dissabte, 19 de desembre de 2009

Relats Conjunts: Bratislava Christmas market


Hi ha moments que sento que no vaig alhora amb la vida. Que estic al lloc equivocat, en el moment equivocat, sentint el que no toca. Sóc pessimista de mena i intento exercir de forma regular...les coses, si no es practiquen, s'acaben perdent. I sempre que em passa això, aquesta cosa que, d'entrada, m'ha quedat prou profunda, però que en el fons no deixa de ser que penso que la gent acostuma a ser feliç per norma i em fa ràbia, si porto la càmera al damunt, faig la fotografia del que veig per recordar el que sento. Les guardo totes a la carpeta "Què coi hi feia jo, allà, en aquell moment: moments erronis".
Com aquella vegada, que tot just feia un parell de setmanes que la Maria m'havia deixat per aquell que la feia "sentir important, que m'escolta, que em pregunta com em sento" (Què, és bona, eh? Alguna vegada us han deixat per això? Si m'hagués dit que era millor que jo en coses REALMENT IMPORTANTS - penjant quadres, fent el llit, posant rentadores - , d'acord...però per això....) i em va tocar fer de padrí del casament del Manel. Hagués pogut omplir la carpeta dels "Moments erronis" de per vida només amb les que vaig fer aquell dia. Que n'arriben a ser d'enganxosos els casaments! I s'estima la gent...!!! Quina manera de fer el ruc! Que si els nuvis, que si la lliga, que si patatim, que si ens estimem tant...la mare de la núvia, les dames d'honor (que per cert, ni una em va fer tenir esperances que la meva situació pogués millorar...), tot enfarfega un no dir...
Trec la camèra ara per immortalitzar el moment: mercat de Nadal, somriures de nens (ui, els nens, que també em posen d'un nerviós, amb tanta corredissa i cridòria...)que recorren les paradetes amb uns ulls oberts que sembla que els hagin de caure de les òrbites, un embolic de musiques de campanetes que intenten foradar-te els timpans i el cervell. La gent somriu, malgrat el fred, malgrat la pluja que sembla que comença a caure, malgrat la música dels nassos, ells vinga a somriure, com imbècils, com si no fóssim a no sé quants graus sota zero en ple mes de desembre, vinga a somriure!
I jo, en canvi, arraulit dins la meva jaqueta que de cap de les maneres és prou gruixuda per protegir-me d'aquest fred, ni de res que vingui de fora, només puc fer que treure la meva càmera i retratar el moment erroni en que "Tothom està content i jo, que sóc pessimista de mena i no ho hauria d'estar...també ho estic! Coi de Nadal!"

8 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el teu relat, en primera persona i ben escrit tant que començava a tenir-li simpatia al pobre home que no li agrada el nadal

    ResponElimina
  2. Està molt ben escrit, aconsegueixes fer arribar bé el sentiment del protagonista, que envoltat de felicitat es sent desgraciat per les seves misèries. La tristesa s'enganxa molt sota la pell, i de vegades creix quan es veu la felicitat d'altres.

    ResponElimina
  3. t'ha quedat molt bé. Pobre home, mira que estar content sense voler...

    ResponElimina
  4. Elvira FR: Gràcies. M'agrada que t'hagi agradat!
    XeXu/Mireia: Els pessimistes son una mena de gent que em fascina...i n'hi ha que semblen que lluitin contra sentir-se feliços fins i tot quan ho son!
    Gràcies per llegir-vos-el.

    Bon Nadal a tots!!!

    ResponElimina
  5. jaja m'ha agradat molt. Pq em fa mandra picar-ho, però estic per obrir una carpeta amb el mateix nom. Felicitats pel relat, molt original i ben escrit!

    ResponElimina
  6. Pd40: Fes un copiar/enganxar, home, si és per picar-ho....! :-) Gràcies!

    ResponElimina
  7. Costa molt no estar feliç, ni content quant estas envoltat de felicitat o alegria!!!

    Bon Relat!!!

    (Prova de somriure durant 10 segons - fer-ho veure- veuràs com és impossible no estar content)

    ResponElimina