dimarts, 28 de desembre de 2010

L'home del full en blanc

Joguinejava amb uns retoladors de colors que tenia amuntegats damunt la taula.

Davant seu, un full en blanc, esperava pacient. "Tenia tantes ganes que em toqués a mi", pensava el DIN-A4, i respirava fons, nerviós. Era conscient que aquell moment el canviaria per sempre. Fins ara, només era un més en un paquet de cinc-cents. Però aquell home el transformaria en una cosa totalment diferent, nova, meravellosa, plena de color, d'humor fins i tot. No veia el moment.

Alguna cosa passava. Ell mirava endavant, i amb la mà dreta remenava els rotuladors sense decidir-se. No es mirava el full que l'esperava, amatent. El pobre full no entenia què estava passant; potser el que l'acabaria decorant seria tan especial, tan diferent, tan nou, que ell s'ho volia pensar molt. 

Segurament era això.

De sobte, el full va notar alguna cosa humida que anava deixant unes taques rebregades per tota la seva superfície. Es mullava. Què era? Tinta? Potser algun retolador que s'havia fet malbé? "No t'amoïnis, ell sap el que es fa. Quedaràs perfecte, ja ho veuràs" es deia, un pèl nerviós.
La pluja continuava, es feia cada cop més intensa. Pànic. Ell plorava! Plorava llàgrimes grosses i sanglotava, i deia "No, no, no" molt fluixet, gairebé com si s'ho estigués dient per ell mateix. Es va deixar caure damunt del full, que va entendre aleshores que no es convertiria mai en l'obra d'art meravellosa que havia esperat. Seria sempre un full en blanc, brut, rebregat.

Aleshores, ell va agafar el retolador negre de la pila que tenia escampada per la taula i sense deixar de sanglotar, va escriure damunt les taques que les seves llàgrimes havien deixat al full:

Sóc un full en blanc. Només sóc un full en blanc. No tinc res per donar.

I mai s'ha sabut de dos éssers tan diferents que en un mateix moment se sentissin tan iguals.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Inspiració

Fent neteja d'esborranys de textos i correus, de notes en tres o quatre llibretes, d'arxius que de cop i volta m'apareixen en les carpetes més inesperades, trobo un full rebregat en un dels meus bolsus una de les meves bosses i em sorprèn trobar la meva lletra escrivint unes coses que no recordo.

S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i tanmateix la lectura permet una comunicació profunda entre els éssers humans.

Em fa gràcia comprovar que si ara em trobés amb aquesta cita, la tornaria a escriure al primer paper que trobés (no em pregunteu d'on la vaig treure perquè no ho recordo. Fa tota la pinta que no és meu, això, però tampoc sé relacionar-ho amb res que hagi llegit). Però no recordo cap dels moments en què vaig escriure aquestes llistes. De fet, hi ha punts que no sé què signifiquen.

Això sempre m'ha fet somriure: pensar que puc reconèixer la Laura que vaig ser fa uns mesos - la que encara sóc en part, que fa llistes per tot, que no llença els papers i els deixa dins la bossa amb la ferma convicció d'apuntar-ho "quan arribi a casa" -  i que, en canvi, hi ha tot un seguit de coses que em són totalment desconegudes. Com si fossin d'una altra persona.


Edito per dir-vos que: M'han xivat que la cita és de Paul Auster. Gràcies! :)

dimarts, 14 de desembre de 2010

L'estrella del diable

Amb diferència, el llibre de Harry Hole que més m'ha agradat. La pega: que per passar-m'ho realment bé com m'ho he passat amb aquest, he hagut de llegir-me abans aquest i aquest.

És cert que el primer va ser una cosa ben estranya i no em va agradar gaire però la trama quedava oberta i em vaig quedar amb ganes de saber més (que entenc que té mèrit, quan t'has passat tota la lectura sense entendre ni un borrall del que estava passant, i més si, com jo, quan el llibre no m'entra el deixo estar). Misteris de les meves incoherències.

Contra tot pronòstic, vaig llegir el segon i la cosa va anar millor. Res espectacular, però bé. I seguia deixant un tros de trama obert, un tema que tinc ganes de veure solucionat. El Harry ha arribat a caure'm bé, m'agrada. No l'entenc sempre, però m'agrada.

I al final, caic al tercer i no sé per què ja no em sorprèn. I m'atrapa (aquest sí) del tot. Té tot el que m'agrada: moments de cites per apuntar a la llibreta, de posar-se les mans al cap davant el gir que sembla que prendrà el tema, de sentir-se súper llest quan dedueixes tu solet què ha passat (tot i que he de dir que jo no he acabat d'encertar-la); té dolents dolentíssims i bons que tenen els seus moments. Una mica de tot.

I tot lliga. I tot - sembla - s'acaba.

És un llibre que m'hagués agradat pogut enganxar a l'estiu, per allò de que hi puc dedicar estones més llargues, però com us deia abans, m'ho he passat pipa.

El llibre és: "L'estrella del diable". Nesbo, Jo. Tr. Laia Font i Mateu. Barcelona, 2010. Proa. 456 pàgines. ISBN 978-84-8256-944-4 

diumenge, 12 de desembre de 2010

Un, dos, tres...cent quatre, cent cinc, cent sis...

A l'entrada de la feina, molts i molts dies, es repeteix aquesta escena que us explicava fa alguns mesos. Com  que jo sóc molt de crear-me rutines (avorrida a matar) acostumo  a fixar-me molt en les rutines dels demés.
Quan arribo a la feina i pujo a la cafeteria a recollir l'entrepà que em farà ser una mica més persona, normalment sempre em trobo la mateixa gent fent les mateixes coses; és a dir qui pren cafè, pren cafè cada dia; el de l'entrepà se'l menja cada dia del mateix i la del suc de taronja amb tapa per endur, sempre porta un got de suc de taronja amb tapa per endur. La cosa va de cinc minuts amunt o avall; si t'endarrereixes ja trobes altres persones amb altres coses.

El cas és que em segueix sorprenent o enervant (segons el dia) la que protagonitza l'escena següent: agafa l'entrepà (el mateix entrepà que va agafar ahir, el mateix entrepà que agafarà demà, i passat i l'altre...i que, pel cap baix, porta quatre anys agafant, que son els anys que jo porto comprant-me l'entrepà en aquesta cafeteria) i li pregunta a la noia de la caixa "Quant és?".
Doncs, segurament, jo em veig amb cor de respondre't: és molt possible que sigui el mateix que ahir, reina. El mateix, el mateix. Exactament. Afortunadament, no pugen els preus cada dia. La noia li diu l'import i aleshores (i no abans, perquè per què s'hauria d'anticipar als esdeveniments? No fos cas que portés mala sort...) aleshores posa la seva pesada i plena bossa damunt de la superfície que la caixa té per tal que puguis deixar la safata en cas que en portis, i es posa a buscar el moneder. I en treu ara una moneda, ara una altra, ai! Ara m'ho penso que potser t'ho puc donar en cèntims...lamarequelava...I a tot això, una cua de gent adormida amb els seus esmorzars i els seus imports preparats a la mà, se la mira amb cara assessina (jo entre ells).

Però la nostra campiona del món ni s'immuta i lluny d'agafar la seva bossa i el canvi quan ja el té, no enretira la seva bossa fins que ha guardat totes les monedetes al moneder, ha tornat a deixar el moneder a la bossa, s'ha penjat la bossa a l'espatlla i, aleshores sí, agafa el seu entrepà i mira cap a la taula que li fa més patxoca dirigir-se per seure i prendre's l'entrepà, espero, amb la mateixa parsimònia (ho espero perquè no seria just que aquesta dona hagués perdut tot el temps disponible per esmorzar, fent-me perdre a mi la paciència...).

diumenge, 5 de desembre de 2010

El meu amic Baltasar


De:Laura@elcorreudelaLaura.com
Per a: Baltasar@eldelsReisdOrient.com
Data: 5 de desembre de 2010
Assumpte: Tu i jo i la nostra història: 31 anys de "et truco demà"

Ei, senyoret!

Ja ens ha tornat a passar! Te n’adones? Fa trenta-un anys que ens coneixem i trenta-un anys fa que, cada any, ens veiem un moment (jo des del carrer, tu des d'aquella carrossa tan grossa que tens, llençant caramels per a la gent) i ens escridassem un “Hem de quedar! Et truco!”. I així passa un any. Fins que aleshores jo recordo que aviat et toca venir i t’escric per deixar-te constància que segueixo viva i que mai hem estat capaços de seure com dos amics a fer un cafè i explicar-nos les misèries.

Ets l'amistat més rara que tinc. Que ja saps que jo sóc de trucar, d'escriure i de parlar molt. I amb tu, no hi ha manera! Si no tens ni el meu mòbil!
Aquest any no et queixaràs d'allò que em dius sempre que no t'escric amb prou temps. Falta un mes  exacte perquè apareguis per casa meva a les fosques, sense avisar, en algun moment de la nit mentre jo dormo i després d'un any de no veure'ns, em deixis una pila de regals i el convenciment que no estàs gaire atent a com de bona (o no) sóc durant l'any. Sí. Un altre any em trobo explicant-te que podria haver estat més bona. No t'enganyaré. Però sóc com sóc i a aquestes alçades...ja saps el pa que s'hi dóna. I si tot i així tornes cada any, una de dues; o tu tampoc ets un sant o és que et caic bé, punyetero.

