diumenge, 23 de maig de 2010

Fi

"No pot ser". Això és el que, en veu alta, no fa ni cinc minuts, asseguda sola al menjador del que ara és [i per fi sembla, ja] casa meva, se m'ha escapat. I no us explicaré per què, perquè perdria tota la gràcia...però encara me'n faig creus que s'hagi acabat el llibre i jo m'hagi quedat amb aquesta cara.
He de-vo-rat aquest llibre del David Monteagudo. He passat pàgines una darrere l'altra, he fet elucubracions, he inventat teories, he provat d'imaginar com acabaria...i us puc ben dir que no l'he encertat i que fins que no gires la darrera pàgina del llibre no saps com acaba. I tot i així, queda l'opció de fer-te'l a mida, si vols.
He recordat "El mecanoscrit del segon origen" (7è del que abans era l'E.G.B.; aquell resum que vaig haver de repetir perquè el primer cop que el vaig entregar, he de reconèixer, no havia acabat el llibre...espero que la Mati, la meva mestra de català d'aleshores, m'ho sabria perdonar...) i "La pell freda" (que vaig deixar a mitges perquè no hi vaig entrar de cap de les maneres) però aquest té el punt que m'ha portat de la mà fins a acabar-lo...i, ara,  me n'adono que anava passant pàgines només per saber com acabaria, què passava, quina era la solució. I, potser, de totes les possibles, és la que menys m'agrada.
M'ha agradat molt la xarxa de relacions que hi ha entre els protagonistes: aquestes "amistats" que tenen força assumptes pendents, que trontollen davant de les primeres pressions. Les he trobat sòlides, creíbles. I tot i que aquest punt apocal·liptic potser no em va gaire, em quedo amb tot el simbolisme que - començant pel gran títol d'aquesta història- desprèn aquest llibre.

El llibre és: Monteagudo, David. Fi. Tr. Jordi Nopca. Barcelona. Quaderns crema, 2009. 334 p. ISBN 978-84-7727-479-7.

4 comentaris:

  1. Venent-lo així fas venir ganes de llegir-lo. El vaig veure l'altre dia i crida l'atenció pel títol, però tampoc no em va cridar tant com per portar-lo a casa. Potser l'hauré de tenir en compte... però per més endavant, que no hi ha manera que la pila de llibres pendents disminueixi, ni de conya.

    ResponElimina
  2. Me n'has fet venir ganes, però els pendents són tannnnnts

    ResponElimina
  3. XeXu: Si t'he de ser sincera jo tenia moltes ganes dellegir-lo i, en aquest sentit, m'ha decebut una mica...potser per això que n'esperava tant, i el clima del llibre encara va aconseguir que n'esperés més que al final...va ser una mica com un bluf....Amb això vull dir que tampoc és d'aquells que has de passar per davant d'altres que tinguis a la llista de pendents...
    Mireia: Què em dius ara! Pendents, molts??? ;-) i ara! Si sempre és molt fàcil triar... :-)))

    ResponElimina
  4. Bones!

    Ostres, per fi he trobat ocasió de comentar un llibre que hem llegit tots dos (potser es que tampoc he rebuscat gaire). El vaig acabar farà poc i em va agradar molt, precisament perquè no dóna respostes i perquè em va fer pensar que si mai passés una cosa com aquesta tot passaria més o menys així. No hi hauria ningú que ens digués: això ha passat així, perquè tal i cuál. I sí, el final et deixa una mica així, però crec que és un bon final.

    ¡Salutacions!

    ResponElimina