diumenge, 1 de maig de 2011

El futur a les dotze en punt

Arribem a la sala, després de fer una cua passablement curta. Visita obligada al lavabo abans que comenci el concert. Sorpresa de la nit; no hi ha cua al lavabo de noies! Poques vegades m'ha passat això, crec recordar. No ens costa gaire trobar un lloc on veurem bé l'escsenari, traiem jaquetes, deixem bosses a un petit prestatge que servei per deixar els gots però que ens farà d'armari durant les properes dues hores. Noies amb recursos.
Riures. Xafarderies. Confidències. El concert sembla que encara no comença. Ens entretenim mirant la gent a la sala, i aleshores les veiem. Ens veiem.

El futur.

Són tres. Com nosaltres. Texans, samarretes. Com nosaltres. Bosses i jaquetes a les cadires. Elles seuen. Nosaltres no. Riuen. S'expliquen xafarderies. Es fan confidències. Com nosaltres. Una va a la barra i pregunta a les demés si volen que els porti res. Elles diuen que no. Nosaltres hem protagonitzat la mateixa escena fa escasos minuts; jo anava a la barra i n'he tornat amb un únic got. El meu.
Un somriure se m'escapa. Giro el cap a l'esquerra i em trobo la mirada de una de les meves Nenes, que també somriu.

- Somos nosotras, dentro de 30 años!

Sí. Elles i nosaltres, hem estat fent el mateix durant els deu minuts que fa que ens les mirem. Nosaltres en tenim 30 pocs. Elles en tenen uns 60, ben cuidats, naturals, amb ganes de passar-s'ho bé.

Comença el concert. S'entreguen. Canten, coregen, ballen, s'asseuen als respatllers de les seves cadires per poder veure millor el cantant.
N'hi ha una, que comença a posar-se nerviosa: ha de marxar i encara no han tocat la seva cançó preferida. Cada cop que acaba una cançó, després dels aplaudiments, ella aprofita els microsegons de silenci per demanar-la a crits "Rafa! Luna! Canta Luna! Que me tengo que ir!".

Han de marxar abans que acabi el concert i no han tocat la que ella demanava. Jo no sé quina cançó és, però em sap greu per ella.

Tant, que aquí l'hi poso. Només per aquella senyora que podria ser jo quan passin uns anys.

1 comentari:

  1. A mi no m'hagués fet tanta gràcia com a tu, això. Per contra, divendres, al concert d'Antònia Font, em vaig mirar els meus acompanyants i a mi mateix i vaig veure el passat, nosaltres mateixos fa cinc anys. Un passat que ja no tornarà, encara que me'l recordi.

    ResponElimina