M'és ben igual quin regalet em portis. Ja t'he dit moltes vegades que com més gran em faig, menys m'importa que em portis o no res. Bé. També saps que això no és del tot cert. M'agraden els regals, prou que ho saps. Però sé que tens criteri. Per això et vaig triar quan era ben petita, què et penses?

Et diria que, en el fons, vull que em portis alguna cosa...diferent. Com? Pistes? Vols pistes? Vaja, aquesta sí que no me l'esperava...A veure si aquestes alçades de la història, hauré de canviar de proveïdor...Mai m'ha agradat que em preguntin què vull que em regalin. Sor-pre-sa. Només diré que voldria alguna cosa viva, toveta o suau, que es deixi acariciar (que ja saps que jo sóc de tocar), que em faci riure, que no s'hagi de regar (que sí, que les plantetes se'm moren, que ja ho saps) i que em duri molt de temps (no com el Vivian, el peix, que es va morir al cap de res). Amb un llaç, si us plau. Un llaç vermell.

Difícil? Com? 

Per això estàs tu aquí.

Per a les coses fàcils, ja hi ha els pares, no?

Petons (en quantitats industrials),

La.

P.D.  A unes males i si el temps se't tira a sobre, que sol passar, els llapis de la foto m'encanten. Aquí en pots trobar. Però el llaç vermell no te'l perdono.

dilluns, 22 de novembre de 2010

M'agradaria...

...que m'agradés el cafè. Ni que fos perquè fos cert que quedem per fer un cafè quan dic "Quedem per un cafè?".
...saber tocar el piano. O el saxo.
...que la gent no conduís pel carril central sense necessitat.
...que els nens entenguéssin que no cal anar pel món cridant.
...que els pares entenguessin que no és normal que els nens vagin pel món cridant.
...ser més intel·ligent.
...ser més curiosa.
...que l'ascensor de casa no es quedés al quart pis amb les portes obertes quan el que vull és pujar.
...tenir més paciència. Quan cal. Amb qui se la mereix.
...saber pintar.
...
...
...
...que em seguissin agradant moltes coses. Molt de temps.

Imatge: ...tenir un sis-cents estampat en flors. De debò. De Una Coneja via We heart it.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Sé lo que estás pensando

Partim de la base que m'agrada la sang i el fetge. Sí? Sí.
Partim de la base que com més brutal, més retorçat, més sàdic, més sang i més assassinats hi ha, millor m'ho passo. Sí? Sí. (Ara que m'ho rellegeixo, em faig una mica de por. Amb tot això dit, us podeu creure que fa més de 10 anys que no veig una pel·lícula de por? Que no dormo si en veig alguna? Sembla mentida...)
Partim de la base que sóc dèbil, que les cobertes dels llibres em diuen sovint moltes coses. De vegades equivocades, no diré que no. Una bona coberta, òbviament, no és més que una bona coberta.

Molt bé, amb tot això, crec que us he deixat prou a prop de la situació inicial en què, com a lectora, veig aquest llibre, les mans em demanen toquetejar-lo i acabo per comprar-lo.

Les primeres 300 pàgines em van enganxar. Vaig avançar i avançar sense parar. El personatge principal m'agrada, amb aquest punt que tenen la majoria de saber-ho tot, de lligar caps d'una manera increíblement casual, un pèl turmentat, en un matrimoni que té les seves coses...un patró que no és nou, d'acord. Però m'hi vaig trobar.

I de cop i volta, quan comencen a aclarir-ho tot plegat jo penso "I què més??!!!!". I, per un moment, em cau l'ànima als peus. Una mica. No prou com per deixar-lo de llegir però...vaja, que no m'ho empasso. Una pena.

Cert és que a les darreres pàgines, em vaig tornar a enganxar. Diria que he arribat a tensionar-me i tot per l'escena. Però m'he quedat una mica a mitges amb la resolució de tot plegat.
En resum diré que m'ha agradat. Té algun punt que m'ha quedat un pèl fluix, però bé, és entretingut.

Com sempre, tot depèn del què s'estigui buscant en el moment que el llegeixes.

El llibre és: "Sé lo que estás pensando". Verdon, John. Tr. Javier Guerrero. Barcelona, 2010. Roca Editorial. 430 pàgines. ISBN 978-84-9918-136-3 

dimarts, 2 de novembre de 2010

Canvi d'hora

Em miro objectivament la meva llista de coses a fer, i penso "Bé, tampoc és tant. Sí o sí, aquest matí ha de quedar fet això, això...això, i això" i hi faig un asterisc amb llapis. I m'hi poso.

Dos minuts, sona el telèfon. Contesto, tres minuts de conversa, de mirar dates, d'apuntar dades. Penjo.
Torno on era. Bé, ho intento. Sona el telèfon: el meu cap "Pásame con Fulanito de Tal". Deixo el que feia, truco, m'espero, em passen, retinc la trucada, truco al "jefe", li passo la trucada. Penjo.
Segon intent. Recupero el fil. Vé una companya "Te dejo esto para...", vé una altra companya "Puc passar a veure el "jefe"?". Hauria d'anar al lavabo però ara sembla que el telèfon no sona, que la gent no em veu. Vaig a veure si puc acabar de fer el què feia (primer asterisc en llapis. Sí, sí, encara anem pel primer asterisc en llapis...) però NECESSITO anar al lavabo i això sí que, malauradament, sí o sí, ha de fer-se ara. Ni asterisc amb llapis ni res.

M'aixeco de la taula. Tinc 8 passes fins a la porta del lavabo. Sento el telèfon que sona. Torno enrere, contesto. Trucada ràpida. Sort! Aconsegueixo anar al lavabo i rentar-me les mans.
Torno a seure. Recupero el fil. Sona el telèfon. "He de preparar un document i crec que tu en tens un model. Me'l pots passar? Necessito tenir-lo llest a les 11." Sí, és clar. Miro el rellotge: les 10:15. Caram, anem justos. Envio el document.

Ja és oficial. No sé on tinc el cap. No sé quin fil he de recuperar perquè no sé què estava fent.

Faig una pausa. Respiro. Veig de cua d'ull que al Twitter feliciten, per una cosa que a mi també em va agradar moltíssim, algú a qui admiro. Bé, en algún món paral·lel, ara mateix, passen coses bones, també. Me n'alegro infinit.

Tornem-hi. Em centro. Recupero el fil. El telèfon ha deixat de sonar. El "jefe" ha marxat a una reunió. Els companys seuen a les seves cadires. M'aïllo un moment i enllesteixo allò que he començat fa tanta i tanta estona. Miro el rellotge. M'ha costat set minuts fer-ho però ho he començat a les 8:30 i són les 11:03.

Ja ho dic sempre que, a mí, el canvi d'hora de l'hivern, no m'agrada. Mira tu, 7 minuts de res, s'han convertit en gairebé tres hores. I és fosc més d'hora, a més!

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Maletes perdudes

Moltes vegades, les coses que m'agraden, m'agraden perquè sí. Perquè el cos les crida, perquè em fan sentir bé, perquè em fan riure (el riure és la gran arma), per alguna cosa per a la que no he trobat encara les paraules per descriure.

Amb alguns llibres m'ha passat, que m'enamoren, que em deixen amb ganes de més, que em sap greu que s'acabin perquè ja no podré saber què se n'ha fet d'aquest personatge o d'aquell altre.

Aquest és un d'aquells llibres.

Trigaré uns dies en aconseguir que el Gabriel Santacruz i els seus Cristòfols desapareixin de la meva ment. I des d'aquí proclamo la meva admiració per aquells artistes de les paraules i les històries que ténen aquesta habilitat de teixir i teixir arguments. Admiració absoluta.
"Maletes perdudes" ha vençut el meu índex irrisori de lecturina (pels peus, la tinc), ha aguantat com un campió dies i dies, setmanes i setmanes damunt la tauleta de nit, dies i dies sense obrir-lo, i tot i així, el pensament m'anava cap a totes aquestes històries tan ben trenades que m'anaven absorbint.

He estat dispersa. Tot i així, la història del Gabriel m'ha mantingut pendent, interessada, amb desig de saber-ne més de desteixir tota la xarxa de vides que el Jordi Puntí ens ha amagat en aquesta història.

El llibre és: "Maletes perdudes". Puntí, Jordi. Barcelona, 2010. Empúries. 456 pàgines. ISBN 978-84-9787-616-2 

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Canvi d'armari

L'octubre, no sé que té, que m'agrada. Fa fresca però encara es pot anar pel carrer sense necessitat d'abrigar-se gaire. Al migdia encara escalfa el sol però a la nit s'agraeix tapar-se al llit. És una treva. Ni massa, ni massa poc, vindria a ser.

He tornat de les vacances amb la tardor penjada de la maleta i avui l'he donat per inaugurada fent aquell ritual del "canvi d'armari".

Hores de llum és el que em comença a faltar. 

Per la resta, per mi, podria ser octubre tot l'hivern.

Imatge: De Shimmer like Gold via Weheartit

dimecres, 6 d’octubre de 2010

On viuen els llibres a casa meva

Els del Què llegeixes? proposen que els ensenyem les nostres biblioteques i a mi m'ha fet gràcia ensenyar-los/vos la meva. Justament aquest cap de setmana, amb la incorporació d'un nou mòdul de prestatges, he aprofitat per reestructurar-los una miqueta.

I durant el procés, ha sortit - com cada vegada que els ordeno -  el primer llibre "de grans" ( la Laura de 7 anys l'anomenava així) que vaig tenir i que ha sobreviscut a les rondes de neteja pel simple motiu que sóc una tova de molt "cuidadu". Encara té l'etiqueta del preu del "Pryca" al darrere (325 pts).


Ains. Moment "remember".

dimecres, 22 de setembre de 2010

Una hereva de Barcelona - ABANDONAT

Ains. Feia molt que no abandonava un llibre ara, eh?

La veritat és que m'ha sorprès no acabar d'entrar en el relat d' "Una hereva de Barcelona", per vàries raons:

1. Binomi assassinats+Barcelona. Oh, per favor! Què m'està passant? Això hauria d'haver funcionat amb mí! Els assassinats m'agraden, ja ho sabeu (no descontextualitzeu la frase, si us plau. Literàriament, els assassinats m'agraden, volia dir) i que passés a Barcelona havia de ser un plus.

2. L'època. Els anys 20. Sempre he pensat que m'agradaria fer-hi una visiteta i passejar-me pels carrers d'aquella dècada amb un vestit de serrells.

3. Per la contraportada (hi ha qui em retiraria la paraula només de saber que confio en el text de les contraportades dels llibres) em va semblar que podia enganxar-me.

El cas és que m'he perdut entre personatges, trets, bombes, prostitutes i sindicalistes. M'he perdut i m'ha fet mandra trobar-me. I com no hi havia manera de treure'm la mandra, i el llibre anava agafant pols damunt de la tauleta, al final, he cregut convenient tenir aquella conversa de "Hem de parlar" en versió literària.

Total, que crec que ha estat més un tema de no posar-m'hi amb prou ganes que no pas que el llibre no estigui bé. Mira, no tots els llibres són per tothom. Ja ho sabem això.

El llibre és: Vila-Sanjuán, Sergi. "Una hereva de Barcelona". Tr. Josep Alemany. Barcelona, 2010. Destino. 298 p. ISBN 978-84-9710-135-6.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Coses del directe

Em consola pensar que si hagués anat ahir a l'Fnac del Triangle a Barcelona, sense haver-me llegit "L'allargada ombra de l'amor", hagués acabat per llegir-me'l igualment perquè Mathias Malzieu, se'm va ficar a la butxaca de la seva americana (just on duia la seva harmònica) amb la seva manera d'explicar històries en francès, llegir-les en un castellà que no entén i cantar-les en anglès.

Màgic.

No estic dient que el llibre m'hagués agradat més. Segurament no. Però una cosa no treu l'altra: vaig sentir de viva veu passatges del llibre que a mi no m'havien dit res al moment de la lectura i en canvi, ahir, interpretats tan per ell com per la traductora (que per cert, ole! per ella, implicada, ballant, somrient, seguint les cançons. Crec recordar que van dir que es deia Emma. Un 10.) i acompanyats al teclat per un integrant del grup Dyonisos, on canta Malzieu, adquirien un to especial i diferent.

Coses del directe, suposo. La gent, en viu, sempre guanya. Sembla ser que als llibres els passa alguna cosa similar.

dimarts, 7 de setembre de 2010

L'ombra allargada de l'amor

Mmm...

Això costarà, perquè normalment quan escric el títol del llibre ja sé què diré, ja sé què he sentit durant la lectura, què m'ha agradat i què no.

Doncs no és el cas.

D'entrada díré que m'ha semblat infinitament trist. Molt. Les pèrdues sempre ho són i aquest llibre en parla; de pèrdua i de dolor, de trobar a faltar algú a qui s'estima i dels mecanismes que cadascú troba per superar-ho.

No hi he trobat la mateixa atmosfera tan especial que em va enamorar a "La mecànica del cor" i crec que aquí hi he trobat el problema principal: no hi he entrat. M'hi he quedat a les portes però no m'ha acabat d'arribar i, tot i que penso que és un llibre ple de poesia, no m'ha emocionat gaire. Fins i tot he de dir que hi ha estones que se m'ha fet pesat, que he esperat que comencéssin a passar coses que finalment no passen. Em quedo, doncs, amb la sensació que el llibre no arranca.

No he pogut, tampoc, fer-me meu cap dels dos personatges principals: l'un, per estrafalari i l'altre per poc dibuixat pel meu gust.

Resumint, que no ha estat una de les meves millors tries. Em vaig deixar endur per la gustosa lectura de la primera novel·la de Malzieu i està demostrat que aquest sistema de tria ("'l'anterior em va captivar, aquesta segur que m'agrada") falla.

Una pena.

El llibre és: Malzieu, Mathias. "L'ombra allargada de l'amor". Tr. Sílvia Alemany Vilalta. Barcelona, 2010. Random House Mondadori. 153 p. ISBN 978-84-397-2323-3.

diumenge, 5 de setembre de 2010

The lost symbol

Agulletes als ulls. Sona lleig i incòmode però crec que vaig agafar agulletes als ulls mentre llegia aquest llibre.

Per vàries raons:

a) L'he llegit en anglès perquè l'any passat (i l'anterior i l'altre...) em vaig fer el ferm propòsit de llegir més en anglès i ha, ha, ha. Total, que sempre a l'estiu ho recordo i pam. Però no hi estic acostumada i em tensiono.

b)És el tipus de llibre que és. Tot en minicapítols que et deixen a mitges i quan n'acabes un dius "nooo, que vull saber què passa!!!" Però aleshores en comences un altre, i aquella història també t'interessa. I així vas fent.

c) Comencen a passar coses desde la pàgina 1. Jo crec que a la meitat de la primera pàgina ja estava totalment teletransportada a la història.

d) Perquè m'encanta que els protagonistes siguin tan rematadament llestos i cultes. M'imagino al Dan Brown pensant " No és el meu llibre? No són els meus personatges? Doncs els faig com vull, tu"

Em vaig prometre que no em passaria com em va passar amb el Còdigo Da Vinci (enganxada perduda, mirant els quadres a internet i buscant informació) però, sense arribar als extrems d'aleshores, no he pogut evitar regirar una mica les imatges de segons quins quadres i intentar desxifrar missatges masons.

És un llibre que no enganya: vull dir, hi ha el que esperava trobar. Buscava entretenir-me i és el que hi he trobat. Ni més ni menys. I, de fet, ara que hi penso, podria haver fet el post sense acabar de llegir-lo.

En resum, que...un llibre del Dan Brown, amb els seus moments de "Ni tu mateix t'ho creus". Ja està.

El llibre és: Brown, Dan. The lost symbol. New York, 2010. Anchor Books. 671 p. ISBN 978-0-30774190-5.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Triï la seva "Senyora que"

He de reconèixer que hi ha moltes frases, d'aquestes que van apareixent per les xarxes socials, que comencen amb "Senyores que..." i que sovint no tenen cap sentit, que fan que se'm desencaixin les barres de tant de riure. Com més inversemblants són, més gràcia em fan.

Tot i així, n'hi ha de molt realistes i l'altre dia, al súper, vaig sorprendre'm a mi mateixa pensant que, el que m'acabava de passar, era una situació de "Senyores que".
Feia cua a la caixa (per què tothom va més lent pagant del que creus que vas tu quan pagues?) i ja em tocava. Havia posat les meves coses damunt la cinta (porros, carbassó, cebes, massa de quiche, Nestea: 5 productes) i suposo que les reminiscències dels meus ancestres vivint en un entorn hostil, van alertar el meu cervell. Un perill s'apropava. Vaig girar-me, cautelosament, i la vaig veure. Perquè es veuen venir de lluny: era una senyora cepada, baixeta - bé, bon senyal, em quedava a l'alçada si haviem de barallar-nos cos a cos - d'uns seixanta llargs, amb els dits plens d'anells - mal senyal, al primer cop de puny, em deixaria marques segur - amb sabatilles d'anar per casa i, ara vé el detall significatiu, el més important, una barra de pa a les mans i unes monedes a l'altra.

Es va apropar directament cap a la caixa, ignorant la cua de persones que esperàvem el nostre torn i, quan va arribar a mi, que m'estava just allà on comença la cinta em va dir, apretant-me el braç amb la mà "¿Te apartas, guapa?". Suposo que van convergir diversos factors: veure de lluny les seves intencions, que em toqués i que fes servir "guapa" amb aquell to que pots estar dient "idiota, que no veus que vull passar?". Total, que li vaig dir "No, no me aparto". A mode d'explicació, em va ensenyar la barra de pa i em va dir "Sólo voy a pagar esto, y lo llevo justo". I jo, em vaig mossegar la llengua fins que vaig sagnar per no dir-li "Y yo sólo voy a pagar esto y pagaré con tarjeta. ¿Y?" però...no vaig gosar. Total que només li vaig dir, amb un to de veu no gaire amable, he de reconèixer, "Pase pero las cosas se piden bien, que parece mentira" mentre ella li deia no sé què a la caixera i jo suava bilis.

