diumenge, 30 de maig de 2010

L'hipnotitzador


Vaig tafanejar aquest llibre en una de les meves incomptables visites a la FNAC només pel plaer de toquetejar llibres i veure'n les cobertes. Aleshores el vaig veure en castellà i tenia tots els elements per fer-me caure; a saber:
- Un nom d'autor que sonava a catàleg d'Ikea.
- Un títol que era curiós.
- Una foto de coberta que prometia sang i fetge.
- Un subtítol que incloïa les paraules "polícíaca" i "sueca" a la mateixa frase.
Ara feia molt que no llegia novel·la polícíaca i vaig pensar que quan hagués enllestit alguns dels elements que tenia a la meva llista, me l'agafaria amb ganes, a mode de descans.
Quan m'hi vaig posar ja havia sortit en català. I excepte la contraportada - i bastant en diagonal - no vaig llegir res més: de vegades em fa por llegir sobre un llibre abans de posar-m'hi perquè m'expliquen massa coses.
Total, que he trobat que no està malament però no és del tipus de novel·la policíaca que més m'agraden: a mi m'agrada que em donin tot els elements i que tot se solucioni fent servir el què t'han donat. Això de que després de mooooooltes pàgines encara passin coses  no em convenç. Jo ho necessito ordenat; primer l'assassinat o el que sigui i després els sospitosos i aquestes coses i al final el desenllaç. Rotllo Fletcher: aquests son els elements del joc i amb això farem una història. Res de treure's "personajillos" de la butxaca.
Total, que no us diré que se m'ha fet pesat perquè seria mentida - son 530 pàgines i me les he llegit en 6 dies; vull dir que no he tingut temptacions de deixar-lo aparcat - volia saber què passaria i com se solucionava tot plegat, però...vamos, que els autors (aquí en podeu llegir una entrevista a El periódico) diuen que això serà una sèrie i ni molt menys m'he quedat amb les ganes de seguir com em va passar amb "Els homes que no estimaven les dones".
Ara, hi ha hagut estonetes, en aquell moment que agafo el llibre abans d'anar a dormir, amb el llum de pinça damunt del llibre, tota la casa a les fosques i el company de La que llegeix completament adormit al meu costat, que l'estómac se m'ha fet un nus...hi ha trossets un pèl massa...massa...podriem dir que massa tocant al "gore". Però res, també és que jo sóc un pèl bleda, eh?
En resum, que si us va aquest rotllo de la novel·la policiaca, en paisatges gelats i noms rars, doncs endavant que segur que la disfruteu.

El llibre és: L'hipnotitzador. Kepler, Lars. Tr. Maria Rosich Andreu. Badalona. Amsterdam Llibres, 2010. 531 p. ISBN 978-84-92941-01-8.

dimarts, 25 de maig de 2010

NOVETAT - Contra el vent del nord

M'encanta escriure. Moltes vegades, em permet ordenar pensaments que tinc voltant pel cap i que de vegades no troben el seu lloc: haver de construir frases coherents amb idees - vagues, moltes vegades - m'ajuda a mantenir el cap en ordre.
Amb un parell de companys de la feina, ja fa molts mesos que vam instaurar una tradició que consisteix en què, cada divendres, jo envio un e-mail amb l'assumpte: "Mail de divendres" on acostumo a explicar què m'ha passat durant la setmana, quines troballes importants hem fet sobre la resta del personal (algú podria pensar que això és fer safareig, però jo crec que no deixa de ser compartir informació) i buscar una mica de compassió i suport quan la setmana ha estat especialment dura.
Després, consisteix a comentar/corregir/aumentar/completar el text amb la vivències setmanals de cadascú. Sempre amb ironia i amb molt d'humor.
Realment, quan passats uns mesos rellegeixes "Mails de divendres" passats, et fas un fart de riure.
Per això, quan la Lluïsa,  des d'Edicions La Campana es va posar en contacte amb mi per comentar-me la idea que els blogaires col·laboréssim donant a conèixer un llibre que es basava en les relacions establertes a partir d'uns e-mails, vaig pensar que no m'hi podia negar. Primer de tot perquè m'encanta la idea de fer participar un mitjà tan àgil i obert com la blogosfera i els blogaires a donar a conèixer un llibre; segon per això que us he explicat dels "Mails dels divendres" i tercer perquè jo vaig conèixer la meva parella a través de molts d'e-mails que van arrencar a partir d'una cançó compartida al Napster - quan era gratis!- fa ja bastants anys. Digueu-me sentimental...(digueu-m'ho, digueu-m'ho).
Total, que aquí us deixo el primer capítol de "Contra el vent del nord", que en breu podreu trobar a les llibreries - per anar fent boca.

