dimecres, 25 d’agost de 2010

"Tal dia farà un any..."

I ja el fa, tu. Que ràpid!

Tornava a la feina, després d'haver passat tres setmanes enmig del no res, descalça i despentinada, seguint una rutina que consistia en llevar-me, esmorzar, sortir al porxo a llegir fins l'hora del vermut (sagrat, a les vacances, fer vermut cada dia...així acabo, amb un parell de quilos de depre post-vacacional cada any), seguir llegint fins l'hora de dinar. Migdiada (de les llargues, eh? De llit i tota la pesca...jo, per mitja hora al sofà no m'hi poso), berenar, tele, dutxa i seguir llegint fins l'hora de sopar. Després, jugar a cartes, pel·li, i al llit a llegir fins que se'm feien les tantes. I l'endemà, repetim.

Total, que després de tants dies d'això, quan l'organisme ja comença a demanar-me si us plau una mica d'asfalt, una mica d'assecador als cabells, unes sabates i aquestes coses (que em passa cada any, que al final tanta actvitat de vacances em passa factura), influenciada pels vostres blogs que ja portava mesos llegint i "fent servir" per a les meves tries, vaig apuntar-me cada llibre que havia llegit i algun comentari al respecte.
I ja va estar. Vaig obrir la paradeta i recordo que vaig pensar "I si no te'n surts....tal dia farà un any". Sóc dels de Can Rampells, de tota la vida...

Al final hauré de donar la raó a la part de mí que sempre em diu que les coses amb les que millor m'ho passo acaben per ser les que sorgeixen de forma inesperada.

No espero més, sincerament. Passar-m'ho bé i prou.

Merci a tots els que us aneu passant per aquí.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Apa, tornem-hi

Que sí, si ja ho sé que acaba passant que les vacances arriben i volen! I arriba aquell diumenge (Oh no! És avui!) i sembla que el pes de l'evidència em xiuxiueja a l'orella que demà, Sant Tornem-hi. Que el despertador tornarà a sonar (i a més, d'hora) i m'hauré de centrar en coses que em semblaran idiomes estrangers...I no recordaré ni quina contrasenya tenia a l'ordinador quan vaig marxar ni tindré ganes de pensar-hi.

No em puc creure que les vacances JA hagin passat.

Tot i així prometo que demà no ploraré quan em llevi, intentaré fer la millor bona cara disponible i esperaré que el primer dilluns de feina del curs 2010-2011 em porti alguna sorpresa agradable que em faci somriure. No demano gaire.

(Crec que pensar que, si més no, plegaré tota la setmana a les 15h m'està ajudant a no tallar-me les venes. Siguem realistes).

dimecres, 18 d’agost de 2010

La hija de Robert Poste

És curiós que, essent com sóc una persona que té el riure bastant fàcil, no acostumo a llegir humor. No em pregunteu la raó perquè no la sé; simplement, no n'acostumo a llegir.

Quan vaig acabar "La Librería", a les pàgines del final hi vaig trobar un agraiment de l'editorial per haver-me llegit el llibre (de res, home, de res) i unes pàgines que anomenaven "Sugerencias del editor" on hi figurava aquesta novel·la, "La hija de Robert Poste". A la llibreria, una fugaç mirada a la contraportada (que em fan una por, les contraportades...si et descuides, t'expliquen massa coses) i me'l vaig emportar.

I ha estat tot un encert.

El que passa és que el sentit de l'humor és tan, tan, tan personal...que jo us puc dir que m'ha encantat i que m'ha fet riure de gust i un altre us dirà que no li ha fet cap gràcia. Jo, d'entrada, un personatge que el seu llibre de capçalera és "El Sentido Común de Índole Superior", que voleu que us digui...em guanya (i aprofito per deixar constància que si trobés aquest llibre a les prestatgeries d'alguna llibreria, m'emportava alguns exemplars per regalar-los. I també per llegir-lo, perquè us puc assegurar que me n'he quedat amb les ganes). I el detall dels asteriscs, em va fer molta gràcia.

L'he trobat irònica, mordaç, ben escrita, entretinguda i on cada personatge - que n'hi ha uns quants - té el seu què que el fa especial. I penso que la traducció deu haver estat especialment dificultosa, per la quantitat de girs locals i frases fetes que semblen tenir els diàlegs: segurament en la seva llengua original, el text deu ser molt més ric.

M'ha agradat molt, resumint. (No, no us penso explicar de què va el tema dels asteriscs...només faltaria...).

El llibre és: "La hija de Robert Poste". Gibbons, Stella. Tr. José C. Vales. Madrid, 2010. Impedimenta. 368 p. ISBN 978-84-937601-3-7.

dijous, 12 d’agost de 2010

Diario de un ama de casa desquiciada

Mea culpa. Vaig tornar a caure, ho reconec, sóc molt dèbil. Però no em digueu que la coberta d'aquest llibre no és una moneria! I l'estampat que té la coberta per dins és digne d'un  paper d'embolicar. M'agrada molt. Dit tot això - deixeu que la meva vena més superficial es manifesti de tant en tant, que la reprimeixo molt - entrant en matèria diré que la vida de la Tina Balser, la protagonista d'aquest llibre, i la meva no poden tenir menys a veure. També és cert que moltes coses han passat i canviat desde d'aquests anys 50/60 que ens descriu la Sue Kaufman (i que són el dia a dia de la Tina i la seva família) i els nostres dies, però tot i així no podriem ser més diferents.

Ara bé, és que no és amb el personatge amb el que crec que la Sue Kaufman aconsegueix que t'identifiquis; és amb la sensació d'angoixa vital que, vull pensar, tots hem tingut alguna vegada. El sentir-se fora de lloc i d'hora quan en teoria tens una vida que no està malament. Això és el que ha fet que hagi entrat de ple en aquest relat intel·ligent - i suposo que força punyent a l'època - d'una mestressa de casa que aparentment ho té tot - "Recuerda que tienes todo lo que una chica pueda desear" li diu el pare de la protagonista en un moment donat - però que no acaba de trobar el seu lloc.

Ha estat una lectura amena i entretinguda. Algunes "entrades", com les anomena la protagonista, son realment surrealistes i he rigut de gust i m'ha agrada força l'estil amb què està escrit. Però ja m'acostuma a passar, que els relats en primera persona em tiren bastant.
Una única objecció i no és tant amb el llibre com amb la meva inculturilla: fa al·lusions a personatges que no sé qui són (en molts casos, televisius de l'amèrica d'aleshores) i això crec que ha fet que m'hagi perdut molts símils. 

Què hi farem, no es pot saber tot...(i jo no sé ni "molt", o sigui que "tot" encara menys...).

El llibre és: "Diario de un ama de casa desquiciada". Kaufman, Sue. Tr. Milena Busquets. Barcelona . Llibres de l'Asteroide 2010. 330 p. ISBN 978-84-92663-18-7.

dilluns, 9 d’agost de 2010

El asesinato de Road Hill

“El asesinato de Road Hill” no ha estat, ni de bon tros, el tipus de llibre que jo m’esperava. No negaré que el treball d’investigació que hi ha darrere d’aquesta història (verídica) és extensíssim i que, a més, realitza un estudi molt ampli sobre la influència que aquest assassinat (el primer assassinat mediàtic, li diuen) va tenir en les històries de detectius que es van escriure a partir d’aquell moment i esmenta sense parar Wilkie Collin, Doyle, Henry James i tants i tants altres. Però si el que espereu és una novel·la, ras i curt, això diguéssim que s’escapa del model.

El fil argumental principal és, sens dubte, l’assassinat d’un infant de gairebé quatre anys a la casa d’una família benestant de l’Anglaterra victoriana. Un assassinat que va escandalitzar i atemorir la gent en general pel fet, encara més esgarrifós, que semblava haver estat comès per membres de la casa (servei) o la família mateix. A partir d’aquí (creieu-me que jo ja em veia llegint fins les tantes, fent travesses i aquestes coses) la cosa se m’ha fet llaaarga i pesaaada perquè s’hi barreja la creació del cos de detectius de la policia d’Anglaterra i constantment es fan al·lusions a tots els casos que el detectiu encarregat d’aquest crim havia portat fins el moment i que si naps i que si cols, s’acaben desviant de la història i quan te n’adones portes un munt de pàgines parlant de vés a saber quin robatori de joies que el detectiu va solucionar gràcies al seu instint.

Vaja, que no es pot triomfar sempre, tu. I havíem tingut tanta sort amb les germanes, que sento que no em puc pas queixar.

El llibre és: “El asesinato de Road Hill”. Summerscale, Kate. Tr. Roberto Frías Llorens. 409 p. DeBolsillo. Barcelona, 2008. ISBN 978-84-9908-306-3.

divendres, 6 d’agost de 2010

Quatre germanes

No tinc paciència per desenvolupar una trama. Vull arribar-hi ja, ara, a aquell moment que sé que marca la història dels personatges i quan me n'adono que he de tirar enrere per situar tot  el que acabaré explicant, no diré que em fa mandra, però sí que noto que els meus dits s'estalvien detalls, per córrer més cap allà on jo vull arribar. Resumint, que no tinc fusta d'escriptora de novel·les. Què hi farem!

Per això, quan penso en la Jetta Carleton distribuint la història d'aquestes germanes - d'aquesta família - en tots els personatges, a trossets (a tu et tocarà això, a tu aquesta altra part) m'imagino a mi mateixa desesperant-me. Això no és una història, és una xarxa, ben trenada, que t'enganxa i no et deixa fins que te l'acabes. I tot i així (jo me'l vaig acabar ahir de matinada) després encara hi fas voltes.

Era d'esperar que m'agradés, aquest llibre, tot i que he de reconèixer que hi ha hagut passatges que m'han fet entristir perquè, un cop més, me n'adono que fins i tot quan fas les coses amb la millor voluntat possible, la pots estar esguerrant d'una manera que no te n'adones.

Ja us havia comentat alguna altra vegada que no sóc dona de paisatges descrits però tot i això, he de reconèixer que aquí se'n fan unes descripcions brutals. Ara bé, em quedo, sens dubte, amb com se'ns expliquen els sentiments d'aquestes persones, els secrets i com aprenen a viure amb ells i com condiciona, tot plegat, la vida de tots.

Crec que "Quatre germanes" és un llibre recomenable 100% i em sorprèn que aquesta fos la primera (Ostres hi ha gent que neix sabent escriure...quina enveja, tu) i única novel·la de l'autora. Quan s'escriu així, sembla un crim no compartir-ho, no?

El llibre és: "Quatre germanes". Carleton, Jetta. Tr. Jordi Nopca. Barcelona . Llibres de l'Asteroide 2009. 439 p. ISBN 978-84-92663-12-5.