dimarts, 19 d’abril de 2011

Qui ets vint anys després?

Penseu en la possibilitat de trobar-vos amb algú amb qui no heu parlat en vint anys. Sabeu el seu nom, el seu cognom, el seu aspecte, recordeu com mou les mans, com riu i com mira però no ens enganyem: és una persona que no coneixeu. De fet, fa vint anys ereu uns taps de bassa (bé, si parlem de mida, no és que sortim guanyant gaire) i ara sou dos adults amb les vostres vides d'adult (feina, preocupacions, lloguers, la crisi, la distància) que guarden poca cosa del que eren aleshores i gairebé res del que prometien ser en un futur.

Tot i així, heu intercanviat darrerament un parell de frases, un parell de missatges a Twitter i per aquells mecanismes tan estranys que té el cervell, aquella sensació mig intuïda que teniu coses en comú, que sereu capaços de mantenir una conversa cara a cara i no deixar-la defallir, us aventureu a quedar un dilluns, després de la feina, i explicar-vos qui sou vint anys després.

I ens hem trobat. Dues dones que ens hem reconegut per la cara i la mirada. Totes dues "estàs igual!", "no has canviat gens!" (oh, per favor, espero que sí!) ens hem assegut de costat davant d'un got i hem passat dues hores xerrant sense callar ni un minut, explicant-nos això, allò i encara el de més enllà, fent vestits a mida a tots aquells que en el seu moment ens les van fer passar negres, veient les nostres cares de princesetes infantils, bufant espelmes de pastissos de jardí d'infància, recordant noms i cognoms (primer i segon cognom, tu, quin poder que han exercit les llistes d'assistència repetides fins a l'infinit en la nostra memòria) de companys de classe (casat, separada, tres fills, va camí del segon), de mestres i anècdotes.

I hem anat creixent mentre ens explicàvem quan, on, per què, amb qui, quant de temps, què, de quina manera, ara, una mica de demà amb la boca petita no sigui que se'ns esguerrin els plans només de dir-los en veu alta, fins que un telèfon ens ha tornat al present inmediat, a l'ara mateix he de marxar, a això ho hem d'acabar com cal, a m'ha agradat molt veure't,  a estàs molt guapa, a vas cap al Metro?

Us diria que ahir vaig conèixer algú que ja coneixia. Aquesta és la sensació que em va quedar. I tot i que el boom del Facebook va portar a la meva vida, fa un parell d'anys, una colla de sopars de retrobament, no havia tingut ocasió d'enraonar tanta estona, mà a mà, amb una sola persona a qui fes tant de temps que no veia i notar com, evidentment, amb el pas del temps, les persones es couen i pugen - com el pa de pessic - però que la massa segueix estant en un gest, en un deix a la veu, en una mirada que tu ja coneixies de fa molt, molt de temps.

La foto: He trobat que era de les menys cruels que podia posar. I ella es reconeixerà i jo també. No cal donar més informació.

3 comentaris:

  1. Aaaaaarg!!! Sóc la del banyador vermell!!!... i aquest senyor... el meu pare?!?!?!?!
    M'ha encantat veure't i si, hem d'acabar-ho com cal!!! Un petonàs congui!

    ResponElimina
  2. La, quina ets a la foto? Aaaaaajajajaa!!!! Jo diria que ets la que somriu amb cara d' entremeliada i fa top-less. xDDD

    ResponElimina
  3. Aquests retorns al passat són refrescants (i aterridors). Visca el Facebook!

    ResponElimina