dimarts, 20 de desembre de 2011

M'hi jugo una mà

Si algun dia, les 3 plantes de debò (que en tinc de plàstic, també) poden escriure, em trobaré tots els testos amb aquesta declaració d'intencions:



Via: Making it Lovely

diumenge, 11 de desembre de 2011

1Q84 (Llibre 3)

No diré que quan sigui gran vull ser Haruki Murakami perquè ja m'he acostumat a ser una dona i, a  més, no m'agrada gens córrer. Però si algú em jurés que podria acabar per escriure així, potser m'ho pensava.

"Uau" va ser el meu concret comentari de les dues primeres parts. Intentaré ara, amb la tercera, ser una mica més explícita:

Més uau!

Manté l'estructura, segueix amb els personatges i afegeix alguna novetat. He de reconèixer que hi ha hagut un moment, cap al final, que tenia tantes ganes (tantes,tantes,tantes) de saber on acabava tot plegat, que se m'ha fet pesada alguna descripció que m'ha semblat que no em calia. O que no em calia de forma tan acurada. No sé si m'explico. Però repeteixo que eren ganes d'arribar al final, de saber. Impaciència en estat pur pel final de tot plegat.

Acabo la trilogia i, si cal que digui per què m'ha agradat tant i tant, diré que és pels personatges principals. Per tots dos. Crec que 1Q84 no s'aguantaria de cap de les maneres amb uns personatges de fireta. L'Aomame i el Tengo són, tal com jo ho veig, dos personatges com la copa d'un pi. I punt.

Tot el que afegís a partir d'aquest punt, seria repetir-me.


El llibre és:
1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon). Llibre 3. Murakami, Haruki. Tr. Jordi Mas López. 400 p. Empúries. Barcelona, 2011. ISBN: 978-84-9787-739-8

diumenge, 4 de desembre de 2011

Promoció

"A la mainada desatesa se li donarà un espresso i un gatet gratis".

No sé quin propietari de bar, restaurant o cafeteria ha tingut la genial, immensa, idea d'escruire aquest missatge d'avís a la pissarra d'entrada del seu negoci.

No sé on és, ni què ven, ni què ha hagut de passar per arribar a aprofitar la pissarra d' "El Plat del Dia" per escriure una nota com aquesta. Dono per fet, a més, que el seu germà o cunyat deu tenir una botiga d'animals amb superàvit de gatets.

Estic segura, a més, que com qualsevol reponsable del "pàrquing de nens" de l'Ikea ( a la piscina de boles, em refereixo) vegi aquesta fotografia, pensarà en una bona variable que tindrà relació amb el número màxim de vegades que es pot reclamar per megafonia als pares d'una criatura "aparcada" a les boles. Alguna cosa en la línia de "Si trigueu més de tres avisos en venir a recollir la vostra criatura, us en regalarem un altre".

Doncs això, que no sé on és aquest lloc, però jo hi aniria cada dia. Seuria en una taula, la més propera a la porta, per poder gaudir de les vistes de families sortint del local amb una petita bèstia ferotge descontrolada per la cafeïna i un gat que no tenien quan van decidir entrar a destrossar la pau de la resta de comensals.

Segur que això és denunciable. Pel gat, ho dic. Pobra bèstia.

Imatge: Via Pinterest.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Lamentaciones de un prepucio

Por amor de Dios, Le decía (a Dios) desde la ventanilla de recogida en el Pizza Hut. No són más que unas tristes rodajas de salchichón. ¿Es que vas a "odiarme en este mundo y torturarme en el otro" por un poco de salchichón? Por eso no le caes bien a nadie. (Pàg. 152)

De la història que explica "Lamentaciones de un prepucio" se'n podria haver fet una pel·lícula d'aquelles on s'enraona poc, d'aquelles que la crítica adora per "la seva suggerent fotografia" i "els emocionats silencis i diàlegs sobreentesos". No sé si m'explico. D'aquelles que queden premiadíssimes a Cannes i que, embadalida per les excel·lents crítiques, te'n vas al cine i quan en surts, et maleeixes per haver pagat l'entrada.

Però no. 

És un llibre. Un llibre d'humor. I està escrit per algú que ha sabut fer conya dels seus temors: un jueu criat en una comunitat jueva i bastant aïllada de la realitat del món, ens confessa com, malgrat anys i anys d'educació jueva familiar i acadèmica, odia tot el que té a veure amb la religió, però no pot evitar la por a un càstig diví en cada ocasió en què sap que està transgredint les normes d'un Déu (a qui sempre fa menció amb majúscules), que sembla que no té altra cosa a fer que matar-lo a ell o a la seva família. Ho he trobat divertidíssim.

Mis profesores me decían que para un judío es un pecado punible con la muerte desde lo alto avergonzar a un judío, (...) que es lo que me preocupa que consigan estos relatos. Pero respiro profundamente y recuerdo que a Aaron Spelling le va bastante bien, y si él no es una vergüenza para el pueblo judío, ya no sé qué puede serlo. (Pàg. 27)

La història se'ns va explicant en dos moments diferents de la vida del protagonista: la seva infantesa i adolescència i el seu present, on espera l'arribada del seu primer fill. És cert que el que explica no és, d'entrada, motiu per riure-se'n massa (com pot viure algú tota la seva vida atemorit?) però Auslander ha aconseguit que no hagi pogut evitar aquella sensació tan ridícula de riure sola pel que llegeixes, amb passatges com aquest:

Es posible, me pregunté (...) que todas las creaciones sean accidentes? A lo mejor Dios solo pretendía crear unos lagos y unos cuantos pájaros, pero luego los pájaros necesitaron árboles para impresionar de verdad, y los árboles necesitaron sol, y al tercer día las cosas se habían descontrolado completamente. Él tenía todo el maldito planeta en sus manos. Hay gente que no sabe cuándo hay que parar(...). (Pàg. 169)

Un cop llegit, rigut i digerit, te n'adones que el missatge que queda és dramàtic. L'autor et confessa que li han quedat danys irreparables, greus i profunds en la manera com viu i estima fruit de l'educació rebuda per qui, en un principi, hauria de convertir-te en un adult fort i feliç i això no fa riure. Però lluny de voler-ne fer un drama lacrimògen, ens ho explica amb molt d'humor aconseguint, segurament, que el missatge t'arribi molt endins.

El llibre és: Lamentaciones de un prepucio. Auslander, Shalom. Tr. Damià Alou.298 p. Blackie Books. Barcelona, 2010. ISBN 978-84-937362-7-9.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Sobre allò del llegir i perdre l'escriure

De vegades, al cervell, em sorgeixen personatges i històries així, com bolets.

Començo a jugar-hi, tontejo amb el teclat escrivint, sense gaire estructura, el que em passa pel cap...i de cop i volta, em passa: allò que escric deixa de ser el que estic pensant, agafa embranzida i personalitat pròpia i em supera tant i tant la manera com es va teixint sol tot plegat, que no tinc recursos per explicar-ho.

La sensació és ben bé com que la història i els personatges fan camí sols, m'utlitzen només perquè tinc dits i puc escriure però no perquè sigui jo la que els crea.

Me'ls imagino confabulant d'amagat, enviant-se correus del tipus:

De: Personatges
A: Argument
CC: Cervell de la Laura - Departament de dits hàbils amb teclats
Assumpte: Reunió escriptura de la història

Ei!

Hauriem d'anar trobant un forat per seure i decidir què fem amb allò que li corre pel cap a la Laura. No sé què us sembla, però jo tampoc crec que sigui necessari avisar-la, no? Crec que ja fem sols. He copiat en aquest correu el Departament de dits hàbils per assegurar-nos que no ens falta cap i que ens poden proporcionar una quantitat òptima de polsacions per minut, però tampoc caldria fer-ne un casament, d'això. Pocs i escollit, més aviat. Cerimònia íntima.

Bé, ja direu quan us va bé però no ho allarguem gaire, que ja sabeu que avui ens té al cap i demà, no se sap ben bé com, ja no hi som.

Salut.

Personatges.

De: Argument
A: Personatges
CC: Cervell de la Laura - Departament de dits hàbils amb teclats
Assumpte: Re: Reunió escriptura de la història

Hoooola!

A mi em té més o menys llest per la qual cosa, quedem quan vulgueu. Però aviso que tinc forats en blanc en moltes parts per la qual cosa jo, tiraria milles i faria el que ens sembli a nosaltres. Si ens hem d'esperar a que la senyoreta es decideixi a vestir-me, anem llestos.

Feu-me un truc i acabem de concretar. Crec que ens té el correu punxat. Vosaltres mateixos.

Aquesta indecisió seva, m'enerva.

Argument.


I així.

Crec que qui va dir allò de "Que el llegir no ens faci perdre l'escriure" ho deia per això.

dimarts, 8 de novembre de 2011

La casa de Riverton

Deuria tenir deu o onze anys, i em recordo estirada damunt del llit, amb la porta de l'habitació tancada i intentant allargar mentalment els minuts que passaven entre crit i crit de ma mare que m'avisava per dinar, mentre intentava acabar el capítol d'un llibre de "Los Cinco" (no estic segura que sigui un sol moment, aquest record. Potser és un compendi de varies lectures i varies situacions similars, agrupades en una sola memòria). Crec que va ser en aquella època, tot i que havia començat a llegir per gust feia tres o quatre anys, que vaig descobrir la sensació d'estar completament dins d'un argument, d'una història, de conèixer uns personatges i oblidar-me completament d'on era jo físicament.

Amb "La Casa de Riverton" he recordat aquells dies d'estar segrestada per una novel·la. Secrets, morts, amors, amos i servei, lleialtat...Una barreja, en versió literària, de "Arriba y abajo" o la més moderna "Downton Abbey", per l'atmosfera i l'època, i "Tomàquets verds fregits" per la manera com se'ns explica la història.
Havia tingut aquest llibre a les mans mil cops: allò que, a la llibreria, tries i remenes i vas agafant allò que et crida l'atenció per, abans de marxar, decidir que o falten mans o sobren llibres. Aquest sempre havia perdut respecte als demés per la por a que acabés per ser una novel·la romàntica disfressada.

No us enganyaré, no és res de l'altre món: la història, segurament, l'hem vista i l'hem llegida mil cops, però s'ha de reconèixer que els personatges i la trama tenen un no se què que enganxa des de la primera pàgina, que passa sense que te n'adonis i, tot i que veus sense gaire esforç per on anirà tirant tot plegat, no he pogut evitar endur-me el llibre a la cuina mentre feia el sopar perquè si no, havia de deixar un capítol a mitges fins l'hora d'anar a dormir. I no.

Sortia de llegir el Murakami (i esperant amb ganes que m'arribi la tercera part) que m'ha encantat. Això és una altra història; més lleugera, més de devorar pàgines sense pensar gaire res. No busqueu gran cites ni passatges per apuntar i rellegir, que no. Però també m'ha agradat moltíssim i m'ha deixat aquella sensació de molts best sellers, d'estar consumint un llibre més que no pas llegint-lo, però també de no voler que s'acabi i de saber que miraré amb enveja a aquells que se'l llegeixin després de mi, preguntant-me per on van, què està passant...

El llibre és: La casa de Riverton. Morton, Kate. Tr. David Fernández Jiménez. 498 p. Amsterdam llibres. Barcelona, 2008. ISBN 978-84-9366-035-2


dijous, 3 de novembre de 2011

1Q84 (Llibres 1 i 2)

Uau!

(Juro que deixaria en aquestes tres lletres el meu comentari sobre aquest Murakami i us ho estaria dient tot. De debò.)

Tal com anticipava, se'n va a la Llista directe.
Podria dir que m'ha agradat tot: el ritme, l'univers que crea Murakami, tot el personatge del Tengo, tota l'Aomame sencera, la gossa que menja espinacs, fins i tot totes aquelles coses que no he arribat a entendre però que, si algú me les expliqués ara, farien perdre una mica de màgia a tota la història.
Jo venia d'haver llegit, fa anys, "Tòquio Blues". I em va agradar. Molt. Però res comparable amb com m'ha agradat 1Q84.

Ja que "uau!" pot arribar a no ser del tot descriptiu, us diré per què m'ha agradat 1Q84:

Perquè va alternant les històries de l'Aomame i en Tengo. I quan deixa una, tu la voldries seguir. Però aleshores t'endinses en l'altra i quan s'acaba el capítol, tornes a tenir les mateixes ganes de retrobar-lo un capítol després.
Perquè no se m'ha fet pesat (i, senyors, estem parlant de gairebé 800 pàgines, que és un totxo de primera divisió). És d'aquells de "Va, una pàgina més i apago el llum". Signaria davant de qui fos que no li sobra ni una sola pàgina.
Perquè hi ha cuina. Perquè hi ha música i sons i soroll.
Perquè he acabat la darrera pàgina i ja he encarregat la tercera part. I friso per començar-la.
Perquè m'agrada quan veig el que m'expliquen. I amb aquest, ho he vist.

Ara bé, perquè m'ha agradat tantíssim, hi ha un parell de coses que m'emprenyen (una de seriosa i l'altra de tonteria):
  • (La seriosa) L'edició en català, està farcida d'errades. Estic segura que n'hi ha més de les que jo he vist, però us asseguro que n'he trobat una pila. I no m'ho explico, sincerament. Parlo de pífies del nivell d'inifinitius sense erra (concretament, recordo el cas sagnant de "trucar" sense erra final. Molt de mal als ulls).
  • (La tonteria) La coberta que se n'ha fet tant a Empúries com a Tusquets, trobo que no fa per a la història. M'agrada molt més la de la versió americana (a la foto) o la versió anglesa (1-2 i 3). La Q aquesta, en verd, no m'agrada gens. I m'estalviaré l'opinió de la Q en taronja del llibre 3.

Resumint, que trobo molt, molt, molt díficil recomanar llibres, sempre ho dic. Que tot depèn del moment, de les estones que tinguis per llegir, de què et vingui de gust i de mil variables més que vés a saber tu quines són, que potser la manera que té d'escriure el Murakami no entri igual de bé a tothom...ara bé, si coneixeu algú de qui us refieu en qüestions de gustos lecturils i us diu que us llenceu a llegir-vos el 1Q84, no cal ni que repasseu què se'n diu a la coberta, ni què diu la crítica, ni res. Llegiu-lo. Ja.

El llibre és: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon). Murakami, Haruki. Tr. Jordi Mas López. 784 p. Empúries. Barcelona, 2011. ISBN: 978-84-9787-686-5

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Jo per tu...

La cua de la caixa del super serà des d'avui, i ja per sempre més, la meva font d'inspiració preferida.

Hi ha una cua llarguíssima a la única caixa que hi ha oberta, d'aquelles que envaeix el passadís dels productes d'higiene personal i que aconsegueix que et plantegis si, realment, les quatre coses que has entrat a comprar vint minuts abans que tanquin el super, són tan necessàries com per no poder-te esperar a l'endemà.

Quan ja he decidit que ja que hi sóc, m'espero, escolto l'avís de la caixera a una companya per tal que obri l'altra caixa "Sali por favor, acuda a caja. Sali acuda a caja". La tal Sali triga en arribar així que provo d'entretenir-me amb alguna altra cosa.
Com és habitual en mi,  escolto l'animada i profunda conversa que tinc més a prop; en aquest cas la de dos adolescents. Un noi i una noia. Sembla que ell està demanant-li consell per aconseguir una cita (entenc que és una cita, el que vol, tot i que ell es refereix al que sigui que busca amb un críptic "lo que quiero es liármela") amb una companya de classe i ella, tota assenyada li diu que "tienes que ser adulto sin dejar de ser tu". Carai. No sé d'on l'ha tret, però fins i tot si l'ha pensat ella sola, es nota que li queda forçada. Com si fos un vestit que li anés gran. Ell respon amb un lacònic "ya" que igual pot significar que no ha entès què li ha dit ella, com que realment ja ho ha intentat i no se'n surt. Ella remata "pues eso".

Aleshores, després d'un segon de silenci reflexiu, ell li explica ("que quede entre nosotros") que un tal Eric ("el Eric") li ha dit que el que ha de fer per atraure aquella noia és "no hacer tonterías cuando ella está delante" la qual cosa a ell li sembla complicada perquè "yo soy así", diu. I aleshores es defineix com "yo soy el típico que en medio de clase, delante de todo el mundo cuando están callados, le digo...(obro les cometes de cita important, perquè la frase cau pel seu propi pes)

Yo por ti, mato una cabra a balinazos

Mai m'hagués pensat que avui, en ple segle XXI, a finals del 2011, matar una cabra pogués representar una mostra d'amor incondicional. Suposo que afegir-hi el mètode "a balinazos" és el nou "Et vols casar amb mi".

Visca el super. Visca!

Imatge: Pinterest

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Pors i pànics

Una idea aterridora m'envaeix des de dilluns per culpa d'haver vist la galeria fotogràfica del restaurant on vaig sopar dissabte.

La idea aterridora: I si la Belén Esteban i jo coincidim en gustos literaris, ho vull saber?

El causant de la idea aterridora: L'apartat "Nuestros amigos" de la galeria fotogràfica que us deia.

El procés pel qual vaig arribar de la galeria fotogràfica a la idea aterridora:

Si em preguntes "On vas sopar dissabte?" és molt possible que, a més d'informar-te d'on vaig sopar dissabte, et doni detalls addicionals que - segons les experiències que he viscut - trobaràs accessoris i pesats si ets un home, i de gran utilitat i interés si ets una dona. A saber: què em vaig posar, què vaig menjar, què vaig beure (i amb "v" també), què celebràvem, com era el lloc, què duia la dona cridanera que va seure a la taula de la meva esquerra... Coses així.

Dilluns, escrivint aquests detalls (a una dona que els troba interessants, rellevants i necessaris), vaig intentar aportar un plus de realisme a la meva descripció del lloc i vaig enllaçar l'explicació amb la galeria fotogràfica. Quan vaig obrir la pàgina per a fer-ho, vaig veure un apartat que, a més d'ensenyar les millors fotografies del restaurant, presentava el que ells anomenen "Nuestros amigos": fotografies en blanc i negre del Javier Bardem, la Victoria Abril, el Toni Soler i l'Andreu Buenafuente, el Jordi González,...entre d'altres, (alguns que sé qui són i d'altres que no) assegudets a diferents taules del restaurant.

Suposo que l'esperit de penjar aquestes fotografies és el d'atraure persones anònimes amb la popularitat d'aquests que pengen (els seus "amigos"). Però a mi em va donar per pensar que si algú et cau molt malament i te'l veus allà assegut, doncs que potser la reacció és justament la inversa: "Si Fulanet de Tal ha anat allà, me'n guardaré prou d'anar-hi, jo".

No ho sé. Potser.

Aleshores, el cervell, per lliure, va fer una associació d'idees: una pàgina web sobre un llibre, una galeria fotogràfica de "Nuestros amigos". Segons quines fotos hi veiessis, et sagnarien els ulls.
I d'aquí, vaig caure en l'abisme del dubte: segurament, hi deu haver llibres que a mi m'han encantat, que estàn a la meva llista de "Preferits"...i que li poden haver agradat, per exemple (en el supòsit que llegeixi, que espero sincerament que no) a la Belén Esteban, per parlar d'algun cas que em faria arrancar-me els cabells de desesperació.

Us ho imagineu? "Nuestros amigos". Pam, Belén Esteban. I tu amb el llibre a la tauleta de nit. Uuuh.

És o no és aterridora, la idea? Ostres, a mi m'ho sembla.
Crec que gairebé m'estimo més no saber-ho.

Senyors de les pàgines web dels llibres, no feu mai dels mais aquest apartat "Nuestros amigos". Per favor. Que sóc molt sensible.

Detalls accessoris de lectura lliure:
Què em vaig posar: Un vestit blau, una jaqueta prima de color beige. Sense mitges. Unes sabates planes. Vaig passar fred perquè l'aire condicionat estava un pèl fort.
Què vaig menjar: Gaspatxo de cirera. Gambes de Vilanova. Unes postres que es deien "Chocolates" que no crec que necessitin gaire més explicació. Nyam.
Què vaig beure: Vi blanc, no en recordo el nom. Memòria de peix.
Amb "v": Molts estrangers i que tots els cambrers tenien cara de bones persones.
Què celebràvem: 40 anys de persona. :)
Com era el lloc: Maco.
Què duia la dona cridanera: Una samarreta blanca molt, molt, molt, molt ajustada. D'aquelles que pots veure el forat que fa el melic.

Imatge: Ups. Rondava pel meu ordinador. No sé d'on la vaig treure.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Middlesex

Vaig pensar que després d'haver parlat amb mi, conclouria que jo era una persona normal i que em deixaria estar. Però llavors jo començava a entendre una cosa sobre la normalitat. La normalitat no era normal. No ho podia ser. Si la normalitat fos normal, no caldria que ningú se'n preocupés. Tothom es podria plegar de braços i deixar que la normalitat es manifestés sola. Però la gent(...) tenien dubtes sobre la normalitat. No estaven segurs que la normalitat estigués prou preparada per sortir-se'n. I per això tendien a fomentar-la.(Pàg. 498)


Curiós que porto gairebé més d'un mes amb aquest llibre entre les mans. Tinc la lecturina vaga, perquè he de dir que el llibre m'ha agradat, m'ha fet pensar, m'ha fet escriure i m'ha fet recordar que he de donar les gràcies a la Sil, la propera vegada que la vegi, que va ser qui me'l va recomenar ferventment (que de vegades sí que faig cas dels espontanis...).

Jeffrey Eugenides ens parla de tabús. Tabús que passen de generació en generació i evolucionen en d'altres tabús, forjant tota una nissaga que viu en la vergonya autoimposada per considerar que no entren dins dels cànons de la "normalitat". Herència en forma de vergonya. Com un gen.


M'agradaria parlar de la vergonya que sento. No la tolero. Encara m'esforço en superar-la. (Pàg. 123)

I tot plegat per no haver nascut "normal". "La normalitat està sobrevalorada" és una de les anotacions que han quedat a la meva llibreta de notes durant la lectura d'aquest llibre. Matissaria aquesta afirmació, però és una idea de les que m'ha quedat un cop acabada la lectura.

Middlesex m'ha parlat de la identitat (us heu plantejat alguna vegada per què us sentiu dones o homes? Perquè heu nascut així o perquè us han pujat com a tals? Es fan, encara, diferències en la manera de pujar les criatures en funció del seu gènere? Cotxes o cuinetes? Blau o rosa? ), del somni americà, de l'amor, dels tabús, de la vergonya,de la importància que tenen en les nostres vides, fets que van passar quan no existíem. De tot això. I ho ha fet amb un ritme que no m'ha semblat ni ràpid ni lent, amb una prosa que no m'ha semblat gens feixuga sino àgil i fàcil de llegir.

Bé, coincideixo amb el primer que va dir que més val tard que mai (la novel·la és del 2003) i me n'alegro, d'haver invertit aquest últim mes en la lectura de Middlesex (Un mes! Això sí que m'ha de fer vergonya! A què m'estic dedicant? Eh? Eh?)

El llibre és: Middlesex. Eugenides, Jeffrey. Tr. Albert Torrescasana. Empúries. Barcelona, 2003. ISBN 84-9787-0000-X.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Els que llegeixo per triar què llegir

La meva carpeta d'adreces d'interès és un calaix de subcarpetes que parlen de mil coses: decoració (una droga, això de les pàgines de decoració), de cuina (per què no hi fan constar allò de "Qualsevol semblança d'aquestes fotografies de plats esplendorosos amb la realitat que tu faràs, és pura coincidència"), de Photoshop (oberta en un moment d'optimisme en què vaig pensar que podria arribar a aprendre'n de forma autodidacta. Realment, no tinc la paciència necessària), de feina (bastant testimonial, he de dir), de moda, inspiradores (així, en general) i, està clar, de lectura.

Fujo de les recomenacions espontànies. Ui, quina por! Em refereixo al típic que et coneix justet, que et veu amb un llibre a les mans i automàticament t'engega "Jo em vaig llegir [aquí el títol, que normalment no trindrà res a veure amb el llibre que tu tinguis a les mans] i em va agradar molt. Llegeix-te'l, que està molt bé". Doncs me n'alegro que t'agradés. Però així, a pèl...mira, que no.
En canvi, repasso religiosament les opinions de molts de vosaltres que volteu per la xarxa i simplement compartiu com us ha quedat el cos després de certes lectures.

Que quina és la diferència amb l'espontani que comentava abans? Fàcil. A vosaltres us llegeixo sovint però quan vull i l'espontani m'engega l'opinió quan li sembla.
Tan sols amb ànim d'assegurar-me que no us esteu perdent cap dels meus preferits per no saber que existeixen, heus aquí una llisteta dels meus imprescindibles:
 
 1. Els orfes del Senyor Boix: El nom amb la referència al (desaparegut! increíble) programa del canal 33 ja em va fer riure i es va guanyar un lloc a la carpeta.








2. Lectures de l'Espolsada: La Fe. Crec que és qui s'emporta el rècord absolut de recomenacions que he seguit. Per a mi, un luxe total que les faci gratis. Si tingués un compte premium, jo el pagava. :)






3. Librosfera: Tot el material sobre llibres i la lectura que comparteix l'Sfer em fascina. Una altra per la que pagaria compte premium. La capçalera del seu blog em té el cor robat de fa molt de temps, ho confesso.







4. Llibres, i punt!: No sempre coincideixo en opinions amb el XeXu però m'agrada molt com parla dels llibres tanT si li han agradat com si no i això fa que el tingui sempre molt present quan parla d'algun llibre que tinc en ment llegir.






5. PequeñaSaltamontes: M'agrada llegir què llegeix l'Iris perquè sempre parla de llibres que no acostumo a conèixer. I en parla tal com raja, si és que sí, és sí. Si és que no, doncs no. I no en farem un drama, que no cal.








6. Que el llegir no em faci perdre l'escriure: La velocitat de lectura de la Núria és tremenda. Tremenda. Ja només pel volum de comentaris sobre llibres que comparteix, seria una de les meves habituals. Però a més hi ha varietat i em resulta molt útil per fer les meves tries.








7. Terra de llibres: Amb la Bajoqueta em passa que coincidim en gustos, sovint. Per tant, si trobo que estic espessa, deixo que triï per mi. Llei del mínim esforç.







8. Un altre invent: La Mireia i el Martí són molt dels assassinats, com jo. Són, doncs, una visita molt recurrent per fer-me una idea de què puc trobar amb sang i fetge i quina pinta fa.








9. Un racó per llegir: Sovint, em fan por les ressenyes que em trobo per la xarxa perquè, sense voler, t'acaben explicant el llibre. La Núria posa tots els elements damunt la taula, però no m'explica res del que no vull saber i, en canvi, em permet fer-me una molt bona idea de si el llibre pot o no interessar-me. Una altra de les meves visites habituals.






I vosaltres? Us animeu a compartir el vostre top ten (jo en tinc 9, només!) de recursos lecturils?

dimarts, 13 de setembre de 2011

Connexions corporals desconegudes

Torno a tenir una guerra declarada a la meva mà. A la dreta, aquesta vegada. Aquesta boleta minúscula que es veu al dit gros, entre la segona i la primera falange, s'ha inflamat. I fa mal. No un mal de "Ooooh! Per favor, quin mal! Aaaaahhhh!".

No.

És més aviat un mal persistent i contiuat que et fa impossible oblidar-lo. "Pensa en mi, pensa en mi, pensa en mi..." així, tot el dia. A més, és la mà dreta, jo sóc dretana, tinc un ordinador al davant tot el dia, escric força... Vaja, que es fa difícil inutilitzar la mà per molt que ho intenti.

Aquest vespre, però, una mica vençuda, he fet servir una canellera (lletja a matar, que no em combina amb el pijama) que immobilitza el dit gros. He pensat, doncs, que si no podia moure la font del dolor, el problema quedava solucionat i que, per tant, podia seguir fent servir el teclat per la meva dosi d'escriptura de la nit.

I sí. El puc fer servir. És un pèl incòmode perquè estic acostumada a escriure amb tots els dits i la canellera no em permet col·locar bé la mà (tot i que també és cert, que això de col·locar-la malament, ho sé fer sola), que no em deixa fer servir el dit gros, queéselquefaigservirperpicarlatecladel'espai, i que m'equivoco molt més del que acostumo, però el puc fer servir.

Però no és de les meves desgràcies dactilars del que us vull parlar: és d'un descobriment que acabo de fer gràcies a la meva invalidesa digital temporal (esperem). Resulta que si no em deixen moure el dit gros quan teclejo, per alguna mena de connexió corporal que no m'explico, la meva llengua surt de la boca a la recerca del meu llavi superior. I quan el troba, es queda allà quieta fins que aturo l'escriptura.

La qual cosa no millora la imatge, ja de per si desconjuntada, que tinc amb la canellera.

I fins aquí, nens i nenes, la classe d'anatomia d'avui. De res.

diumenge, 11 de setembre de 2011

D'aquelles coses que no aporten felicitat, diuen.

Corren un munt de teories pel món que vénen a dir que no és important posseïr coses (partint de la base, està clar, de que dius això tenint les necessitats més bàsiques cobertes. No fos cas que Maslow aixequés el cap i repartís cops amb la seva piràmide), que és important gaudir de la vida i les persones i bla, bla, bla.

I la part racional que inevitablement viu en mi, assenteix amb seguretat mentre em renya: que les coses no són importants, que he de lluitar més sovint contra aquesta petita síndrome de Diògenes que tinc en algun racó del meu organisme i que dificulta enormement el procés de llençar a la brossa objectes que no he fet servir en anys. Aquell "per si de cas" traïdor que acaba sortint en el darrer moment. Que la sensació d'optimisme irrefrenable que m'envaeix sortint d'una botiga amb una bossa que conté unes sabates noves, no és més que un engany. Que el que gaudiré seràn les circumstàncies del dia en què vesteixi aquelles sabates i no les sabates en sí. 

Ahà.

Total que sí, que els objectes no fan la felicitat i tot això. La teoria me la sé.

Per això estic gens-feliç i gens-impacient per tenir a casa, procedents de la botiga de marcs, aquests dos dibuixets que estic segura que no m'aportaràn gens de felicitat quan els vegi decorant la paret de la sala.

Gens. Ni mica. Ni zero.


Les obres són:

  • La solista
  • Viene

Totes dues de Didier Lourenço. He extret les imatges de la seva web.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Les croquetes Inditex

Té uns set o vuit anys i passeja de la mà de la que podria ser sa mare, arrossegant els peus i resseguint amb la mà que li queda lliure totes les peces de roba que pengen anunciant una nova temporada a la botiga. La mare observa, tria, remena, analitza possibilitats. El nen, somicant, s'encarrega d'anunciar a la clientela que té més a prop, que la mare ha fet una promesa que no està acomplint:

- Marxem? Has dit que seria entrar i sortiiiiir!

Com a tota resposta, ella se l'emporta més endins, lluny de l'entrada (o la sortida). I el nen la segueix, quin remei. Crec que ha après una lliçó, avui: al Zara, no s'hi entra per "entrar i sortir". Recorda-ho sempre. I qui t'ho digui, menteix.

Aquestes coses que aprens de tant petit, se't queden al cos, al cervell i a l'ànima per sempre. Aquest noiet no podrà evitar entrar a les botigues del grup Inditex sense que un calfred li recorri l'espinada quan senti dir "només un moment", "he de mirar una cosa", "serà entrar i sortir".

De la mateixa manera que jo em quedo callada quan algú em serveix menjar al plat. Trauma Aprenentatge infantil. L'escena: jo amb el cap encara humit, acabada de sortir de la banyera, amb el pijama, asseguda a la taula del menjador que m'arribava a les espatlles, davant d'un plat on la meva mare hi estava deixant, una a una, croquetes de pernil. Quan ja en tenia tres, em queixava:

- Tres? No! Jo no en vull tres! Tres són mol...

Interrompia la frase. Ma mare, desafiant, havia col·locat una quarta (¡!) croqueta. El meu món s'enfonsava.

- No! Quatre?! Però jo no...

Cinquena croqueta. Uh.

- Però...

I llàgrimes. 

Havia après. Aquella nit em menjaria cinc croquetes. Com diuen els Manel "I senyors, tan bo és insistir, com saber-se retirar". I les que no m'acabés per sopar, apareixerien al dinar de l'endemà, sense cap mena de dubte. Més valia callar. I encara era hora que ma mare obrís la boca. En plan Jedi; tot amb el poder de la ment.

Total, que el nen ha seguit a sa mare endins de la botiga, llàgrimes galtes avall. I a mi m'ha vingut un desig irrefrenable de menjar croquetes de pernil. El que és la ment, tu.



diumenge, 4 de setembre de 2011

Dublineses - ABANDONAT

No n'aprenc. No, no.

Us explico això i, mig seduïda per la idea que ara que el relax de les vacances potser m'ha obert el cervell i ha fet espai per encabir-hi nous tipus de lectures, i pel record d' haver escoltat això al principi de les vacances (escoltar algú parlar amb convenciment d'un llibre és de les pitjors coses que et poden passar...t'acaben convencent) vaig i agafo Dublineses amb la intenció d'estrenar-me amb Joyce.

No serà per no intentar-ho.

Em llegeixo els dos primers relats (és un recull de contes) i...mmm...com ho diria...que no. Que ni fred ni calor. Ni res. 

D'acord. Apostem sobre segur: decideixo anar directament al relat titulat "Los muertos", que sembla ser que és el més emblemàtic del llibre.

I tampoc.

Tot passa leeeeeeeeeentaaaaaameeeeeeeent, i sigui el que sigui el que intenten explicar-me, no m'arriba el missatge. No. No m'arriba res.
Així que, vençuda, torno l'exemplar al prestatge de la llibreria de casa. Potser en una altra ocasió. D'aquí un temps.

O no.

El llibre és: Dublineses. Joyce, James. Tr. G. Cabrera-Infante. Lumen. Barcelona, 1993. ISBN 84-26-1084-7.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Per què llegir els clàssics, avui

La meva lluita amb el sentiment de no estar llegint o no llegir, en general, el que en teoria "hauria de" llegir o "hauria d'haver" llegit, ja fa molt que m'acompanya. Ja us n'havia parlat fa un parell d'anys i fa uns dies em tornava a atacar. Enmig d'aquesta última batalla, em vaig topar amb aquest llibre i vaig pensar: sí, per què? Dóna'm alguna raó, si us plau.

Ha estat una sort llegir-lo en versió electrònica perquè m'hagués fet tips de prendre notes de certs passatges tant de la presentació del llibre com de la primera introducció que ens parla de "Crítics, clàssics i cànons". Després ens fa una sel·lecció d'alguns llibres i ens els comenta d'aquella manera que et venen ganes de llegir-los només perquè algú te n'ha parlat i els ha llegit d'una manera que tu (jo) series incapaç; esprement-los, despullant-los, regirant-los com si fossin un mitjó.

Recordo la primera vegada que vaig tenir aquesta sensació: COU, primer trimestre de literatura catalana, amb la pressió de la sempre present Selectivitat dels nassos, llegiem Solitud. I aquell professor (Joan Anton, es deia, si no recordo malament) que va agafar aquella obra de la que jo no podia, no sabia, extreure'n res més que el que llegia, i de cop i volta la va convertir en una altra cosa, treia significats de sota les pedres. Per a mi va ser un descobriment màgic.

M'ha agradat per:

- ...aquesta declaració d'intencions (pàg. 6)

Un viatge en el decurs del qual mirarem d'entendre i mirarem d'aprendre què és la literatura però, sobretot, intentarem gaudir-ne, sense més (...)
- ...haver descobert coses que no sabia que pensava (pàg. 12)

Només podem parlar de les nostres lectures si aquestes han passat per nosaltres, si ens han travessat, si sorgeixen de nosaltres mateixos (...) Per tant, em sembla més honest parlar del que és el llibre per a mi, que no pas afirmar què diu el llibre.

- ...per trobar el meu mantra escrit a la pàgina 21

Penso que la lectura ha de ser, en major o menor grau, sinònim de felicitat
En resum, m'ha agradat perquè el to en què està escrit no pretén res més que compartir una visió sobre què són i què amaguen, per a l'autora, certes obres i no adoctrinar-nos sobre què i com s'ha de llegir.

Virgina Woolf (...) en el seu assaig Com s'han de llegir els llibres, ens adverteix: "L'únic consell que una persona pot donar a una altra sobre llegir és que no es deixi aconsellar". (pàg. 13)
El llibre és: "Per què llegir els clàssics, avui". Borràs, Laura. Badalona. Ara llibres, 2011. 137 p. ISBN 978-84-92907-97-7.

dijous, 25 d’agost de 2011

I ja en fa dos!

Dos.
L'any passat en va fer un i ara, no falla, en fa dos. Un. Dos.
Ostres. Si que m'enrotllo.
Miro enrere, així, per sobre, i ho tinc tot bastant fresquet. Dos anys no són res.

Més gràcies a tots els que us passeu a veure què llegeixo.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Ampliación del campo de batalla

Quan em passen aquestes coses amb les lectures, és quan em dóna per pensar que hi ha alguna cosa a la meva, diguem-ne, "cultura lectora" que no acaba de funcionar.

En el seu moment, no recordo quan (la memòria no és un dels meus forts), vaig llegir Plataforma. I no em va agradar. Tot i així, aquests dies que rondava per casa aquest altre llibre del Houellebecq, i havent acabat el que tenia pendent, vaig atrevir-me a començar-lo.

I m'ha tornat a passar. Culpa meva per insistir, jo, que no sóc precisament la reina de les segones oportunitats. El Houellebecq sempre té bones crítiques i m'agrada com escriu...però no el que explica. Em deixa que no em fa ni fred ni calor i tampoc m'entreté especialment en el procés, així que em quedo amb la sensació que no n'he extret res.

En general, les persones propenses a fer la croqueta arrebossada en la seva misèria, em cansen. Amb els personatges dels llibres em passa igual: que sí, que et sents molt desgraciat, que la vida et sembla un nyap, que ningú no t'entén...Ai, rei. Em canses. M'avorreixes. Em xucles l'energia i em fas mandra.

Tornant al que us deia al principi, quan amb una lectura que se suposa que és tan "bona"- segons aquella mena de puntuació abstracta i desconeguda, que no sabem d'on ha sortit, que avalua els llibres i els autors - jo m'avorreixo soberanament, em dóna per pensar que potser hi ha alguna cosa que no faig bé, amb això de la literatura.

Però després se'm passa.

És impossible fer-ho o no fer-ho bé. Només es tracta de llegir i passar-t'ho bé. Si no, per a mi, no té cap sentit. Com pot ser que de vegades me n'oblidi?

El llibre és: "Ampliación del campo de batalla". Houellebecq, Michel. Tr. Encarna Castejón. Barcelona. Anagrama, 1994. 176 p. ISBN 978-84-339-0883-4.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Lectura sense cobertura (i II): El contracte

M'he rellegit el comentari que us vaig fer sobre la novel·la anterior d'aquest "autor" abans de redactar aquest. Sóc tota una dona de principis, com podreu comprovar (llegiu aquesta frase amb molta, molta, molta ironia, si us plau).

Hola, em dic Laura i no tinc paraula (i algú que conec somriurà pensant que té raó quan m'ho diu).

Aquesta és la història d'una Laura que havia calculat malament el que trigaria en acabar el llibre que tenia a mitges quan va marxar a passar uns dies a un jardí que no té res més que gespa, formigues, mosquits que m'han deixat les cames destrossades, una piscina i quatre cadires per seure. Total, que se li va acabar la lectura i la "llibreria" més propera era la secció de papereria d'un supermercat, així que d'entre el que va veure (que no ens enganyem, no era gaire) va fer una aposta covarda però segura.

I no es va equivocar.

Té tot el que esperes, passa de la manera com esperes que passi, es deixa llegir sense demanar-te gaire concentració (no ens enganyem), i com l'anterior, tampoc és que et deixi amb ganes de més.

Una sorpresa: la traducció. No recordo que l'anterior em fos, a estones, incòmode de llegir per la repetició de paraules al text ("a gambades", "gargamellejar" són les que recordo ara mateix. Es podien arribar a repetir fins a tres vegades en paràgrafs no gaire extensos...Que no, que no entenc el suec i no puc comprovar si al text original també es repeteixen, però m'ha cridat l'atenció).

Resumint, que si us agrada llegir aquest tipus de novel·la, crec que us agradarà. Però si esteu buscant enganxar-vos al gènere, seguiu buscant.

El llibre és: "El contracte". Kepler, Lars. Tr. Gemma Fabrés i Segalés. Badalona. Amsterdam Llibres, 2011. 528 p. ISBN 978-84-92941-33-9.

Lectura sense cobertura (I): El mayor Pettigrew se enamora

Quatre dies sense cobertura. Cap drama, ja. He enganxat dues lectures que m'han tingut penjada de les pàgines durant hores i hores.

Se permitió imaginarse a sí mismo entrando en la tienda al final del día, oliendo a pólvora y cuero mojado, con un magnífico pato iridiscente asomándole en el zurrón. Sería la ancestral ofrenda de alimento de un hombre a una mujer, y una declaración de intenciones satisfactoriamente primitiva. Sin embargo, hoy en día no se podía estar seguro de que una persona no fuera a ofenderse si le ofrecían un pato sangrante con el pecho lleno de plomo y el cuello pringado de baba de perro.(pàg. 228)

Un protagonista que es planteja un dilema com aquest, bé mereixeria que haguessin traduït el títol original de la novel·la (Mayor Pettigrew's last stand) d'alguna manera que no tirés tan enrere quan el veus per primera vegada.

No te n'adones i de cop i volta et trobes envoltat d'una història que té absolutament de tot: humor (com m'agrada que les novel·les em facin riure inesperadament!), ironia, sarcasme, reflexió, passió i alguna enveja també. I sí, hi ha amor. Però no és una història ensucrada ni romàntica en el sentit cursi de la paraula. L'amor és més aviat una excusa per parlar de moltes altres coses.

Si penseu llegir-lo, no deixeu que us n'expliquin gaire cosa. Per posar-vos en antecedents i salvant les distàncies de l'època i d'argument, m'ha recordat molt, moltíssim, a La hija de Robert Poste. És d'aquelles històries que és millor deixar que et sorprenguin, anar-hi entrant poc a poc i enamorar-se'n a mida que avances.

El llibre és: "El Mayor Pettigrew se enamora". Simonson, Helen. Tr. Sonia Tapia. Barcelona, 2011. Salamandra. 384 p. ISBN 978-84-9838-381-2.

dimecres, 10 d’agost de 2011

M'han dit que diuen que dius que dic

Es miren els quadres atentament, d'un en un, aturant-se cada vegada. Oferint al retrat el mateix temps que han regalat a l'anterior, com si no volguéssin ofendre cap de les obres.
Són un grup de cinc dones, d'uns seixanta anys, de les quals una sembla ser que s'ha preparat a consciència la visita a l'exposició dels Retrats de la Belle Époque. La sala està atapeïda de gent que mirem les cares enmarcades penjades a les parets i parem més o menys atenció depenent de no sé ben bé quins criteris.

A mi, m'ha cridat l'atenció la repetició del retrat, amb nou anys de diferència, d'una noia. Encuriosida, em miro el nom dels dos quadres, que es troben a la mateixa paret, separats tan sols per un retrat. Ella, la noia que es repeteix, és la mateixa; Cléo de Mérode, al 1901 i al 1910. Com si ho hagués dit en veu alta, la senyora que s'ha preparat l'excursió, aporta una dada de gran valor antropològic al seu grupet d'acompanyants:

- Es veu que aquesta - fa, assenyalant amb el dit el quadre de la Cléo de 1901 - era una prostituta d'altu standing a París.

La resta se la miren, mig sorpreses mig satisfetes que aquesta informació hagi arribat, tants anys després, al seu poder. Es fa un silenci. Elles assimilen la informació. Jo faig veure que observo extasiada l'obra que separa els dos retrats de la Cléo de Mérode i em demano a mi mateixa no perdre el fil de la conversa, mentre imagino com us ho explicaré.

Finalment, una trenca el silenci i mig molesta etziba, sense deixar de mirar el retrat:

- Carai...doncs semblava una gran senyora.

No ho puc evitar. Somric. Rebusco el telèfon dins la bossa i apunto el diàleg per enviar-me'l per correu i poder-lo reproduïr tal com l'he sentit. Apunto també els autors i el nom de la retratada per fer una consulta a Sant Google que m'aclareixi qui era la Cléo de Mérode que es va meréixer dos retrats en nou anys que han passat a la història de l'art, han arribat a una exposició a Barcelona l'any 2011 i la fan passar per una scort del 1900.

Ja a casa, Google en mà als dits, la decepció arriba en forma de 211.000 resultats: Oh. La Cléo de Mérode va  ser una ballarina d'origen belga. Ballarina, vaja. Sembla ser que era molt maca i que per la seva bellesa, fora dels cànons del que s'estilava durant la dècada del 1900, diversos pintors la van retratar. Ostres, no trobo res de prostitució d'altu standing. Llàstima, m'havia emocionat, jo, amb la meretriu que trencava cors de pintors.
Total, que fa més de 110 anys, algú, a cau d'orella d'algú altre, abaixant la veu i amb to de confidència, va encetar un "Ballarina...ha! Ara n'hi diuen ballar!". I mira tu.

Imatges: 
A l'esquerra: Cléo de Mérode - Giovanni Boldini (1901)
A la dreta: Cléo de Mérode - Manuel Benedito (1910)

dilluns, 8 d’agost de 2011

No obris els ulls

Per variar, començo les vacances amb persones fetes a trossets. Això és vida!

La segona novel·la d'en John Verdon ho ha tingut difícil i tot i així m'ha entretingut, que crec que és el màxim que acostumo a demanar a aquest tipus d'històries. Difícil perquè, si recordeu, la primera va ser una mica sí però no, una mena de quedar-se a mitges, literàriament parlant. 

Difícil, també, perquè ha estat el segon llibre que llegit amb lector electrònic (d'acooord, té coses bones però no m'acabo de trobar del tot bé).

Però aquesta ha estat bastant de sí, sí, sí, vull més. No ens enganyem, per això, segueix havent-hi aquest tant per cent (comú, crec, a totes les històries del gènere) de "Però que n'arribes a ser de llest!" i també de "Però que retorçadament dolent que arriba a ser el dolent" però...ja seria això.

M'ha entretingut, he tingut ganes que arribés el moment de poder-m'hi tornar a posar i se m'ha fet curta. Ratifico la meva simpatia pel protagonista i m'he perdut una mica en el grup de gent involucrada a la investigació (diguéssim l'equip dels bons), tot i així, una lectureta d'estiu que ha acomplert perfectament amb el que jo esperava.

No dubto pas que si en surt una tercera, hi torni a caure.

El llibre és: "No obris els ulls". Verdon, John. Tr. Mercè Santaulàlia i Esther Roig. Barcelona, 2011. Proa. 544 pàg. ISBN: 978-84-7588-250-5.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Ell

Ell és la raó de moltes coses. De moltes. En si mateix, és la raó que hi hagi gent que desconegui o que dubti que existeix; és massa valuós com per anar-lo repartint. La fa més dèbil que la gent conegui el seu taló d'Aquil·les. Les persones som així d'incomprensibles i ella ho pot ser tant com el que més.
En ella hi ha moltes coses d'ell. Deu anys i mig d'aprendre a ser millor persona. Per començar. I moltes altres coses tan importants que si les expliqués hauria de matar qui conegués la informació. Grans secrets d'estat.
Aquesta fotografia diu molt d'ell. La hi va fer al menjador de casa, mentre ell mirava distret per la finestra observador, encantadorament tímid, prudent, humil, callat, seriós, intel·ligent.
Coincideixen en mil coses. Dissenteixen en algunes poques que no són gens destacables. Són increíblement forts quan estan junts.
Sona Sinatra mentre ella escriu una ínfima part del que podria dir sobre ell, asseguda a les taules que comparteixen al despatx de casa seva, una davant de l'altra. I no pensa pas dir-li. Sap que ell llegeix el que ella escriu, no sap amb quina freqüència i tampoc si li agrada o no. Un lector anònim més. El seu lector.

Però si algú li dirà que el que ha escrit no s'entén, és ell. 
I ella, que té un mal acceptar les crítiques (i els afalagaments), se'l creurà perquè sap que és cert.

Poques coses ha escrit ella de les que n'estigui tan convençuda. De la forma. Del contingut. De la certesa absoluta del text. D'haver deixat la veritat en cada paraula que ha escrit.
I en aquest cas, l'opinió d'ell, excepcionalment, no tindrà cap valor.

Ella sóc jo. I una de les millors coses de ser jo, és ell.


dimecres, 27 de juliol de 2011

L'altre dia, tot sopant amb gent maca que ronda per les xarxes socials (que n'hi ha), una dona intel·ligent, divertida i que té un dels somriures més dolços que he vist en molt de temps, deia que sovint passa per ser "seca" o "contundent" o el mal dit "borde" perquè acostuma a dir el que pensa sobre les coses que li venen o no de gust. "Potser és una cosa molt tonta, però si em pregunten si ho vull fer i no em vé de gust, ho dic. No".
Un altre dels comensals, un home simpàtic i amable, amb molt sentit de l'humor, d'aquells a qui segurament deu costar dir que no si et demana un favor, deia que ell es veia en l'obligació de fer aquest cap de setmana una, diguem-ne, "performance" molt curiosa perquè no va saber dir que no a una amiga. I li feia fins i tot vergonya fer-ho, però "no em va sortir dir-ho".

Jo acostumo a dir que no. Però, de vegades, ho faig amb retard. Com si tingués el cervell a les Canàries. Vull dir que d'entrada potser dic "sí" i després em trobo mastegant una bola d'indecisió i d'arguments en contra, com quan de petita el bistec se m'amuntegava a la gola i no podia empassar. I l'acumulava tot a la galta. Un rau-rau al pensament que et va dient "t'estàs fent un llit on no vols dormir".

Li he estat donant voltes a això de dir que no i he arribat a la conclusió que el problema és que existeix una llista de persones a qui, d'entrada, m'és molt difícil dir que no. Tot i que sàpiga que no en tinc ganes, o que no puc fer-ho, o que no em convé: em demanen alguna cosa i la resposta per defecte és "sí". Després arriba tot allò del bistec a la galta. I, finalment, el "no" amb el seu corresponent argumentari. És així.

Total que, com de tot se n'aprèn, n'he extret una lliçó i una mena de pseudo-consell: si vosaltres també teniu una "Llista De Persones A Qui Diria Que Sí Sempre"...primer, el meu condol i, segon, dissimuleu i no els ho feu saber mai.

Si més no, que pateixin una mica abans de fer la proposta, no? Una mica. Una mica petita. El vostre orgull us ho agrairà.




dimarts, 19 de juliol de 2011

La història d'una fugida

Va marxar de cop. Sense previ avís. Sense donar cap senyal que fes preveure el final.

Ell no podia fer res per evitar-ho. Ni per fer-la tornar. Quan ella marxava, no hi havia marxa enrere. Ho sabia molt bé, perquè ho havia fet altres vegades. Quina ironia: no hi havia marxa enrere, però sempre tornava.

I també sabia que tornaria. Que, en el millor dels casos, trigaria unes hores. En el pitjor, potser uns dies. Però sempre acabava per tornar, de la mateixa manera inesperada que desapareixia.
Així que va fer la única cosa que podia fer: seure i esperar-la.
Sense ella, no s'hi veia. Era la nit més fosca del món, del temps. I ell seia al sofà, mirant un punt invisible i comptant els segons. Es controlava per no enfadar-se, per no cometre errors que ja havia comès abans: perdre la dignitat i trucar i trucar sense parar. Trucades que no rebien resposta. Però ell era impacient i no entenia aquestes repentines fugides.

Va seguir comptant (quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre...) i durant una estona va aconseguir deixant la ment en blanc. Quin plaer, quin descans, no pensar en res. Però alguna cosa, sota les parpelles, li deia que no s'enganyés. Que sabia perfectament que, quan obrís els ulls, ella encara no hi seria.

Havia plogut fort, aquella nit. Estrany, per ser el juliol. Ell havia obert els ulls un moment, havia mirat l'hora i ella encara hi era.
Al matí, s'havia llevat, havia arrossegat el seu cos adormit cap a la dutxa i, quan havia anat cap a la cuina a fer-se el cafè, ho havia notat: ella havia marxat. Havia deixat estar el cafè. S'havia vestit, i havia fet via cap a la feina, baixant les escales i creuant-se amb el veí del cinquè, que havia murmurat un "bon dia" sense esma i l'hi havia afegit un:

- Ja ha tornat a marxar la llum!

(Tan romàntica que semblava que m'havia posat, eh?)

dimecres, 13 de juliol de 2011

La cuina de l'escriptura

Podria parlar-vos sobre aquest manual i explicar-vos la de coses que t'explica i com ho fa, i en quines parts es divideix i totes aquestes coses que se sol fer quan es parla de llibres.

Però no.

Només us diré que és un llibre que m'ha fet treballar força. I per demostrar-vos-ho, transcric a continuació algunes de les parrafades que he escrit fent els deures que et posa la lectura.


Sobre per què escrivim. Què és el que més ens agrada. El que menys. Raons. Motius.

M'encanta escriure. M'agrada com em sento mentre penso en el que escriuré, mentre redacto el que escric i fins i tot, i amb una mica de sort, el que sento quan llegeixo el que he redactat. De vegades, el text em fa pensar que no sóc jo qui ho ha escrit, sinó més aviat algú altre que, mira tu per on, pensa o sent igual que jo. Hi ha vegades , també s'ha de dir, que és molt frustrant: tens coses (moltes!) al pap i no trobes la manera, les paraules. Això és el que menys m'agrada. Sovint, escric coses que resulta que necessito dir i que fins que no he escrit, no sabia que les pensava. Totes allà, torturant-me, que sembla que s'ho passin tan bé...

Sobre freqüències i maneres

Escric molt sovint. De fet, diria que escric cada dia ara que hi penso. No només no em fa mandra; ho necessito. Com la dutxa del matí per espavilar-me. Doncs igual. Necessito buidar el cap (o l'ànima, no ho tinc massa clar) de tot el que hagi acumulat. De vegades més, de vegades menys. I m'és indiferent escriure un correu electrònic a un amic, que un missatge a la meva mare...bé, no. Com més llarg em pugui permetre el text, més ho gaudeixo. I me'l rellegeixo i hi torno, i vinga, i som-hi...
Intento escriure de la mateixa manera que penso o que parlo i és per això que, tot i que rellegeixo molt, intento canviar més aviat poc. M'agrada pensar que com menys reescric, més autèntic és el text  i més real és la Laura que s'hi troba (tot i que una part de mi sap perfectament que això no és cert; ni el text és més real ni els trossos de mí que s'hi poden trobar tampoc). Així doncs diria que si hagués de posar adjectius als meus textos serien espontanis, arrauxats i, sovint, mancats de prou qualitat.
Els moments i les formes.
  
No tinc moment idoni per escriure. O preferit. No. El que sí que tinc és la certesa absoluta de quan una idea que em ronda pel cap necessita ser escrita; aquell moment en què les paraules són més grans que l'espai disponible al cervell i necessito deixar-les anar. Reconec la sensació: és una mena d'eufòria, no sempre agradable.Quan arriba aquest moment que deia, ho he d'escriure. Ni esborranys, ni esquemes, ni res...teclat, bolígraf, més igual el què, i ho escric. Si al final no em convenç pel motiu que sigui, sí, serà un esborrany pendent d'altres moments d'eufòria. Si és massa real, massa verídic, si m'hi veig massa, em fa por i l'acabo llençant.L'ordinador acostuma a ser el mitjà, per comoditat i perquè en tinc un a les mans gran part del dia. Però escriure a mà m'encanta i amb els anys m'he anat tornant una mica primmirada (que si aquests bolígrafs, que si aquest paper...). També em passa que no totes les pàgines en blanc (digitals o analògiques) m'imposen per igual i les paraules em flueixen millor, per exemple, en un correu electrònic (encara que el que pretengui escriure no ho sigui) o en un full ratllat, que en un full en blanc d'un processador de textos o un DIN A4 impol·lut.

La satisfacció (són els pares).

Poques vegades em sento satisfeta 100% amb el que escric, perquè poques vegades em sento satisfeta 100% amb el que penso: simplement és com és.


No és que m'hagi agradat, només. És que m'ho he passat pipa seguint al peu de la lletra totes i cadascuna de les reflexions a les que et convida: un llibre que et fa escriure!!! El paradís.

El llibre és: La cuina de l'escriptura. Cassany, Daniel. Empúries. Barcelona, 2002. ISBN 978-84-7596-913-8.

dilluns, 11 de juliol de 2011

No tinc res a dir

No tinc res a dir.

- Hola, hi ha algú?... Ei?... Ei, va, ja podeu sortir!... Eh, que ja no fa gràcia la broma... Vaaa, sortiu! M'esteu espantant... I per què esteu tan a les fosques?... És una sorpresa?... Que sí, que ja m'heu sorprès. Va, sortiu...Hola?

No tinc res a dir.

- De debò no hi ha ningú? Ostres...sembla que no. Però si això sempre està ple...és molt estrany. M'espanta tanta foscor. On deuen ser? Potser fan vacances...Però tenia entès que fins l'agost, no tocava. Potser han enviat una circular i jo me l'he perduda. No, no, n'estic segur, fins l'agost res.
Aniré allà on els sarcasmes, que sempre hi ha unes cues de cal Déu. Sí, segur que està tothom allà...Carai. Està buit. I les ironies? A les ironies també acostuma a arreplegar-se una bona colla...doncs no. Tampoc. I què són aquestes volves? Pols? Se sent xiular el vent. Tinc por.

No tinc res a dir.

- Què ha sigut això? He sentit...

No tinc res a dir.

- Ai! Ho he sentit una altra vegada! Fa eco i tot. És ella? Uau! Mai havia pogut sentir el que pensava. Així que és cert! Si estàs prou en silenci, aquí dins pots sentir el que pensa! I què diu que no té...

No tinc res a dir.

- Sí, que sí que tens! Que estic aquí! Eh! Tu! La de fora! Estic aquí preparat per transformar-me en el que tu vulguis! Que sí que tens coses per dir! Fes-me servir! Jo! Jo! Aquí! Sóc un pensament qualsevol però puc sortir pels teus llavis en forma de paraula o baixar fins les mans i que escriguis amb mi el que prefereixis. Ei! Aquí! Jo! Tria'm a mi.

No tinc res aCalla, que sembla que se m'acudit una cosa.

Vaig a encendre a l'ordinador, abans que se m'escapi.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Un dia - ABANDONAT

Pel proper truc, necessitaré un argument avorrit, un personatges que no m'agradin, i un lector electrònic. Tatxàn! 

Heus aquí, un llibre abandonat.

Ho he provat. L'he tingut dies macerant, per si de cas era jo que no estava inspirada i, si bé pot ser que jo no tingui la lecturina als nivells més alts de la història, no hi hagut manera d'entrar en aquesta història; la relació d'amistat de l'Emma i el Dexter durant 20 anys.
Pffff.

