaguanyada segona part. Tot i així, crec que, en condicions normals, la segona part no m'hauria agradat tant com la primera; massa digressions mitològiques.

Estic segura que no n'he tret tot el suc, a la novel·la. De fet, confesso que les darreres vint pàgines les he llegit en diagonal i que no he entrat ni en l'epíleg que inclou l'edició de Proa. Queda, però, apuntat per més endavant, en un altre moment ja que hi ha coses que m'han sorprès (m'ho sembla a mí o, tot i que passen coses, no hi ha un argument pròpiament dit? Potser estic espessa...).

El llibre és un clàssic de la literatura catalana i, en el meva intenció de no perdre la lectura dels clàssics per encegar-me amb novetats que no em costen gens de llegir (ja ho sabeu que em dones un crim i un investigador i em tens entretinguda unes quantes hores!), crec que és bo anar fent tastets del que ha estat la nostra literatura. Sense altre interès que el d'aprendre coses, de saber d'on venim i fer una mica de pàtria literària.

El llibre és:

Sagarra, Josep Mª (de). Vida privada. Barcelona, Proa, 2007. 416 p. ISBN 978-84-8437-996-6.


Nota: Moltes gràcies a tots pels comentaris (i la inspiració literària, Matilde!) del post anterior.  I als que heu llegit i no heu sabut què dir. A mí també em passa en aquestes situacions... Repeteixo, gràcies.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Hi ha dies que no estas per gaire...


No sóc de les que pensa que la vida és una merda; em considero una persona afortunada. Però la vida, si té una característica que la defineix és que, un bon dia, s'acaba. I no puc dir com és pel que marxa però pels que es queden és, parlant ràpid i malament, una putada. I veure patir els que t'estimes perquè algú que també t'estimaves, ha marxat per sempre, és molt dur.
Tendeixo a treure ferro a les coses però, avui em perdonareu, no trobo l'humor. Així que faig aquest post de sofà i manta, deixant vagar la vista i el record a través dels vidres del menjador de casa, mentre penso que l'avi deu anar camí d'on sigui muntat en la seva bicicleta, que és com el vull recordar sempre a partir d'avui.
Espero que no s'estigui mullant, amb tota aquesta pluja que cau i amb totes les llàgrimes amb què, tot i volent evitar-les, li hem dit adéu avui tots els que el trobarem a faltar.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Ojos de agua


Unes vacancetes d'una setmana a Lanzarote (per favor, quin fred que fa de cop i volta a Barcelona...ahir a aquestes hores, jo corria en bikini vora la platja...) han donat per llegir-me aquesta novel·leta de detectius, que mira, m'ha tingut entretinguda i no m'ha tret pas les ganes de llegir-ne alguna altra d'aquest autor.
Es llegeix d'una tirada, i el final - que a mi m'ha semblat ben lligat- m'ha sorprès, que ja és molt més del que puc dir d'altres novel·les similars.

Ambientada a la Galicia natal de l'autor, les descripcions del paisatge, del clima i del menjar esdevenen un personatge més de la novela, que nou cau en els tòpics del policia llest que tot ho capta a la primera a partir de qualsevol indici agafat amb pinces.
La parella protagonista m'ha fet riure en algun moment (el company del protagonista em sembla molt prometedor...he rigut de gust amb segons quines escenes) i tot i que de vegades he tingut la sensació que als personatges els falta una mica de sang, hi he trobat reflectit el caràcter gallec que veig en alguns gallecs que conec.






El llibre és:

Villar, Domingo. Ojos de agua. Madrid. Siruela, 2006.187 p. ISBN 978-84-7844-048-1.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

De Concert: Manel


Ahir vaig anar al Teatre Joventut a veure els Manel en concert. I si em dius ara de tornar-hi, me n'hi vaig de cap.

M'he anat enamorant del disc poc a poc, a mida d'anar escoltant amb atenció les lletres de les cançons i tenia ganes de sentir com sonaven en directe. I no només no em van decebre gens. Em van entusiasmar. Son quatre nois amb pinta de bons nanos, que es fiquen el públic a la butxaca (tot i que ja anaven tots bastant disposats, tot s'ha de dir) amb unes cançons ben fetes, fent sonar uns instruments que no s'acostumen a sentir.

Per a mí, un luxe.


Com va cantar un dels espontanis que el grup deixa pujar per contribuir amb rimes a la cançó "Corrandes de la parella estable":


A veure si ens doneu una alegria; traieu ja un segon disc...que ens costarà Déu i ajuda, no poder-vos sentir!"

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Les filles del fred


He tingut una sensació molt rara mentre llegia aquest llibre; la de "sí, d'acord però i què?"...No li diré indiferència, perquè tampoc és això, però no m'ha fet ni fred ni calor (vaja, resultarà que sí que és indiferència...).

He de reconèixer que el lligam entre les trames està ben trobat però no li he trobat aquella guspireta que et manté pendent. He deixat que m'ho masteguessin tot, sense ni fer travesses sobre l'assassí (un típic de les lectures d'aquest gènere, no?).

En canvi, el final m'ha fet pensar...ostres, potser me'l llegiria el proper. Però ha estat un miratge momentani. Crec que ja tinc una llista prou pobladeta com per anar-hi afegint llibres que-ni-fred-ni-calor a la babalà.

A més, ha passat que hi he trobat força errors gramaticals (expressions estranyes en català...el meu inexistent coneixement del suec no em permet aventurar si són o no traduccions literals) i errors d'impremta. Sempre que penso en apuntar els errors per fer-los arribar a l'editorial, ja porto un munt de pàgines i, per tant, un munt d'errors i ja em fa mandra tornar enrere a buscar-los per recopilar-los. Espero agafar aquest hàbit.

Res, una novela d'assassinats, d'aquelles que mentre les llegeixes tens l'impressió d'estar fullejant un catàleg d'Ikea ple de noms i cognoms impronunciables, que pel que em prometia a les primeres pàgines, m'ha decebut una miqueta.

El llibre és:

Läckberg, Camilla. Les filles del fred. Barcelona. Amsterdam llibres, 2009. 480 p. ISBN 978-84-936879-6-0

divendres, 2 d’octubre de 2009

Sobre la bellesa (no, no parlo de llibres)


- És ben guapa, aquesta noia.

Parlàvem de la Raquel Sans, la presentadora del TN vespre, tot dinant. Un grup d'homes i dones parlant de bellesa femenina i masculina. La majoria de les noies vam estar d'acord, trobàvem que la periodista és ben maca i vam comentar que el tàndem en si, amb en Pellicer (ai!, en Pellicer), fa patxoca.

- Doncs jo sóc incapaç de dir si un tio és guapo o no...A mi no m'agraden els tios, no puc opinar...- afegeix un dels meus companys.

És una tendència que he vist en alguns homes; resulta que per no sentir-se físicament atrets pels homes, ja han perdut el poder d'opinar sobre la seva bellesa. I no  aconsegueixo entendre-ho del tot...

Perquè jo no em sento físicament atreta pels quadres, no m'imagino protagonitzant una tòrrida escena de sexe desenfrenat damunt d'una taula amb "Les Rambles" de l'Opisso, però estèticament m'agraden. En canvi, amb en Pellicer...ai, perdó, que em disperso.

Un model de telèfon, una corbata, una fotografia...de totes les coses es pot apreciar la bellesa estètica, no? Per què amb les persones és diferent? I, per què, concretament, amb alguns homes és diferent? (dic alguns, eh? que generalitzar és de les pitjors coses que es poden fer, al meu entendre).

Aquí us ho deixo, embolicat amb un llacet, perquè cadascú pensi o digui el que li sembli. Jo seguiré apreciant la bellesa de la Raquel Sans....i la del Pellicer. Ai...


dimarts, 29 de setembre de 2009

De temporada


- De quin color les farem?

Dubto. M'he mossegat les ungles molts i molts (i molts) anys i ara, desde fa un parell d'anys que no sé per quina estranya raó vaig deixar de fer-ho, encara no tinc assimilat que les meves ungles tenen prou superfície per ser pintades de colorets macos.

- Mmm - faig, arrugant els llavis cap a un costat (gest que sé que no m'afavoreix gens ni mica) - doncs no ho sé...Què em recomanes?

Sembla que he fet la pregunta adequada. La noia que m'atén, Anna, crec, somriu i em treu tres potets de tres colors: aquest, aquest i aquest.

- Ostres! Aquest em sembla molt atrevit...treballo en una oficina on l'ambient és més aviat clàssic...no sé si....

L'Anna, posa de cara de "malament anem si comencem amb manies".

- Ja, però és que aquest és el color de temporada... - diu, mentre agafa amb la mà el potet en qüestió. Posa aquella de cara que hem posat tots de nens quan demanàvem alguna cosa als pares "Siusplausiusplausiusplau".

"El color de temporada"...carai. Fins i tot d'això n'hi ha de temporada?

- I aquest? Què et sembla?

L'Anna em passa un dit pel damunt d'un dels meus , fent que no amb el cap.

- No, no! Ets massa blanca...

Em desagno! El punyal a l'esquena! Aquesta m'ha fet mal...

- Doncs aleshores, només ens queda aquest.

Acabo de decebre algú, em sembla.

- Sí....-diu amb pena - aquest és el més classicó. Potser és el que millor et va...

- Home, però és dels que tu m'has recomenat, no?

- Sí...però no és tant de temporada...

Nota  a tots: Vaig amb les ungles pintades d'un color "no tant de temporada" com ho podria ser. Qui prefereixi no tornar-me a parlar mai més, ho entendré. Hi ha coses que no es poden perdonar...

dilluns, 28 de setembre de 2009

Ivern


Encara no entenc com vaig marxar de la biblioteca amb aquest llibre a les mans. És d'aquelles coses que em sol passar: m'agrada anar a la biblioteca perquè és gran, està plena de llibres que puc remenar, té molta llum i aquelles butaquetes tan còmodes al costat de la paret de pavés que m'agraden tant. Total, que el que anava a buscar estava en préstec i vaig passar una estona entre prestatgeries. I vaig arribar a la de teatre en català i, amb la meva tendència als llibres gruixuts, vaig treure aquest.

És una història de terror en forma de guió pensat per a la televisió, la qual cosa fa que tot sigui molt visual (sóc poruga de mena així que espantar-me a  mi no té mèrit...però he tingut moments de deixar el llibre una estoneta tot i que em moria de ganes de seguir endavant perquè sentia sorolls, de la mateixa manera que llegint "El Perfum" ensumava olors) i que el ritme sigui molt àgil. Vé a ser una Nissaga de Poder pirinenca de sang i fetge (salvant les distàncies...No hi ha cap dolenta tan genial com la Vilarasau).

El pròleg, d'en Benet i Jornet, és simpàtic, també.

Res, que si us va el misteri, el sang i fetge, les familes curioses i teniu un parell de dies tontets, és un llibre per llegir. Jo m'ho he passat pipa.

El llibre és:

Belbel, Sergi. Ivern. Una història de terror per a la televisió. Barcelona. Empúries, 2002. 416 p. ISBN 978-84-7596-904-6.

dissabte, 26 de setembre de 2009

El nas de Mussolini


Llegeixo a la contraportada "Una jove revolucionària té la missió d'assassinar..." i patapam! ja he caigut. Com em fan tanta por les contraportades per allò que de vegades s'entossudeixen en explicar-te el llibre sencer, ja no llegeixo més. Els meus ulls només veuen "assassinar", "assassinar"...i no hi puc fer-hi més. Aquestes temàtiques em tiren.

I....sí, però no és ben bé el que esperava. Vull dir, que m'he empassat el llibre perquè m'interessava l'argument, trobo que està ben escrit, els personatges se m'han fet creíbles...però m'he passat cinc o sis dies (els que he trigat a acabar-lo) esperant; com la protagonista, vaja.

I serà que estic guerrera però m'ha faltat acció, moviment, alguna cosa. La Mireia d'Un altre invent ja deia aquí que no enganxava...i comparteixo l'opinió: la meva lectura ha estat seguida, sense interrupcions, i tot i que també trobo que no és un mal llibre, no m'hi he acabat de trobar (excepte en tot l'epíleg, que de cop i volta, ha aconseguit tenir-me enganxada).

Ja us ho deia, que portava massa llibres seguits triomfant....




El llibre és:

Baulenas, Lluís-Anton. El nas de Mussolini. Barcelona. Proa, 2009. 336 p. ISBN 978-84-8437-542-5

dimecres, 23 de setembre de 2009

El sentiment NELQHL



De vegades (i molt més des de que la catosfera literària s'ha convertit en una de les meves fonts d'idees per triar què llegir), m'ataca un pensament estrany, una sensació molesta. Busco paraules per definir-la i trobo que és una suma de diferents coses i que es pot formular d'acord amb l'equació de la imatge on:

SdI: Sobrecàrrega d'informació
IL: Incultura literària
MdLSQ: Mandra de llegir segons què

El resultat és NELQHL (No és el llibre que hauria de llegir).

M'explico: llegeixo els artícles apassionats que es dediquen als autors clàssics literaris de tots tipus i procedències (Txékhov, Tolstoi, Joyce, Poe, Espriu, Carner, Rusiñol, Català,  Delibes, Lorca, Neruda...) i no puc evitar pensar que per alguna cosa se'n deu parlar després de tant i tant de temps. I, com molta gent, n'he llegit alguna cosa, d'alguns, però sempre tinc la sensació que m'estic deixant tantes i tantes lectures de les que "cal haver llegit" ni que sigui per endevinar les respostes a segons quines preguntes quan jugues al Trivial i t'hi va un formatget. No sé si m'explico.

Aleshores faig un repàs a la meva llista "Vull llegir" i no hi trobo aquests noms. Podria posar-los...per poder...podria, però això no funciona així. Reconeixo que em fa mandra, mandra perquè en ocasions aquestes lectures no son fàcils ni amenes. I jo sempre defenso que sóc de les que llegeix per divertir-se i que ho faig perquè em ve de gust, no per obligació...

Quina manera de crear dilemes...poca feina, no?

dimarts, 22 de setembre de 2009

El punt


Tinc un vici lleig que és que, sense adonar-me'n, acostumo a escoltar converses alienes quan vaig pel carrer  o en el tren (si no vaig llegint). Amb el temps, me n'he adonat que no és que m'ho proposi, és, simplement, que el soroll em dispersa de qualsevol altra activitat i acabo per escoltar atentament. Lleig, ho sé.

L'altre dia, mentre esperava asseguda a una terrassa que vingués una amiga, vaig sentir algú que deia que havia fet neteja de roba i "trastos" a casa, perquè havia arribat a la conclusió que "ell era ell mateix i no totes les coses que acumulava" i que, per tant, si les llençava seguiria sent la mateixa persona (amb més espai, suposo).

I em vaig dir a mí mateixa, en aquelles converses que acostumo a tenir, que jo no arribo a aquest tipus de conclusions tan profundes. Vull dir, en el moment en què veig que l'armari està demanant si us plau que algú l'ajudi a mantenir les portes tancades, em plantejo que potser cal fer neteja (uf, em passa molt amb les sabates, això...un punt dèbil, què hi farem....). Però ni per un moment se m'acut que els objectes que conté comencen a ser més jo que jo mateixa. No sé si m'explico. Segurament no.

