dimarts, 3 de maig de 2011

Del revés

Pipipipip. Pipipipip.

Cop amb la mà. Pip. Calla, coi.

M'incorporo sense pensar-m'ho. Ha estat una nit de somnis molt estranys, les parpelles em pesen, el cos em tremola.

Vull dormir més, resumint.

Em poso el primer tros de pijama que enganxo pel damunt del llit. Sabatilles. Camino les deu o dotze passes que em separen del lavabo a les fosques (Au, merda! Cony de canapé! Perquè has de tenir cantonades que sempre van a parar contra les meves cames? Un altre blau.)

I aleshores, ho noto. Alguna cosa no va bé. És una sensació estranya, com d'incomoditat.

Miro allò que jura ser jo en el mirall: cabells esbullats, ulls inflats, pell pàl·lida. Llevar-me, de sempre, m'ha sentat fatal. A la cara i a l'humor, no ens enganyem. Obro l'aixeta de la dutxa i aprofito el primer raig d'aigua freda per espavilar-me la cara i l'ànim mentre la temperatura no sigui més adequada per posar-m'hi a sota. Si no hi ha baf, no és el moment. Regla d'or de les meves dutxes.
Entro a la dutxa i comprovo que la sensació incòmoda que tenia ha desaparegut. Seria que em calia una dutxa, certament. Xampú, cabell, sabó, cos, pim, pam, fora. Tovallola al cap, canaló de tovallola farcit de Laura, sabatilles i cap a l'armari. Un armari ple de "no tinc res per posar-me".

De camí cap a l'habitació ho torno a notar. Alguna cosa no va bé. No sé què és, però ni la dutxa ha fet l'efecte que acostuma a fer normalment (que no és un miracle, però tampoc em deixa tan estabornida com estic avui) ni jo acabo d'estar bé del tot. No ho sé. Hi ha algun punt del meu cos que no va a l'hora.
Davant de l'armari, no em ve de gust posar-me res. Farà sol? Tornarà a ploure com ahir? Tinc alguna cosa a la feina que requereixi que em disfressi de senyoreta? No. Doncs això, això i això, que fa Laura. Aquest anell, aquestes arracades...on són? Ah, sí, a la tauleta, que les duia ahir, també. Aquesta bossa.

Sec a la banqueta de l'habitació per posar-me les sabates.

Aquesta sensació de no anar a l'hora, una altra vegada.

I, aleshores, quan creuo la cama dreta per damunt de l'esquerra per treure'm la sabatilla i posar-me la bota, en aquest moment, me n'adono: porto les sabatilles del revés.

Imagineu-vos una dona, sola, a una habitació, asseguda a una banqueta de fusta amb coixins vermells, amb el peu dret descalç, amb una sabatilla gris a la mà...i rient sola perquè porta mitja hora patint pel seu estat de salut quan el que realment passa és que porta les sabatilles del revés.

Aquesta, senyores i senyors, és la Laura de primera hora del matí. Bon dia.

La foto: No he pogut resistir la temptació de fer-me una foto rient jo sola de mi mateixa. He de reconèixer que començar el dia així, però, no està malament del tot.

6 comentaris:

  1. Mentre nomès sigui això... jejejeje

    ResponElimina
  2. Tots tenim històries de desconnexió cerebral de primera hora del matí. És terrible, però hi ha coses que no van a l'hora quan ens acabem de llevar. No t'has quedat mai perplexa mirant dins un armariet buscant una cosa que no saps què era, i en aquells moments estàs en coma? Llavors te n'adones de que allò no és la nevera, i que, evidentment, a dins no hi veus pas la llet. Però quant temps ha passat des que has obert i te n'has adonat? No ho vulguis saber.

    ResponElimina
  3. Lo dolent és llevar-se...buf. Terrible...
    Ara, m'alegro que el cervell et torni a funcionar més tard i puguis escriure al bloc jeje.

    ResponElimina
  4. Willy Bistuer: No és només això, però tot va en aquesta línia. :D

    XeXu: Sí que és cert. I buscar les claus de casa abans de sortir durant molta estona, i adonar-te que les portes a la mà.

    S.N.: D'acord amb tu: llevar-se és fatal. :)

    ResponElimina
  5. Per tancar els vostres comentaris nomès diré que jo de gran vull ser milionari i no tenir que matinar mai més :D

    ResponElimina