dimarts, 29 de setembre de 2009

De temporada


- De quin color les farem?

Dubto. M'he mossegat les ungles molts i molts (i molts) anys i ara, desde fa un parell d'anys que no sé per quina estranya raó vaig deixar de fer-ho, encara no tinc assimilat que les meves ungles tenen prou superfície per ser pintades de colorets macos.

- Mmm - faig, arrugant els llavis cap a un costat (gest que sé que no m'afavoreix gens ni mica) - doncs no ho sé...Què em recomanes?

Sembla que he fet la pregunta adequada. La noia que m'atén, Anna, crec, somriu i em treu tres potets de tres colors: aquest, aquest i aquest.

- Ostres! Aquest em sembla molt atrevit...treballo en una oficina on l'ambient és més aviat clàssic...no sé si....

L'Anna, posa de cara de "malament anem si comencem amb manies".

- Ja, però és que aquest és el color de temporada... - diu, mentre agafa amb la mà el potet en qüestió. Posa aquella de cara que hem posat tots de nens quan demanàvem alguna cosa als pares "Siusplausiusplausiusplau".

"El color de temporada"...carai. Fins i tot d'això n'hi ha de temporada?

- I aquest? Què et sembla?

L'Anna em passa un dit pel damunt d'un dels meus , fent que no amb el cap.

- No, no! Ets massa blanca...

Em desagno! El punyal a l'esquena! Aquesta m'ha fet mal...

- Doncs aleshores, només ens queda aquest.

Acabo de decebre algú, em sembla.

- Sí....-diu amb pena - aquest és el més classicó. Potser és el que millor et va...

- Home, però és dels que tu m'has recomenat, no?

- Sí...però no és tant de temporada...

Nota  a tots: Vaig amb les ungles pintades d'un color "no tant de temporada" com ho podria ser. Qui prefereixi no tornar-me a parlar mai més, ho entendré. Hi ha coses que no es poden perdonar...

dilluns, 28 de setembre de 2009

Ivern


Encara no entenc com vaig marxar de la biblioteca amb aquest llibre a les mans. És d'aquelles coses que em sol passar: m'agrada anar a la biblioteca perquè és gran, està plena de llibres que puc remenar, té molta llum i aquelles butaquetes tan còmodes al costat de la paret de pavés que m'agraden tant. Total, que el que anava a buscar estava en préstec i vaig passar una estona entre prestatgeries. I vaig arribar a la de teatre en català i, amb la meva tendència als llibres gruixuts, vaig treure aquest.

És una història de terror en forma de guió pensat per a la televisió, la qual cosa fa que tot sigui molt visual (sóc poruga de mena així que espantar-me a  mi no té mèrit...però he tingut moments de deixar el llibre una estoneta tot i que em moria de ganes de seguir endavant perquè sentia sorolls, de la mateixa manera que llegint "El Perfum" ensumava olors) i que el ritme sigui molt àgil. Vé a ser una Nissaga de Poder pirinenca de sang i fetge (salvant les distàncies...No hi ha cap dolenta tan genial com la Vilarasau).

El pròleg, d'en Benet i Jornet, és simpàtic, també.

Res, que si us va el misteri, el sang i fetge, les familes curioses i teniu un parell de dies tontets, és un llibre per llegir. Jo m'ho he passat pipa.

El llibre és:

Belbel, Sergi. Ivern. Una història de terror per a la televisió. Barcelona. Empúries, 2002. 416 p. ISBN 978-84-7596-904-6.

dissabte, 26 de setembre de 2009

El nas de Mussolini


Llegeixo a la contraportada "Una jove revolucionària té la missió d'assassinar..." i patapam! ja he caigut. Com em fan tanta por les contraportades per allò que de vegades s'entossudeixen en explicar-te el llibre sencer, ja no llegeixo més. Els meus ulls només veuen "assassinar", "assassinar"...i no hi puc fer-hi més. Aquestes temàtiques em tiren.

I....sí, però no és ben bé el que esperava. Vull dir, que m'he empassat el llibre perquè m'interessava l'argument, trobo que està ben escrit, els personatges se m'han fet creíbles...però m'he passat cinc o sis dies (els que he trigat a acabar-lo) esperant; com la protagonista, vaja.

