diumenge, 15 de maig de 2011

Molesteu les disculpes

Diumenge al matí. Asseguda (més aviat vessada, sembla que m'hagin deixat caure des de dalt) damunt del sofà, intento moure'm el mínim.

Ahir vaig sopar molt ben acompanyada. Vaig riure molt. Vaig beure massa, segurament. Avui he posat el pilot automàtic i engoleixo televisió, capítols un darrere l'altre d'una sèrie d'una forense molt intel·ligent alhora que trastejo internet a la recerca d'idees per decorar un nou moble del meu menjador. Multitasca en la mínima expressió. Revifo a base de coca-cola light.

Les hores del matí van fugint a ritme de proves, assassins, fotografies de cases impossibles, ai mira sembla que això no et quedaria malament del tot, ostres ella ja sabia que no havia estat un accident, sembla que ja em trobo millor, ui no, ara que m'he aixecat del sofà sembla que no estic tan bé, tornaré a seure. Ja són quarts de dues? Com pot ser?

I aleshores, abaixo el volum de la televisió. M'ha semblat sentir rebombori de crits pel celobert. Vaig al passadís a investigar. Sóc conscient que hi ha una veïna que acostuma a cridar coses que sóc incapaç d'entendre; de tant en tant, en fa un parell o tres i calla. Crits d'aquells que fan por, que gelen la sang. Avui, però, enraona molt. Insulta amb ganes algú. Obro la finestra del passadís que dóna al celobert i comprovo que no sóc l'única que ha gosat treure el cap: una noia del quart relata l'experiència per telèfon a algú altre. Carai.

La veïna segueix cridant i insultant (pot ser que l'hagi sentida dir "basura blanca?" Insult de sèrie de policies negres, no?) i engega a pastar fang - amb altres paraules, molt més gràfiques sobre la destinació concreta - a algú altre a qui ni sento ni veig.

La postura que he agafat per sentir millor, abocada de cintura amunt per fora de la finestra, sembla molestar el meu cap que es queixa fent rodar tot el que té dins i comunicant-se amb la meva panxa, convidant-la a expulsar el seu contingut. Molt desagradable tot.

I aquella senyora crida cada cop més fort (no crec que jo tingui aquesta potència a les meves cordes vocals, sincerament) i el meu cap se'n ressent un cop més. Decideixo que ja m'he fet una idea de la situació i que me'n torno al sofà pensant que no m'importa que la senyora escridassi qui sigui tantes vegades com li calgui (ho trobo una mica massa de l'estil reina del drama per a mi, però ho respecto) però que després de cada recital podria demanar disculpes per les molèsties ocasionades. Ho podria fer fins i tot en el seu estil, trobo. Obrint la finestra del celobert i cridant "Eh! Veïns de merda! Disculpeu les molèsties hòstia!!!!"

Ai, Laura, no cridis.

Imatge: El celobert. Llàstima que les fotos no capten el so.

4 comentaris:

  1. Shhhhhhhh... no cridem que la Laura està de ressacaaaaaaa... que no sigui reeeeeees... ;)

    ResponElimina
  2. upps! Déu n'hi do amb la teva veína. Ho dic baixet, baixet eh?

    ResponElimina
  3. Josuaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
    Sube pa casa pa comeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeer!!!!

    ResponElimina
  4. Willy Bistuer: No era ressaca! Era mal de cap! ;)

    Mireia: Hi ha de tot a la meva escala. :)

    Carles: Jajaja. Et juro que m'ho he ben imaginat. És de les poques coses que potser no he sentit des de que hi visc. :D

    ResponElimina