dissabte, 31 de juliol de 2010

Màgia

Les meves amigues més antigues (no per edat, pobretes, si no per temps que fa que ens coneixem) son la Nena de la Platja (títol que ha adquirit de forma recent) i la Nena de la Muntanya (els més llestos ja haureu suposat que jo sóc la Nena de la Ciutat).

Amb les Nenes, no ens veiem tant com voldriem, però sí tant com podem (que a tots els efectes no és suficient) i després de tants anys de conèixe'ns (25, amb la Nena de la Muntanya i 16, amb la Nena de la Platja) hem viscut moltes coses juntes.

Entre les tres, sumem una norantena curteta d'anys i això es nota en l'experiència: per separat, no sabem tant com el que sabem quan estem les tres juntes (noranta anys donen per molt, no? :D). Les veritats (moltes vegades realment esfereïdores de sentir i molt més de dir) ens surten de la boca amb una facilitat que crec que sovint ens sorpren fins i tot a nosaltres mateixes.

Aquesta setmana, aprofitant un viatge de la Nena de la Muntanya a la Ciutat, hem tornat a compartir sobretaules, passejades, històries estranyes (explicar segons què, quan ni una mateixa sap gaire bé què és el que se suposa que ha d'explicar perquè son sensacions, idees o retalls de converses inconcretes, es converteix en una cosa facilíssima quan resulta que l'altra ja té una lleugera idea d'on vols anar a parar abans que tu acabis de dir la primera frase. Dit així, espanta i tot, coi) i sobretot, sobretot, una quantitat malsana de riures i de consells surrealistes tenyits de colors amenaçants per a tot aquell qui gosi destorbar la pau d'esperit de qualsevol de les Nenes. Encantadores, vaja.

Vam complementar l'autosuficiència que gastem en el tema de fer-nos riure les unes a les altres, amb una visita al Teatre Coliseum de Barcelona per veure el Mag Lari (si teniu oportunitat i us agrada la màgia, no us ho perdeu. Val la pena per l'espectacle- jo, boca oberta en vàries ocasions - i pel fart de riure que et regales).
I el cas és que, durant l'espectacle em va venir la idea que igual que el Mag Lari endevinava cartes amb una facilitat que astorava, aquestes dues dones saben totes i cadascuna de les cartes que tinc, com les jugo i si hi apostaré fort o no i, a més em fan pensar que pobre del que jo fes pujar a l'escenari per col·laborar en un número i no em seguís el joc o expliqués quin és el secret. Perquè podrien fer-li el truc de tancar-lo dins d'una capsa de fusta amb candaus i empassar-se les claus amb un glop de txacolí.

I no sabeu com m'agrada


Foto: Les Nenes fent magdalenes.

dilluns, 26 de juliol de 2010

La librería

Està vist que la gent es divideix entre els que volen entendre's i els que no.

El llibre m'ha semblat una joia (els llibres que, més que narrats, t'obren una porta que et diu "Passi, passi, que veurà el piset" fan que la meva admiració per la gent que sap explicar històries es desbordi) i ha aconseguit allò que encara em fascina més, que és que em remoguin per dins, que m'exclami pensant que prou complicat és tot perquè a sobre ens dediquem a no dir-nos les coses clares (Sí, quan es vol dir que sí; No, quan es vol dir que no) i seure i entendre els arguments de l'un i de l'altre, els pros i els contres, els meus interessos i els teus.

No saps ben bé com, la història va passant...t'hi vas trobant, enmig de l'Anglaterra de finals dels 50, un poblet tancat, tancat, tancat d'aquells de "Es fa així perquè s'ha fet així tota la vida", on hi ha algú que remena les cireres a base de bé i es pensa que la resta estan allà com a instruments dels seus desitjos. I no voler entendre's, i no dir les coses pel seu nom, i que les coses es facin o es deixin de fer perquè estan mal o ben vistes.

Té perles com aquesta...


" Le habría gustado tener el poder para que aprobaran una ley por la que se asegurara que aquel hombre nunca volviera a ser infeliz" (pàg. 68).

...i com aquesta, que em va fer somriure:

" Entre la clase media alta de East Suffolk, la mediana edad algo avanzada solía llevar aparejada una crisis, después de la cual casi todos se convertían en pintores de acuarelas y se especializaban en paisajes." (pàg. 84).


A aquestes alçades ja no cal que resumeixi dient que el llibre m'ha agradat. És evident. M'ha encantat, l'he trobat tan ben escrit, m'ha fet somriure en diverses ocasions, m'ha fet pensar, m'ha emocionat. Què més se li pot demanar a 180 pàgines de paper?


El llibre és: "La librería". Fitzgerald, Penelope. Tr. Ana Bustelo. Madrid . Impedimenta, 2010. 192 p. ISBN 978-84-937601-4-4.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Voldria que algú digués de mi...

Me alegro de que haya venido esta mañana. No hay nadie que me haga enfrentarme así a la verdad.
La librería. Fitzgerald, Penelope. (pàg. 47)

dissabte, 17 de juliol de 2010

Contra el vent del nord

Ràpid, ràpid, rapidíssim. Així passa la lectura de "Contra el vent del nord". No te n'adones i ja llegeixes la darrera pàgina on, amb lletres enormes, t'informa que pel novembre hi haurà segona part.

M'ha agradat,...

Però número 1: Ella, l'Emmi, se m'ha fet repel·lenteta segons en quins moments.I no m'agrada que els personatges dels llibres no em caiguin bé. Un pèl histèrica...no ho sé, serà que jo no aguanto les "escenes" ni els drames ni els gelos.

Però número 2: Ja ho sé que hi ha segona part, però la darrera pàgina del llibre m'ha deixat amb els ulls a punt de caure'm de les orbites. Vaig pronunciar, en veu alta, un "homeeeeee, noooooo!".

Però número 3: M'agraden molt més els e-mails del pricipi; els trobo més àgils, més intel·ligents, carregats d'humor, d'ironia. M'encanten. Els darrers, entenc que també per com va avançant la història, no m'entren tan bé.

Només tres peròs, que de cap manera ténen el pes suficient com per fer-me canviar d'opinió: m'ha agradat. M'ha agradat per la simple raó que hi he vist a dues persones fent una cosa que a mi m'encanta fer: escriure. Escriure per mí, escriure per altres, respondre, preguntar, saber, riure davant d'unes línees escrites per algú altre, imaginar amb quina veu te les diu, amb quin to t'ho ha escrit. I perquè, una vegada més, he comprovat que els llibres sembla que t'arribin en els moments més adients i, quan això passa, fins i tot tinc ganes de creure en la màgia.

El llibre és: "Contra el vent del nord". Glattauer, Daniel. Tr. Carme Gala. Barcelona . La Campana, 2010. 238 p. ISBN 978-84-96735-48-4.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Sota la pell

Bé, crec que ja puc donar per encetada, oficialment, la temporada d'estiu: ja he fet la primera marca de bikini - de fet, us escric amb pinta de "guiri" de Lloret, vermell dolorós sobre pell blanca lletosa - i ja he començat amb les novel·les d'assassinats, lleugeretes de passar.

Vaig llegir sobre "Sota la pell" a un catàleg de novetats d'Edicions 62 que ens arriba a la feina regularment i em va cridar l'atenció perquè deia que estava basat en el cas, que encara no s'ha tancat, d'una noia morta que havia aparegut l'any 2005 morta amb un tatuatge peculiar.

Sovint, llegint les notícies, a mi se'm passa pel cap que n'hi ha algunes que dónen com per escriure un llibre; són inspiradores ( a més de tràgiques o curioses o esperançadores -  desgraciadament, d'aquestes, poques).

Passa molt ràpid, aquesta novel·la. De fet, tot i que no m'ha desagradat, jo m'he quedat amb la sensació d'haver llegit una primera versió, com un esquelet, d'una novel·la a la qual se'n podria treure més suc. Crec que a nivell de personatges, principals i secundaris, en podriem saber molt més.Si més no, jo m'he quedat amb ganes de saber-ne més coses. Que no sé si és bo o dolent...