Un noi que tenia al meu darrere, amb un parell d'ampolles de coca-cola a les mans, va dir en veu alta "Joder con la vieja. Siempre tiene que haver la típica señora que se cuela en la cola porque sólo lleva una jodida barra de pan". I no sé per què, però vaig trobar que cap frase s'adeia més a la situació que la que havia dit aquell adolescent, que fins i tot amb els seus auriculars enormes, blancs i rodons decorant el seu cap i tapant les seves orelles,  havia pogut sentir el que passava.

I vaig sortir del súper rient mentre pensava "Senyores que creuen que se'm poden colar al súper perquè només porten una barra de pa". Bé, de fet, ho creuen...i ho fan.

dimecres, 25 d’agost de 2010

"Tal dia farà un any..."

I ja el fa, tu. Que ràpid!

Tornava a la feina, després d'haver passat tres setmanes enmig del no res, descalça i despentinada, seguint una rutina que consistia en llevar-me, esmorzar, sortir al porxo a llegir fins l'hora del vermut (sagrat, a les vacances, fer vermut cada dia...així acabo, amb un parell de quilos de depre post-vacacional cada any), seguir llegint fins l'hora de dinar. Migdiada (de les llargues, eh? De llit i tota la pesca...jo, per mitja hora al sofà no m'hi poso), berenar, tele, dutxa i seguir llegint fins l'hora de sopar. Després, jugar a cartes, pel·li, i al llit a llegir fins que se'm feien les tantes. I l'endemà, repetim.

Total, que després de tants dies d'això, quan l'organisme ja comença a demanar-me si us plau una mica d'asfalt, una mica d'assecador als cabells, unes sabates i aquestes coses (que em passa cada any, que al final tanta actvitat de vacances em passa factura), influenciada pels vostres blogs que ja portava mesos llegint i "fent servir" per a les meves tries, vaig apuntar-me cada llibre que havia llegit i algun comentari al respecte.
I ja va estar. Vaig obrir la paradeta i recordo que vaig pensar "I si no te'n surts....tal dia farà un any". Sóc dels de Can Rampells, de tota la vida...

Al final hauré de donar la raó a la part de mí que sempre em diu que les coses amb les que millor m'ho passo acaben per ser les que sorgeixen de forma inesperada.

No espero més, sincerament. Passar-m'ho bé i prou.

Merci a tots els que us aneu passant per aquí.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Apa, tornem-hi

Que sí, si ja ho sé que acaba passant que les vacances arriben i volen! I arriba aquell diumenge (Oh no! És avui!) i sembla que el pes de l'evidència em xiuxiueja a l'orella que demà, Sant Tornem-hi. Que el despertador tornarà a sonar (i a més, d'hora) i m'hauré de centrar en coses que em semblaran idiomes estrangers...I no recordaré ni quina contrasenya tenia a l'ordinador quan vaig marxar ni tindré ganes de pensar-hi.

No em puc creure que les vacances JA hagin passat.

Tot i així prometo que demà no ploraré quan em llevi, intentaré fer la millor bona cara disponible i esperaré que el primer dilluns de feina del curs 2010-2011 em porti alguna sorpresa agradable que em faci somriure. No demano gaire.

(Crec que pensar que, si més no, plegaré tota la setmana a les 15h m'està ajudant a no tallar-me les venes. Siguem realistes).

dimecres, 18 d’agost de 2010

La hija de Robert Poste

És curiós que, essent com sóc una persona que té el riure bastant fàcil, no acostumo a llegir humor. No em pregunteu la raó perquè no la sé; simplement, no n'acostumo a llegir.

Quan vaig acabar "La Librería", a les pàgines del final hi vaig trobar un agraiment de l'editorial per haver-me llegit el llibre (de res, home, de res) i unes pàgines que anomenaven "Sugerencias del editor" on hi figurava aquesta novel·la, "La hija de Robert Poste". A la llibreria, una fugaç mirada a la contraportada (que em fan una por, les contraportades...si et descuides, t'expliquen massa coses) i me'l vaig emportar.

I ha estat tot un encert.

El que passa és que el sentit de l'humor és tan, tan, tan personal...que jo us puc dir que m'ha encantat i que m'ha fet riure de gust i un altre us dirà que no li ha fet cap gràcia. Jo, d'entrada, un personatge que el seu llibre de capçalera és "El Sentido Común de Índole Superior", que voleu que us digui...em guanya (i aprofito per deixar constància que si trobés aquest llibre a les prestatgeries d'alguna llibreria, m'emportava alguns exemplars per regalar-los. I també per llegir-lo, perquè us puc assegurar que me n'he quedat amb les ganes). I el detall dels asteriscs, em va fer molta gràcia.

L'he trobat irònica, mordaç, ben escrita, entretinguda i on cada personatge - que n'hi ha uns quants - té el seu què que el fa especial. I penso que la traducció deu haver estat especialment dificultosa, per la quantitat de girs locals i frases fetes que semblen tenir els diàlegs: segurament en la seva llengua original, el text deu ser molt més ric.

M'ha agradat molt, resumint. (No, no us penso explicar de què va el tema dels asteriscs...només faltaria...).

El llibre és: "La hija de Robert Poste". Gibbons, Stella. Tr. José C. Vales. Madrid, 2010. Impedimenta. 368 p. ISBN 978-84-937601-3-7.

dijous, 12 d’agost de 2010

Diario de un ama de casa desquiciada

Mea culpa. Vaig tornar a caure, ho reconec, sóc molt dèbil. Però no em digueu que la coberta d'aquest llibre no és una moneria! I l'estampat que té la coberta per dins és digne d'un  paper d'embolicar. M'agrada molt. Dit tot això - deixeu que la meva vena més superficial es manifesti de tant en tant, que la reprimeixo molt - entrant en matèria diré que la vida de la Tina Balser, la protagonista d'aquest llibre, i la meva no poden tenir menys a veure. També és cert que moltes coses han passat i canviat desde d'aquests anys 50/60 que ens descriu la Sue Kaufman (i que són el dia a dia de la Tina i la seva família) i els nostres dies, però tot i així no podriem ser més diferents.

Ara bé, és que no és amb el personatge amb el que crec que la Sue Kaufman aconsegueix que t'identifiquis; és amb la sensació d'angoixa vital que, vull pensar, tots hem tingut alguna vegada. El sentir-se fora de lloc i d'hora quan en teoria tens una vida que no està malament. Això és el que ha fet que hagi entrat de ple en aquest relat intel·ligent - i suposo que força punyent a l'època - d'una mestressa de casa que aparentment ho té tot - "Recuerda que tienes todo lo que una chica pueda desear" li diu el pare de la protagonista en un moment donat - però que no acaba de trobar el seu lloc.

Ha estat una lectura amena i entretinguda. Algunes "entrades", com les anomena la protagonista, son realment surrealistes i he rigut de gust i m'ha agrada força l'estil amb què està escrit. Però ja m'acostuma a passar, que els relats en primera persona em tiren bastant.
Una única objecció i no és tant amb el llibre com amb la meva inculturilla: fa al·lusions a personatges que no sé qui són (en molts casos, televisius de l'amèrica d'aleshores) i això crec que ha fet que m'hagi perdut molts símils. 

Què hi farem, no es pot saber tot...(i jo no sé ni "molt", o sigui que "tot" encara menys...).

El llibre és: "Diario de un ama de casa desquiciada". Kaufman, Sue. Tr. Milena Busquets. Barcelona . Llibres de l'Asteroide 2010. 330 p. ISBN 978-84-92663-18-7.

dilluns, 9 d’agost de 2010

El asesinato de Road Hill

“El asesinato de Road Hill” no ha estat, ni de bon tros, el tipus de llibre que jo m’esperava. No negaré que el treball d’investigació que hi ha darrere d’aquesta història (verídica) és extensíssim i que, a més, realitza un estudi molt ampli sobre la influència que aquest assassinat (el primer assassinat mediàtic, li diuen) va tenir en les històries de detectius que es van escriure a partir d’aquell moment i esmenta sense parar Wilkie Collin, Doyle, Henry James i tants i tants altres. Però si el que espereu és una novel·la, ras i curt, això diguéssim que s’escapa del model.

El fil argumental principal és, sens dubte, l’assassinat d’un infant de gairebé quatre anys a la casa d’una família benestant de l’Anglaterra victoriana. Un assassinat que va escandalitzar i atemorir la gent en general pel fet, encara més esgarrifós, que semblava haver estat comès per membres de la casa (servei) o la família mateix. A partir d’aquí (creieu-me que jo ja em veia llegint fins les tantes, fent travesses i aquestes coses) la cosa se m’ha fet llaaarga i pesaaada perquè s’hi barreja la creació del cos de detectius de la policia d’Anglaterra i constantment es fan al·lusions a tots els casos que el detectiu encarregat d’aquest crim havia portat fins el moment i que si naps i que si cols, s’acaben desviant de la història i quan te n’adones portes un munt de pàgines parlant de vés a saber quin robatori de joies que el detectiu va solucionar gràcies al seu instint.

