dimarts, 8 de febrer de 2011

Les màquines

La rutina és sempre la mateixa: arribar, veure com els de la classe anterior acaben els seus exercicis de relaxament (acaben de fer ioga, normalment. Se'ls veu relaxats, és cert, però és difícil no semblar-ho si estàs estirat a terra, amb mitjons - blancs en molts casos- i ulls tancats) deixar que acabin de recollir les seves coses i entrar a la classe, mentre camino de forma ben rara, he de dir, amb aquestes bambes. Comodíssimes, sí. I lletges a més no poder, també.

El cas, que agafo l'step, les dues bases sobre les quals s'arrepenja, trio el "meu" lloc a la classe i m'assec sobre l'artefacte que em farà passar una hora ben bona, pujant, baixant, pujant, baixant. Sembla senzill. I una mica simple. Però aconsegueix el seu propòsit: durant una hora, el meu cervell només es preocupa de si el pas següent és un step touch, una V, un mambo o una volta.
Total, que els minuts van avançant, les meves galtes es van encenent, els cabells que porto recollits en una cua, s'esbullen i se m'enganxen al front, els pulmons comencen a queixar-se. Però em sento eufòrica. M'ho passo pipa.

Fins que, en un moment d'atreviment, aixeco la vista - que sempre tinc fixada als meus peus - i els veig pel mirall: ells dos. Les Màquines.
No sé com es diuen, només sé que en aquell moment de cansament els admiro profundament. Son un noi amb una cua, i un home rapat (mira tu, ni que s'haguessin posat d'acord per ser tan antònims). Els dos únics homes en tota la classe. No perden ni un pas. No s'equivoquen mai. Sempre van alhora. I quan tu (bé, jo) ja estàs (estic) arrossegada per terra, amb la cara vermella a punt de petar, fent el pas a destemps, a la dreta de l'step quan tothom està a l'esquerra (quins grans moments de ridícul)...en aquell moment, senyores i senyors, ELLS, Les màquines, encara és hora que suïn una mica. Cada vegada que la monitora fa una pausa amb un "Chicoooooos, bebed un poco de agua y no paréeeeeeeeeis", ells fan un glop furtiu a la seva ampolla i es posen a correr sobre l'step, pujant i baixant, mentre els dèbils aprofitem aquells segons de treva per convèncer els nostres pulmons que no ens abandonin.

No hi ha dilluns, ni dimecres, que quan els veig acabar la classe tan bé com quan han entrat per la porta una hora abans, tingui temptacions d' anar cap a ells, agenollar-me a terra i adorar-los. O tocar-los una cama per veure si son reals o biòniques.
I no hi ha matí de l'endemà de classe, quan sona el despertador, em llevo i noto certa tibantor als bessons, que no pensi si ells també la noten o si ja es lleven del llit saltant. La qual cosa em fa agafar-los certa ràbia, no us enganyaré.

4 comentaris:

  1. ... jo només ho vaig provar un cop això dels steps. Ho vaig deixar córrer quan vaig acabar la classe sense suar: no havia pogut lligar ni dos passos seguits...

    Sóc de mala coordinació i m'he de dedicar a esports sense coreografia!!!

    Encara que no siguis una "màquina", si pots seguir els passos que et marquen, ja tens la meva admiració eterna!!! ;-)

    ResponElimina
  2. no ho dubtis, són biònics i suen per dins

    ResponElimina
  3. Hi ha gent que no és d'eixe món...

    ResponElimina