dimarts, 28 de desembre de 2010

L'home del full en blanc

Joguinejava amb uns retoladors de colors que tenia amuntegats damunt la taula.

Davant seu, un full en blanc, esperava pacient. "Tenia tantes ganes que em toqués a mi", pensava el DIN-A4, i respirava fons, nerviós. Era conscient que aquell moment el canviaria per sempre. Fins ara, només era un més en un paquet de cinc-cents. Però aquell home el transformaria en una cosa totalment diferent, nova, meravellosa, plena de color, d'humor fins i tot. No veia el moment.

Alguna cosa passava. Ell mirava endavant, i amb la mà dreta remenava els rotuladors sense decidir-se. No es mirava el full que l'esperava, amatent. El pobre full no entenia què estava passant; potser el que l'acabaria decorant seria tan especial, tan diferent, tan nou, que ell s'ho volia pensar molt. 

Segurament era això.

De sobte, el full va notar alguna cosa humida que anava deixant unes taques rebregades per tota la seva superfície. Es mullava. Què era? Tinta? Potser algun retolador que s'havia fet malbé? "No t'amoïnis, ell sap el que es fa. Quedaràs perfecte, ja ho veuràs" es deia, un pèl nerviós.
La pluja continuava, es feia cada cop més intensa. Pànic. Ell plorava! Plorava llàgrimes grosses i sanglotava, i deia "No, no, no" molt fluixet, gairebé com si s'ho estigués dient per ell mateix. Es va deixar caure damunt del full, que va entendre aleshores que no es convertiria mai en l'obra d'art meravellosa que havia esperat. Seria sempre un full en blanc, brut, rebregat.

Aleshores, ell va agafar el retolador negre de la pila que tenia escampada per la taula i sense deixar de sanglotar, va escriure damunt les taques que les seves llàgrimes havien deixat al full:

Sóc un full en blanc. Només sóc un full en blanc. No tinc res per donar.

I mai s'ha sabut de dos éssers tan diferents que en un mateix moment se sentissin tan iguals.

2 comentaris: