dimarts, 1 de març de 2011

El gran dictat

- Passa al meu despatx i passem acta.
Frase que el meu cap m'acostuma a dir un cop o dos al mes. Jo entro al despatx, m'assec davant del seu ordinador i durant un parell d'hores - si no hi ha gaire interrupcions que li facin perdre el fil - ell enraona i jo escric, i esborro, i escric, i esborro. Sí, sí, tot un festival...
Ahir, però, va ser diferent. La setmana passada vam tenir força reunions de les que necessiten actes així que teniem feina acumulada. A quarts de deu, va treure el cap del despatx i em va dir:
- Ens hi posem?
I en aquell moment vaig entrar en un bucle temporal. Vam estar unes sis hores i mitja (amb alguna pausa més curta del que jo hauria volgut) allà dins, amb munts de documentació, anotacions fetes amb una lletra infecta, intervencions per aquí, xifres per allà...allò no s'acabava mai, tu.
La primera hora i mitja, les dues primeres si m'apures, el meu cervell està pel que ha d'estar, concentrat, fent moure els dits amb convicció i força, alerta per si en alguna frase es repeteix alguna paraula o si falta una coma o si queda incongruent. A partir de la segona hora, el cervell em diu que ja en té prou, que tot allò és terriblement avorrit, avorrit, avorrit amb ganes i posa el pilot automàtic. Una de les coses més útils que mai he après a fer és escriure al teclat amb tots els dits i sense necessitat de mirar les tecles; és fantàstic. Total, que els dits es queden fent d'orelles i el cervell i jo mirem per la finestra, pensem en les nostres coses, en tot allò que hi ha pendent a la meva taula mentre sec a la taula d'un altre.
Ahir, sumida a la misèria total i absoluta dels índexs que no entenc, de les xifres que sóc incapaç d'imaginar, del to monòton de la veu del meu cap mentre crea oracions amb sentit a partir de notes que va haver de prendre a tota velocitat, vaig desviar la mirada de la pantalla a la finestra. Els dits seguien fent la seva feina, potser més lents, però seguien viatjant de tecla en tecla; clec, clec, clec, clec, clec i jo pensava en un parell d'obres que vull anar a veure al teatre (una dijous, que ja en tinc les entrades, l'altra segurament la setmana que vé), clec, clec, una reunió que tenia per la tarda (no sé pas si podré anar, amb tot això que ens queda per fer), clec clec, la classe del gimnàs al vespre, clec, clec,  roba per planxar, clec, clec un dinar que havia hagut d'anul·lar amb la ràbia que em fa desdir-me...
Toc, toc. Algú que truca a la porta i, sabent que interromp, treu el cap tímidament amb un "Perdó". "Una pausa!" vaig cridar silenciosament. I per primer cop en molta estona, vaig desviar la vista de la finestra a la pantalla...i a punt vaig estar de caure fulminada. Llegeixo en pantalla alguna cosa similar a això:

":z fdjnk-o  l,d -z z .dx qw z .z xz.z cd.  lnxsll.z.v .`zxxkxf´d  kz cd glgx d.x  dmbfdx cd.  lmxxd.." i seguia i seguia, un paràgraf ben bo.

L'ensurt va durar tan sols uns minuts, fins que vaig adonar-me que enlloc de posar els dits a la filera de lletres del mig, on en teoria han de reposar mentre no escriuen i moure's amunt i avall des d'allà, els havia posat a la filera del baix i per tant, repetint els moviments que havia fet vaig poder mig traduir el que hauria de posar (no era exacte, perquè a més m'havia dedicat a moure els dits ben bé on m'havia vingut de gust però la resta va passar a ser deduïble).

La culpa és de la finestra, que té molt bones vistes...

4 comentaris:

  1. Quina tela! Sembla que el pilot automàtic no sempre funciona. Hauria valgut la pena veure la cara que posaves quan vas descobrir el paràgraf inintel·ligible. El cap se'n va adonar?

    ResponElimina
  2. Suposso que el cap no coneix el teu blog, no?

    ResponElimina
  3. Wajajjajaja. Que bo, jo també escric posant els dits directament al teclat i algun cop m'ha passat però crec que mai he arribat a fer tot un paràgraf. Has de tocar els bonyets que hi ha a la F i a la J.
    Jajajaja ai, quin riure...

    ResponElimina
  4. XeXu: No, no se'n va adonar... ;)

    Selrac: No (crec). Però aquestes coses no se saben mai, que escrius qualsevol xorrada i després et trobes que la gent t'ha llegit. :)

    S.N.: Ho sé, ho sé :) això dels bonyets!!!! Si és de primer "d'escriure amb tots els dits"!!! Però crec que de tant tocar-los cada dia ja ni me n'adono si hi són o no... :)

    ResponElimina