dilluns, 31 d’agost de 2009

Calbot pel noi dels pantalons de ratlles

Ho saps perquè ho fas servir cada dia (d'acord, potser avui és el teu primer dia després de les vacances i tens la mecànica una mica rovellada. Avui és perdonable, si vols.) Però, posem per cas que m'adreço a tu, el noi dels pantalons ratllats que aquest matí entraves a l'edifici on tu i jo treballem, en diferents empreses, en diferents plantes. Ja abans d'entrar, hem creuat el carrer alhora - els semàfors d'aquest carrer, també es valdran un post un dia d'aquests...qui sigui capaç de creuar la Diagonal de Barcelona, sense córrer, inclosos els seus laterals, sense quedar-se penjat en algun dels illots de ciment, que es consideri un dels meus ídols des de ja - i t'he portat al davant tota l'estona.
T'he anat observant; no feies res especial. Mans a les butxaques, mirada a terra, segurament avui és el teu primer dia de depressió post-vacacional - tranquil, ho superaràs - i per la manera com t'has situat a la vorera un cop hem arribat a l'altra banda del carrer - ben paral•lel a les jardineres que voregen l'edifici de la feina. No sé per què, però ho fem molts del que treballem aquí, aixó d'arrenglerar-nos a les jardineres...i això que la vorera és prou ample... - he donat per fet que anàvem al mateix lloc.

I sí.

Baixem els quatre graonets de l'entrada, s'obren les portes, arribem als mini-passadissos de portes estretes per on només hi cap una persona cada vegada - i una persona que sigui més aviat primeta i que no porti objectes afegits com bosses de mà massa grosses o similars - i, com si despertessis després d'hores i hores d'haver dormit, caus en que necessites introduir la targeta d'accés per entrar. Jo la duc a la mà i, tot i que vaig darrere teu, t'avanço, però miro enrere només per veure quanta estona necessites per trobar-la.

T'ha costat; fins i tot algú que venia encara més adormit i despistat que tu, enlloc de canviar-se de passadís, pam! va i es fot rere teu, com si no hi haguessin més maquinetes per on passar la targeta.

I podria pensar, que demà, dimarts, potser amb les vacances una miiica més lluny, quan caminis paral•lel a les jardineres, vint segons abans d'entrar, el teu cervell et dirà "Ei, noi dels pantalons ratllats, que si no treus la targeta no entrem! Treu-la ja i així no formaràs una cua innecessària!" i els teus músculs respondran a l'estímul i agafaràs la targeta i quan arribis als mini-passadissos, passaràs la targeta sense ni tan sols haver d'aturar-te. Podria pensar-ho, perquè seria lògic.
Però l'experiència em demostra que demà, potser no seràs tu perquè no coincidirem, però serà una noia, que repenjarà pesadament la seva bossa de mà sobre el passamà del mini-passadís, i remenarà centenars d'aquelles coses tan necessàries que portem la gran majoria de noies a la bossa, fins que trobi la targeta que, ves a saber, potser té vida pròpia i aprofita per anar-se'n de festa així que la deixes a la bossa. I aleshores, seràs tu qui s’haurà d’esperar rere seu i em pregunto si, mentre esperes, et dedicaràs a criticar-la o a buscar el teu coi de targeta per anar avançant feina...

2 comentaris:

  1. Uo! Carn nova! I bona! Felicitats pel post, m'ha encantat la manera que tens d'escriure!

    Per cert... és guapo el noi dels pantalons ratllats? xDDD

    ResponElimina
  2. Ei! Merci!

    Ja m'hi fixaré! Et mantindré informada!:D

    ResponElimina