diumenge, 23 de maig de 2010

Fi

"No pot ser". Això és el que, en veu alta, no fa ni cinc minuts, asseguda sola al menjador del que ara és [i per fi sembla, ja] casa meva, se m'ha escapat. I no us explicaré per què, perquè perdria tota la gràcia...però encara me'n faig creus que s'hagi acabat el llibre i jo m'hagi quedat amb aquesta cara.
He de-vo-rat aquest llibre del David Monteagudo. He passat pàgines una darrere l'altra, he fet elucubracions, he inventat teories, he provat d'imaginar com acabaria...i us puc ben dir que no l'he encertat i que fins que no gires la darrera pàgina del llibre no saps com acaba. I tot i així, queda l'opció de fer-te'l a mida, si vols.
He recordat "El mecanoscrit del segon origen" (7è del que abans era l'E.G.B.; aquell resum que vaig haver de repetir perquè el primer cop que el vaig entregar, he de reconèixer, no havia acabat el llibre...espero que la Mati, la meva mestra de català d'aleshores, m'ho sabria perdonar...) i "La pell freda" (que vaig deixar a mitges perquè no hi vaig entrar de cap de les maneres) però aquest té el punt que m'ha portat de la mà fins a acabar-lo...i, ara,  me n'adono que anava passant pàgines només per saber com acabaria, què passava, quina era la solució. I, potser, de totes les possibles, és la que menys m'agrada.
M'ha agradat molt la xarxa de relacions que hi ha entre els protagonistes: aquestes "amistats" que tenen força assumptes pendents, que trontollen davant de les primeres pressions. Les he trobat sòlides, creíbles. I tot i que aquest punt apocal·liptic potser no em va gaire, em quedo amb tot el simbolisme que - començant pel gran títol d'aquesta història- desprèn aquest llibre.

El llibre és: Monteagudo, David. Fi. Tr. Jordi Nopca. Barcelona. Quaderns crema, 2009. 334 p. ISBN 978-84-7727-479-7.

dilluns, 17 de maig de 2010

Junts i prou

Hi ha vegades que penso que no sé com, en moments determinats, acabes trobant just el llibre que et feia falta. O, millor, que els llibres et troben.
De totes maneres, la Laura racional sempre m'acaba dient que no digui tonteries i que, simplement, sempre ens prenem les coses de la manera que més ens interessa en cada moment.
Doncs a mí, ara, m'interessava llegir una historieta ensucrada. I amb aquest llibre de l'Anna Gavalda és just el que tingut. Sé que si me l'hagués llegit en un altre moment, m'hagués pogut arribar a enfarfegar tanta bondat, tant d'amor, tanta marginalitat i incomprensió...però ara, mira, m'ha entrat la mar de bé.
Havia sentit a parlar molt de l'Anna Gavalda però mai havia tingut cap llibre seu a les mans. Aquest em va arribar per Sant Jordi i, un cop m'hi vaig posar, el vaig devorar.
És fàcil de llegir, els personatges m'han caigut simpàtics - amb algunes incongruències...pels que us l'hagiu llegit, em sembla brutal el canvi de la fosca personalitat de la Camille, al principi, i la vida que de cop i volta desprèn...no sé si era intencionat, però a mi m'ha semblat forçat - i me l'he imaginat fàcilment plasmat en una bonica pel·lícula al més pur estil Amélie.

