dijous, 28 de gener de 2010

La ignorància


Sabeu quan sentiu que algú diu en veu alta coses que penseu però que no us heu dit ni a vosaltres mateixos? Heu tingut , alguna vegada, la sensació de vertígen llegint negre sobre blanc pensaments que fins i tot, segons com, us havien fet una mica de...por, reconèixer que tenieu?

Doncs això ha estat aquest llibre per mí.

I també la constatació que els llibres, com les persones i com tot el que ens trobem a la vida, tenen el seu moment.

És el segon cop que el llegeixo; el vaig llegir quan tenia 21 o 22 anys i no en recordava res excepte la frase styska se mi po tobe ( que en txec vol dir t'enyoro; ja no puc suportar més el dolor de la teva absència) i ara entenc que aquell no era el moment per llegir-lo.

En canvi ara, ara M'HA ENCANTAT. Hi havia trossos que no podia gairebé ni avançar, perquè només feia que apuntar paràgrafs sencers, per no tornar-los a oblidar. O per poder-los recordar quan els oblidi.

No és un llibre que passin moltes coses. És un llibre del que portem a dins, del que sentim, del que ens passa pel cap, del que perdem.

He gaudit moltíssim aquests dies,amb aquesta lectura i és d'aquells llibres que m'encantaria poder recomenar a tothom...pero ai! com en moltes altres coses, sóc dolentíssima per encertar què pot agradar a qui.
Així que em limitaré a dir que aquest llibre m'ha enamorat.

No puc evitar deixar-vos un dels trossets que més m'agradat:

"Calipso, ah, Calipso! Hi penso sovint. Va estimar Ulisses. Van viure plegats set anys. No sabem quant de temps Ulisses va compartir el llit amb Penèlope, però ben segur que no tant de temps. En canvi, s'exalta el dolor de Penèlope i es menyspreen els plors de Calipso." (p. 15 i 16)



El llibre és:
Kundera, Milan. La ignorància. Tr. Imma Monsó. Barcelona. Tusquets, 2000. 195 p. ISBN: 84-8310-134-3

dissabte, 23 de gener de 2010

Winesburg, Ohio - ABANDONAT

Han estat 98 pàgines de "va, ara hi entres". Però no.
Tinc la sensació que no és ben bé que no sigui un llibre per mí - que de vegades em passa. Crec, més aviat, que no és un llibre per mí ara, que no sé què passa que estic d'un dispers...Doncs això, que m'he passat aquestes 98 pàgines llegint i rellegint el que ja havia llegit perquè me n'adonava que em despistava, sortia de la història i, tot i que els meus ulls seguien llegint, el cervell estava molt i molt lluny de processar res del que la vista li enviava. Total, que canviaré de llibre perquè està vist que no avanço i ha arribat un punt que em fa mandra posar-m'hi.
És curiós perquè desde que vaig començar el blog a l'agost, no havia abandonat cap llibre però això va com va, i ara aquest m'ha enganxat amb el cap ple de pardals i no m'hi caben les lletres ;-).

Potser en un altre moment, oi?

dissabte, 16 de gener de 2010

Relats conjunts: Demanant un taxi


DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004

No havia pas sentit a dir que plouria. El Molina ni ho havia insinuat tot i que recordava, vagament, haver vist el seu somriure optimista a la pantalla mentre sopava al sofà la nit abans. Si hagués estat un altre, encara l'hauria maleït - portava sandalies i duia els peus completament molls i cada vegada que feia un pas, sentia un xof-xof incomodíssim - però el Molina li queia bé i no es va veure amb cor de dir-ne res. "Pobre - va pensar - tots ens equivoquem".
Va buscar a la seva bossa gegant amb l'esperança de trobar el paraigües plegable que hi solia guardar quan li donava un atac d'organització i previsió. Però no el duia. I allà estava, a la porta de l'edifici de la feina, mentre el seu cervell barrejava el Molina amb el paraigües plegable. Enmig d'aquella lícita associació d'idees, algú li va picar l'esquena.
-Té, crec que et farà falta...el tema dels peus, no te'l puc solucionar. Em sembla que demà esternudaràs tot el dia.
Amb aquesta frase i un somriure d'aquells que desarma i fa que la receptora dibuixi a la seva cara una de les expressions més estúpides però més entenedores del catàleg de expressions facials, Ell - així, amb majúscules. L'Ell que és massa perfecte per creure que existeix realment; guapo, simpàtic, amb la paraula justa sempre -  li va allargar un paraigües negre, d'aquells grans, amb mànec de fusta, que ella va prendre sense ni ser capaç de dir gràcies.
- Jo...creia que tenia un... i el Molina no....
A temps, el cervell va donar l'ordre explícita de callar - que no ho veus, bleda, quin ridícul que fas? Ja veuràs demà quan te'l tornis a trobar! - i va seguir amb el somriure que, tot i que estúpid, si més no, no feia soroll. El silenci sempre és d'agraïr, tu.
Ell es va acomiadar amb el Seu Somriure Espectacular i un "Fins demà" que hagués estat prometedor si no fos que treballaven al mateix lloc.
Ella, ja avergonyida i emprenyada amb ella mateixa a parts iguals, va sortir a la carretera a demanar un taxi que la portés a casa, mentre intentava decidir si el seu enuig era fruit d'haver-se oblidat el paraigües, de tenir els peus xops, d'haver fet la sensació que era una bleda o del maleït Molina que no n'encertava ni una, tu.

Nota: Amb tot el meu carinyo al Molina, que em cau molt bé perquè sempre riu i a qui em sento incapaç de culpar quan la predicció del temps no és encertada. :-D.

divendres, 15 de gener de 2010

El questionari d'Sfer

L'Sfer és una de les meves parades obligatòries. M'encanten les coses que ens ensenya!

En aquesta línia, m'ha fet gràcia respondre el qüestionari que reproduïa aquí, i atendre la seva amable invitació d'escampar-lo. Qui s'apunti, si vol, que deixi nota aquí que ho ha fet.


1.- ¿Se puede saber quién eres y a dónde vas?
[Frank L. Baum. Espantapájaros a Dorothy. El mago de Oz.]

Encara no tinc gaire clar on vaig ni qui sóc...Sé què m'agrada fer, sé amb qui vull invertir el meu temps, sé què m'encén, sé què m'indigna i què m'emociona. Sé per on no vull tornar a passar. Sé que el que tinc ara m'agrada. Més enllà d'això...

2.- ¿Y eso es divertido?
[Michael Ende. Momo a los niños. Momo.]

Si faig balanç...sí, diria que en general no m'ho passo malament. Hi ha dies de tot però crec que ja és així com ha de ser.

3.- ¿Qué es una vida humana?
[Michael Ende. Hombre gris a hombres grises. Momo.]
El que tens. Com la visquis sí que ja és cosa teva.

4.- ¿Crees que un muerto está muerto para siempre, o crees que puede resucitar?
[Robert Louis Stevenson. John Silver a Jim Hawkins. La isla del tesoro.]

Desgraciadament un mort ho està per sempre. I, a més, sóc de l'opinió que el que ens queda un cop ha mort (els records) no em compensa prou...

5.- ¿Qué buscas?
[Miquel Rayó. Marisa al protagonista de el tesoro. El tesoro del Capitán Nemo.]
Si la trobés, la seguretat de saber que no faig mal a la gent que m'importa, que no estic cometent cap error garrafal (petits errors, d'acord, que si no no se n'aprèn) i una mena de font de salud constant per tots els que m'estimo, que pateixo molt si no estan sans com les pomes :-D.

6.- ¿Qué es lo que no consentirías?
[Astrid Lindgren. Tommy a Pippa. Pipi Calzaslargas.]

Moltes coses. Però no en tinc una llista...com us deia al número 1, sé què m'encén i què m'indigna i un dels meus grans defectes és que no vaig gaire sobrada de paciència (el dia que en repartien, em vaig adormir i vaig arribar tard. Em vaig conformar amb el que quedava...amb el temps i l'edat, una fa el que pot per millorar però no me n'acabo de sortir) així que de seguida que alguna cosa no em quadra, salto.

7.- ¿Te cae simpática la reina?
[Lewis Carroll. Gato de Chesire a Alícia. Alícia en el pais de las Maravillas.]
Perdó?

8.- ¿Te gustan los perros?
[Lewis Carroll. El ratón a Alícia. Alícia en el pais de las Maravillas.]

M'agraden però no en sóc una apassionada. No tinc gos i segons com m'atabalen i se'm fan pesadets.

9.- ¿Por qué el ocho va después del siete?
[Daniel Nesquens. Marta a papá. 17 cuentos y dos pingüinos.]
Perquè quan en tens 8 en tens un més que si en tens 7. Deixant apart aquest petit detall, que cadascú se'ls ordeni com prefereixi.

10.- Tengo ocho cocos, ocho monos y ocho niños. ¿Cuántos imbéciles tengo en total?
[Roald Dahl. Truchbull a Wilfres. Matilda.]
Un dels cocos em mira malament. Segur que és ell.

11.- ¿Te has encontrado alguna vez con una bruja?
[Roald Dahl. Niño a abuela. Las brujas.]
Ho preguntes de debò? Cada dia!!! I no totes són dones.

12.- ¿Crees en las hadas?
[James Barrie. Peter Pan a los niños. Peter Pan.]
Sí, i tant. I m'agrada creure-hi.

13.- ¿Sabes lo que es un beso?
[James Barrie. Wendy a Peter Pan. Peter Pan.]
Sí, i tant. I m'agrada fer-los i que me'ls facin (sóc sobona, no ho puc negar...les abraçades, els petons, els carinyos en general...m'encanten. Amb els amics, amb la parella, amb la família...)

14.- ¿Qué es el tiempo, de verdad?
[Michael Ende. Momo al maestro Hora. Momo.]
Una merda, amb perdó. Perquè passa ràpid quan l'aturaries i no corre quan vols que avanci.

