diumenge, 30 de gener de 2011

Sopar (o no)

A l'arribada a la porta, encara fora fent companyia als fumadors que passaran una estona sense tastar el tabac tan bon punt entrem al local, comencen les presentacions "Mira, Laura, coneixes a tal? Tal aquesta és la Laura..." petó, petó, encantada, encantat.

Passem cap dins. Fa calor. L'abric sobra als tres segons d'haver entrat. Una noia molt amable em demana el meu nom i em busca a una llista. Ostres. Estic a una llista. Carai. Ens donen uns tiquets per a les begudes. Un altre tiquet per deixar l'abric. Em quedo amb la bossa de mà: una mena de sobre de pell negra d'aproximadament uns vint per vint centímetres.

Aquí hauríem de parar el temps. Aquí, en aquest moment. Aquí neix l'error de gran part de la nit. Quedeu-vos amb aquest detall: em quedo amb la bossa de mà.
Comparteixo els baixos d'un local a les (gairebé) fosques, amb unes setanta persones de les que amb prou feines en conec una desena. El motiu que ens trobem tots junts és que l'organitzador de tot plegat fa quaranta anys i ha volgut tenir junts en un mateix espai-temps a diferents persones que formen o han format part de la seva vida. Bé.

Barra lliure de vi i cava, més retrobaments dels que es coneixen, mirades analitzadores dels que no, travesses sobre qui és qui. Coses que fem els humans en grup. Abans que comencin a desfilar els primers plats amb canapès i similars, el vi ja ha començat a omplir estómacs. I fer coixí amb sòlids comença a ser necessari si es volen evitar situacions compromeses més endavant.
I ja. Van entrant els cambrers amb plats (dos, un a cada mà) oferint petites croquetes, petits trossos d'entrepans de pa de motllo, petites torrades amb steak tartar, petit d'això, petit d'allò.
I la situació és la següent: a peu dret, el meu grup hem trobat una situació excel·lent, just al costat de la porta per on apareixen, encara plens i calents, els plats. Ara bé: jo porto a una mà la bossa, a l'altra la copa i cada cop que arriba el cambrer has d'aprofitar per agafar els dos petits-el-que-sigui que t'ofereix perquè si es tracta de fer coixí a base de coses petites, ja cal que te'n prenguis unes quantes...Però tot i que, destrament, acabo per subjectar copa i bossa amb la mateixa mà, només em queda lliure una mà i per tant he d'acabar triant quin dels dos petits-el-que-sigui agafo: croqueta o steak? canapè o hamburguesa? salmó o broqueta de tomàquets? A tot això, entre plat i plat, com que tens la copa a la mà, vas fent via amb el vi. Però el coixí sòlid és mínim.

Començo a entendre que la bossa de mà ha estat una mala decisió quan veig que tinc més gana de la puc satisfer amb les coses que puc agafar amb una sola mà i em recordo a mi mateixa infinites vegades dient "No, no, si aquestes bosses son fantàstiques: petites, així no les omples i no pesen".
No les omples. Quina ironia. Com l'estómac que tampoc no l'omples mentre subjectes amb la mà la punyetera bossa.

Avui la tinc fora del calaix on acostumo a desar-la: no li digueu però la tinc en quarantena. No suportaria caure en la temptació de tornar a sortir una nit amb ella i quedar-me amb la gana que vaig passar ahir. I com que sóc dèbil, que em conec, prefereixo tenir-la a la vista i recordar el patiment d'ahir (cambrer que passa i s'emporta l'oportunitat d'un mos de carn o de salmó o de tonyina perquè tens una trista croqueta a l'única mà lliure) que tornar-la a desar i que el cap de setmana que ve, me la torni a emportar només per la seva cara bonica. No, no, no.

Imatge:És el paper que decorava les parets del lavabo del local de la festa de què us parlo. Realment, després d'un parell de copes de vi i l'estómac mig buit, aquestes formes a les quatre parets d'un lloc tan estret com és un lavabo, acaben per fer-te ballar el cap.

4 comentaris:

  1. Que mala consellera és la vanitat ;)

    ResponElimina
  2. Jajajaja que bo. Els bolsos, per principi, s'han de poder penjar d'una manera o altra.

    ResponElimina
  3. I no te la podies possar entre les cames?

    ResponElimina
  4. Sílvia: La pitjor de totes. :)
    S.N.: Ho sé, ho sé. Però de vegades em patina la neurona. :)
    Carles: Cert. No ho vaig fer perquè ho vaig trobar poc femení un pèl incòmode. :D

    ResponElimina