El cas; que ahir, al llit llegint, en aquell punt que les frases de dalt i de baix formen un sol garbuix de lletres que et diu que potser va sent hora de plegar i dormir, a l'hora de posar el punt a la pàgina que mal-llegia, vaig fixar-me en el meu punt de llibre i vaig adonar-me que, si bé és cert que no som les coses que acumulem (que suposo que vé a ser un resum del que volia dir aquell senyor de la terrasseta), sí que és cert que moltes de les coses que tenim ens defineixen, només pel fet que les hàgim triat per estar amb nosaltres.

El meu punt de llibre és aquest de la imatge. Té poques coses però en diu alguna de mí. I m'agrada per això.

dilluns, 21 de setembre de 2009

L'home manuscrit


Ha estat una gran descoberta, sí senyor (i ja tremolo...ja porto massa llibres seguits que m'estan agradant. Això s'acabarà tard o d'hora...).

És un llibre per llegir tranquil·lament, per anar avançant a mida que prens consciència dels missatges que els personatges et van transmetent. De fet, jo que sóc de les de llegir durant els temps morts, he preferit dedicar-li a aquest text estones llargues perquè em feia ràbia haver de deixar-lo a mitges.

Parla de l'oblit, i del fet que tant sí com no, tots caurem en aquest pou. Tot i que llegit així, sembla que això que sigui dilluns al matí m'hagi enfonsat, no he tingut la sensació en cap moment d'estar-me llegint un drama existencial. La trama és àgil i original i el llibre passa molt bé.

També parla del passat, de la insatisfacció del passat, de què fariem si tinguéssim una segona oportunitat.

A més, és dels d'apuntar frases, d'aquells que llegeixes alguna cosa i dius "Osti, tu, això és una veritat com un temple!".

Resumint, i en la meva tònica de no explicar gaire coses del llibre (que no sé a vosaltres, però a mi em fa una ràbia...!) que no diré que recomano a tothom aquest llibre - és un pèl especial: els que busqueu molt de ritme i que les coses casin des d'un bon principi, no cal ni que seguiu llegint - però sí que passarà a la meva llista de llibres preferits. M'ha agradat molt.

El llibre és:

Baixauli, Manuel. L'home manuscrit. Barcelona, Proa, 2009. 209 p. ISBN 978-84-8437-975-1.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Fent (un) teatre: Rock the Ballet


Ahir al vespre vaig anar a veure Rock the Ballet, l'espectacle de dansa que ha creat el ballarí Rasta Thomas i que barreja les puntes més clàssiques, els salts, les piruetes, la dansa contemporània i fins i tot l'humor.
Son sis ballarins i una ballarina que des del primer minut se't fiquen a la butxaca i fan que els acompanyis en el seu viatge on ballen al so d'U2,  Michael Jackson, Queen, Prince i Coldplay durant l'hora  i mitja curteta que dura la representació.
La gent pica de mans tímidament, i son ells - simpatiquíssims- qui animen a fer-ho més fort, més sovint, més seguit.
Sembla increíble que mitjançant la dansa et puguin arrencar un somriure i ells ho fan en diverses ocasions.
És un espectacle que us recomano si teniu oportunitat d'anar-hi. Es passa una bona estona i surts  amb ganes de cantar i ballar.

S'estan al Teatre Victòria del Paral·lel fins el dia 27 de setembre.








I, per anar fent boca, us deixo aquestes imatges:


divendres, 18 de setembre de 2009

Escena

Seuen en un banc, de cara al Pedralbes Centre que tenen just davant. Ella és prima, excessivament prima, però el seu vestit jaqueta explica per ella que no sempre ha estat així. La mirada li fuig; a l'esquerra, a la dreta, carrer avall. Ell és guapot i somriu conciliador, agafant-la delicadament de la mà, dient-li "Carola, míra'm, estic aquí... M'has demanat que vingui i estic aquí". Però la Carola no el veu, el xivarri que hi ha en plena Diagonal a l'hora del dinar sembla atabalar-la, distreure-la.

I ell li acaricia la cara, li enretira un ble de cabells que s'ha escapat de la cueta en què la noia els porta recollits. Hi torna "Carola, carinyu, hem de fer alguna cosa...Mira'm, mira'm Carola..." i no para d'acariciar-li, la cara, les mans, ara el braç.

Com si algú a qui només ella pot veure li hagués fet un senyal, la Carola s'aixeca del banc, fa un petó a la galta del noi i agafa un taxi de la renglera llarga que sovint s'esperen al carrer Joan Güell, a l'alçada de la Diagonal. Desapareix avinguda avall. Sembla que ha decidit que s'ha acabat la conversa.

El noi guapot es queda assegut al banc, movent el cap lentament, fent que no, com si no s'ho acabés de creure, tot plegat. Suspira, treu el mòbil de l'infern de l'americana d'estiu que porta posada i truca algú. "Ja hi tornem a ser..." diu, mentre s'aixeca i camina en la mateixa direcció per on ha marxat la Carola en el seu taxi.

