dissabte, 11 de juny de 2011

Quan m'atrapis

Crec que si hagués redactat aquest post tan bon punt em vaig acabar el llibre, us en diria alguna cosa diferent. Vaig girar la darrera pàgina de "Quan m'atrapis" una mica decebuda; m'havia fet pujar molt amunt, estava molt dins de la història i em va semblar (insisiteixo, semblar) que el final no era el que jo necessitava.
L'he deixat macerant uns dies i, vés per on, resulta que tenia raó: que no era el que jo necessitava. Era el que necessitava la història.

I ara us puc dir que m'ha agradat tot i que trobo que és dels difícils de recomenar.

No us en diré gaire perquè crec que és d'aquells llibres que si te'ls avancen, perden, però és una història íntima, de coses petites, de coses que fan les persones per altres persones, del temps, que crec que està plena d'un simbolisme a la carta per tal que cadascú n'extregui el que li convingui.

Com amb la majoria de lectures, m'he vist en l'"obligació" d'apuntar algunes cites:

Són sorprenents, les coses que una persona pot fer veure que ignora (pàg. 23)

I també...

- "Bé, estimar algú és fàcil (...) Però es fa difícil saber quan necessites dir-ho en veu alta." Per alguna raó, això em va fer venir ganes de plorar. (pàg. 144)
Absteniu-vos si penseu que les coses han de tenir sempre una lògica aplastant que segueixi les normes establertes com a certes i oblideu-vos del que s'ha demostrat com a possible. Només llegiu com si no tinguéssiu cap dubte de que tot el que s'escriu, és cert.

El llibre és: Quan m'atrapis. Stead, Rebecca. Trad. Anna Mauri. La Magrana. Barcelona, 2010. ISBN 978-84-8264-983-2.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada