dimecres, 18 de maig de 2011

Un matrimonio feliz

"Ella iba a morir y él no; en la guerra no declarada del matrimonio, era una victoria atroz" (pàg. 37)

Ras i curt, és això.

M'avergonyeix, fins a cert punt, reconèixer que a la meva edat, tinc una relació molt poc realista amb la mort. Les morts que he patit han estat, com se sol dir, llei de vida, que no és que siguin menys doloroses, però crec que el cervell i el cor estàn més preparats per aprendre a viure amb aquestes pèrdues. Com si a la motxilla ja hi haguessim deixat un foradet per encabir-les. Esperes trigar molt en omplir-lo però saps que tard o d'hora, arribarà. És per això, doncs, que crec que tinc un coneixement molt limitat del dolor. Afortunadament.

"Un matrimonio feliz" s'ha dedicat, durant aquestes dues setmanes de lectura (tan crua, tan dura, amb tantes vegades que he tancat el llibre i m'he dit "S'ha acabat, no puc", rebregant mocadors de paper a dojo) a bufetejar-me l'ànima. Jo, que sempre defenso que llegeixo perquè m'agrada, per entretenir-me, per passar-m'ho bé. He pres notes i notes, apuntat frases i frases amb el cor encongit, redactat paràgrafs sobre pensaments que em venien al cap llegint com aquesta dona, Margaret, decidia que la seva vida no era digna de ser viscuda d'aquella manera i buscant el moment per acomiadar-se de tots aquells que estima abans que la malaltia no li ho permeti; demanant ajuda al seu marit, Enrique, per organitzar un pla d'adéus que a mi no ha deixat de semblar-me infernal ni un sol segon. És durant tot aquest procés, que l'Enrique recapitula de tot el que ha estat el seu matrimoni, des dels juganers inicis dels "m'agrades" físics, passionals, sense compromís, de pell i saliva, a l'enamorament, el matrimoni, els fills. La mort de la Margaret, l'acomiadament de la Margaret com a projecte comú de final de carrera. Esfereïdor.

La història va enllaçant un capítol sobre la història de la parella, un capítol sobre el seu present i us puc dir que aquests darrers, sobre el planificat adéu de la Margaret, m'han fet plorar gairebé tots. Em sento molt menys torbada llegint passatges de sexe explícit o de violència desmesurada, d'assassinats ficticis de sang i fetge, que llegint això:


"Aquella noche sería la primera que pasarían solos desde que ella le anunciara a Enrique que deseaba morir lo más rapidamente posible dentro de lo que permitía la ley."(pàg. 286)

"(...) -Te quiero. -Y aunque era un hombre sin Dios, rezó para que aquellas no fueran las últimas palabras que ella le oyera decir." (pàg. 308)
No volia allargar-me massa però me n'adono que ara que n'he començat a parlar se'm fa difícil aturar-me així que us convido a llegir-lo i a treure'n les vostres conclusions. Per part meva, crec que em quedaré uns quants dies més ordenant totes les coses que s'han remogut aquests dies i intentant treure'm del cap la sensació que jo no seria capaç de demanar a algú que m'estima una cosa que comportaria tant de patiment. I també la pregunta de si, arribat el moment i davant de la seguretat que tot s'acaba, és millor fer passar la gent del teu voltant pel tràngol del comiat, veure'ls patir i haver de demanar que t'ajudin a organitzar-ho tot...o comprovar que no tens ningú de qui acomiadar-te ni a qui demanar-li el favor.

El llibre és: Un matrimonio feliz. Yglesias, Rafael. Barcelona, 2011. 416 pàgines. ISBN 978-84-9266-337-8.

Imatge: El meu exemplar d'un "Matrimonio feliz". Sempre que m'ha estat possible, he preferit tenir els llibres que m'agraden i a partir d'avui seran les fotografies que jo en faci de cada un, les que acompanyin els posts sobre lectures.

7 comentaris:

  1. M'encanten els llibres que remouen...són comunicació en estat pur

    ResponElimina
  2. Ostres, mira que ara tinc poquet temps per llegir (menys temps/ganes del que m'agradaria) però aquest me l'apunto. Potser sóc una mica "massoca", però desprès del teu post m'han agafat ganes de llegir-me'l. Anna

    ResponElimina
  3. La literatura també és aquí per sacsejar-nos i remoure'ns i això és el que fa Un matrimonio feliz.

    ResponElimina
  4. S.N i L'Espolsada: Coincideixo. Però he de reconèixer que a mi no em solen deixar tan tocada. M'ha sorprès, gratament, però m'ha sorprès.

    Anna: Doncs si al final trobes el moment, ja em diràs. Potser és que jo sóc una mica fleuma... :)

    ResponElimina
  5. Ufffff, pinta molt bé (en el sentit de que és un d'aquells llibres que arriven, i fan pensar, i...), pero pinta molt dur, no se jo si m'atreviré a llegir-lo...!!!

    Com vas de kleenex, t'en envio uns quants més...? ;)

    ResponElimina
  6. Ostres, quina ressenya més emotiva! L'obra de per si ja em cridava l'atenció, però després de llegir el que has escrit passa directament a les primeres posicions de la llista de lectures pendents. Ens llegim!

    ResponElimina
  7. una gran obra, emocionant i colpidora per igual.
    Lamentablement no estem preparats per la nostra pròpia mort, pq la societat occidental hi viu en contra i sempre oblidem q és part pròpia de la vida. No obstant, quasi sempre creiem que arriba massa d'hora

    ResponElimina