15.- ¿Es así eso de ser adulto? ¿El hacer y decir cosas que no entienden los niños?
[Henning Mankell. Joel a si mismo. El perro que corría hacia una estrella.]
Ni els nens, ni els mateixos adults moltes vegades!
Ser adult és...és...no ho sé, us ho explicaré quan me'n senti...

16.- ¿De qué sirve un libro si no trae estampas ni diálogos?
[Lewis Carroll. Alicia a si misma. Alicia en el pais de las Maravillas.]
Del que vulgui qui el llegeix.

dimecres, 13 de gener de 2010

Una tempesta


Perquè m'ha tingut pendent fins al final. Perquè he tingut ganes de continuar escribint allà on l'Imma Monsó s'ha aturat. Perquè m'hagués agradat estar en aquella tertúlia. Perquè he pensat que tan de bo no tingués por de provar l'ala delta o el parapent. Perquè, de por, n'hem passat tots i tots en tenim. Perquè penso que la gent no ens entenem perquè no parlem prou. Perquè hi ha gent pel món que no hi acaba de ser del tot, com al llibre.

Per tot això, i per altres sensacions - a les que crec que no hi sé posar noms més concrets - m'ha agradat aquest llibre. Ha estat un gust llegir-lo.

La història m'ha atrapat però, a més, la manera d'escriure se m'ha fet propera i gustosa de llegir. I, a més, a mí que els llibres m'entren moltes vegades per les cobertes (digueu-me superficial...), m'ha agradat l'edició de La Magrana, tan blanca, amb la foto del cotxe a la portada (ja ho sé, ja ho sé...podria tenir una portada fantàstica i ser il·legible...).

M'agrada que la meva iniciació en el Reto 2010 (la pàgina encara no està activa, però tan bon punt la pengin, us posaré el link per si algú s'hi apunta) sigui amb un llibre (que em cobreix el llibre dels 11 caràcters) que m'ha agradat tant. Això promet!

El llibre és:

Monsó, Imma. Una tempesta. Barcelona, La Magrana, 2009. 223 p. ISBN 978-84-7410-051-8.

divendres, 8 de gener de 2010

Invisible


Vaig començar a llegir el Paul Auster contra tot pronòstic. Quan algú té molts adeptes i aquests en parlen i el defensen emocionats, a mi em passa que acabo per desenvolupar una mena d'antipatia que em provoca que em tanqui en banda. No sols amb els autors literaris, em passa. Em va passar en el seu moment amb l'Andreu Buenafuente, per exemple. I pobre, no és per res que ell fes, és simplement un cansament mental; massa gent que en parla, massa gent que el troba fantàstic i jo...me'n canso.

Amb el Paul Auster va ser semblant. El tenia pendent de llegir, no n'havia llegit res i bé, estava allà apuntadet. Però sentia i llegia opinions taaan bones d'ell, va coincidir que durant una època quan en sentia parlar era per dir-ne només coses fantàstiques i li vaig agafar ràbia. Aleshores arriba un dia en què, pam! t'acabes un llibre, no en tens cap altre de pensat i tires dels prestatges, d'aquells llibres que viuen a casa però que no has llegit mai. I vaig començar "El llibre de les ilusions"; em va encantar. Després en van seguir d'altres. No tots m'han agradat, eh?, però vaja alguns m'han fet passar molt bones estones, és cert.

Aquest darrer llibre, "Invisible", m'ha provocat sensacions estranyes: m'ha mantingut pendent, he caigut dins la prosa que se'm fa tan propera, tan de la manera com m'agradaria escriure a mí...però d'altra, hi ha hagut passatges que se m'han fet massa explícits. Serà que m'estic fent gran, però hi ha coses que no necessito que m'expliquin tan detalladament.

Ara bé, hi he trobat perles escrites que no puc deixar de compartir:

I què hi ensenya, en aquesta Universitat tan dolenta? Desastres. És un tema molt ampli, ¿no troba? (p. 8)

La llàstima és una emoció horrorosa i inútil-te l'has de guardar per tu. Si intentes expressar-la, encara és pitjor.(p. 104).

Els llibres s'han de tractar amb respecte, fins i tot quan ens fan posar malalts. (p. 180).

EDITAT PER DIR-VOS QUE: Durant la lectura, he anat apuntant les errades que he trobat i les he enviades a l'editorial. No han trigat ni deu minuts a respondre'm donant-me les gràcies! :-)


El llibre és:

Auster, Paul. Invisible. Tr. Albert Nolla. Barcelona, Ed. 62, 2009. 255 p. ISBN 978-84-297-6363-8.

divendres, 1 de gener de 2010

Bon any Deu


No sóc de fer-me [gaire] propòsits d'any nou. És més, jo sempre tinc més la sensació de començar un nou any després de les vacances d'estiu, no sé per què. Però el que sí que vull, d'entrada, és felicitar-vos a tots i totes el nou any Deu que comença, i dir-vos que espero que les millors coses que us passessin durant el 2009 siguin, tan sols, les pitjors de les que us passin al 2010.
Esperem que aquest any, faci honor al seu nom i sigui un 10 en tot i per a tothom.