diumenge, 12 de desembre de 2010

Un, dos, tres...cent quatre, cent cinc, cent sis...

A l'entrada de la feina, molts i molts dies, es repeteix aquesta escena que us explicava fa alguns mesos. Com  que jo sóc molt de crear-me rutines (avorrida a matar) acostumo  a fixar-me molt en les rutines dels demés.
Quan arribo a la feina i pujo a la cafeteria a recollir l'entrepà que em farà ser una mica més persona, normalment sempre em trobo la mateixa gent fent les mateixes coses; és a dir qui pren cafè, pren cafè cada dia; el de l'entrepà se'l menja cada dia del mateix i la del suc de taronja amb tapa per endur, sempre porta un got de suc de taronja amb tapa per endur. La cosa va de cinc minuts amunt o avall; si t'endarrereixes ja trobes altres persones amb altres coses.

El cas és que em segueix sorprenent o enervant (segons el dia) la que protagonitza l'escena següent: agafa l'entrepà (el mateix entrepà que va agafar ahir, el mateix entrepà que agafarà demà, i passat i l'altre...i que, pel cap baix, porta quatre anys agafant, que son els anys que jo porto comprant-me l'entrepà en aquesta cafeteria) i li pregunta a la noia de la caixa "Quant és?".
Doncs, segurament, jo em veig amb cor de respondre't: és molt possible que sigui el mateix que ahir, reina. El mateix, el mateix. Exactament. Afortunadament, no pugen els preus cada dia. La noia li diu l'import i aleshores (i no abans, perquè per què s'hauria d'anticipar als esdeveniments? No fos cas que portés mala sort...) aleshores posa la seva pesada i plena bossa damunt de la superfície que la caixa té per tal que puguis deixar la safata en cas que en portis, i es posa a buscar el moneder. I en treu ara una moneda, ara una altra, ai! Ara m'ho penso que potser t'ho puc donar en cèntims...lamarequelava...I a tot això, una cua de gent adormida amb els seus esmorzars i els seus imports preparats a la mà, se la mira amb cara assessina (jo entre ells).

Però la nostra campiona del món ni s'immuta i lluny d'agafar la seva bossa i el canvi quan ja el té, no enretira la seva bossa fins que ha guardat totes les monedetes al moneder, ha tornat a deixar el moneder a la bossa, s'ha penjat la bossa a l'espatlla i, aleshores sí, agafa el seu entrepà i mira cap a la taula que li fa més patxoca dirigir-se per seure i prendre's l'entrepà, espero, amb la mateixa parsimònia (ho espero perquè no seria just que aquesta dona hagués perdut tot el temps disponible per esmorzar, fent-me perdre a mi la paciència...).

3 comentaris:

  1. Ja fàs be, sempre s`ha de contar fins a 10.

    ResponElimina
  2. És sorprenent les rutines que tenim en alguns casos, això de l'esmorzar n'és un bon exemple. Nosaltres hem de sortir de l'empresa, i l'hora que podem anar-hi sí que varia molt. Però sempre demanem el mateix, i ja sabem l'import, és clar. Ah, i hi ha gent que es pensa que el món es mou per ells només, que la resta de gent no importa. Fa rabieta, però és que hi ha d'haver de tot...

    ResponElimina
  3. Hi ha gent molt rara el món.Jo tinc una companya de feina que sempre, sempre esmorza el mateix. Jo no en sé, he d'anar canviant. No es molt avorrit esmorzar sempre el mateix?

    ResponElimina