dimecres, 22 de setembre de 2010

Una hereva de Barcelona - ABANDONAT

Ains. Feia molt que no abandonava un llibre ara, eh?

La veritat és que m'ha sorprès no acabar d'entrar en el relat d' "Una hereva de Barcelona", per vàries raons:

1. Binomi assassinats+Barcelona. Oh, per favor! Què m'està passant? Això hauria d'haver funcionat amb mí! Els assassinats m'agraden, ja ho sabeu (no descontextualitzeu la frase, si us plau. Literàriament, els assassinats m'agraden, volia dir) i que passés a Barcelona havia de ser un plus.

2. L'època. Els anys 20. Sempre he pensat que m'agradaria fer-hi una visiteta i passejar-me pels carrers d'aquella dècada amb un vestit de serrells.

3. Per la contraportada (hi ha qui em retiraria la paraula només de saber que confio en el text de les contraportades dels llibres) em va semblar que podia enganxar-me.

El cas és que m'he perdut entre personatges, trets, bombes, prostitutes i sindicalistes. M'he perdut i m'ha fet mandra trobar-me. I com no hi havia manera de treure'm la mandra, i el llibre anava agafant pols damunt de la tauleta, al final, he cregut convenient tenir aquella conversa de "Hem de parlar" en versió literària.

Total, que crec que ha estat més un tema de no posar-m'hi amb prou ganes que no pas que el llibre no estigui bé. Mira, no tots els llibres són per tothom. Ja ho sabem això.

El llibre és: Vila-Sanjuán, Sergi. "Una hereva de Barcelona". Tr. Josep Alemany. Barcelona, 2010. Destino. 298 p. ISBN 978-84-9710-135-6.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Coses del directe

Em consola pensar que si hagués anat ahir a l'Fnac del Triangle a Barcelona, sense haver-me llegit "L'allargada ombra de l'amor", hagués acabat per llegir-me'l igualment perquè Mathias Malzieu, se'm va ficar a la butxaca de la seva americana (just on duia la seva harmònica) amb la seva manera d'explicar històries en francès, llegir-les en un castellà que no entén i cantar-les en anglès.

Màgic.

No estic dient que el llibre m'hagués agradat més. Segurament no. Però una cosa no treu l'altra: vaig sentir de viva veu passatges del llibre que a mi no m'havien dit res al moment de la lectura i en canvi, ahir, interpretats tan per ell com per la traductora (que per cert, ole! per ella, implicada, ballant, somrient, seguint les cançons. Crec recordar que van dir que es deia Emma. Un 10.) i acompanyats al teclat per un integrant del grup Dyonisos, on canta Malzieu, adquirien un to especial i diferent.

Coses del directe, suposo. La gent, en viu, sempre guanya. Sembla ser que als llibres els passa alguna cosa similar.

dimarts, 7 de setembre de 2010

L'ombra allargada de l'amor

Mmm...

Això costarà, perquè normalment quan escric el títol del llibre ja sé què diré, ja sé què he sentit durant la lectura, què m'ha agradat i què no.

Doncs no és el cas.

D'entrada díré que m'ha semblat infinitament trist. Molt. Les pèrdues sempre ho són i aquest llibre en parla; de pèrdua i de dolor, de trobar a faltar algú a qui s'estima i dels mecanismes que cadascú troba per superar-ho.

No hi he trobat la mateixa atmosfera tan especial que em va enamorar a "La mecànica del cor" i crec que aquí hi he trobat el problema principal: no hi he entrat. M'hi he quedat a les portes però no m'ha acabat d'arribar i, tot i que penso que és un llibre ple de poesia, no m'ha emocionat gaire. Fins i tot he de dir que hi ha estones que se m'ha fet pesat, que he esperat que comencéssin a passar coses que finalment no passen. Em quedo, doncs, amb la sensació que el llibre no arranca.

No he pogut, tampoc, fer-me meu cap dels dos personatges principals: l'un, per estrafalari i l'altre per poc dibuixat pel meu gust.

Resumint, que no ha estat una de les meves millors tries. Em vaig deixar endur per la gustosa lectura de la primera novel·la de Malzieu i està demostrat que aquest sistema de tria ("'l'anterior em va captivar, aquesta segur que m'agrada") falla.

Una pena.

El llibre és: Malzieu, Mathias. "L'ombra allargada de l'amor". Tr. Sílvia Alemany Vilalta. Barcelona, 2010. Random House Mondadori. 153 p. ISBN 978-84-397-2323-3.

diumenge, 5 de setembre de 2010

The lost symbol

Agulletes als ulls. Sona lleig i incòmode però crec que vaig agafar agulletes als ulls mentre llegia aquest llibre.

Per vàries raons:

a) L'he llegit en anglès perquè l'any passat (i l'anterior i l'altre...) em vaig fer el ferm propòsit de llegir més en anglès i ha, ha, ha. Total, que sempre a l'estiu ho recordo i pam. Però no hi estic acostumada i em tensiono.

b)És el tipus de llibre que és. Tot en minicapítols que et deixen a mitges i quan n'acabes un dius "nooo, que vull saber què passa!!!" Però aleshores en comences un altre, i aquella història també t'interessa. I així vas fent.

c) Comencen a passar coses desde la pàgina 1. Jo crec que a la meitat de la primera pàgina ja estava totalment teletransportada a la història.

d) Perquè m'encanta que els protagonistes siguin tan rematadament llestos i cultes. M'imagino al Dan Brown pensant " No és el meu llibre? No són els meus personatges? Doncs els faig com vull, tu"

Em vaig prometre que no em passaria com em va passar amb el Còdigo Da Vinci (enganxada perduda, mirant els quadres a internet i buscant informació) però, sense arribar als extrems d'aleshores, no he pogut evitar regirar una mica les imatges de segons quins quadres i intentar desxifrar missatges masons.

És un llibre que no enganya: vull dir, hi ha el que esperava trobar. Buscava entretenir-me i és el que hi he trobat. Ni més ni menys. I, de fet, ara que hi penso, podria haver fet el post sense acabar de llegir-lo.

En resum, que...un llibre del Dan Brown, amb els seus moments de "Ni tu mateix t'ho creus". Ja està.

El llibre és: Brown, Dan. The lost symbol. New York, 2010. Anchor Books. 671 p. ISBN 978-0-30774190-5.

dimecres, 1 de setembre de 2010

Triï la seva "Senyora que"

He de reconèixer que hi ha moltes frases, d'aquestes que van apareixent per les xarxes socials, que comencen amb "Senyores que..." i que sovint no tenen cap sentit, que fan que se'm desencaixin les barres de tant de riure. Com més inversemblants són, més gràcia em fan.

Tot i així, n'hi ha de molt realistes i l'altre dia, al súper, vaig sorprendre'm a mi mateixa pensant que, el que m'acabava de passar, era una situació de "Senyores que".
Feia cua a la caixa (per què tothom va més lent pagant del que creus que vas tu quan pagues?) i ja em tocava. Havia posat les meves coses damunt la cinta (porros, carbassó, cebes, massa de quiche, Nestea: 5 productes) i suposo que les reminiscències dels meus ancestres vivint en un entorn hostil, van alertar el meu cervell. Un perill s'apropava. Vaig girar-me, cautelosament, i la vaig veure. Perquè es veuen venir de lluny: era una senyora cepada, baixeta - bé, bon senyal, em quedava a l'alçada si haviem de barallar-nos cos a cos - d'uns seixanta llargs, amb els dits plens d'anells - mal senyal, al primer cop de puny, em deixaria marques segur - amb sabatilles d'anar per casa i, ara vé el detall significatiu, el més important, una barra de pa a les mans i unes monedes a l'altra.

Es va apropar directament cap a la caixa, ignorant la cua de persones que esperàvem el nostre torn i, quan va arribar a mi, que m'estava just allà on comença la cinta em va dir, apretant-me el braç amb la mà "¿Te apartas, guapa?". Suposo que van convergir diversos factors: veure de lluny les seves intencions, que em toqués i que fes servir "guapa" amb aquell to que pots estar dient "idiota, que no veus que vull passar?". Total, que li vaig dir "No, no me aparto". A mode d'explicació, em va ensenyar la barra de pa i em va dir "Sólo voy a pagar esto, y lo llevo justo". I jo, em vaig mossegar la llengua fins que vaig sagnar per no dir-li "Y yo sólo voy a pagar esto y pagaré con tarjeta. ¿Y?" però...no vaig gosar. Total que només li vaig dir, amb un to de veu no gaire amable, he de reconèixer, "Pase pero las cosas se piden bien, que parece mentira" mentre ella li deia no sé què a la caixera i jo suava bilis.

Un noi que tenia al meu darrere, amb un parell d'ampolles de coca-cola a les mans, va dir en veu alta "Joder con la vieja. Siempre tiene que haver la típica señora que se cuela en la cola porque sólo lleva una jodida barra de pan". I no sé per què, però vaig trobar que cap frase s'adeia més a la situació que la que havia dit aquell adolescent, que fins i tot amb els seus auriculars enormes, blancs i rodons decorant el seu cap i tapant les seves orelles,  havia pogut sentir el que passava.

I vaig sortir del súper rient mentre pensava "Senyores que creuen que se'm poden colar al súper perquè només porten una barra de pa". Bé, de fet, ho creuen...i ho fan.