Em perdo la resta de la conversa i la història s'esvaeix.


dijous, 17 de setembre de 2009

Escolto

Laura - Lluís Llach

(Un luxe en forma de cançó que tenim totes les Laures del món)

dimecres, 16 de setembre de 2009

Intrús

Ha arribat sense que ningú no l'hagi convidat a venir. I sembla que està cómode i que no té pressa per marxar. Jo sóc social per naturalesa, però m'està costant establir-hi una bona relació. 
A tot això, ell marca el ritme, ell toca la música i a mí em toca ballar al seu ritme. He deixat de poder decidir què faig i quan ho faig. Fins i tot què menjo; ara ja no trio. Menjo el que ell necessita. Decidir...quin luxe!
Quins dos dies porto! "No és res greu, només un virus estomacal", m'ha dit el metge. No serà greu, però estic cansada, tinc febre, pensar en menjar és un malson, el cap sembla que m'hagi de rebentar en qualsevol moment i, com us deia, el meu poder decisori sobre certs aspectes del meu cos m'està sent privat.
Res, considereu aquest post una petita rabieta...

dimarts, 15 de setembre de 2009

Amb ulls americans

És el segon llibre que llegeixo de Carme Riera. Però si ara vens i em dius que no és de la Carme Riera, m'ho crec, perquè no tenen res a veure l'un amb l'altre.
És un llibret per passar una bona estona; no et diré que m'ha enganxat, no et diré que no podia deixar de llegir, però sí que hi ha hagut estones que m'ha fet somriure. Explica la visió que s'emporta de Catalunya (i de Barcelona, més concretament) un periodista nord-americà que passa tres mesos aquí. De vegades, no ens enganyem, cau en la paròdia, però a mí que sóc de riure fàcil, m'ha fet gràcia.
La darrera part de les tres en què podriem dividir el llibre se m'ha fet un pèl exagerada fins i tot a mí, però vaja, no crec que ho sigui més que les altres.

Si us cau a les mans, es llegeix fàcil i ràpid però tampoc passa res si no l'afegiu a la vostra llista de lectures pendents.









El llibre és:

Riera, Carme. Amb ulls americans. Barcelona: Proa, 2009. 256 p. ISBN 978-84-8437-574-6

divendres, 11 de setembre de 2009

Olor de Colònia

Ambientada en una colònia tèxtil, i partint de l'any 1952, aquesta novela coral relata la vida d'unes famílies per a qui la vida, la feina i la casa eren una mateixa cosa.

D'acord...anava sobre segur perquè d'aquest llibre n'he sentit parlar bé a tothom. I no m'ha decebut gens ni mica; a la tercera pàgina ja havia entrat al món que explica la novela, ja respirava amb els personatges. Ha estat un gust, d'aquells llibres que durant el dia hi penses amb ganes d'enganxar-lo quan arribis a casa. I ple de detalls: els petits capítols que acaben amb les mateixes paraules amb que comença el següent, els constants canvis de punts de vista i aquella manera d'anar mig desvetllant històries al lector a mida que els rumors i el safareig van corrent per la Colònia.

Més que narrar-la, aquesta història degoteja poc a poc, molt lentament,  i vas entenent la repressió, la resignació... i la por amb què viuen tots plegats, tots. En aquests personatges hi he trobat molta por a tot: al "què diràn", al "què passarà", al "què va passar". Por i molta por. I també això tan real que és que, molts cops, uns i altres no ens entenem, no sabem veure que potser l'altre també té uns motius, els seus que l'empenyen a actuar d'aquesta manera que nosaltres no entenem.



El llibre és:
Alcàntara, Sílvia. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-920-4021-4.

També és interessant (personalment, per veure-ho un cop llegida...que de vegades se'ls escapen coses):

Entrevista amb Sílvia Alcàntara - L'hora del lector (TV3). Emissió 11/03/2009

dimarts, 8 de setembre de 2009

Nostàlgia

Fa anys (pel que compto ara, ja bastants), vaig ser castellera. Mai res m'ha donat una satisfacció tan gran com fer un castell per primer cop, mai he tornat a tenir aquelles pujades brutals d'adrenalina, aquella por a la gola, aquella tensió que et mantenia com flotant (bé, potser el casteller que t'aguantava diria que això de la flotació és relatiu...i tindria raó), aquella seguretat completa que et deia a l'orella "La, busca't un trosset de pinya, que això cau". Mai m'he discutit tan aferrissadament defensant algun argument a favor o en contra d'alguna decisió presa relacionada amb la Colla, mai he tingut un sentiment de pertinença tan fort com el vaig tenir aquells anys. La meva vida, el meu dia a dia, girava pels i per als castells (i jo no era, ni de bon tros, de les més implicades).

Diumenge, vaig tornar a plaça a veure castells, després de molts anys de no fer-ho. Feia molt de temps que ho deia, que hi volia anar, però sempre trobava una excusa; realment, sempre em faltava valor (vés tu per on: Força, Equilibri, Valor i Seny, el lema casteller...). I diumenge, l'ocasió era perfecta. Era sí o sí. I hi vaig anar. I com a bona fleuma que sóc, pell de gallina i ulls humits en dues o tres ocasions. Si s'ha de ser bleda, coi!.

Vaig trobar cares conegudes; les d'aquells qui també van ser de la meva Colla i que després, un cop desapareguda la nostra, es van unir a d'altres Colles. I veure'ls amb altres colors de camisa, em va fer un no sé què que no puc explicar. No vaig saludar ningú, tots tenien feina en plena actuació.