I serà que estic guerrera però m'ha faltat acció, moviment, alguna cosa. La Mireia d'Un altre invent ja deia aquí que no enganxava...i comparteixo l'opinió: la meva lectura ha estat seguida, sense interrupcions, i tot i que també trobo que no és un mal llibre, no m'hi he acabat de trobar (excepte en tot l'epíleg, que de cop i volta, ha aconseguit tenir-me enganxada).

Ja us ho deia, que portava massa llibres seguits triomfant....




El llibre és:

Baulenas, Lluís-Anton. El nas de Mussolini. Barcelona. Proa, 2009. 336 p. ISBN 978-84-8437-542-5

dimecres, 23 de setembre de 2009

El sentiment NELQHL



De vegades (i molt més des de que la catosfera literària s'ha convertit en una de les meves fonts d'idees per triar què llegir), m'ataca un pensament estrany, una sensació molesta. Busco paraules per definir-la i trobo que és una suma de diferents coses i que es pot formular d'acord amb l'equació de la imatge on:

SdI: Sobrecàrrega d'informació
IL: Incultura literària
MdLSQ: Mandra de llegir segons què

El resultat és NELQHL (No és el llibre que hauria de llegir).

M'explico: llegeixo els artícles apassionats que es dediquen als autors clàssics literaris de tots tipus i procedències (Txékhov, Tolstoi, Joyce, Poe, Espriu, Carner, Rusiñol, Català,  Delibes, Lorca, Neruda...) i no puc evitar pensar que per alguna cosa se'n deu parlar després de tant i tant de temps. I, com molta gent, n'he llegit alguna cosa, d'alguns, però sempre tinc la sensació que m'estic deixant tantes i tantes lectures de les que "cal haver llegit" ni que sigui per endevinar les respostes a segons quines preguntes quan jugues al Trivial i t'hi va un formatget. No sé si m'explico.

Aleshores faig un repàs a la meva llista "Vull llegir" i no hi trobo aquests noms. Podria posar-los...per poder...podria, però això no funciona així. Reconeixo que em fa mandra, mandra perquè en ocasions aquestes lectures no son fàcils ni amenes. I jo sempre defenso que sóc de les que llegeix per divertir-se i que ho faig perquè em ve de gust, no per obligació...

Quina manera de crear dilemes...poca feina, no?

dimarts, 22 de setembre de 2009

El punt


Tinc un vici lleig que és que, sense adonar-me'n, acostumo a escoltar converses alienes quan vaig pel carrer  o en el tren (si no vaig llegint). Amb el temps, me n'he adonat que no és que m'ho proposi, és, simplement, que el soroll em dispersa de qualsevol altra activitat i acabo per escoltar atentament. Lleig, ho sé.

L'altre dia, mentre esperava asseguda a una terrassa que vingués una amiga, vaig sentir algú que deia que havia fet neteja de roba i "trastos" a casa, perquè havia arribat a la conclusió que "ell era ell mateix i no totes les coses que acumulava" i que, per tant, si les llençava seguiria sent la mateixa persona (amb més espai, suposo).

I em vaig dir a mí mateixa, en aquelles converses que acostumo a tenir, que jo no arribo a aquest tipus de conclusions tan profundes. Vull dir, en el moment en què veig que l'armari està demanant si us plau que algú l'ajudi a mantenir les portes tancades, em plantejo que potser cal fer neteja (uf, em passa molt amb les sabates, això...un punt dèbil, què hi farem....). Però ni per un moment se m'acut que els objectes que conté comencen a ser més jo que jo mateixa. No sé si m'explico. Segurament no.

El cas; que ahir, al llit llegint, en aquell punt que les frases de dalt i de baix formen un sol garbuix de lletres que et diu que potser va sent hora de plegar i dormir, a l'hora de posar el punt a la pàgina que mal-llegia, vaig fixar-me en el meu punt de llibre i vaig adonar-me que, si bé és cert que no som les coses que acumulem (que suposo que vé a ser un resum del que volia dir aquell senyor de la terrasseta), sí que és cert que moltes de les coses que tenim ens defineixen, només pel fet que les hàgim triat per estar amb nosaltres.

El meu punt de llibre és aquest de la imatge. Té poques coses però en diu alguna de mí. I m'agrada per això.

dilluns, 21 de setembre de 2009

L'home manuscrit


Ha estat una gran descoberta, sí senyor (i ja tremolo...ja porto massa llibres seguits que m'estan agradant. Això s'acabarà tard o d'hora...).

És un llibre per llegir tranquil·lament, per anar avançant a mida que prens consciència dels missatges que els personatges et van transmetent. De fet, jo que sóc de les de llegir durant els temps morts, he preferit dedicar-li a aquest text estones llargues perquè em feia ràbia haver de deixar-lo a mitges.

Parla de l'oblit, i del fet que tant sí com no, tots caurem en aquest pou. Tot i que llegit així, sembla que això que sigui dilluns al matí m'hagi enfonsat, no he tingut la sensació en cap moment d'estar-me llegint un drama existencial. La trama és àgil i original i el llibre passa molt bé.

També parla del passat, de la insatisfacció del passat, de què fariem si tinguéssim una segona oportunitat.

A més, és dels d'apuntar frases, d'aquells que llegeixes alguna cosa i dius "Osti, tu, això és una veritat com un temple!".

Resumint, i en la meva tònica de no explicar gaire coses del llibre (que no sé a vosaltres, però a mi em fa una ràbia...!) que no diré que recomano a tothom aquest llibre - és un pèl especial: els que busqueu molt de ritme i que les coses casin des d'un bon principi, no cal ni que seguiu llegint - però sí que passarà a la meva llista de llibres preferits. M'ha agradat molt.

El llibre és:

Baixauli, Manuel. L'home manuscrit. Barcelona, Proa, 2009. 209 p. ISBN 978-84-8437-975-1.

dissabte, 19 de setembre de 2009

Fent (un) teatre: Rock the Ballet


Ahir al vespre vaig anar a veure Rock the Ballet, l'espectacle de dansa que ha creat el ballarí Rasta Thomas i que barreja les puntes més clàssiques, els salts, les piruetes, la dansa contemporània i fins i tot l'humor.
Son sis ballarins i una ballarina que des del primer minut se't fiquen a la butxaca i fan que els acompanyis en el seu viatge on ballen al so d'U2,  Michael Jackson, Queen, Prince i Coldplay durant l'hora  i mitja curteta que dura la representació.
La gent pica de mans tímidament, i son ells - simpatiquíssims- qui animen a fer-ho més fort, més sovint, més seguit.
Sembla increíble que mitjançant la dansa et puguin arrencar un somriure i ells ho fan en diverses ocasions.
És un espectacle que us recomano si teniu oportunitat d'anar-hi. Es passa una bona estona i surts  amb ganes de cantar i ballar.

S'estan al Teatre Victòria del Paral·lel fins el dia 27 de setembre.








I, per anar fent boca, us deixo aquestes imatges:


divendres, 18 de setembre de 2009

Escena

Seuen en un banc, de cara al Pedralbes Centre que tenen just davant. Ella és prima, excessivament prima, però el seu vestit jaqueta explica per ella que no sempre ha estat així. La mirada li fuig; a l'esquerra, a la dreta, carrer avall. Ell és guapot i somriu conciliador, agafant-la delicadament de la mà, dient-li "Carola, míra'm, estic aquí... M'has demanat que vingui i estic aquí". Però la Carola no el veu, el xivarri que hi ha en plena Diagonal a l'hora del dinar sembla atabalar-la, distreure-la.

I ell li acaricia la cara, li enretira un ble de cabells que s'ha escapat de la cueta en què la noia els porta recollits. Hi torna "Carola, carinyu, hem de fer alguna cosa...Mira'm, mira'm Carola..." i no para d'acariciar-li, la cara, les mans, ara el braç.

Com si algú a qui només ella pot veure li hagués fet un senyal, la Carola s'aixeca del banc, fa un petó a la galta del noi i agafa un taxi de la renglera llarga que sovint s'esperen al carrer Joan Güell, a l'alçada de la Diagonal. Desapareix avinguda avall. Sembla que ha decidit que s'ha acabat la conversa.

El noi guapot es queda assegut al banc, movent el cap lentament, fent que no, com si no s'ho acabés de creure, tot plegat. Suspira, treu el mòbil de l'infern de l'americana d'estiu que porta posada i truca algú. "Ja hi tornem a ser..." diu, mentre s'aixeca i camina en la mateixa direcció per on ha marxat la Carola en el seu taxi.

Em perdo la resta de la conversa i la història s'esvaeix.


dijous, 17 de setembre de 2009

Escolto

Laura - Lluís Llach

(Un luxe en forma de cançó que tenim totes les Laures del món)

dimecres, 16 de setembre de 2009

Intrús

Ha arribat sense que ningú no l'hagi convidat a venir. I sembla que està cómode i que no té pressa per marxar. Jo sóc social per naturalesa, però m'està costant establir-hi una bona relació. 
A tot això, ell marca el ritme, ell toca la música i a mí em toca ballar al seu ritme. He deixat de poder decidir què faig i quan ho faig. Fins i tot què menjo; ara ja no trio. Menjo el que ell necessita. Decidir...quin luxe!
Quins dos dies porto! "No és res greu, només un virus estomacal", m'ha dit el metge. No serà greu, però estic cansada, tinc febre, pensar en menjar és un malson, el cap sembla que m'hagi de rebentar en qualsevol moment i, com us deia, el meu poder decisori sobre certs aspectes del meu cos m'està sent privat.
Res, considereu aquest post una petita rabieta...

dimarts, 15 de setembre de 2009

Amb ulls americans

És el segon llibre que llegeixo de Carme Riera. Però si ara vens i em dius que no és de la Carme Riera, m'ho crec, perquè no tenen res a veure l'un amb l'altre.
És un llibret per passar una bona estona; no et diré que m'ha enganxat, no et diré que no podia deixar de llegir, però sí que hi ha hagut estones que m'ha fet somriure. Explica la visió que s'emporta de Catalunya (i de Barcelona, més concretament) un periodista nord-americà que passa tres mesos aquí. De vegades, no ens enganyem, cau en la paròdia, però a mí que sóc de riure fàcil, m'ha fet gràcia.
La darrera part de les tres en què podriem dividir el llibre se m'ha fet un pèl exagerada fins i tot a mí, però vaja, no crec que ho sigui més que les altres.

Si us cau a les mans, es llegeix fàcil i ràpid però tampoc passa res si no l'afegiu a la vostra llista de lectures pendents.









El llibre és:

Riera, Carme. Amb ulls americans. Barcelona: Proa, 2009. 256 p. ISBN 978-84-8437-574-6

divendres, 11 de setembre de 2009

Olor de Colònia

Ambientada en una colònia tèxtil, i partint de l'any 1952, aquesta novela coral relata la vida d'unes famílies per a qui la vida, la feina i la casa eren una mateixa cosa.

D'acord...anava sobre segur perquè d'aquest llibre n'he sentit parlar bé a tothom. I no m'ha decebut gens ni mica; a la tercera pàgina ja havia entrat al món que explica la novela, ja respirava amb els personatges. Ha estat un gust, d'aquells llibres que durant el dia hi penses amb ganes d'enganxar-lo quan arribis a casa. I ple de detalls: els petits capítols que acaben amb les mateixes paraules amb que comença el següent, els constants canvis de punts de vista i aquella manera d'anar mig desvetllant històries al lector a mida que els rumors i el safareig van corrent per la Colònia.

Més que narrar-la, aquesta història degoteja poc a poc, molt lentament,  i vas entenent la repressió, la resignació... i la por amb què viuen tots plegats, tots. En aquests personatges hi he trobat molta por a tot: al "què diràn", al "què passarà", al "què va passar". Por i molta por. I també això tan real que és que, molts cops, uns i altres no ens entenem, no sabem veure que potser l'altre també té uns motius, els seus que l'empenyen a actuar d'aquesta manera que nosaltres no entenem.



El llibre és:
Alcàntara, Sílvia. Olor de Colònia. Barcelona: Edicions de 1984, 2009. 330 p. ISBN 978-84-920-4021-4.

També és interessant (personalment, per veure-ho un cop llegida...que de vegades se'ls escapen coses):

Entrevista amb Sílvia Alcàntara - L'hora del lector (TV3). Emissió 11/03/2009

dimarts, 8 de setembre de 2009

Nostàlgia

Fa anys (pel que compto ara, ja bastants), vaig ser castellera. Mai res m'ha donat una satisfacció tan gran com fer un castell per primer cop, mai he tornat a tenir aquelles pujades brutals d'adrenalina, aquella por a la gola, aquella tensió que et mantenia com flotant (bé, potser el casteller que t'aguantava diria que això de la flotació és relatiu...i tindria raó), aquella seguretat completa que et deia a l'orella "La, busca't un trosset de pinya, que això cau". Mai m'he discutit tan aferrissadament defensant algun argument a favor o en contra d'alguna decisió presa relacionada amb la Colla, mai he tingut un sentiment de pertinença tan fort com el vaig tenir aquells anys. La meva vida, el meu dia a dia, girava pels i per als castells (i jo no era, ni de bon tros, de les més implicades).

Diumenge, vaig tornar a plaça a veure castells, després de molts anys de no fer-ho. Feia molt de temps que ho deia, que hi volia anar, però sempre trobava una excusa; realment, sempre em faltava valor (vés tu per on: Força, Equilibri, Valor i Seny, el lema casteller...). I diumenge, l'ocasió era perfecta. Era sí o sí. I hi vaig anar. I com a bona fleuma que sóc, pell de gallina i ulls humits en dues o tres ocasions. Si s'ha de ser bleda, coi!.

Vaig trobar cares conegudes; les d'aquells qui també van ser de la meva Colla i que després, un cop desapareguda la nostra, es van unir a d'altres Colles. I veure'ls amb altres colors de camisa, em va fer un no sé què que no puc explicar. No vaig saludar ningú, tots tenien feina en plena actuació.

I vaig recordar el que és veure una actuació "des de la barrera": la calor que t'ofega, la gent que aplaudeix quan bonament li sembla que ho ha de fer, els estranys (i inexistents) noms amb que la gent bateja les construccions, els nervis que et nuen l'estómac amb cada petita oscil·lació (dit finament...allà dalt, en dèiem òsties...),tantes coses! que després d'una ronda i un castell de la segona ronda, vaig haver de marxar.

Perquè, igual que vaig recordar tantes i tantes coses, també en vaig trobar a faltar d'altres: la calor que t'ofega - encara més quan portes la faixa posada - , la gent que aplaudeix - que t'aplaudeix a tu, a la teva colla, al teu esforç quan ets a plaça - els nervis que et nuen l'estómac amb cada petita òstia...En resum, vaig trobar a faltar formar part d'allò, d'aquell moment. Vaig enyorar que aquella plaça, en aquell moment, fos meva, com ho havia estat alguna altra vegada,  fins i tot frustrada per una caiguda, per un esforç que havia quedat en no res, envaïda per una ràbia que va molt més enllà de tot raonament.

Com la nostàlgia, que també, de vegades, et mossega més enllà de tot raonament, de tots els arguments pels quals vas prendre una decisió concreta en un moment, de tots els motius pels quals no torno a dedicar les meves hores a aquest sentiment (per mí, no és un esport, no és un hobby).

És nostàlgia, simplement, i de vegades, toca tenir-ne.

Foto: De Maria, via Flickr.

divendres, 4 de setembre de 2009

Pilar Prim

És la història d'un desig, d'un amor i, com en el fons sóc una bleda romanticona, m'ha agradat. Tot i que he de reconèixer que, de vegades, algunes descripcions de paisatges se m'han fet feixugues, com em va passar amb "Anna Karenina" (de la qual cosa dedueixo que no sóc dona de paisatges descrits...), també és veritat que m'ho he passat igual de bé amb la resta, amb la història pròpiament.
Segur que no estic descobrint res, però personalment em quedo amb la sensació que la Pilar és un personatge molt ben trabat; jo me la puc imaginar. I en Deberga també. En canvi trobo que, pel joc que podria donar l'Ortal, no me n'acaben de donar prou informació.
Durant alguns passatges, em va sobtar la quantitat d'informació jurídica que t'ofereixen per boca dels personatges; després vaig llegir que Narcís Oller va fer la carrera de dret i que d'aquí en sortia tota aquesta documentació sobre testaments, usdefruits i dret societari.
Una novela que em referma en la meva opinió que m'agradaria tenir l'oportunitat de viure un dia sent una dona benestant de principis del XX, els pisos baixos amb vidrieres de la Barcelona burgesa, els vestits, les cotilles i els palcos al Liceu...Mira, què voleu que us digui, cadascú amb les seves rareses!
El que més m'ha agradat, però, és la forma narrativa: la novela sembla que no te l'estigui explicant ningú concret. Els fets es van succeïnt i vas sabent de la Pilar, d'en Deberga, ara d'aquest, ara passa aixo...però en cap cas tens la sensació d'un narrador omniscient que et vagi explicant les coses, una darrera de l'altra. El tema esencial, el desig, te'l trobes com un personatge més però quan realment la paraula en sí es deixa veure, tu ja fa pàgines que has arribat a aquesta conclusió. I crec que això té molt de mèrit perquè t'arriba com si passés entre dues persones que coneixes; per les mirades, pels gestos, per les converses, lligaries caps i diries "Eps, aquí hi ha alguna cosa..."
Resumint, que m'ha agradat.

El llibre és: 

Oller, Narcís. Pilar Prim. Barcelona: Edicions 62, 2009. 367 p. ISBN 978-84-926-7211-0.

I també és interessant:

http://lletra.uoc.edu/ca/obra/pilar-prim-1906
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/narcis-oller

Oita que mono...

Per què serà que les xorrades com aquesta m'acostumen a fer molta gràcia? Millor que no provi de respondre'm...
Qui en vulgui saber més, que tafanegi aquí.

Ho he trobat a: Unclutterer.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Si és que ens ho busquem...

Al costat de la feina, tinc un centre comercial d'aquests on les setmanes fantàstiques duren un mes. Està tan a prop de la feina que, algun migdia (bé, entre "algun" i "moltíssims" hi ha algun terme mig no? Doncs que cadascú posi aquí el seu) és inevitable que m'hi deixi caure.

Avui, casualment, ha estat un d'aquests migdies. Hi he anat a comprar crema per les mans; he entrat per una porta, he anat directament a les escales mecàniques, he baixat a la planta menys u, he anat a la parafarmàcia, he buscat la que volia, l'he trobat, he fet cua a la caixa (potser tres minuts) mentre la caixera li acabava d'explicar a la noia que tenia davant meu que la seva filla gran tenia vuit anys, m'han cobrat, m'han donat una bossa, he posat el tiquet a dins la bossa juntament amb la crema de mans, he anat a les escales, he pujat a la planta baixa i he sortit intentat sortir per una porta diferent a la primera, que em queda de camí cap a la feina.

I...aleshores...pipipip pipipip, han dit els detectors. M'he parat, però parada del tot.Glaçada. Ja veus, tu, si jo no havia robat res. Aleshores, un senyor vestit amb una americana vermella que li anava o gran o llarga, encara no ho he decidit, m'ha dit - cito textualment:

-Pst,pst. A ver, traiga el bolso acápacá.

He anat cap allà on fos acápacá. Ha mirat primer la bossa de plàstic amb la crema i, súper-satisfet de si mateix, m'ha dit:

-Esto no es.

I després, ha posat la mà dintre la meva bossa mentre deia:

- Ya estaaamos. Los libritos de las...(frase incompleta).

I n'ha tret el "Pilar Prim" que m'estic llegint i me l'ha ensenyat com si m'estigués ensenyant que havia trobat la vacuna contra el càncer i la manera d'aturar totes les guerres del món, dins de la meva bossa. He notat com tota la sang em pujava a la cara perquè he pensat que em diria que l'havia robat (després he caigut, que el llibre encara porta enganxat el preu de la llibreria on va ser comprat. Ai, La, que de vegades ets més lenta!). Després del que a mi m'han semblat minuts llarguíssims, una noia que hi havia darrere el mostrador, ha afegit:

-Tranqui-la, de vegades, els llibres porten alarmes adhesives i s'activen soles. Mira, veus, està aquí darrere d'aquesta solapa.

I el senyor de l'acapacá i l'americana vermella ha afegit (i tot això us ho explico per això):

- Y claro, como los que leéis, vais con los libros pa'rriba y pa'bajo...pues os pitan.

Me n'he anat sense saber què volia dir.

I segueixo igual, tu. Només tinc clar que sóc de "las que leen".