dissabte, 12 de febrer de 2011

El noi moreno del Metro

Asseguda al metro, amb el telèfon a les mans, trastejant botons, esborrant missatges, escribint-ne alguns, distreta per variar. Sona, de cop i volta, una melodia des d'un telèfon que em fa aixecar el cap. És una musica que em sona a banda sonora d'alguna pel·lícula però no recordo quina és. La melodia segueix sonant. Més, més, més. 

No calla.

Intento esbrinar d'on vé el so. Qui està tan sord com per no agafar-lo. Ha de ser molt a prop meu; el sento molt fort. A la meva dreta, recolçat al costat d'una de les portes del vagó un noi moreno, es mira el mòbil amb cara d'espant. El té al palmell de la mà esquerra, que té completament oberta,  i se'l mira com si pogués fer-lo callar només amb la força dels seus ulls.

La melodia s'atura uns segons. Ell tanca els ulls i respira profundament, deixa caure el cap al vidre de la porta. El telèfon torna a sonar.

I aleshores passa. Dues llàgrimes enormes rodolen galtes avall del noi, que tanca els ulls i apreta fort el mòbil amb les mans. M'adono aquí que fa massa estona que l'observo, que no està bé i m'avergonyeixo de ser tan descarada.

Torno als missatges que esperen ser esborrats al meu telèfon (agradables, simpàtics, graciosos o simplment neutres però que no em fan plorar)  mentre penso que escriuré sobre el noi moreno que plorava al tren i no puc evitar pensar en qui el trucava tan insistentment i a qui tenia ell tan poques ganes de respondre.

Imatge: Via Weheartit


6 comentaris:

  1. Això que vas veure porta una història darrere, i com que no la podrem saber, ens la podem inventar. Dóna per fer un relat, o per un joc literari com els que corren per la catos.

    ResponElimina
  2. Pooobre. És dur quan veus algú plorar al metro o pel carrer perquè t'entren ganes de consolar-lo però clar, no és plan...

    ResponElimina
  3. trist no? Sempre pots invnetar una història amb un final feliç, per compensar

    ResponElimina
  4. m'agrada molt entrar el teu blog i llegir els teus relats. Tens talent

    ResponElimina
  5. XeXu: Sí que la porta, sí. I no fa pinta de ser una hitòria gaire alegre...

    S.N.: :) No, no és plan d'anar consolant desconeguts pel metro. Això també dona per un relat. És una versió d'Amelie: enlloc de fer feliços als demés, els consola quan estan tristos.

    Mireia: Segur que si me n'inventés una, seria amb final feliç. De veritat que sí.

    Anònim: Que bé que t'agradi! Moltes gràcies!

    ResponElimina
  6. No he entendido ni jota

    ResponElimina