dimarts, 8 de setembre de 2009

Nostàlgia

Fa anys (pel que compto ara, ja bastants), vaig ser castellera. Mai res m'ha donat una satisfacció tan gran com fer un castell per primer cop, mai he tornat a tenir aquelles pujades brutals d'adrenalina, aquella por a la gola, aquella tensió que et mantenia com flotant (bé, potser el casteller que t'aguantava diria que això de la flotació és relatiu...i tindria raó), aquella seguretat completa que et deia a l'orella "La, busca't un trosset de pinya, que això cau". Mai m'he discutit tan aferrissadament defensant algun argument a favor o en contra d'alguna decisió presa relacionada amb la Colla, mai he tingut un sentiment de pertinença tan fort com el vaig tenir aquells anys. La meva vida, el meu dia a dia, girava pels i per als castells (i jo no era, ni de bon tros, de les més implicades).

Diumenge, vaig tornar a plaça a veure castells, després de molts anys de no fer-ho. Feia molt de temps que ho deia, que hi volia anar, però sempre trobava una excusa; realment, sempre em faltava valor (vés tu per on: Força, Equilibri, Valor i Seny, el lema casteller...). I diumenge, l'ocasió era perfecta. Era sí o sí. I hi vaig anar. I com a bona fleuma que sóc, pell de gallina i ulls humits en dues o tres ocasions. Si s'ha de ser bleda, coi!.

Vaig trobar cares conegudes; les d'aquells qui també van ser de la meva Colla i que després, un cop desapareguda la nostra, es van unir a d'altres Colles. I veure'ls amb altres colors de camisa, em va fer un no sé què que no puc explicar. No vaig saludar ningú, tots tenien feina en plena actuació.

I vaig recordar el que és veure una actuació "des de la barrera": la calor que t'ofega, la gent que aplaudeix quan bonament li sembla que ho ha de fer, els estranys (i inexistents) noms amb que la gent bateja les construccions, els nervis que et nuen l'estómac amb cada petita oscil·lació (dit finament...allà dalt, en dèiem òsties...),tantes coses! que després d'una ronda i un castell de la segona ronda, vaig haver de marxar.

Perquè, igual que vaig recordar tantes i tantes coses, també en vaig trobar a faltar d'altres: la calor que t'ofega - encara més quan portes la faixa posada - , la gent que aplaudeix - que t'aplaudeix a tu, a la teva colla, al teu esforç quan ets a plaça - els nervis que et nuen l'estómac amb cada petita òstia...En resum, vaig trobar a faltar formar part d'allò, d'aquell moment. Vaig enyorar que aquella plaça, en aquell moment, fos meva, com ho havia estat alguna altra vegada,  fins i tot frustrada per una caiguda, per un esforç que havia quedat en no res, envaïda per una ràbia que va molt més enllà de tot raonament.

Com la nostàlgia, que també, de vegades, et mossega més enllà de tot raonament, de tots els arguments pels quals vas prendre una decisió concreta en un moment, de tots els motius pels quals no torno a dedicar les meves hores a aquest sentiment (per mí, no és un esport, no és un hobby).

És nostàlgia, simplement, i de vegades, toca tenir-ne.

Foto: De Maria, via Flickr.

4 comentaris:

  1. Hola, La.
    Vinc del blog de l'Alepsi i lo primer que he llegit és aquesta entrada. Simplement és genial! Transmet tot lo que es pot arribar a sentir quant ets a plaça. No soc gaire entés en temes castellers, però m'agraden, i molt.

    Una abraçada!!

    ResponElimina
  2. Gràcies DooMMaster.
    Per cert, fotos precioses les teves!

    ResponElimina
  3. M'ha agradat especialment això Com la nostàlgia, que també, de vegades, et mossega més enllà de tot raonament. M'ho puc quedar?

    ResponElimina