dimarts, 28 de desembre de 2010

L'home del full en blanc

Joguinejava amb uns retoladors de colors que tenia amuntegats damunt la taula.

Davant seu, un full en blanc, esperava pacient. "Tenia tantes ganes que em toqués a mi", pensava el DIN-A4, i respirava fons, nerviós. Era conscient que aquell moment el canviaria per sempre. Fins ara, només era un més en un paquet de cinc-cents. Però aquell home el transformaria en una cosa totalment diferent, nova, meravellosa, plena de color, d'humor fins i tot. No veia el moment.

Alguna cosa passava. Ell mirava endavant, i amb la mà dreta remenava els rotuladors sense decidir-se. No es mirava el full que l'esperava, amatent. El pobre full no entenia què estava passant; potser el que l'acabaria decorant seria tan especial, tan diferent, tan nou, que ell s'ho volia pensar molt. 

Segurament era això.

De sobte, el full va notar alguna cosa humida que anava deixant unes taques rebregades per tota la seva superfície. Es mullava. Què era? Tinta? Potser algun retolador que s'havia fet malbé? "No t'amoïnis, ell sap el que es fa. Quedaràs perfecte, ja ho veuràs" es deia, un pèl nerviós.
La pluja continuava, es feia cada cop més intensa. Pànic. Ell plorava! Plorava llàgrimes grosses i sanglotava, i deia "No, no, no" molt fluixet, gairebé com si s'ho estigués dient per ell mateix. Es va deixar caure damunt del full, que va entendre aleshores que no es convertiria mai en l'obra d'art meravellosa que havia esperat. Seria sempre un full en blanc, brut, rebregat.

Aleshores, ell va agafar el retolador negre de la pila que tenia escampada per la taula i sense deixar de sanglotar, va escriure damunt les taques que les seves llàgrimes havien deixat al full:

Sóc un full en blanc. Només sóc un full en blanc. No tinc res per donar.

I mai s'ha sabut de dos éssers tan diferents que en un mateix moment se sentissin tan iguals.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Inspiració

Fent neteja d'esborranys de textos i correus, de notes en tres o quatre llibretes, d'arxius que de cop i volta m'apareixen en les carpetes més inesperades, trobo un full rebregat en un dels meus bolsus una de les meves bosses i em sorprèn trobar la meva lletra escrivint unes coses que no recordo.

S’escriu en soledat, es llegeix en soledat i tanmateix la lectura permet una comunicació profunda entre els éssers humans.

Em fa gràcia comprovar que si ara em trobés amb aquesta cita, la tornaria a escriure al primer paper que trobés (no em pregunteu d'on la vaig treure perquè no ho recordo. Fa tota la pinta que no és meu, això, però tampoc sé relacionar-ho amb res que hagi llegit). Però no recordo cap dels moments en què vaig escriure aquestes llistes. De fet, hi ha punts que no sé què signifiquen.

Això sempre m'ha fet somriure: pensar que puc reconèixer la Laura que vaig ser fa uns mesos - la que encara sóc en part, que fa llistes per tot, que no llença els papers i els deixa dins la bossa amb la ferma convicció d'apuntar-ho "quan arribi a casa" -  i que, en canvi, hi ha tot un seguit de coses que em són totalment desconegudes. Com si fossin d'una altra persona.


Edito per dir-vos que: M'han xivat que la cita és de Paul Auster. Gràcies! :)

dimarts, 14 de desembre de 2010

L'estrella del diable

Amb diferència, el llibre de Harry Hole que més m'ha agradat. La pega: que per passar-m'ho realment bé com m'ho he passat amb aquest, he hagut de llegir-me abans aquest i aquest.

És cert que el primer va ser una cosa ben estranya i no em va agradar gaire però la trama quedava oberta i em vaig quedar amb ganes de saber més (que entenc que té mèrit, quan t'has passat tota la lectura sense entendre ni un borrall del que estava passant, i més si, com jo, quan el llibre no m'entra el deixo estar). Misteris de les meves incoherències.

Contra tot pronòstic, vaig llegir el segon i la cosa va anar millor. Res espectacular, però bé. I seguia deixant un tros de trama obert, un tema que tinc ganes de veure solucionat. El Harry ha arribat a caure'm bé, m'agrada. No l'entenc sempre, però m'agrada.

I al final, caic al tercer i no sé per què ja no em sorprèn. I m'atrapa (aquest sí) del tot. Té tot el que m'agrada: moments de cites per apuntar a la llibreta, de posar-se les mans al cap davant el gir que sembla que prendrà el tema, de sentir-se súper llest quan dedueixes tu solet què ha passat (tot i que he de dir que jo no he acabat d'encertar-la); té dolents dolentíssims i bons que tenen els seus moments. Una mica de tot.

I tot lliga. I tot - sembla - s'acaba.

És un llibre que m'hagués agradat pogut enganxar a l'estiu, per allò de que hi puc dedicar estones més llargues, però com us deia abans, m'ho he passat pipa.

El llibre és: "L'estrella del diable". Nesbo, Jo. Tr. Laia Font i Mateu. Barcelona, 2010. Proa. 456 pàgines. ISBN 978-84-8256-944-4 

diumenge, 12 de desembre de 2010

Un, dos, tres...cent quatre, cent cinc, cent sis...

A l'entrada de la feina, molts i molts dies, es repeteix aquesta escena que us explicava fa alguns mesos. Com  que jo sóc molt de crear-me rutines (avorrida a matar) acostumo  a fixar-me molt en les rutines dels demés.
Quan arribo a la feina i pujo a la cafeteria a recollir l'entrepà que em farà ser una mica més persona, normalment sempre em trobo la mateixa gent fent les mateixes coses; és a dir qui pren cafè, pren cafè cada dia; el de l'entrepà se'l menja cada dia del mateix i la del suc de taronja amb tapa per endur, sempre porta un got de suc de taronja amb tapa per endur. La cosa va de cinc minuts amunt o avall; si t'endarrereixes ja trobes altres persones amb altres coses.

El cas és que em segueix sorprenent o enervant (segons el dia) la que protagonitza l'escena següent: agafa l'entrepà (el mateix entrepà que va agafar ahir, el mateix entrepà que agafarà demà, i passat i l'altre...i que, pel cap baix, porta quatre anys agafant, que son els anys que jo porto comprant-me l'entrepà en aquesta cafeteria) i li pregunta a la noia de la caixa "Quant és?".
Doncs, segurament, jo em veig amb cor de respondre't: és molt possible que sigui el mateix que ahir, reina. El mateix, el mateix. Exactament. Afortunadament, no pugen els preus cada dia. La noia li diu l'import i aleshores (i no abans, perquè per què s'hauria d'anticipar als esdeveniments? No fos cas que portés mala sort...) aleshores posa la seva pesada i plena bossa damunt de la superfície que la caixa té per tal que puguis deixar la safata en cas que en portis, i es posa a buscar el moneder. I en treu ara una moneda, ara una altra, ai! Ara m'ho penso que potser t'ho puc donar en cèntims...lamarequelava...I a tot això, una cua de gent adormida amb els seus esmorzars i els seus imports preparats a la mà, se la mira amb cara assessina (jo entre ells).

Però la nostra campiona del món ni s'immuta i lluny d'agafar la seva bossa i el canvi quan ja el té, no enretira la seva bossa fins que ha guardat totes les monedetes al moneder, ha tornat a deixar el moneder a la bossa, s'ha penjat la bossa a l'espatlla i, aleshores sí, agafa el seu entrepà i mira cap a la taula que li fa més patxoca dirigir-se per seure i prendre's l'entrepà, espero, amb la mateixa parsimònia (ho espero perquè no seria just que aquesta dona hagués perdut tot el temps disponible per esmorzar, fent-me perdre a mi la paciència...).

diumenge, 5 de desembre de 2010

El meu amic Baltasar


De:Laura@elcorreudelaLaura.com
Per a: Baltasar@eldelsReisdOrient.com
Data: 5 de desembre de 2010
Assumpte: Tu i jo i la nostra història: 31 anys de "et truco demà"

Ei, senyoret!

Ja ens ha tornat a passar! Te n’adones? Fa trenta-un anys que ens coneixem i trenta-un anys fa que, cada any, ens veiem un moment (jo des del carrer, tu des d'aquella carrossa tan grossa que tens, llençant caramels per a la gent) i ens escridassem un “Hem de quedar! Et truco!”. I així passa un any. Fins que aleshores jo recordo que aviat et toca venir i t’escric per deixar-te constància que segueixo viva i que mai hem estat capaços de seure com dos amics a fer un cafè i explicar-nos les misèries.

Ets l'amistat més rara que tinc. Que ja saps que jo sóc de trucar, d'escriure i de parlar molt. I amb tu, no hi ha manera! Si no tens ni el meu mòbil!
Aquest any no et queixaràs d'allò que em dius sempre que no t'escric amb prou temps. Falta un mes  exacte perquè apareguis per casa meva a les fosques, sense avisar, en algun moment de la nit mentre jo dormo i després d'un any de no veure'ns, em deixis una pila de regals i el convenciment que no estàs gaire atent a com de bona (o no) sóc durant l'any. Sí. Un altre any em trobo explicant-te que podria haver estat més bona. No t'enganyaré. Però sóc com sóc i a aquestes alçades...ja saps el pa que s'hi dóna. I si tot i així tornes cada any, una de dues; o tu tampoc ets un sant o és que et caic bé, punyetero.

M'és ben igual quin regalet em portis. Ja t'he dit moltes vegades que com més gran em faig, menys m'importa que em portis o no res. Bé. També saps que això no és del tot cert. M'agraden els regals, prou que ho saps. Però sé que tens criteri. Per això et vaig triar quan era ben petita, què et penses?

Et diria que, en el fons, vull que em portis alguna cosa...diferent. Com? Pistes? Vols pistes? Vaja, aquesta sí que no me l'esperava...A veure si aquestes alçades de la història, hauré de canviar de proveïdor...Mai m'ha agradat que em preguntin què vull que em regalin. Sor-pre-sa. Només diré que voldria alguna cosa viva, toveta o suau, que es deixi acariciar (que ja saps que jo sóc de tocar), que em faci riure, que no s'hagi de regar (que sí, que les plantetes se'm moren, que ja ho saps) i que em duri molt de temps (no com el Vivian, el peix, que es va morir al cap de res). Amb un llaç, si us plau. Un llaç vermell.

Difícil? Com? 

Per això estàs tu aquí.

Per a les coses fàcils, ja hi ha els pares, no?

Petons (en quantitats industrials),

La.

P.D.  A unes males i si el temps se't tira a sobre, que sol passar, els llapis de la foto m'encanten. Aquí en pots trobar. Però el llaç vermell no te'l perdono.