dimarts, 22 de setembre de 2009

El punt


Tinc un vici lleig que és que, sense adonar-me'n, acostumo a escoltar converses alienes quan vaig pel carrer  o en el tren (si no vaig llegint). Amb el temps, me n'he adonat que no és que m'ho proposi, és, simplement, que el soroll em dispersa de qualsevol altra activitat i acabo per escoltar atentament. Lleig, ho sé.

L'altre dia, mentre esperava asseguda a una terrassa que vingués una amiga, vaig sentir algú que deia que havia fet neteja de roba i "trastos" a casa, perquè havia arribat a la conclusió que "ell era ell mateix i no totes les coses que acumulava" i que, per tant, si les llençava seguiria sent la mateixa persona (amb més espai, suposo).

I em vaig dir a mí mateixa, en aquelles converses que acostumo a tenir, que jo no arribo a aquest tipus de conclusions tan profundes. Vull dir, en el moment en què veig que l'armari està demanant si us plau que algú l'ajudi a mantenir les portes tancades, em plantejo que potser cal fer neteja (uf, em passa molt amb les sabates, això...un punt dèbil, què hi farem....). Però ni per un moment se m'acut que els objectes que conté comencen a ser més jo que jo mateixa. No sé si m'explico. Segurament no.

El cas; que ahir, al llit llegint, en aquell punt que les frases de dalt i de baix formen un sol garbuix de lletres que et diu que potser va sent hora de plegar i dormir, a l'hora de posar el punt a la pàgina que mal-llegia, vaig fixar-me en el meu punt de llibre i vaig adonar-me que, si bé és cert que no som les coses que acumulem (que suposo que vé a ser un resum del que volia dir aquell senyor de la terrasseta), sí que és cert que moltes de les coses que tenim ens defineixen, només pel fet que les hàgim triat per estar amb nosaltres.

El meu punt de llibre és aquest de la imatge. Té poques coses però en diu alguna de mí. I m'agrada per això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada