dimecres, 28 d’octubre de 2009

La llista: La mujer del viajero en el tiempo.


La mujer del viajero en el tiempo

Aquest va ser un llibre d'aquells que, més que triar-lo, et tria a tu. M'encanta la portada i em va enganxar des del principi. El títol podria fer-te arrugar el nas però realment va molt més enllà de l'anècdota que pot representar el fet de viatjar en el temps. I a més, sempre m'han sorprès els llibres que em fan plorar: no perquè sigui gaire difícil fer-me plorar, sinó per la força amb què has hagut d'entrar en un argument per aconseguir que t'atrapi tan fort.


El vaig llegir fa uns anys (tres? quatre?...ara que escric el blog mai més tornaré a tenir aquest dubte!) i va ser una sorpresa per a mi, quan vaig entrar a la xarxa del Facebook temps després i vaig descobrir que hi havia un grup que demanava que l' Audrey Niffenegger, que és pintora, deixés de pintar i es dediqués a escriure més llibres. Preparant-vos aquest post, he vist que ja es pot adquirir la versió anglesa de la seva segona novel·la. Espero poder-la gaudir aquí ben aviat!

El fet és que, quan vaig tancar l'última pàgina d'aquest llibre vaig tenir aquella sensació de quedar-te buida, de pensar que ja no podria tornar a trobar un llibre que t'arribi tant com aquest. És una prosa, que tot i que l'estructura, incialment, es pot fer complicada d'entendre, t'atrapa i que està ple de poesia. Em va encantar.

Fa uns mesos, vaig llegir que se n'estava preparant una película i, mira, em va saber greu. No crec que la vegi, igual que no he vist - ni crec que vegi - les Millenium, però independentment d'això, em sap greu que es faci una pel·lícula i que, així, molta gent es perdi la lectura d'un llibre que jo vaig trobar tan maco. No ho dic per cap desig de fer apologia de la lectura (cadascú tria amb què inverteix el seu temps lliure); més aviat és un sentiment de pensar que uns dies que jo vaig passar tan de gust, submergida en les aventures dels personatges, imaginant-me'ls, es veurà reflectit en dues hores de pel·lícula que crec que serà molt difícil que tingui l'essència de l'escrit (potser, en el fons, el que em passa és que em fa ràbia compartir-lo amb tanta gent...?).

El llibre és:

Niffenegger, Audrey. La mujer del viajero en el tiempo. Tr. Sílvia Alemany. Barcelona, Debolsillo, 2006. 608 p. ISBN 978-84-8346-047-4.






dimarts, 27 d’octubre de 2009

La llista

Aquests dies, llegint per casa vostra (i també per alguns comentaris a casa meva), he estat pensant en això dels bons llibres, la bona literatura (amb tota la cursiva del món i totes les cometes possibles). En la meva mena de reglament sobre com i per què llegeixo, hi ha punts que podrien estar relacionats amb tota aquesta història de la bona literatura, la literatura de veritat i els bons llibres (amb tota la cursiva del món i totes les cometes possibles). I si em poso a pensar, trobo que puc dir-vos llibres que m'han tingut asseguda, caient-me de son, però lligada a les pàgines sense poder parar de llegir. O al tren, en hora punta, però molt, molt, molt lluny.

Però no sé sí són BONS LLIBRES. Per a mí, els meus bons llibres, els que passen a la llista "La llista dels llibres bons segons el meu criteri" (a partir d'ara, "La llista") son aquests: els que te'ls acabes i et sap greu haver-te'ls llegit perquè ja no pots gaudir-los. Aquells que veus en mans d'algú al tren/metro i t'entren ganes de preguntar-li "Per on vas? Què està passant?". Aquells que - no sé si a vosaltres us passa- us sap greu quan algú us diu que no li han agradat.

I he pensat, saps què? Que els vaig a compartir, a veure si coincidim (no provaré d'ordenar-los en cap ordre concret, perquè cada un té les seves coses que el fan especial i potser no té sentit comparar-los). Així que, cada setmana, us presentaré un dels llibres que formen "La llista". I a veure en quants coincidim...Què, us hi apunteu?

Doncs m'hi poso...

Foto: De chotda, via Flickr.




diumenge, 25 d’octubre de 2009

Vida privada


Entre unes coses i altres, he de reconèixer que la lectura de "Vida privada" ha estat un pèl esbiaixada. La primera part em va agradar força i hi vaig entrar sense problemes. He tingut la sensació (no només a la primera part, més aviat en tot el llibre i de forma brutal a la segona part) d'anar llegint frases genials cada dos o tres paràgrafs. Però no m'han semblat espontànies. Més aviat, hi he trobat una voluntat per part de l'autor d'anar tenyint de genialitats tot el text. I sí, de vegades he pensat " que sí, que ja ho sabem que en sabies molt, d'escriure...però avança una mica!". (Ara que em rellegeixo aquest paràgraf penso que no em puc creure que estigui parlant així d'un clàssic.És una opinió personal i subjectiva d'una inculta lletraferida...ai, no us penséssiu ara que gosaria entrar a criticar un geni de la literatura...res més lluny, eh? Parlo de sensacions...)

I la segona part ha estat inacabable. Ara bé, tinc els meus dubtes sobre el per què. M'inclino a pensar que hauria estat una opció més sensata deixar la lectura d'aquesta segona part per un altre moment i llegir alguna cosa més lleugera però em costa bastant deixar a mitges llibres que m'estiguin agradant així que mira...malaguanyada segona part. Tot i així, crec que, en condicions normals, la segona part no m'hauria agradat tant com la primera; massa digressions mitològiques.

Estic segura que no n'he tret tot el suc, a la novel·la. De fet, confesso que les darreres vint pàgines les he llegit en diagonal i que no he entrat ni en l'epíleg que inclou l'edició de Proa. Queda, però, apuntat per més endavant, en un altre moment ja que hi ha coses que m'han sorprès (m'ho sembla a mí o, tot i que passen coses, no hi ha un argument pròpiament dit? Potser estic espessa...).

El llibre és un clàssic de la literatura catalana i, en el meva intenció de no perdre la lectura dels clàssics per encegar-me amb novetats que no em costen gens de llegir (ja ho sabeu que em dones un crim i un investigador i em tens entretinguda unes quantes hores!), crec que és bo anar fent tastets del que ha estat la nostra literatura. Sense altre interès que el d'aprendre coses, de saber d'on venim i fer una mica de pàtria literària.

El llibre és:

Sagarra, Josep Mª (de). Vida privada. Barcelona, Proa, 2007. 416 p. ISBN 978-84-8437-996-6.


Nota: Moltes gràcies a tots pels comentaris (i la inspiració literària, Matilde!) del post anterior.  I als que heu llegit i no heu sabut què dir. A mí també em passa en aquestes situacions... Repeteixo, gràcies.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Hi ha dies que no estas per gaire...


No sóc de les que pensa que la vida és una merda; em considero una persona afortunada. Però la vida, si té una característica que la defineix és que, un bon dia, s'acaba. I no puc dir com és pel que marxa però pels que es queden és, parlant ràpid i malament, una putada. I veure patir els que t'estimes perquè algú que també t'estimaves, ha marxat per sempre, és molt dur.
Tendeixo a treure ferro a les coses però, avui em perdonareu, no trobo l'humor. Així que faig aquest post de sofà i manta, deixant vagar la vista i el record a través dels vidres del menjador de casa, mentre penso que l'avi deu anar camí d'on sigui muntat en la seva bicicleta, que és com el vull recordar sempre a partir d'avui.
Espero que no s'estigui mullant, amb tota aquesta pluja que cau i amb totes les llàgrimes amb què, tot i volent evitar-les, li hem dit adéu avui tots els que el trobarem a faltar.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Ojos de agua


Unes vacancetes d'una setmana a Lanzarote (per favor, quin fred que fa de cop i volta a Barcelona...ahir a aquestes hores, jo corria en bikini vora la platja...) han donat per llegir-me aquesta novel·leta de detectius, que mira, m'ha tingut entretinguda i no m'ha tret pas les ganes de llegir-ne alguna altra d'aquest autor.
Es llegeix d'una tirada, i el final - que a mi m'ha semblat ben lligat- m'ha sorprès, que ja és molt més del que puc dir d'altres novel·les similars.

Ambientada a la Galicia natal de l'autor, les descripcions del paisatge, del clima i del menjar esdevenen un personatge més de la novela, que nou cau en els tòpics del policia llest que tot ho capta a la primera a partir de qualsevol indici agafat amb pinces.
La parella protagonista m'ha fet riure en algun moment (el company del protagonista em sembla molt prometedor...he rigut de gust amb segons quines escenes) i tot i que de vegades he tingut la sensació que als personatges els falta una mica de sang, hi he trobat reflectit el caràcter gallec que veig en alguns gallecs que conec.






