dijous, 22 d’octubre de 2009

Hi ha dies que no estas per gaire...


No sóc de les que pensa que la vida és una merda; em considero una persona afortunada. Però la vida, si té una característica que la defineix és que, un bon dia, s'acaba. I no puc dir com és pel que marxa però pels que es queden és, parlant ràpid i malament, una putada. I veure patir els que t'estimes perquè algú que també t'estimaves, ha marxat per sempre, és molt dur.
Tendeixo a treure ferro a les coses però, avui em perdonareu, no trobo l'humor. Així que faig aquest post de sofà i manta, deixant vagar la vista i el record a través dels vidres del menjador de casa, mentre penso que l'avi deu anar camí d'on sigui muntat en la seva bicicleta, que és com el vull recordar sempre a partir d'avui.
Espero que no s'estigui mullant, amb tota aquesta pluja que cau i amb totes les llàgrimes amb què, tot i volent evitar-les, li hem dit adéu avui tots els que el trobarem a faltar.

7 comentaris:

  1. Hi ha dies que voldríem dir alguna cosa i no ens surten les paraules, perquè tots els que hi hem passat sabem com et sents.

    ResponElimina
  2. Una autèntica putada, La. Darrerament he hagut d'entomar tantes desaparicions a la meva geografia personal, m'han quedat tantes cadires buides en poc temps, que estic una mica desorientada. Ja ho va dir un, a mida que ens anem fent grans, passem més temps parlant amb morts que amb vius. Jo, als meus morts, els trobo a faltar. Molt.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. La imatge del teu avi i la pluja m'ha fet venir al cap el fragment final del conte "els morts" (a Dublinesos)d'en James Joyce. Literatura, com sempre, La.

    "Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra.
    Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de
    son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del
    fanal. Li havia arribat l’hora d’emprendre el viatge cap a
    ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot
    Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les
    muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls
    d’Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l’oneig negrós
    amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar
    solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N’hi havia un
    tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de
    la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s’esvaní
    a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot
    l’univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva
    darrera fi, damunt de tots els vius i els morts"

    I ara, silenci. T'ho prometo.

    ResponElimina
  4. Vaig llegir el teu post l'altre dia i vaig marxar sense dir res, amb el cor encongit. Poca cosa es poat dir en circumstàncies com aquesta. Només recordar-te que el temps apaivaga el dolor i fa que els records feliços es visquin amb tendresa
    ànims

    ResponElimina
  5. Una abraçada i com diu la Mireia el temps ens ajuda a recordar els que se'n van amb alegria per haver-los conegut i sense tan dolor.

    ResponElimina
  6. ai, la marxa dels avis...és llei de vida, però fa mal. La seva marxa és l'adeu definitu a la infantesa. Els meus van ser un referent a la meva vida, i encara ara, quan em trobo en un mal moment, el seu record m'ajuda a tirar endavant.

    ResponElimina