El tema del lector electrònic...no ha ajudat (no m'agrada no tenir el llibre a les mans, no saber quant pesa ni quan ocupa, ni com són les cobertes. M'acabaré acostumant, però d'entrada...em costa). Tot i així, jo, que no sóc de donar gaire segones oportunitats a les coses, ho seguiré intentant, ho prometo.
I sobre el llibre en sí: els personatges no m'han agradat i aquest joc de gat i gos que es porten em cansa molt. En 236 pàgines (de les 376 que té el llilbre) no els he llegit ni una sola vegada dient-se les coses clares i trobo que la gent, ni que sigui poc, això de parlar clar ho fa de tant en tant.
La gràcia se suposa que és que els protagonistes es neguen a reconèixer que el que tenen és més que una relació d'amistat i ells mateixos es van boicotejant tots els moments en què estan junts, disfressant-ho d'una amistat descreguda. D'entrada no està malament, però arriba un moment que tot s'acaba fent massa repetitiu 

Val a dir, però, que va tenir força bones crítiques de la gent que se suposa que en sap molt més que no pas jo (les podeu llegir aquí) així que apliqueu-me un descompte que a mi el que em passa és que sovint el sucre m'embafa.

El llibre és: Un dia. Nicholls, David. Columna. Barcelona, 2010. ISBN 978-84-6641-231-5.

dilluns, 27 de juny de 2011

32

Hi ha coses que haurien d'estar prohibides per llei:

- Els mitjons blancs d'esport (els de les dues ratlles, per exemple) amb sabates
- Els veïns cridaners
- Escoltar música a un mitjà de transport públic o pel carrer, sense auriculars (aplicable també a parlar per telèfon en veu massa alta)
- Que plogui quan és festa o estàs de vacances

i per últim, però no per això més perdonable...

- Que el teu aniversari caigui en dilluns (dilluns laborable, vull dir)

Avui faig anys. Bé, tècnicament, els he fet aquesta tarda així que corregeixo i dic que avui he fet anys. I a partir de ja mateix, em dedico a buscar respostes per replicar a tots aquells que l'any que ve, quan em preguntin quants en faig, em diguin "L'edat de Crist". Els tinc unes ganes a tots...Poc originals que sou, coi!

De moment, amb els 32, només compto alguna cana nova i alguna pota de gall que no m'importa, perquè són de riure (les canes si que em toquen més la moral, no us ho negaré, que això del tint és una murga).

Gràcies a tots els que hi heu pensat i als que hi penseu ara.

dissabte, 25 de juny de 2011

Una història, dos filtres

Amb aquests tres elements comuns...

- 1,56 m de noia.
- Una botiga d'un centre comercial.
- Unes ulleres XXL

...confeccionarem una història i la passarem per dos filtres diferents. 

Filtre "Si això fos Hollywood..."

El dia de la revetlla, el 1,56 m de noia, té la gran idea d'agafar el cotxe per anar a  l'altra punta de Barcelona, a la única botiga a la ciutat d'una marca informàtica. Sembla un repte perquè Sant Joan cau en un fantàstic pont que fa que la gent es llenci a la carretera en massa per aprofitar els tres dies.
Però això és Hollywood, i ella troba el camí defugint la Gran Via Colapsada, l' Avinguda Diagonal Desbordada o la Ronda de Dalt Completament Aturada i fent volar el seu vehicle per carrers estrets que no troba tallats per cap revetlla. Yeah!
Arribats al centre comercial on hi ha la botiga, aparcat el cotxe estratègicament al costat de les rampes mecàniques que accedeixen a les plantes de comerços, amb les seves ulleres de sol XXL protegint els seus ulls verds, entra a la pulcra botiga on ha de comprar un regal per a la seva mare. Sap què vol, sap on aconseguir-ho i la gestió no li portarà més de deu minuts.
Amb el seu pas segur, la seva melena sedosa onejant per l'efecte d'un aire condicionat programat a la temperatura justa, es dirigeix a l'enorme paret del fons a la dreta on s'exposen un munt d'accessoris. Sel·lecciona el que vol però comprova que, per la gran alçada de l'expositor, no arriba a agafar el producte. Amb el millor dels seus somriures, aprofita la presència d'un home espectacular que casualment té al costat, per demanar al més pur estil noia desvalguda:
- Perdona, t'importa agafar-me aquella funda de flors? És que no hi arribo. 
Cop de melena, caiguda de pestanyes.
-I tant. Aquesta? - diu ell sense si tan sols esforçar-se - És molt maca, fa per tu.
- Gràcies
Caiguda de pestanyes, somriure encisador.
Agafa un parell de productes més, tenint clar quines són les característiques tècniques de cadascun d'ells, i es dirigeix amb pas segur a la caixa on, òbviament no hi ha cua, paga, i marxa a buscar el seu cotxe quan han passat 9 minuts i 34 segons des del moment que ha entrat. 
Fora fa una temperatura agradable i ella somriu darrere les seves ulleres XXL, mentre es veuen els crèdits finals.
Aplaudiments.

Filtre "...pero no ho és"

El dia de la revetlla, jo no tinc més necessitat que agafar el cotxe per anar a l'altra punta de Barcelona, a l' única botiga a la ciutat d'una marca informàtica (que és Apple). És una merda perquè Sant Joan cau en pont i la gent s'ha llençat a envaïr les carreteres per aprofitar els tres dies.
I, efectivament, la ciutat és un infern i tot i que miro el trànsit abans de sortir de casa, acabo escollint anar pel carrer València fins a l'Avinguda Meridiana i morir allà en cadascún dels semàfors i enganxar, a més, un parell o tres de revetlles de barri pel camí.
Arribats al centre comercial (que és la Maquinista) on hi ha la botiga (que és Apple), aparcat el cotxe (per pura sort) al costat de les rampes mecàniques que accedeixen a les plantes de comerços, amb les meves ulleres XXL protegint els meus ulls que haguessin preferit dormir una migdiada, entro a la pulcra botiga on he de comprar un regal per a la meva mare. Tinc una lleugera idea del que vull, no tinc ni idea de si existeix i espero no passar-m'hi gaire estona.
Repicant amb les abarques contra el terra, cabells recollits en una cua amb una goma massa fluixa, "Carai,fa un fred que pela en aquesta botiga!", em dirigeixo a l'enorme (molt, molt alta) paret del fons a la dreta on s'exposen un munt d'accessoris.
Trobo una funda que crec que li agradarà però comprovo que, amb el meu 1,56 m, qualsevol cosa és alta i no arribo a agafar el producte.
Amb el millor dels meus somriures, miro al meu voltant per veure si algú m'ha vist mirar amb cara de pena cap amunt, però no. Em poso de puntetes, estiro el braç dret, estiro, estiro, estiro més i al final, amb les puntetes dels dits, faig caure la primera funda de la filera. M'he estirat tant, tant, tant i he inclinat el cap tant cap enrere que les ulleres XXL han acabat relliscant-me del cap, anant a espetegar a terra, mentre la funda que jo he aconseguit desplaçar ha caigut en picat contra el meu tabic nasal, fent-me plorar els ulls i  pronunciar un "ai!" ofegat. Em recomposo, agafo les ulleres de terra i em miro la funda entre les llàgrimes que em cauen de l'ull dret (l'esquerre ho porta més dignament). L'estampat és maco, crec que li agradarà i començo a sentir-me mínimament satisfeta fins i tot del meu tabic ressentit quan llegeixo a l'embolcall que allò és una funda per un producte diferent del que té ma mare. És a dir, que aquella funda NO és la que necessito. NO. Faig un escanejat ràpid per veure on coi estàn, doncs, les fundes que jo busco i m'adono - amb pànic - que estàn a la mateixa alçada que la que tinc a la mà, però una mica més a la dreta. Decidir que no penso estirar-me una altra vegada em porta mil·lèssimes de segon així que busco entre la gent algun dependent de samarreta blava per demanar-li. Trobo una noia, que deu fer 1,58 ("En el país de los de 1,56, los de 1,58 son el Rey") i demano ajuda.
Aprofito per preguntar-li un parell de coses més, trio sense quedar gaire convençuda del que m'emporto i em dirigeixo cap a la caixa on hi ha cua. El tabic nasal em batega i recordo que les ulleres han caigut; comprovo els danys causats i veig que s'ha ratllat un dels vidres. Yeah! Pago i marxo a buscar el meu cotxe quan han passat 37 minuts i no sé quants segons perquè prou feina tinc amb no queixar-me en veu alta del meu nas.
Fora fa una calor suportable i jo no somric gaire perquè he decidit treure'm les ulleres XXL ja que la ratllada del vidre em fa molta nosa, mentre es veuen els crèdits finals.
No se senten aplaudiments. La gent fa estona que ha marxat del cinema. "Total - han dit - pel que s'ha de veure...aquesta noia no ho fa gaire bé".