I vaig recordar el que és veure una actuació "des de la barrera": la calor que t'ofega, la gent que aplaudeix quan bonament li sembla que ho ha de fer, els estranys (i inexistents) noms amb que la gent bateja les construccions, els nervis que et nuen l'estómac amb cada petita oscil·lació (dit finament...allà dalt, en dèiem òsties...),tantes coses! que després d'una ronda i un castell de la segona ronda, vaig haver de marxar.

Perquè, igual que vaig recordar tantes i tantes coses, també en vaig trobar a faltar d'altres: la calor que t'ofega - encara més quan portes la faixa posada - , la gent que aplaudeix - que t'aplaudeix a tu, a la teva colla, al teu esforç quan ets a plaça - els nervis que et nuen l'estómac amb cada petita òstia...En resum, vaig trobar a faltar formar part d'allò, d'aquell moment. Vaig enyorar que aquella plaça, en aquell moment, fos meva, com ho havia estat alguna altra vegada,  fins i tot frustrada per una caiguda, per un esforç que havia quedat en no res, envaïda per una ràbia que va molt més enllà de tot raonament.

Com la nostàlgia, que també, de vegades, et mossega més enllà de tot raonament, de tots els arguments pels quals vas prendre una decisió concreta en un moment, de tots els motius pels quals no torno a dedicar les meves hores a aquest sentiment (per mí, no és un esport, no és un hobby).

És nostàlgia, simplement, i de vegades, toca tenir-ne.

Foto: De Maria, via Flickr.

divendres, 4 de setembre de 2009

Pilar Prim

És la història d'un desig, d'un amor i, com en el fons sóc una bleda romanticona, m'ha agradat. Tot i que he de reconèixer que, de vegades, algunes descripcions de paisatges se m'han fet feixugues, com em va passar amb "Anna Karenina" (de la qual cosa dedueixo que no sóc dona de paisatges descrits...), també és veritat que m'ho he passat igual de bé amb la resta, amb la història pròpiament.
Segur que no estic descobrint res, però personalment em quedo amb la sensació que la Pilar és un personatge molt ben trabat; jo me la puc imaginar. I en Deberga també. En canvi trobo que, pel joc que podria donar l'Ortal, no me n'acaben de donar prou informació.
Durant alguns passatges, em va sobtar la quantitat d'informació jurídica que t'ofereixen per boca dels personatges; després vaig llegir que Narcís Oller va fer la carrera de dret i que d'aquí en sortia tota aquesta documentació sobre testaments, usdefruits i dret societari.
Una novela que em referma en la meva opinió que m'agradaria tenir l'oportunitat de viure un dia sent una dona benestant de principis del XX, els pisos baixos amb vidrieres de la Barcelona burgesa, els vestits, les cotilles i els palcos al Liceu...Mira, què voleu que us digui, cadascú amb les seves rareses!
El que més m'ha agradat, però, és la forma narrativa: la novela sembla que no te l'estigui explicant ningú concret. Els fets es van succeïnt i vas sabent de la Pilar, d'en Deberga, ara d'aquest, ara passa aixo...però en cap cas tens la sensació d'un narrador omniscient que et vagi explicant les coses, una darrera de l'altra. El tema esencial, el desig, te'l trobes com un personatge més però quan realment la paraula en sí es deixa veure, tu ja fa pàgines que has arribat a aquesta conclusió. I crec que això té molt de mèrit perquè t'arriba com si passés entre dues persones que coneixes; per les mirades, pels gestos, per les converses, lligaries caps i diries "Eps, aquí hi ha alguna cosa..."
Resumint, que m'ha agradat.

El llibre és: 

Oller, Narcís. Pilar Prim. Barcelona: Edicions 62, 2009. 367 p. ISBN 978-84-926-7211-0.

I també és interessant:

http://lletra.uoc.edu/ca/obra/pilar-prim-1906
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/narcis-oller

Oita que mono...

Per què serà que les xorrades com aquesta m'acostumen a fer molta gràcia? Millor que no provi de respondre'm...
Qui en vulgui saber més, que tafanegi aquí.

Ho he trobat a: Unclutterer.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Si és que ens ho busquem...

Al costat de la feina, tinc un centre comercial d'aquests on les setmanes fantàstiques duren un mes. Està tan a prop de la feina que, algun migdia (bé, entre "algun" i "moltíssims" hi ha algun terme mig no? Doncs que cadascú posi aquí el seu) és inevitable que m'hi deixi caure.

Avui, casualment, ha estat un d'aquests migdies. Hi he anat a comprar crema per les mans; he entrat per una porta, he anat directament a les escales mecàniques, he baixat a la planta menys u, he anat a la parafarmàcia, he buscat la que volia, l'he trobat, he fet cua a la caixa (potser tres minuts) mentre la caixera li acabava d'explicar a la noia que tenia davant meu que la seva filla gran tenia vuit anys, m'han cobrat, m'han donat una bossa, he posat el tiquet a dins la bossa juntament amb la crema de mans, he anat a les escales, he pujat a la planta baixa i he sortit intentat sortir per una porta diferent a la primera, que em queda de camí cap a la feina.

I...aleshores...pipipip pipipip, han dit els detectors. M'he parat, però parada del tot.Glaçada. Ja veus, tu, si jo no havia robat res. Aleshores, un senyor vestit amb una americana vermella que li anava o gran o llarga, encara no ho he decidit, m'ha dit - cito textualment:

-Pst,pst. A ver, traiga el bolso acápacá.

He anat cap allà on fos acápacá. Ha mirat primer la bossa de plàstic amb la crema i, súper-satisfet de si mateix, m'ha dit:

-Esto no es.

I després, ha posat la mà dintre la meva bossa mentre deia:

- Ya estaaamos. Los libritos de las...(frase incompleta).

I n'ha tret el "Pilar Prim" que m'estic llegint i me l'ha ensenyat com si m'estigués ensenyant que havia trobat la vacuna contra el càncer i la manera d'aturar totes les guerres del món, dins de la meva bossa. He notat com tota la sang em pujava a la cara perquè he pensat que em diria que l'havia robat (després he caigut, que el llibre encara porta enganxat el preu de la llibreria on va ser comprat. Ai, La, que de vegades ets més lenta!). Després del que a mi m'han semblat minuts llarguíssims, una noia que hi havia darrere el mostrador, ha afegit:

-Tranqui-la, de vegades, els llibres porten alarmes adhesives i s'activen soles. Mira, veus, està aquí darrere d'aquesta solapa.

I el senyor de l'acapacá i l'americana vermella ha afegit (i tot això us ho explico per això):

- Y claro, como los que leéis, vais con los libros pa'rriba y pa'bajo...pues os pitan.

Me n'he anat sense saber què volia dir.

I segueixo igual, tu. Només tinc clar que sóc de "las que leen".

dilluns, 31 d’agost de 2009

Calbot pel noi dels pantalons de ratlles

Ho saps perquè ho fas servir cada dia (d'acord, potser avui és el teu primer dia després de les vacances i tens la mecànica una mica rovellada. Avui és perdonable, si vols.) Però, posem per cas que m'adreço a tu, el noi dels pantalons ratllats que aquest matí entraves a l'edifici on tu i jo treballem, en diferents empreses, en diferents plantes. Ja abans d'entrar, hem creuat el carrer alhora - els semàfors d'aquest carrer, també es valdran un post un dia d'aquests...qui sigui capaç de creuar la Diagonal de Barcelona, sense córrer, inclosos els seus laterals, sense quedar-se penjat en algun dels illots de ciment, que es consideri un dels meus ídols des de ja - i t'he portat al davant tota l'estona.
T'he anat observant; no feies res especial. Mans a les butxaques, mirada a terra, segurament avui és el teu primer dia de depressió post-vacacional - tranquil, ho superaràs - i per la manera com t'has situat a la vorera un cop hem arribat a l'altra banda del carrer - ben paral•lel a les jardineres que voregen l'edifici de la feina. No sé per què, però ho fem molts del que treballem aquí, aixó d'arrenglerar-nos a les jardineres...i això que la vorera és prou ample... - he donat per fet que anàvem al mateix lloc.

I sí.

Baixem els quatre graonets de l'entrada, s'obren les portes, arribem als mini-passadissos de portes estretes per on només hi cap una persona cada vegada - i una persona que sigui més aviat primeta i que no porti objectes afegits com bosses de mà massa grosses o similars - i, com si despertessis després d'hores i hores d'haver dormit, caus en que necessites introduir la targeta d'accés per entrar. Jo la duc a la mà i, tot i que vaig darrere teu, t'avanço, però miro enrere només per veure quanta estona necessites per trobar-la.

T'ha costat; fins i tot algú que venia encara més adormit i despistat que tu, enlloc de canviar-se de passadís, pam! va i es fot rere teu, com si no hi haguessin més maquinetes per on passar la targeta.

I podria pensar, que demà, dimarts, potser amb les vacances una miiica més lluny, quan caminis paral•lel a les jardineres, vint segons abans d'entrar, el teu cervell et dirà "Ei, noi dels pantalons ratllats, que si no treus la targeta no entrem! Treu-la ja i així no formaràs una cua innecessària!" i els teus músculs respondran a l'estímul i agafaràs la targeta i quan arribis als mini-passadissos, passaràs la targeta sense ni tan sols haver d'aturar-te. Podria pensar-ho, perquè seria lògic.
Però l'experiència em demostra que demà, potser no seràs tu perquè no coincidirem, però serà una noia, que repenjarà pesadament la seva bossa de mà sobre el passamà del mini-passadís, i remenarà centenars d'aquelles coses tan necessàries que portem la gran majoria de noies a la bossa, fins que trobi la targeta que, ves a saber, potser té vida pròpia i aprofita per anar-se'n de festa així que la deixes a la bossa. I aleshores, seràs tu qui s’haurà d’esperar rere seu i em pregunto si, mentre esperes, et dedicaràs a criticar-la o a buscar el teu coi de targeta per anar avançant feina...

dissabte, 29 d’agost de 2009

Provant, provant, 1,2,3...

Fas proves i proves. Mires, xafardejes el que fan altres blogs, busques formats que t'agradin...Això del blog és molt divertit però em sembla que hauré d'afegir a la llista de llibres pendents algun que parli de l'Html...que difícil!.

divendres, 28 d’agost de 2009

La maldición de Sissi

De vegades, fins i tot em fa certa vergonya admetre que tota aquesta història meva amb la Sissi, va començar amb les pelis ensucrades de la Romy Schneider i va continuar en assabentar-me que, d'aquella princeseta de Disney, a la que realment va existir, hi anava un bon tros.

