dissabte, 16 de gener de 2010

Relats conjunts: Demanant un taxi


DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004

No havia pas sentit a dir que plouria. El Molina ni ho havia insinuat tot i que recordava, vagament, haver vist el seu somriure optimista a la pantalla mentre sopava al sofà la nit abans. Si hagués estat un altre, encara l'hauria maleït - portava sandalies i duia els peus completament molls i cada vegada que feia un pas, sentia un xof-xof incomodíssim - però el Molina li queia bé i no es va veure amb cor de dir-ne res. "Pobre - va pensar - tots ens equivoquem".
Va buscar a la seva bossa gegant amb l'esperança de trobar el paraigües plegable que hi solia guardar quan li donava un atac d'organització i previsió. Però no el duia. I allà estava, a la porta de l'edifici de la feina, mentre el seu cervell barrejava el Molina amb el paraigües plegable. Enmig d'aquella lícita associació d'idees, algú li va picar l'esquena.
-Té, crec que et farà falta...el tema dels peus, no te'l puc solucionar. Em sembla que demà esternudaràs tot el dia.
Amb aquesta frase i un somriure d'aquells que desarma i fa que la receptora dibuixi a la seva cara una de les expressions més estúpides però més entenedores del catàleg de expressions facials, Ell - així, amb majúscules. L'Ell que és massa perfecte per creure que existeix realment; guapo, simpàtic, amb la paraula justa sempre -  li va allargar un paraigües negre, d'aquells grans, amb mànec de fusta, que ella va prendre sense ni ser capaç de dir gràcies.
- Jo...creia que tenia un... i el Molina no....
A temps, el cervell va donar l'ordre explícita de callar - que no ho veus, bleda, quin ridícul que fas? Ja veuràs demà quan te'l tornis a trobar! - i va seguir amb el somriure que, tot i que estúpid, si més no, no feia soroll. El silenci sempre és d'agraïr, tu.
Ell es va acomiadar amb el Seu Somriure Espectacular i un "Fins demà" que hagués estat prometedor si no fos que treballaven al mateix lloc.
Ella, ja avergonyida i emprenyada amb ella mateixa a parts iguals, va sortir a la carretera a demanar un taxi que la portés a casa, mentre intentava decidir si el seu enuig era fruit d'haver-se oblidat el paraigües, de tenir els peus xops, d'haver fet la sensació que era una bleda o del maleït Molina que no n'encertava ni una, tu.

Nota: Amb tot el meu carinyo al Molina, que em cau molt bé perquè sempre riu i a qui em sento incapaç de culpar quan la predicció del temps no és encertada. :-D.

14 comentaris:

  1. Un relat que t'enganxa des del començament fins al final. Entretingut i divertit!

    ResponElimina
  2. Pobre Molina...ja es el segon relat en que rep. Hem quedo amb la pregunta de que els passarà demà quant es vegin. Acabaran sota el mateix paraigua?

    ResponElimina
  3. Felicitats pel relat!. Carai!, quin exemplar de mascle! Sembla el Príncep Blau de la pluja, hem temo que no en trobarà gaires com aquest. Ja es pot anar espavilant la noia, i preparar una bona estratègia, per quan es trobin el dia següent! :)

    ResponElimina
  4. kweilan: Gràcies, que bé que t'hagi agradat.

    garbi24: Pobre Molina, sí que és cert...Saps, jo espero que no acabin sota el mateix paraigua; tanta perfecció a mí m'embafa... ;-)

    La Meva Perdició:El que deia, que a mí tanta perfecció m'embafa...millor que li hagués dit que l'acompanyava amb el paraigua, no? Aaaaiiiii...

    ResponElimina
  5. Molt bo, a mi també em cau bé el Molina i crec que la seva feina és força complicada. M'ha agradat!!!

    ResponElimina
  6. Genial! M'ha agradat molt la teva prosa! Felicitats pel relat :)

    ResponElimina
  7. A mi també m'agrada en Molina i avui que llegeixo els relats cojunts, pobre, ja veig que li toca rebre per tot arreu.

    Esperem que la protagonista tingui demà un dia més planer.
    Un relat que m'ha encantat!!!
    Felicitats.
    =)

    ResponElimina
  8. viu i llegeix: Pobret Molina! Jo l'altre dia me'l vaig creuar a l'estació de Sants de Barcelona i vaig estar temptada de dir-li que no sé pq però que em cau bé! :-)

    adrià: Sí, i ha de ser una murga que tothom et digui quan t'has equivocat en una predicció...

    Mrs. Dalloway: Gràcies! :-)

    -assumpta-. Era fàcil que rebés, el pobre!!
    Gràcies!

    ResponElimina
  9. No ens poden agafar amb la guàrdia baixa, si ens sorprenen d'aquesta manera sempre acabem fent el préssec. I preparar-ho massa tampoc val, ains! Bon relat, pobreta la protagonista.

    Per cert, que al principi em pensava que el que apareixia i li donava el paraigües era el mateix Molina!

    ResponElimina
  10. XeXu: Totalment d'acord...al final, qui menys vols que t'enxampi amb la guàrdia baixa...és qui t'agafa! Gràcies!

    ResponElimina
  11. Ui encara no havia llegit el teu relat és boníssim! m'ha fet somriure:-)

    ResponElimina
  12. jeje, com han dit abans, és el segon relat on al Molina li toca el rebre! De totes formes, en l'altre crec que sortia bastant pitjor. Aquestes coses passen, i tant!

    ResponElimina
  13. M'ha agradat mooolt!! :-) És un relat molt simpàtic, m'ha deixat amb un somriure jejeje

    Esperem que "demà", quan es torni a trobar al guapo súper guapo, quedin per anar a fer un cafè... ;-)

    A mi també em cau molt bé en Molina, el que no trago és en Mauri... ufff quan diu allò de "les temperatures estaran entre cinc, sis, set, vuit i fins i tot nou i deu graus" jo penso "tan costa dir que les temperatures estaran entre cinc i deu grau"? :-PP

    ResponElimina