Sopar de noies (III)

És curiós l’ambient que conjuren les reunions d’amigues. Els problemes, semblen diluir-se en una mena de sopa calenteta a base de “batalletes” passades, de consells, de descobertes, de rutines i rituals, de secrets, de fer un safareig que cura l’ànima. La conversa llisca suaument, fins i tot quan es tracten temes seriosos, i elles es deixen portar, còmodes, sabent que la complicitat és un luxe i un misteri alhora.

Aquesta àurea de complicitat és la que il•lumina la taula de les quatre dones al restaurant; i fins i tot quan mantenen converses a dos, intervenen en la conversa de les altres, sabent de què parlen sense necessitat d’estar gaire atentes, fent incisos, aportant un comentari per aquí, un somriure per allà.

Ara parlen d’un tema seriós, però res no pot desfer l’encanteri:

- ...i potser m’ho mereixia. Sé que puc ser una mal parida i me n’adono que porto anys intentant que em deixés, per aleshores poder dir-li que ell m’havia deixat i que jo ho havia fet tot per la relació...qui vulgui salvar una relació que em pregunti com fer-ho...

Totes riuen davant del comentari de l’Irma. Se la veu trista, però, en part, descansada. La Pia la coneix i sap que s’ha tret un pes del damunt. Es pregunta amb qui deu estar compartint l’Ignasi tot això: no li ha contestat les trucades en tot el dia...i la seva ment es perd pensant en el que li dirà demà, si és que aconsegueix contactar-hi. Tan de bo que hagi sortit a fer un parell de cerveses amb algun amic; les coses no son tan greus quan les comparteixes amb algú. La mà de l’Irma sobre la seva falda, la fa tornar a la taula. Mentre les altres dues comenten alguna cosa de les sabates d’una dona de la taula del costat, la Pia hi parla:

- I ara què? On t’estaràs?

- Tornaré a casa del meu pare, fins que trobi un pis. Aquesta tarda n’hem estat parlant i ell diu que la casa se li fa massa gran i que ja li va bé...- juga amb el paper buit que havia estat un sobre de sucre fa uns cinc minuts – Hi has parlat? Amb l’Ignasi, vull dir...

La Pia nega amb el cap.

- Ja saps com és...si és que no, és que no... – fa, encongint les espatlles.

L’Irma somriu.

- Sí. I si és fora, és fora. I ràpid, bruixa.

La Pia recolza el cap damunt de l’espatlla de la seva amiga, somrient, un pèl trista. Obre la boca per dir alguna cosa però l’Irma la talla.

- Ni se t’acudeixi disculpar-te per una cosa que no va amb tu, Pia – i afectant la veu i el gest, afegeix - Jo, a tu, encara t’estimo.

I tornen a riure totes dues fins que les llàgrimes els cauen damunt de les estovalles mentre la Clara i la Mariona les miren i s’encomanen sense saber gaire bé per què.