El llibre és: Gavalda, Anna. Junts i prou. Tr. Xavier Garcia Muniesa i Xavier Solé. Barcelona. LaButxaca, 2009. 416 p. ISBN 978-84-92549-77-1.

divendres, 7 de maig de 2010

El retrato de una dama

Nota: Qui avisa no és traïdor. I ja sé que és una novel·la de les clàssiques i que si naps i que si cols, però aviso a qui no li agradi llegir arguments i detallets , que no llegeixi el post, que no m'enfadaré.;-) A mi em fa molta ràbia llegir arguments...

Marededéusenyor quina lectura més llarga, aquesta. Més d'un mes! Així no hi haurà forma humana d'aconseguir el Reto. :-) Em consola pensar que, en el que portem d'any, m'ha baixat la lecturina i m'ha tornat a pujar i m'he mudat. Diguem que, si més no, això ja ho hem passat! A veure si ara em puc dedicar a llegir en condicions! :-)
Sobre la novela: m'ha agradat. M'ha agradat prou com per indagar, per voler saber-ne coses. Inicialment, "The portrait of a lady" es va publicar a dues revistes en forma de sèrie (no puc evitar pensar que m'hagués agradat anar seguint poc a poc el destí de l'Isabel Archer) i posteriorment, l'any 1881, es va publicar sencer en forma de llibre.
Tot llegint estudis, crítiques i opinions, em trobo alguns que diuen que el llibre tracta de com Isabel Archer, protagonista de la novela, "s'enfronta a un destí - el seu - que troba aclaparador" (ho podeu llegir aquí, aquí i aquí...i tots amb les mateixes paraules...). Potser és cert. Però a mi no se m'hagués acudit dir que la novela tracta sobre això...Òbviament, això no vol dir res. Simplement que a mi no m'ha transmès això.
Tan bon punt tanco el llibre, em quedo amb el que més m'ha sorprès de l'argument: el fet de com una inesperada i substanciosa herència, que en un principi podia donar peu a pensar que era el passi per aconseguir la llibertat personal que tant desitjava l'Isabel, acaba convertint-se en la raó principal que la porta precisament a tot el contrari. Us sonarà a frase feta i fàcil,a apologia en la línia de "la bellesa rau a l'interior" i totes aquestes coses suades - per bé que siguin certes o no. Però a mi em meravella que algú pugui, - mitjançant una història lligada, un personatge que a mi se m'ha fet molt i molt real i sense escriure el tema així, tal com raja, amb totes les paraules - aconseguir que jo hagi llegit una narració i m'hagi quedat amb aquesta idea.
Què hi farem, a mi, aquesta màgia em sorprèn cada vegada que un llibre m'arriba.
D'altra banda, també em quedo amb la idea que una persona que refusa la passió que potser li oferien dos personatges molt més contundents, forts, rotunds com Lord Warburton i Caspar Goodwood per por a perdre la seva independència personal, acabi perdent-la precisament a mans d'un peix bullit com l'Osmond. Mira tu, el que son les coses...(Jo apostava per en Lord Warburton! Volia que es casés amb en Lord Warburton! Quina decepció!).
També he de reconèixer com m'ha agradat la Madame Merle. Retorçada i interessada amb avarícia, trobo que està tan ben feta, que no m'estranyaria que realment el Henry James hagués patit a alguna Madame Merle o similar...Una joia, vaja.
I per acabar, (que avui m'estic passant amb la llargària del post i al final us avorriré, si és que encara rondeu per aquí...), el final del llibre: jo me l'he fet a mida. Però a més estic convençuda que la meva és la versió que en Henry James tenia en ment. :-).
Bé, tot això per dir-vos que m'ha agradat - cosa que tot i ser un clàssic d'aquells que diuen que si tal i pascual, podria no haver passat, que ja sabeu que sóc rareta - i que tot i que potser me l'hauria d'haver llegit a l'estiu, ha estat una lectura ben gustoseta.

El llibre és: James, Henry. El retrato de una dama. Tr. ?. Madrid. Alianza, 2009. 832 p. ISBN 978-84-206-7985-3.