diumenge, 13 de març de 2011

"Sí que passa, sí". Dues versions.

La meva versió

Seiem a una taula no gaire còmoda, en un passadís massa poc íntim pel meu gust, disposades a gaudir d'unes cloïses, d'uns llagostins, d'una ampolla de vi i de la nostra companyia, i a l'espera d'un arròs amb llamàntol que encara em fa salivar quan hi penso.
A la taula del costat, aquestes coses que et poden passar, una família (uns sis membres, si no vaig comptar malament amb una nena petita, bastant ploranera. Iuju, quina sort). No sé ja en quin moment, una de les dones de la taula, s'aixeca a intentar distreure la nena ploranera que està muntant una rebequeria important. L'agafa a coll i la distreu i la tàctica funciona.

Aleshores ve cap a la banqueta llarga de la paret, on jo sec i que comparteixo amb els membres de la seva taula que els ha tocat seure a la banda de la paret. I fa el gest d'asseure's. Jo enretiro el meu abric, que li queda just a l'alçada d'on ha començat a repenjar el seu cul.

Ella, així que em veu enretirar-ho, em diu que tranquil·la, que no cal. I jo li contesto "Sí que cal, sí...que t'hi estàs asseient al damunt".

Fi de la història segons la Laura.

La versió de les que compartien la taula amb mi


- Te has pasado. Te has pasado mucho. He querido meterme debajo de la mesa. Me he sentido pequeeeeña cuando se lo has dicho. Y vaya tonito...pura simpatía. Toda dulzura.

- Qué dices? Se lo he dicho bien!

- Home, Laura...li has dit que s'estava asseient damunt del teu abric...No, no li has dit gaire bé...Jo no sabia on mirar...(somriu nerviosa).

- Però jo no li he dit malament!

- Entonces...mal, exactamente, cómo habría sido? Le habrías pegado? Sí, decididamente, eso hubiera estado mucho peor.

Riures. Fi de la història.

P.D. Senyora de la taula del costat, sembla ser que li dec una disculpa. La meva intenció no era ofendre. Però vosté estava repenjant el seu cul sobre el meu abric. Això és un fet.

5 comentaris:

  1. Sí, quan la gent és maleducada, a sobre ens hem de sentir malament NOSALTRES que els hem d'aguantar. Ah, i per descomptat hem de ser ben educats amb ells.
    Doncs no! Tantes contemplacions...que miri on posa el cul i no li parlaran malament. Au.

    ResponElimina
  2. Doncs estic d'acord amb la senyora S.N i amb tu. No crec que t'hagis de disculpar per dir un fet. Tu l'únic que volies evitar era que la dona seiés sobre el teu abric, i per això l'enretires. Potser si que el to no era l'adequat, però què volies quan la nena ploranera ja estava començant a fer el seu efecte i emprenyava a qualsevol?
    Res, que ben dit. Les coses clares i ja està, no passa res.

    ResponElimina
  3. Doncs sí senyor! És que una no pot posar de manifest certs fets si no vol que se la consideri una impertinent. En aquest país (o món, no sé si es tracta d'un endemisme) sembla ser que la gent pot fer el que li dongui la gana, molestant als del costat ("ja s'apartaran"), sempre que sigui "sense mala intenció", "sense adonar-se'n", com qui no vol la cosa, o fent veure que no es pretenia molestar, i com que, suposadament, no estan fent res de dolent, està mal fet que una es queixi en veu alta. Doncs no! La inconsciència (o la pretenció d'aquesta) no és excusa!

    Bé, no sé si m'he desviat una mica del tema... Aquest escric m'ha remogut vivències, ara mateix no concretes, però que hi són.

    :)

    ResponElimina
  4. Un post que m'ha fet somriure... Encara que en el seu moment deuria ser una situació bastant incòmoda, però és d'aquelles que són divertides de recordar. Cadascú veu la realitat amb una mirada diferent... :)

    ResponElimina