dimarts, 1 de setembre de 2009

Si és que ens ho busquem...

Al costat de la feina, tinc un centre comercial d'aquests on les setmanes fantàstiques duren un mes. Està tan a prop de la feina que, algun migdia (bé, entre "algun" i "moltíssims" hi ha algun terme mig no? Doncs que cadascú posi aquí el seu) és inevitable que m'hi deixi caure.

Avui, casualment, ha estat un d'aquests migdies. Hi he anat a comprar crema per les mans; he entrat per una porta, he anat directament a les escales mecàniques, he baixat a la planta menys u, he anat a la parafarmàcia, he buscat la que volia, l'he trobat, he fet cua a la caixa (potser tres minuts) mentre la caixera li acabava d'explicar a la noia que tenia davant meu que la seva filla gran tenia vuit anys, m'han cobrat, m'han donat una bossa, he posat el tiquet a dins la bossa juntament amb la crema de mans, he anat a les escales, he pujat a la planta baixa i he sortit intentat sortir per una porta diferent a la primera, que em queda de camí cap a la feina.

I...aleshores...pipipip pipipip, han dit els detectors. M'he parat, però parada del tot.Glaçada. Ja veus, tu, si jo no havia robat res. Aleshores, un senyor vestit amb una americana vermella que li anava o gran o llarga, encara no ho he decidit, m'ha dit - cito textualment:

-Pst,pst. A ver, traiga el bolso acápacá.

He anat cap allà on fos acápacá. Ha mirat primer la bossa de plàstic amb la crema i, súper-satisfet de si mateix, m'ha dit:

-Esto no es.

I després, ha posat la mà dintre la meva bossa mentre deia:

- Ya estaaamos. Los libritos de las...(frase incompleta).

I n'ha tret el "Pilar Prim" que m'estic llegint i me l'ha ensenyat com si m'estigués ensenyant que havia trobat la vacuna contra el càncer i la manera d'aturar totes les guerres del món, dins de la meva bossa. He notat com tota la sang em pujava a la cara perquè he pensat que em diria que l'havia robat (després he caigut, que el llibre encara porta enganxat el preu de la llibreria on va ser comprat. Ai, La, que de vegades ets més lenta!). Després del que a mi m'han semblat minuts llarguíssims, una noia que hi havia darrere el mostrador, ha afegit:

-Tranqui-la, de vegades, els llibres porten alarmes adhesives i s'activen soles. Mira, veus, està aquí darrere d'aquesta solapa.

I el senyor de l'acapacá i l'americana vermella ha afegit (i tot això us ho explico per això):

- Y claro, como los que leéis, vais con los libros pa'rriba y pa'bajo...pues os pitan.

Me n'he anat sense saber què volia dir.

I segueixo igual, tu. Només tinc clar que sóc de "las que leen".

5 comentaris:

  1. Que bo, La! "Los que leéis", caram amb l'acapacá. Jo també m'hi he trobat alguna vegada i he passat la mateixa vergonya.

    ResponElimina
  2. Jajajajajja!

    Què gran! Jajajaja! Hòstia, el paio, clar, és que "los que leemos" estem massa allunyats del seu cercle social... xDDDD

    ResponElimina
  3. Jajajaja. Sí, realment, el Sr. del Acápacá ha passat a formar part ja del meu "imaginari popular".

    ResponElimina
  4. Així que són una especie "elsquellegim" , mira m'ha fet gràcia

    ResponElimina
  5. jajaja jo també sóc de los que leeis. I un cop vaig emportar-me un llibre (de la biblio) a la motxilla mentre passavem el dia pel Maremagnum, menys a una botiga, a la resta cada cop que pitava em miraven en cara rara com si fos tan greu llegir jajaja.

    ResponElimina