Vaja, que no es pot triomfar sempre, tu. I havíem tingut tanta sort amb les germanes, que sento que no em puc pas queixar.

El llibre és: “El asesinato de Road Hill”. Summerscale, Kate. Tr. Roberto Frías Llorens. 409 p. DeBolsillo. Barcelona, 2008. ISBN 978-84-9908-306-3.

divendres, 6 d’agost de 2010

Quatre germanes

No tinc paciència per desenvolupar una trama. Vull arribar-hi ja, ara, a aquell moment que sé que marca la història dels personatges i quan me n'adono que he de tirar enrere per situar tot  el que acabaré explicant, no diré que em fa mandra, però sí que noto que els meus dits s'estalvien detalls, per córrer més cap allà on jo vull arribar. Resumint, que no tinc fusta d'escriptora de novel·les. Què hi farem!

Per això, quan penso en la Jetta Carleton distribuint la història d'aquestes germanes - d'aquesta família - en tots els personatges, a trossets (a tu et tocarà això, a tu aquesta altra part) m'imagino a mi mateixa desesperant-me. Això no és una història, és una xarxa, ben trenada, que t'enganxa i no et deixa fins que te l'acabes. I tot i així (jo me'l vaig acabar ahir de matinada) després encara hi fas voltes.

Era d'esperar que m'agradés, aquest llibre, tot i que he de reconèixer que hi ha hagut passatges que m'han fet entristir perquè, un cop més, me n'adono que fins i tot quan fas les coses amb la millor voluntat possible, la pots estar esguerrant d'una manera que no te n'adones.

Ja us havia comentat alguna altra vegada que no sóc dona de paisatges descrits però tot i això, he de reconèixer que aquí se'n fan unes descripcions brutals. Ara bé, em quedo, sens dubte, amb com se'ns expliquen els sentiments d'aquestes persones, els secrets i com aprenen a viure amb ells i com condiciona, tot plegat, la vida de tots.

Crec que "Quatre germanes" és un llibre recomenable 100% i em sorprèn que aquesta fos la primera (Ostres hi ha gent que neix sabent escriure...quina enveja, tu) i única novel·la de l'autora. Quan s'escriu així, sembla un crim no compartir-ho, no?

El llibre és: "Quatre germanes". Carleton, Jetta. Tr. Jordi Nopca. Barcelona . Llibres de l'Asteroide 2009. 439 p. ISBN 978-84-92663-12-5.

dissabte, 31 de juliol de 2010

Màgia

Les meves amigues més antigues (no per edat, pobretes, si no per temps que fa que ens coneixem) son la Nena de la Platja (títol que ha adquirit de forma recent) i la Nena de la Muntanya (els més llestos ja haureu suposat que jo sóc la Nena de la Ciutat).

Amb les Nenes, no ens veiem tant com voldriem, però sí tant com podem (que a tots els efectes no és suficient) i després de tants anys de conèixe'ns (25, amb la Nena de la Muntanya i 16, amb la Nena de la Platja) hem viscut moltes coses juntes.

Entre les tres, sumem una norantena curteta d'anys i això es nota en l'experiència: per separat, no sabem tant com el que sabem quan estem les tres juntes (noranta anys donen per molt, no? :D). Les veritats (moltes vegades realment esfereïdores de sentir i molt més de dir) ens surten de la boca amb una facilitat que crec que sovint ens sorpren fins i tot a nosaltres mateixes.

Aquesta setmana, aprofitant un viatge de la Nena de la Muntanya a la Ciutat, hem tornat a compartir sobretaules, passejades, històries estranyes (explicar segons què, quan ni una mateixa sap gaire bé què és el que se suposa que ha d'explicar perquè son sensacions, idees o retalls de converses inconcretes, es converteix en una cosa facilíssima quan resulta que l'altra ja té una lleugera idea d'on vols anar a parar abans que tu acabis de dir la primera frase. Dit així, espanta i tot, coi) i sobretot, sobretot, una quantitat malsana de riures i de consells surrealistes tenyits de colors amenaçants per a tot aquell qui gosi destorbar la pau d'esperit de qualsevol de les Nenes. Encantadores, vaja.

Vam complementar l'autosuficiència que gastem en el tema de fer-nos riure les unes a les altres, amb una visita al Teatre Coliseum de Barcelona per veure el Mag Lari (si teniu oportunitat i us agrada la màgia, no us ho perdeu. Val la pena per l'espectacle- jo, boca oberta en vàries ocasions - i pel fart de riure que et regales).
I el cas és que, durant l'espectacle em va venir la idea que igual que el Mag Lari endevinava cartes amb una facilitat que astorava, aquestes dues dones saben totes i cadascuna de les cartes que tinc, com les jugo i si hi apostaré fort o no i, a més em fan pensar que pobre del que jo fes pujar a l'escenari per col·laborar en un número i no em seguís el joc o expliqués quin és el secret. Perquè podrien fer-li el truc de tancar-lo dins d'una capsa de fusta amb candaus i empassar-se les claus amb un glop de txacolí.

I no sabeu com m'agrada


Foto: Les Nenes fent magdalenes.

dilluns, 26 de juliol de 2010

La librería

Està vist que la gent es divideix entre els que volen entendre's i els que no.

El llibre m'ha semblat una joia (els llibres que, més que narrats, t'obren una porta que et diu "Passi, passi, que veurà el piset" fan que la meva admiració per la gent que sap explicar històries es desbordi) i ha aconseguit allò que encara em fascina més, que és que em remoguin per dins, que m'exclami pensant que prou complicat és tot perquè a sobre ens dediquem a no dir-nos les coses clares (Sí, quan es vol dir que sí; No, quan es vol dir que no) i seure i entendre els arguments de l'un i de l'altre, els pros i els contres, els meus interessos i els teus.

No saps ben bé com, la història va passant...t'hi vas trobant, enmig de l'Anglaterra de finals dels 50, un poblet tancat, tancat, tancat d'aquells de "Es fa així perquè s'ha fet així tota la vida", on hi ha algú que remena les cireres a base de bé i es pensa que la resta estan allà com a instruments dels seus desitjos. I no voler entendre's, i no dir les coses pel seu nom, i que les coses es facin o es deixin de fer perquè estan mal o ben vistes.

Té perles com aquesta...


" Le habría gustado tener el poder para que aprobaran una ley por la que se asegurara que aquel hombre nunca volviera a ser infeliz" (pàg. 68).

...i com aquesta, que em va fer somriure:

" Entre la clase media alta de East Suffolk, la mediana edad algo avanzada solía llevar aparejada una crisis, después de la cual casi todos se convertían en pintores de acuarelas y se especializaban en paisajes." (pàg. 84).


A aquestes alçades ja no cal que resumeixi dient que el llibre m'ha agradat. És evident. M'ha encantat, l'he trobat tan ben escrit, m'ha fet somriure en diverses ocasions, m'ha fet pensar, m'ha emocionat. Què més se li pot demanar a 180 pàgines de paper?


El llibre és: "La librería". Fitzgerald, Penelope. Tr. Ana Bustelo. Madrid . Impedimenta, 2010. 192 p. ISBN 978-84-937601-4-4.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Voldria que algú digués de mi...

Me alegro de que haya venido esta mañana. No hay nadie que me haga enfrentarme así a la verdad.
La librería. Fitzgerald, Penelope. (pàg. 47)

dissabte, 17 de juliol de 2010

Contra el vent del nord

Ràpid, ràpid, rapidíssim. Així passa la lectura de "Contra el vent del nord". No te n'adones i ja llegeixes la darrera pàgina on, amb lletres enormes, t'informa que pel novembre hi haurà segona part.

M'ha agradat,...

Però número 1: Ella, l'Emmi, se m'ha fet repel·lenteta segons en quins moments.I no m'agrada que els personatges dels llibres no em caiguin bé. Un pèl histèrica...no ho sé, serà que jo no aguanto les "escenes" ni els drames ni els gelos.

Però número 2: Ja ho sé que hi ha segona part, però la darrera pàgina del llibre m'ha deixat amb els ulls a punt de caure'm de les orbites. Vaig pronunciar, en veu alta, un "homeeeeee, noooooo!".

Però número 3: M'agraden molt més els e-mails del pricipi; els trobo més àgils, més intel·ligents, carregats d'humor, d'ironia. M'encanten. Els darrers, entenc que també per com va avançant la història, no m'entren tan bé.

Només tres peròs, que de cap manera ténen el pes suficient com per fer-me canviar d'opinió: m'ha agradat. M'ha agradat per la simple raó que hi he vist a dues persones fent una cosa que a mi m'encanta fer: escriure. Escriure per mí, escriure per altres, respondre, preguntar, saber, riure davant d'unes línees escrites per algú altre, imaginar amb quina veu te les diu, amb quin to t'ho ha escrit. I perquè, una vegada més, he comprovat que els llibres sembla que t'arribin en els moments més adients i, quan això passa, fins i tot tinc ganes de creure en la màgia.

El llibre és: "Contra el vent del nord". Glattauer, Daniel. Tr. Carme Gala. Barcelona . La Campana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-96735-48-4.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Sota la pell

Bé, crec que ja puc donar per encetada, oficialment, la temporada d'estiu: ja he fet la primera marca de bikini - de fet, us escric amb pinta de "guiri" de Lloret, vermell dolorós sobre pell blanca lletosa - i ja he començat amb les novel·les d'assassinats, lleugeretes de passar.

Vaig llegir sobre "Sota la pell" a un catàleg de novetats d'Edicions 62 que ens arriba a la feina regularment i em va cridar l'atenció perquè deia que estava basat en el cas, que encara no s'ha tancat, d'una noia morta que havia aparegut l'any 2005 morta amb un tatuatge peculiar.

Sovint, llegint les notícies, a mi se'm passa pel cap que n'hi ha algunes que dónen com per escriure un llibre; són inspiradores ( a més de tràgiques o curioses o esperançadores -  desgraciadament, d'aquestes, poques).

Passa molt ràpid, aquesta novel·la. De fet, tot i que no m'ha desagradat, jo m'he quedat amb la sensació d'haver llegit una primera versió, com un esquelet, d'una novel·la a la qual se'n podria treure més suc. Crec que a nivell de personatges, principals i secundaris, en podriem saber molt més.Si més no, jo m'he quedat amb ganes de saber-ne més coses. Que no sé si és bo o dolent...

A més hi ha el tema que, digueu-me il·lusa perquè en sóc bastant, tot aquest submón de màfies de l'Europa de l'Est, les prostitutes de carretera, els matons de pa sucat amb oli i sobretot, sobretot, els "protes" agosarats que acaben reben un sac d'hòsties per ficar el nas allà on ningú amb dos dits de seny el posaria, a mí...què voleu que us digui, no hi acabo d'entrar.

Total, que tampoc caldria afegir-la a cap llista de pendents si la teniu sobresaturada. Si necessiteu alguna cosa facileta que requereixi poca concentració, doncs no està malament. A mi m'ha servit per desconnectar després de Tota una vida. Però potser, ara que ja sé què hi ha, em posaria amb una altra cosa.



El llibre és: Sota la pell. Capdevila, Llorenç. Barcelona . Proa, 2010. 200 p. ISBN 978-84-8256-932-1.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Tota una vida

Sovint penso que se'ns prohibeix ser incongruents; tot el que fem i el que pensem ha de tenir un perquè, has de poder argumentar-ho, les nostres accions han de tenir un motivació clara i entenedora.
En canvi, de vegades m'he sentit completament segura fent alguna cosa que ningú més no entenia, que em feia passar per boja davant dels altres. Però una seguretat estranya em deia que estava fent bé, o potser no, però que el que estava fent era el que calia fer en aquell precís moment si eres jo. 
Que sí, que sí...tot el que vulgueu. No us discutiré que la major part de les vegades, a la vida, més val que siguis racional i actuiïs sabent què t'hi jugues. Però...hi ha vegades que se li ha de donar festa al cap i deixar que el cor i la inconsciència se'n vagin de festa junts.
David Grossman va perdre un fill mentre escrivia aquest llibre. Va perdre un fill a la guerra. Això em sona, a més d'antinatural (que un pare vegi morir el seu fill) antic (que la gent segueixi morint a les guerres em fa dubtar sobre que l'evolució no sigui un invent del Corte Inglés) però és el que hi ha. Forma part del que (encara) viuen les persones avui en dia, segons on.
El personatge principal d'aquesta novel·la, l'Ora, té dos fills, un a la guerra, i davant d'una circumstància concreta, davant la incerta perspectiva de totes les coses dolentes, horroroses, cruels que poden passar, ella decideix donar festa al seu cap i, a la desesperada, actuar. I estic segura (ja sé que mai no li ho podré preguntar), estic segura, dic, que per a ella era la decisió més apropiada si eres l'Ora en aquell precís moment.
He omplert vàries pàgines de la meva llibreta d'anotacions amb paràgrafs sencers extrets d'aquest llibre. Ja de per si és una lectura que t'hi has de posar, no valen cinc minutets ara i deu més tard (si més no, per  a mi) i a més, si et dediques a anar parant i escrivint, la cosa s'allarga. Però a mi m'ha valgut molt la pena.
Considero que "Tota una vida" no és un llibre per recomenar alegrement; estic segura que hi haurà gent que tindrà la mateixa sensació que jo he tingut de vegades de "aquest llibre no és per a mi". Però a mi m'ha agradat, m'ha tocat fibres, m'ha fet pensar i (ara riureu) en certs moments m'ha inspirat i tot. Mira tu.
Un "però" , tan sols: les últimes cent pàgines m'han produït impaciència màxima. Ja començava a tenir la sensació que ens repetíem.
Tot i així, aquells de vosaltres que feu un cop d'ull a les primeres pàgines i no tingueu aquesta sensació que dèiem, submergiu-vos-hi. Vull pensar que no us decebrà.

Una mostra de les perletes que us hi podeu trobar:

"(...) l'Ofer li havia dit que estava convençut que cap instrument futurístic no podria substituir l'home en el simple acte de cordar-se les sabates. Tant hi fa el que puguin inventar, li havia dit, això no canviarà mai, així és com cada matí recordem que som éssers humans." (Pàg. 162)

N'hi ha molts, doncs, que porten sabates sense cordons, i per això deuen oblidar el que són. No? Ara ho entenc tot.


El llibre és: Tota una vida. Grossman, David. Tr. Roser LLuch i Oms. Barcelona .Edicions 62, 2010. 689 p. ISBN 978-84-297-6221-1.

dimecres, 30 de juny de 2010

Vaig a consultar el diccionari...

Indignació: f. [LC] Acció d’indignar-se; l’efecte. Les paraules del secretari feren esclatar la indignació dels presents.

Indignar: 1 v. tr. [LC] Un acte, un capteniment, etc., indigne, revoltar (algú). La seva perfídia m’indigna.
2 intr. pron. [LC] Indignar-se contra els traïdors.

Indigne -a: 1 adj. [LC] [DR] Que no és digne d’alguna cosa o d’algú.Ets indigne que et perdonin. Aquest fet és indigne de vós.
2 adj. [LC] [DR] No gens digne, vil, roí. És un home indigne. És una acció indigna.

Sí, sí. Efectivament. És això el que sento. On dius que anem, el dia 10?

Definicions del DIEC2.

diumenge, 30 de maig de 2010

L'hipnotitzador


Vaig tafanejar aquest llibre en una de les meves incomptables visites a la FNAC només pel plaer de toquetejar llibres i veure'n les cobertes. Aleshores el vaig veure en castellà i tenia tots els elements per fer-me caure; a saber:
- Un nom d'autor que sonava a catàleg d'Ikea.
- Un títol que era curiós.
- Una foto de coberta que prometia sang i fetge.
- Un subtítol que incloïa les paraules "polícíaca" i "sueca" a la mateixa frase.
Ara feia molt que no llegia novel·la polícíaca i vaig pensar que quan hagués enllestit alguns dels elements que tenia a la meva llista, me l'agafaria amb ganes, a mode de descans.
Quan m'hi vaig posar ja havia sortit en català. I excepte la contraportada - i bastant en diagonal - no vaig llegir res més: de vegades em fa por llegir sobre un llibre abans de posar-m'hi perquè m'expliquen massa coses.
Total, que he trobat que no està malament però no és del tipus de novel·la policíaca que més m'agraden: a mi m'agrada que em donin tot els elements i que tot se solucioni fent servir el què t'han donat. Això de que després de mooooooltes pàgines encara passin coses  no em convenç. Jo ho necessito ordenat; primer l'assassinat o el que sigui i després els sospitosos i aquestes coses i al final el desenllaç. Rotllo Fletcher: aquests son els elements del joc i amb això farem una història. Res de treure's "personajillos" de la butxaca.
Total, que no us diré que se m'ha fet pesat perquè seria mentida - son 530 pàgines i me les he llegit en 6 dies; vull dir que no he tingut temptacions de deixar-lo aparcat - volia saber què passaria i com se solucionava tot plegat, però...vamos, que els autors (aquí en podeu llegir una entrevista a El periódico) diuen que això serà una sèrie i ni molt menys m'he quedat amb les ganes de seguir com em va passar amb "Els homes que no estimaven les dones".
Ara, hi ha hagut estonetes, en aquell moment que agafo el llibre abans d'anar a dormir, amb el llum de pinça damunt del llibre, tota la casa a les fosques i el company de La que llegeix completament adormit al meu costat, que l'estómac se m'ha fet un nus...hi ha trossets un pèl massa...massa...podriem dir que massa tocant al "gore". Però res, també és que jo sóc un pèl bleda, eh?
En resum, que si us va aquest rotllo de la novel·la policiaca, en paisatges gelats i noms rars, doncs endavant que segur que la disfruteu.

El llibre és: L'hipnotitzador. Kepler, Lars. Tr. Maria Rosich Andreu. Badalona. Amsterdam Llibres, 2010. 531 p. ISBN 978-84-92941-01-8.

dimarts, 25 de maig de 2010

NOVETAT - Contra el vent del nord

M'encanta escriure. Moltes vegades, em permet ordenar pensaments que tinc voltant pel cap i que de vegades no troben el seu lloc: haver de construir frases coherents amb idees - vagues, moltes vegades - m'ajuda a mantenir el cap en ordre.
Amb un parell de companys de la feina, ja fa molts mesos que vam instaurar una tradició que consisteix en què, cada divendres, jo envio un e-mail amb l'assumpte: "Mail de divendres" on acostumo a explicar què m'ha passat durant la setmana, quines troballes importants hem fet sobre la resta del personal (algú podria pensar que això és fer safareig, però jo crec que no deixa de ser compartir informació) i buscar una mica de compassió i suport quan la setmana ha estat especialment dura.
Després, consisteix a comentar/corregir/aumentar/completar el text amb la vivències setmanals de cadascú. Sempre amb ironia i amb molt d'humor.
Realment, quan passats uns mesos rellegeixes "Mails de divendres" passats, et fas un fart de riure.
Per això, quan la Lluïsa,  des d'Edicions La Campana es va posar en contacte amb mi per comentar-me la idea que els blogaires col·laboréssim donant a conèixer un llibre que es basava en les relacions establertes a partir d'uns e-mails, vaig pensar que no m'hi podia negar. Primer de tot perquè m'encanta la idea de fer participar un mitjà tan àgil i obert com la blogosfera i els blogaires a donar a conèixer un llibre; segon per això que us he explicat dels "Mails dels divendres" i tercer perquè jo vaig conèixer la meva parella a través de molts d'e-mails que van arrencar a partir d'una cançó compartida al Napster - quan era gratis!- fa ja bastants anys. Digueu-me sentimental...(digueu-m'ho, digueu-m'ho).
Total, que aquí us deixo el primer capítol de "Contra el vent del nord", que en breu podreu trobar a les llibreries - per anar fent boca.

diumenge, 23 de maig de 2010

Fi

"No pot ser". Això és el que, en veu alta, no fa ni cinc minuts, asseguda sola al menjador del que ara és [i per fi sembla, ja] casa meva, se m'ha escapat. I no us explicaré per què, perquè perdria tota la gràcia...però encara me'n faig creus que s'hagi acabat el llibre i jo m'hagi quedat amb aquesta cara.
He de-vo-rat aquest llibre del David Monteagudo. He passat pàgines una darrere l'altra, he fet elucubracions, he inventat teories, he provat d'imaginar com acabaria...i us puc ben dir que no l'he encertat i que fins que no gires la darrera pàgina del llibre no saps com acaba. I tot i així, queda l'opció de fer-te'l a mida, si vols.
He recordat "El mecanoscrit del segon origen" (7è del que abans era l'E.G.B.; aquell resum que vaig haver de repetir perquè el primer cop que el vaig entregar, he de reconèixer, no havia acabat el llibre...espero que la Mati, la meva mestra de català d'aleshores, m'ho sabria perdonar...) i "La pell freda" (que vaig deixar a mitges perquè no hi vaig entrar de cap de les maneres) però aquest té el punt que m'ha portat de la mà fins a acabar-lo...i, ara,  me n'adono que anava passant pàgines només per saber com acabaria, què passava, quina era la solució. I, potser, de totes les possibles, és la que menys m'agrada.
M'ha agradat molt la xarxa de relacions que hi ha entre els protagonistes: aquestes "amistats" que tenen força assumptes pendents, que trontollen davant de les primeres pressions. Les he trobat sòlides, creíbles. I tot i que aquest punt apocal·liptic potser no em va gaire, em quedo amb tot el simbolisme que - començant pel gran títol d'aquesta història- desprèn aquest llibre.

El llibre és: Monteagudo, David. Fi. Tr. Jordi Nopca. Barcelona. Quaderns crema, 2009. 334 p. ISBN 978-84-7727-479-7.

dilluns, 17 de maig de 2010

Junts i prou

Hi ha vegades que penso que no sé com, en moments determinats, acabes trobant just el llibre que et feia falta. O, millor, que els llibres et troben.
De totes maneres, la Laura racional sempre m'acaba dient que no digui tonteries i que, simplement, sempre ens prenem les coses de la manera que més ens interessa en cada moment.
Doncs a mí, ara, m'interessava llegir una historieta ensucrada. I amb aquest llibre de l'Anna Gavalda és just el que tingut. Sé que si me l'hagués llegit en un altre moment, m'hagués pogut arribar a enfarfegar tanta bondat, tant d'amor, tanta marginalitat i incomprensió...però ara, mira, m'ha entrat la mar de bé.
Havia sentit a parlar molt de l'Anna Gavalda però mai havia tingut cap llibre seu a les mans. Aquest em va arribar per Sant Jordi i, un cop m'hi vaig posar, el vaig devorar.
És fàcil de llegir, els personatges m'han caigut simpàtics - amb algunes incongruències...pels que us l'hagiu llegit, em sembla brutal el canvi de la fosca personalitat de la Camille, al principi, i la vida que de cop i volta desprèn...no sé si era intencionat, però a mi m'ha semblat forçat - i me l'he imaginat fàcilment plasmat en una bonica pel·lícula al més pur estil Amélie.

El llibre és: Gavalda, Anna. Junts i prou. Tr. Xavier Garcia Muniesa i Xavier Solé. Barcelona. LaButxaca, 2009. 416 p. ISBN 978-84-92549-77-1.

divendres, 7 de maig de 2010

El retrato de una dama

Nota: Qui avisa no és traïdor. I ja sé que és una novel·la de les clàssiques i que si naps i que si cols, però aviso a qui no li agradi llegir arguments i detallets , que no llegeixi el post, que no m'enfadaré.;-) A mi em fa molta ràbia llegir arguments...

Marededéusenyor quina lectura més llarga, aquesta. Més d'un mes! Així no hi haurà forma humana d'aconseguir el Reto. :-) Em consola pensar que, en el que portem d'any, m'ha baixat la lecturina i m'ha tornat a pujar i m'he mudat. Diguem que, si més no, això ja ho hem passat! A veure si ara em puc dedicar a llegir en condicions! :-)
Sobre la novela: m'ha agradat. M'ha agradat prou com per indagar, per voler saber-ne coses. Inicialment, "The portrait of a lady" es va publicar a dues revistes en forma de sèrie (no puc evitar pensar que m'hagués agradat anar seguint poc a poc el destí de l'Isabel Archer) i posteriorment, l'any 1881, es va publicar sencer en forma de llibre.
Tot llegint estudis, crítiques i opinions, em trobo alguns que diuen que el llibre tracta de com Isabel Archer, protagonista de la novela, "s'enfronta a un destí - el seu - que troba aclaparador" (ho podeu llegir aquí, aquí i aquí...i tots amb les mateixes paraules...). Potser és cert. Però a mi no se m'hagués acudit dir que la novela tracta sobre això...Òbviament, això no vol dir res. Simplement que a mi no m'ha transmès això.
Tan bon punt tanco el llibre, em quedo amb el que més m'ha sorprès de l'argument: el fet de com una inesperada i substanciosa herència, que en un principi podia donar peu a pensar que era el passi per aconseguir la llibertat personal que tant desitjava l'Isabel, acaba convertint-se en la raó principal que la porta precisament a tot el contrari. Us sonarà a frase feta i fàcil,a apologia en la línia de "la bellesa rau a l'interior" i totes aquestes coses suades - per bé que siguin certes o no. Però a mi em meravella que algú pugui, - mitjançant una història lligada, un personatge que a mi se m'ha fet molt i molt real i sense escriure el tema així, tal com raja, amb totes les paraules - aconseguir que jo hagi llegit una narració i m'hagi quedat amb aquesta idea.
Què hi farem, a mi, aquesta màgia em sorprèn cada vegada que un llibre m'arriba.
D'altra banda, també em quedo amb la idea que una persona que refusa la passió que potser li oferien dos personatges molt més contundents, forts, rotunds com Lord Warburton i Caspar Goodwood per por a perdre la seva independència personal, acabi perdent-la precisament a mans d'un peix bullit com l'Osmond. Mira tu, el que son les coses...(Jo apostava per en Lord Warburton! Volia que es casés amb en Lord Warburton! Quina decepció!).
També he de reconèixer com m'ha agradat la Madame Merle. Retorçada i interessada amb avarícia, trobo que està tan ben feta, que no m'estranyaria que realment el Henry James hagués patit a alguna Madame Merle o similar...Una joia, vaja.
I per acabar, (que avui m'estic passant amb la llargària del post i al final us avorriré, si és que encara rondeu per aquí...), el final del llibre: jo me l'he fet a mida. Però a més estic convençuda que la meva és la versió que en Henry James tenia en ment. :-).
Bé, tot això per dir-vos que m'ha agradat - cosa que tot i ser un clàssic d'aquells que diuen que si tal i pascual, podria no haver passat, que ja sabeu que sóc rareta - i que tot i que potser me l'hauria d'haver llegit a l'estiu, ha estat una lectura ben gustoseta.

El llibre és: James, Henry. El retrato de una dama. Tr. ?. Madrid. Alianza, 2009. 832 p. ISBN 978-84-206-7985-3.

dimarts, 13 d’abril de 2010

La llista: Los renglones torcidos de Dios

Ho sé: és un llibre que ni pel títol, ni pel nom de l'autor (Torcuato Luca de Tena) ni per la coberta (que no la recordo massa bé perquè no era meu i no el tinc) no m'hagués cridat l'atenció i suposo que potser a molts de vosaltres tampoc.
Poseu-vos en situació: jo encara vivia amb els meus pares i era una nit d'aquelles que em fa tanta ràbia perquè em queden poques pàgines per acabar-me el llibre i no en tinc cap de preparat per quan acabi. Total, que a casa meva mai no hi havia hagut molts més llibres que els meus, perquè ni al meu pare ni a la meva mare els agrada massa llegir. I estava jo rondant les prestatgeries i mirant lloms de llibres que no em cridaven gaire l'atenció. Ma mare em va dir "A mí aquest em va agradar...prova a veure què". Jo vaig agafar-lo com qui agafa una mena d'objecte contaminat, amb dos dits, i li vaig dir "Això et va agradar? Vols dir?" Però les mares tenen alguna cosa (bé, si més no la meva ho té) que mira...et diu que "sí, que sí" i vaig pensar "Mira, el començo i demà ja me'n buscaré un altre".
Vaig tornar a la meva habitació amb el llibre, em vaig ficar al llit, el vaig començar...i no el vaig deixar fins que me'l vaig haver acabat. Quan vaig sortir de l'habitació eren les 7 del matí i vaig pensar que ja no calia posar-me a dormir...És d'aquells llibres que vas avançant amb avidesa, esperant que t'expliquin, que t'aclareixin, que d'alguna manera a tu et quedi la certesa del que has llegit, del que has entès, del que passa pel cap dels protagonistes i pel de l'escriptor. Però ningú no diu que el que tu entenguis sigui el que entenguin els demés ni el que realment passi a la història.
Em va agradar molt. Molt, molt. I des d'aleshores està a la meva Llista.

diumenge, 11 d’abril de 2010

On viuen els llibres

Si tot va bé, en unes setmanes estaré immersa en el fantàstic tràfec de fer una mudança. La teva vida en caixes de cartró traslladant-se d'un lloc a un altre en un camió, per anar a un espai nou on caldrà trobar una casa per a cada objecte.
Amb això en ment, i tenint clar que tindré més espai on desar tots els trastos, vaig mirant pàgines i pàgines de decoració per tenir idees quan arribi el moment de redistribuir: què fer amb un passadís estret, amb un rebedor, colors de parets...però com ja ens coneixem, de seguida em dispisto i em trobo guardant fotografies de llocs i formes on la gent endreça els seus llibres.

Vorejant finestres i portes (la de la finestra em té el cor robat):


Enmarcant el llit (m'agrada molt si no fos que els llibres acumulen pols molt fàcilment i a casa som un pèl al·lèrgics als àcars...llàstima...)

Sempre he volgut tenir una escala per arribar als prestatges més alts de les meves llibreries!!!

Aprofitant, fins i tot, les parets de l'escala...quina bona idea!

En llocs molt comuns, com el despatx...


...i d'altres menys...


Bé tot son idees...Que tingueu una setmana fantàstica!

Fotos: Via Decolove, Decor8, Desire to inspire, Case & Cose, Inspirational Homes i Una mosca en la luna.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Fundes

Parlant de llençols, fundes nòrdiques i coixins, em deia avui una amiga que ha notat que d'uns anys ençà ha canviat de gustos pel que a color de la roba de llit es refereix. I, ostres, jo no hi havia pensat però també és cert, que he deixat enrere els taronges i vermells, per acostar-me més als blancs, crus i grisos. No ha estat una decisió conscient; simplement ha passat. I he pensat, és normal, passa el temps i sabem millor com volem les coses. ( I ara penso, carai tu, el que dóna parlar de fundes nòrdiques....)
Fent una espècie de dinar-teràpia l'altre dia amb un amic, em deia que ara mateix necessita temps per saber per on vol tirar la seva vida. És una vida molt diferent a la meva, en una edat diferent a la meva i amb unes experiencies que jo no he passat. I tot i que mai es pot dir què faries en una determinada situació, perquè no ho saps fins que t'hi trobes, m'he trobat a mi mateixa plantejant-me que, de vegades, saps el que vols sense haver-t'ho plantejat gaire, sense seure tot sol a una pedra i dir-te a tu mateix "Ara pensaré en el que vull". Vull dir que tu encara no ho saps, però ja has pres una decisió sobre les coses. Com les fundes; abans les triava carbasses, ara blanques. Mai m'he parat a pensar en quin color vull que siguin les meves fundes; simplement quan les he hagut de triar, he vist que ho tenia clar.
Ja ho sé, la vida sencera no son uns coixins, que després, si no t'agraden, els canvies i prou. Però crec que  només vivint la vida podem saber el que volem i, també molt important, el que no volem.
Vaja, tot això per dir-vos que és al·lucinant el tipus de converses que et poden fer reflexionar sobre coses importants.
De quin color la trieu, vosaltres, la roba de llit?

P.D. És una pregunta retòrica, eh? Que no em vull ficar en les intimitats de ningú... :)

Imatge: Vía Apartment Therapy

dissabte, 3 d’abril de 2010

El frío modifica la trayectoria de los peces

Que molts dels llibres que m'he llegit, m'han cridat l'atenció des de les prestatgeries de les botigues per les seves tapes i pels seus títols és un fet. "La mecánica del corazón", "La mujer del viajero en el tiempo", "La societat literàtia i de pastís de pela de patata de Guernsey" en són només alguns exemples.
Amb aquest llibre no podia ser diferent: passejava jo sense intenció de res per l'Fnac, amb una amiga, i aquesta edició de butxaca, amb aquest dibuix tan maco a la portada i aquest títol tan llarg em va cridar,  i gairebé diria que li van sortir cames i soleta va venir a espetegar damunt de la meva tauleta de nit.
M'ha agradat molt. L'he trobat un llibre dolç, i a més, té una cosa que m'encanta i és que el títol tingui per a mi una lògica coherent amb la història (o millor, dit que jo la hi trobi). I aquest, quan per fi la història m'ha deixat veure-la, és tan rodonet i tan adient, que el llibre no podria dir-se de cap altra manera. M'han agradat els personatges, la manera com l'autor va teixint la història, que tot sorgeixi a partir d'un fet extraordinari.
Encara no cantaré victòria ni proclamaré que la meva lecturina ha tornat als seus índexs normals, però si realment algú necessita reconciliar-se amb el plaer de llegir, no està gens malament fer-ho amb un llibre com aquest. Crec que entra a formar part de "La Llista".

El llibre és: Szalowski, Pierre. El frío modifica la trayectoria de los peces. Tr. Esther Andrés Gromaches. Barcelona. De bolsillo, 2010. 211 p. ISBN 978-84-9908-127-4.

diumenge, 28 de març de 2010

Basil

Crec que després d'haver acabat la lectura de la que per a mí és la tercera novel·la de Wilkie Collins  em puc reconèixer ja com a admiradora oficial d'aquest autor. No puc fer-hi més: em submergeixo en la prosa gòtica d'aquest escriptor i passo les pàgines completament immersa en la història dels personatges.

És cert: es repeteixen patrons, es reconeixen gestos, i fins i tot aquestes trames dins de la família et fan pensar en novel·les que ja has llegit, d'ell. Però tot i així, m'encanta. Em sap greu no haver-me'l deixat per l'estiu: em resulta tan reconeixible aquesta prosa, que m'ha fet pensar en molts moments en imatges de les meves cames al sol del jardí on vam passar l'estiu, amb el sorollet de l'aigua que corria dins la piscina. Però només som al mes de març i tot i que alguns dies de vacances de Setmana Santa no estan gens malament, no és el mateix...

El recomano? Mmm... Ja ho sabeu, que em costa...Com ho diria? Si sou de "Cumbres borrascosas" doncs sí, sens dubte. :-)

El llibre és: Collins, Wilkie. Basil. Tr. Miguel Martínez-Lage. Barcelona: La butxacaAlba Editorial, 2010. 436 p. ISBN 978-84-8428-548-9.

dissabte, 13 de març de 2010

La decisió de Brandes - ABANDONAT

Si ja ho sabia jo...la culpa és meva per cantar victòria tan alegrement...El Baixauli me'l vaig acabar perquè com son relats breus, retenien l'atenció del meu cervell mandrós el temps màxim que puc centrar-me en alguna cosa. Però ai! a la que he intentat seguir un argument durant més de trenta pàgines, ja està.

El pobre llibre porta no sé quants dies damunt de la tauleta de nit, allà mort d'avorriment, perquè com intenti llegir ni que sigui una sola pàgina, pam! se'm tanquen els ulls, o em disperso pensant en mil coses que ocupen el meu cap aquests dies.

Així que, més que abandonar-lo (he llegit molt bones crítiques d'aquest llibre pels vostres raconets blogaires) el deixo pendent per més endavant (l'estiu, potser?).

Ara bé, no em penso donar per vençuda...alguna cosa hi haurà per les estanteries de biblioteques i llibreries que aconsegueixi fer-me espavilar de tanta tonteria. Segur.