El llibre és:

Villar, Domingo. Ojos de agua. Madrid. Siruela, 2006.187 p. ISBN 978-84-7844-048-1.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

De Concert: Manel


Ahir vaig anar al Teatre Joventut a veure els Manel en concert. I si em dius ara de tornar-hi, me n'hi vaig de cap.

M'he anat enamorant del disc poc a poc, a mida d'anar escoltant amb atenció les lletres de les cançons i tenia ganes de sentir com sonaven en directe. I no només no em van decebre gens. Em van entusiasmar. Son quatre nois amb pinta de bons nanos, que es fiquen el públic a la butxaca (tot i que ja anaven tots bastant disposats, tot s'ha de dir) amb unes cançons ben fetes, fent sonar uns instruments que no s'acostumen a sentir.

Per a mí, un luxe.


Com va cantar un dels espontanis que el grup deixa pujar per contribuir amb rimes a la cançó "Corrandes de la parella estable":


A veure si ens doneu una alegria; traieu ja un segon disc...que ens costarà Déu i ajuda, no poder-vos sentir!"

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Les filles del fred


He tingut una sensació molt rara mentre llegia aquest llibre; la de "sí, d'acord però i què?"...No li diré indiferència, perquè tampoc és això, però no m'ha fet ni fred ni calor (vaja, resultarà que sí que és indiferència...).

He de reconèixer que el lligam entre les trames està ben trobat però no li he trobat aquella guspireta que et manté pendent. He deixat que m'ho masteguessin tot, sense ni fer travesses sobre l'assassí (un típic de les lectures d'aquest gènere, no?).

En canvi, el final m'ha fet pensar...ostres, potser me'l llegiria el proper. Però ha estat un miratge momentani. Crec que ja tinc una llista prou pobladeta com per anar-hi afegint llibres que-ni-fred-ni-calor a la babalà.

A més, ha passat que hi he trobat força errors gramaticals (expressions estranyes en català...el meu inexistent coneixement del suec no em permet aventurar si són o no traduccions literals) i errors d'impremta. Sempre que penso en apuntar els errors per fer-los arribar a l'editorial, ja porto un munt de pàgines i, per tant, un munt d'errors i ja em fa mandra tornar enrere a buscar-los per recopilar-los. Espero agafar aquest hàbit.

Res, una novela d'assassinats, d'aquelles que mentre les llegeixes tens l'impressió d'estar fullejant un catàleg d'Ikea ple de noms i cognoms impronunciables, que pel que em prometia a les primeres pàgines, m'ha decebut una miqueta.

El llibre és:

Läckberg, Camilla. Les filles del fred. Barcelona. Amsterdam llibres, 2009. 480 p. ISBN 978-84-936879-6-0

divendres, 2 d’octubre de 2009

Sobre la bellesa (no, no parlo de llibres)


- És ben guapa, aquesta noia.

Parlàvem de la Raquel Sans, la presentadora del TN vespre, tot dinant. Un grup d'homes i dones parlant de bellesa femenina i masculina. La majoria de les noies vam estar d'acord, trobàvem que la periodista és ben maca i vam comentar que el tàndem en si, amb en Pellicer (ai!, en Pellicer), fa patxoca.

- Doncs jo sóc incapaç de dir si un tio és guapo o no...A mi no m'agraden els tios, no puc opinar...- afegeix un dels meus companys.

És una tendència que he vist en alguns homes; resulta que per no sentir-se físicament atrets pels homes, ja han perdut el poder d'opinar sobre la seva bellesa. I no  aconsegueixo entendre-ho del tot...

Perquè jo no em sento físicament atreta pels quadres, no m'imagino protagonitzant una tòrrida escena de sexe desenfrenat damunt d'una taula amb "Les Rambles" de l'Opisso, però estèticament m'agraden. En canvi, amb en Pellicer...ai, perdó, que em disperso.

Un model de telèfon, una corbata, una fotografia...de totes les coses es pot apreciar la bellesa estètica, no? Per què amb les persones és diferent? I, per què, concretament, amb alguns homes és diferent? (dic alguns, eh? que generalitzar és de les pitjors coses que es poden fer, al meu entendre).

Aquí us ho deixo, embolicat amb un llacet, perquè cadascú pensi o digui el que li sembli. Jo seguiré apreciant la bellesa de la Raquel Sans....i la del Pellicer. Ai...