dilluns, 22 de novembre de 2010

M'agradaria...

...que m'agradés el cafè. Ni que fos perquè fos cert que quedem per fer un cafè quan dic "Quedem per un cafè?".
...saber tocar el piano. O el saxo.
...que la gent no conduís pel carril central sense necessitat.
...que els nens entenguéssin que no cal anar pel món cridant.
...que els pares entenguessin que no és normal que els nens vagin pel món cridant.
...ser més intel·ligent.
...ser més curiosa.
...que l'ascensor de casa no es quedés al quart pis amb les portes obertes quan el que vull és pujar.
...tenir més paciència. Quan cal. Amb qui se la mereix.
...saber pintar.
...
...
...
...que em seguissin agradant moltes coses. Molt de temps.

Imatge: ...tenir un sis-cents estampat en flors. De debò. De Una Coneja via We heart it.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Sé lo que estás pensando

Partim de la base que m'agrada la sang i el fetge. Sí? Sí.
Partim de la base que com més brutal, més retorçat, més sàdic, més sang i més assassinats hi ha, millor m'ho passo. Sí? Sí. (Ara que m'ho rellegeixo, em faig una mica de por. Amb tot això dit, us podeu creure que fa més de 10 anys que no veig una pel·lícula de por? Que no dormo si en veig alguna? Sembla mentida...)
Partim de la base que sóc dèbil, que les cobertes dels llibres em diuen sovint moltes coses. De vegades equivocades, no diré que no. Una bona coberta, òbviament, no és més que una bona coberta.

Molt bé, amb tot això, crec que us he deixat prou a prop de la situació inicial en què, com a lectora, veig aquest llibre, les mans em demanen toquetejar-lo i acabo per comprar-lo.

Les primeres 300 pàgines em van enganxar. Vaig avançar i avançar sense parar. El personatge principal m'agrada, amb aquest punt que tenen la majoria de saber-ho tot, de lligar caps d'una manera increíblement casual, un pèl turmentat, en un matrimoni que té les seves coses...un patró que no és nou, d'acord. Però m'hi vaig trobar.

I de cop i volta, quan comencen a aclarir-ho tot plegat jo penso "I què més??!!!!". I, per un moment, em cau l'ànima als peus. Una mica. No prou com per deixar-lo de llegir però...vaja, que no m'ho empasso. Una pena.

Cert és que a les darreres pàgines, em vaig tornar a enganxar. Diria que he arribat a tensionar-me i tot per l'escena. Però m'he quedat una mica a mitges amb la resolució de tot plegat.
En resum diré que m'ha agradat. Té algun punt que m'ha quedat un pèl fluix, però bé, és entretingut.

Com sempre, tot depèn del què s'estigui buscant en el moment que el llegeixes.

El llibre és: "Sé lo que estás pensando". Verdon, John. Tr. Javier Guerrero. Barcelona, 2010. Roca Editorial. 430 pàgines. ISBN 978-84-9918-136-3 

dimarts, 2 de novembre de 2010

Canvi d'hora

Em miro objectivament la meva llista de coses a fer, i penso "Bé, tampoc és tant. Sí o sí, aquest matí ha de quedar fet això, això...això, i això" i hi faig un asterisc amb llapis. I m'hi poso.

Dos minuts, sona el telèfon. Contesto, tres minuts de conversa, de mirar dates, d'apuntar dades. Penjo.
Torno on era. Bé, ho intento. Sona el telèfon: el meu cap "Pásame con Fulanito de Tal". Deixo el que feia, truco, m'espero, em passen, retinc la trucada, truco al "jefe", li passo la trucada. Penjo.
Segon intent. Recupero el fil. Vé una companya "Te dejo esto para...", vé una altra companya "Puc passar a veure el "jefe"?". Hauria d'anar al lavabo però ara sembla que el telèfon no sona, que la gent no em veu. Vaig a veure si puc acabar de fer el què feia (primer asterisc en llapis. Sí, sí, encara anem pel primer asterisc en llapis...) però NECESSITO anar al lavabo i això sí que, malauradament, sí o sí, ha de fer-se ara. Ni asterisc amb llapis ni res.

M'aixeco de la taula. Tinc 8 passes fins a la porta del lavabo. Sento el telèfon que sona. Torno enrere, contesto. Trucada ràpida. Sort! Aconsegueixo anar al lavabo i rentar-me les mans.
Torno a seure. Recupero el fil. Sona el telèfon. "He de preparar un document i crec que tu en tens un model. Me'l pots passar? Necessito tenir-lo llest a les 11." Sí, és clar. Miro el rellotge: les 10:15. Caram, anem justos. Envio el document.

Ja és oficial. No sé on tinc el cap. No sé quin fil he de recuperar perquè no sé què estava fent.

Faig una pausa. Respiro. Veig de cua d'ull que al Twitter feliciten, per una cosa que a mi també em va agradar moltíssim, algú a qui admiro. Bé, en algún món paral·lel, ara mateix, passen coses bones, també. Me n'alegro infinit.

Tornem-hi. Em centro. Recupero el fil. El telèfon ha deixat de sonar. El "jefe" ha marxat a una reunió. Els companys seuen a les seves cadires. M'aïllo un moment i enllesteixo allò que he començat fa tanta i tanta estona. Miro el rellotge. M'ha costat set minuts fer-ho però ho he començat a les 8:30 i són les 11:03.

Ja ho dic sempre que, a mí, el canvi d'hora de l'hivern, no m'agrada. Mira tu, 7 minuts de res, s'han convertit en gairebé tres hores. I és fosc més d'hora, a més!