A més hi ha el tema que, digueu-me il·lusa perquè en sóc bastant, tot aquest submón de màfies de l'Europa de l'Est, les prostitutes de carretera, els matons de pa sucat amb oli i sobretot, sobretot, els "protes" agosarats que acaben reben un sac d'hòsties per ficar el nas allà on ningú amb dos dits de seny el posaria, a mí...què voleu que us digui, no hi acabo d'entrar.

Total, que tampoc caldria afegir-la a cap llista de pendents si la teniu sobresaturada. Si necessiteu alguna cosa facileta que requereixi poca concentració, doncs no està malament. A mi m'ha servit per desconnectar després de Tota una vida. Però potser, ara que ja sé què hi ha, em posaria amb una altra cosa.



El llibre és: Sota la pell. Capdevila, Llorenç. Barcelona . Proa, 2010. 200 p. ISBN 978-84-8256-932-1.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Tota una vida

Sovint penso que se'ns prohibeix ser incongruents; tot el que fem i el que pensem ha de tenir un perquè, has de poder argumentar-ho, les nostres accions han de tenir un motivació clara i entenedora.
En canvi, de vegades m'he sentit completament segura fent alguna cosa que ningú més no entenia, que em feia passar per boja davant dels altres. Però una seguretat estranya em deia que estava fent bé, o potser no, però que el que estava fent era el que calia fer en aquell precís moment si eres jo. 
Que sí, que sí...tot el que vulgueu. No us discutiré que la major part de les vegades, a la vida, més val que siguis racional i actuiïs sabent què t'hi jugues. Però...hi ha vegades que se li ha de donar festa al cap i deixar que el cor i la inconsciència se'n vagin de festa junts.
David Grossman va perdre un fill mentre escrivia aquest llibre. Va perdre un fill a la guerra. Això em sona, a més d'antinatural (que un pare vegi morir el seu fill) antic (que la gent segueixi morint a les guerres em fa dubtar sobre que l'evolució no sigui un invent del Corte Inglés) però és el que hi ha. Forma part del que (encara) viuen les persones avui en dia, segons on.
El personatge principal d'aquesta novel·la, l'Ora, té dos fills, un a la guerra, i davant d'una circumstància concreta, davant la incerta perspectiva de totes les coses dolentes, horroroses, cruels que poden passar, ella decideix donar festa al seu cap i, a la desesperada, actuar. I estic segura (ja sé que mai no li ho podré preguntar), estic segura, dic, que per a ella era la decisió més apropiada si eres l'Ora en aquell precís moment.
He omplert vàries pàgines de la meva llibreta d'anotacions amb paràgrafs sencers extrets d'aquest llibre. Ja de per si és una lectura que t'hi has de posar, no valen cinc minutets ara i deu més tard (si més no, per  a mi) i a més, si et dediques a anar parant i escrivint, la cosa s'allarga. Però a mi m'ha valgut molt la pena.
Considero que "Tota una vida" no és un llibre per recomenar alegrement; estic segura que hi haurà gent que tindrà la mateixa sensació que jo he tingut de vegades de "aquest llibre no és per a mi". Però a mi m'ha agradat, m'ha tocat fibres, m'ha fet pensar i (ara riureu) en certs moments m'ha inspirat i tot. Mira tu.
Un "però" , tan sols: les últimes cent pàgines m'han produït impaciència màxima. Ja començava a tenir la sensació que ens repetíem.
Tot i així, aquells de vosaltres que feu un cop d'ull a les primeres pàgines i no tingueu aquesta sensació que dèiem, submergiu-vos-hi. Vull pensar que no us decebrà.

Una mostra de les perletes que us hi podeu trobar:

"(...) l'Ofer li havia dit que estava convençut que cap instrument futurístic no podria substituir l'home en el simple acte de cordar-se les sabates. Tant hi fa el que puguin inventar, li havia dit, això no canviarà mai, així és com cada matí recordem que som éssers humans." (Pàg. 162)

N'hi ha molts, doncs, que porten sabates sense cordons, i per això deuen oblidar el que són. No? Ara ho entenc tot.


El llibre és: Tota una vida. Grossman, David. Tr. Roser LLuch i Oms. Barcelona .Edicions 62, 2010. 689 p. ISBN 978-84-297-6221-1.