Ens els darrers quinze anys, he anat llegint el que m'he trobat sobre ella, i amb cada nou llibre que he llegit he tingut sempre la sensació que, hagués viscut el que hagués viscut, aquesta dona sempre s'hauria sentit deprimida, trista i desgraciada.Crec, sincerament, que era qüestió de caràcter, vés per on.

L'obra de Caterina d'Habsburg, és diferent dels llibres que jo havia llegit fins ara sobre la Sissi i obre el camp d'estudi per parlar també sobre els fills de l'emperadriu, el marit, els germans i germanes, la dama de companyia - que fa de fil més o menys conductor - i, en general, bona part de l'arbre geneaològic (un arbre que no deixa de ser, també, el de l'autora.)
Si és una novela, ho és molt poquet: poques son les coses que trobem novelades i, en canvi, hi abunden les referències històriques i la narració de fets de la manera com s'explicaren en el seu moment i també com s'ha sabut després que varen succeïr (és el cas, per exemple, de l'assassinat del fill dels emperadors a Mayerling). La història, no està centrada en la figura de la Sissi que, d'alguna manera, es converteix en una excusa per parlar d'altres personatges. I, tot i que no puc dir que no m'hagi agradat, sí que puc dir que no és el que m'esperava ja que d'informació sobre la emperadriu, si et pares a recopilar, no n'hi ha pas gaire.

Moment Caprabo: El pare de l'autora, Rodolf d'Habsburg, Arxiduc d'Àustria, explica al pròleg, que  un dia, la seva filla tornava indignada de l'escola -tenia cinc anys- perquè els nens i nenes de la classe li deien que ella era una princesa i ella creia que allò era una tonteria perquè les princeses vivien en castells amb prínceps.
Diu el pare, que va ser aleshores quan va ser conscient que calia explicar-li a la petita Caterina que les princeses modernes també anaven al súper.Ostres tu, pobres princeses...!!!(llegiu amb ironia).

El llibre és:

De Habsburgo, Catalina. La maldición de Sissi. Tr. José María Solé. Madrid: La esfera de los libros, 2008. 319 p. ISBN 978-84-973-4779-2.


Altres llibres sobre la Sissi:


Caso, Ángeles. Elisabeth de Austria Hungría. Album privado.Barcelona: Planeta, 1997. 200 p. ISBN 978-84-08-02297-8

Caso, Ángeles. Elisabeth, Emperatriz de Austria-Hungría. Barcelona: Planeta, 1995. 360 p. ISBN 978-84-08-01621-2

Moix, Anna Mª. Vals negro. Barcelona: Lumen, 2002. 224 p. ISBN 8426413315.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Navego

Aquelles coses que passen amb Internet, que entres aquí i per aquells misteris insondables, acabes no saps ben bé com aquí i mentre encara babejes pensant que les teves estanteries d'Ikea del menjador, que passen penúries sèries d'espai, de grans volen ser com totes les que acabes de veure farcides de llibres, acabes a Chicago que és on he vist la foto que encapçala el text. Voilà!

El paperet (que no tothom té per què saber anglès) diu: Els amants dels llibres mai se'n van al llit sols.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Els llibres de les vacances'09 (i III): Armadale



Uau!!! En la meva línia de les intrigues, els assassinats i tota la pesca, Armadale son 1100 pàgines de tot això, en l'epoca victoriana. Resultat: jo enganxada desde la primeríssima pàgina fins al final dels finals.
Fa uns mesos, em vaig llegir La Dama de Blanc, també del Wilkie Collins i també em va encantar tot i que aquest m'ha agradat molt més perquè el fet que la forma narrativa vagi canviant (ara narrador, ara cartes, ara un, ara l'altre...) ho fa distret i interessant i et van donant la informació gota a gota i això fa que tinguis ganes de més i més.
Un bon llibre per llegir a les vacances.













El llibre és:




Collins, Wilkie. Armadale. Tr. José C. Vales. Barcelona: Verticales de Bolsillo, 2008. 1104 p. ISBN 978-84-924-2115-2.




Si us agrada, potser també us agradi:




Collins, Wilkie. La dama de blanc. Tr. Lluís Comes. Barcelona: La butxaca, 2008. 800 p. ISBN 978-84-92549-22-1.

Els llibres de les vacances'09 (I): The Houdini Girl

Només us diré que me l’he llegit en anglès (que, perquè ens aclarim, m’hi he d’esforçar) i tot i així estava enganxada. D’aquells que només que el deixes un moment, penses en tornar-lo a agafar.
Jo sóc bastant de crims, intrigues, assassinats, investigacions…I aquest llibre me les ha donat, d’una manera que no se m’ha fet exagerada. Segur que m’he perdut matisos pel tema de l’idioma (sí que vaig ser conscient que es diuen molts tacos) però no vaig tenir problemes per seguir la història i en un parell de dies el vaig acabar.
No sé si està editat en català o castellà, el que jo vaig llegir és de Penguin.