dissabte, 31 de juliol de 2010

Màgia

Les meves amigues més antigues (no per edat, pobretes, si no per temps que fa que ens coneixem) son la Nena de la Platja (títol que ha adquirit de forma recent) i la Nena de la Muntanya (els més llestos ja haureu suposat que jo sóc la Nena de la Ciutat).

Amb les Nenes, no ens veiem tant com voldriem, però sí tant com podem (que a tots els efectes no és suficient) i després de tants anys de conèixe'ns (25, amb la Nena de la Muntanya i 16, amb la Nena de la Platja) hem viscut moltes coses juntes.

Entre les tres, sumem una norantena curteta d'anys i això es nota en l'experiència: per separat, no sabem tant com el que sabem quan estem les tres juntes (noranta anys donen per molt, no? :D). Les veritats (moltes vegades realment esfereïdores de sentir i molt més de dir) ens surten de la boca amb una facilitat que crec que sovint ens sorpren fins i tot a nosaltres mateixes.

Aquesta setmana, aprofitant un viatge de la Nena de la Muntanya a la Ciutat, hem tornat a compartir sobretaules, passejades, històries estranyes (explicar segons què, quan ni una mateixa sap gaire bé què és el que se suposa que ha d'explicar perquè son sensacions, idees o retalls de converses inconcretes, es converteix en una cosa facilíssima quan resulta que l'altra ja té una lleugera idea d'on vols anar a parar abans que tu acabis de dir la primera frase. Dit així, espanta i tot, coi) i sobretot, sobretot, una quantitat malsana de riures i de consells surrealistes tenyits de colors amenaçants per a tot aquell qui gosi destorbar la pau d'esperit de qualsevol de les Nenes. Encantadores, vaja.

Vam complementar l'autosuficiència que gastem en el tema de fer-nos riure les unes a les altres, amb una visita al Teatre Coliseum de Barcelona per veure el Mag Lari (si teniu oportunitat i us agrada la màgia, no us ho perdeu. Val la pena per l'espectacle- jo, boca oberta en vàries ocasions - i pel fart de riure que et regales).
I el cas és que, durant l'espectacle em va venir la idea que igual que el Mag Lari endevinava cartes amb una facilitat que astorava, aquestes dues dones saben totes i cadascuna de les cartes que tinc, com les jugo i si hi apostaré fort o no i, a més em fan pensar que pobre del que jo fes pujar a l'escenari per col·laborar en un número i no em seguís el joc o expliqués quin és el secret. Perquè podrien fer-li el truc de tancar-lo dins d'una capsa de fusta amb candaus i empassar-se les claus amb un glop de txacolí.

I no sabeu com m'agrada


Foto: Les Nenes fent magdalenes.

2 comentaris:

  1. Que maco aquest post, de veritat. M'agrada quan la gent parla així dels seus amics, suposo que perquè jo puc parlar-ne també d'alguns, dels escollits. I no acabaria. Amb dos que em veig molt sovint, però que potser serien l'equivalent de les teves nenes (jo els diria cafres, però bé...), ja ens n'anem cap a la meitat de la norantena (jo els pujo la mitjana, joder!) i també ens coneixem molt bé. Llavors veus el que tu dius, que junts funcionem millor que per separat, que ens complementem i ens entenem. I això que som homes, rucs i curtets per definició, però mira, anar fent. M'agrada el post, m'agrada.

    ResponElimina
  2. Nena de la ciutat ets....UN SOLET!!! I alhora...bé, no cal que et digui que m'has fet caure la llagrimeta oi? Tens molta raó quan dius que sovint no cal acabar d'explicar les coses perquè les altres ja ho han fet per tu. Això implica que tampoc ens podem amagar res oi? Què bonica és l'amistat que ens uneix! L'enveja de qualsevol. Per a nosaltres no hi ha distència ni temps que ens separi. En qualsevol moment un truc i au! Ja tenim la frase, el riure, el consell...que necessitem.
    Gràcies nena de la ciutat i gràcies nena de la platja per estimar-me tant! I gràcies per endolcir un any que ha sigut dur!!!!
    US ESTIM MOLT!!!!!!!!!!!

    ResponElimina