dimecres, 13 de juliol de 2011

La cuina de l'escriptura

Podria parlar-vos sobre aquest manual i explicar-vos la de coses que t'explica i com ho fa, i en quines parts es divideix i totes aquestes coses que se sol fer quan es parla de llibres.

Però no.

Només us diré que és un llibre que m'ha fet treballar força. I per demostrar-vos-ho, transcric a continuació algunes de les parrafades que he escrit fent els deures que et posa la lectura.


Sobre per què escrivim. Què és el que més ens agrada. El que menys. Raons. Motius.

M'encanta escriure. M'agrada com em sento mentre penso en el que escriuré, mentre redacto el que escric i fins i tot, i amb una mica de sort, el que sento quan llegeixo el que he redactat. De vegades, el text em fa pensar que no sóc jo qui ho ha escrit, sinó més aviat algú altre que, mira tu per on, pensa o sent igual que jo. Hi ha vegades , també s'ha de dir, que és molt frustrant: tens coses (moltes!) al pap i no trobes la manera, les paraules. Això és el que menys m'agrada. Sovint, escric coses que resulta que necessito dir i que fins que no he escrit, no sabia que les pensava. Totes allà, torturant-me, que sembla que s'ho passin tan bé...

Sobre freqüències i maneres

Escric molt sovint. De fet, diria que escric cada dia ara que hi penso. No només no em fa mandra; ho necessito. Com la dutxa del matí per espavilar-me. Doncs igual. Necessito buidar el cap (o l'ànima, no ho tinc massa clar) de tot el que hagi acumulat. De vegades més, de vegades menys. I m'és indiferent escriure un correu electrònic a un amic, que un missatge a la meva mare...bé, no. Com més llarg em pugui permetre el text, més ho gaudeixo. I me'l rellegeixo i hi torno, i vinga, i som-hi...
Intento escriure de la mateixa manera que penso o que parlo i és per això que, tot i que rellegeixo molt, intento canviar més aviat poc. M'agrada pensar que com menys reescric, més autèntic és el text  i més real és la Laura que s'hi troba (tot i que una part de mi sap perfectament que això no és cert; ni el text és més real ni els trossos de mí que s'hi poden trobar tampoc). Així doncs diria que si hagués de posar adjectius als meus textos serien espontanis, arrauxats i, sovint, mancats de prou qualitat.
Els moments i les formes.
  
No tinc moment idoni per escriure. O preferit. No. El que sí que tinc és la certesa absoluta de quan una idea que em ronda pel cap necessita ser escrita; aquell moment en què les paraules són més grans que l'espai disponible al cervell i necessito deixar-les anar. Reconec la sensació: és una mena d'eufòria, no sempre agradable.Quan arriba aquest moment que deia, ho he d'escriure. Ni esborranys, ni esquemes, ni res...teclat, bolígraf, més igual el què, i ho escric. Si al final no em convenç pel motiu que sigui, sí, serà un esborrany pendent d'altres moments d'eufòria. Si és massa real, massa verídic, si m'hi veig massa, em fa por i l'acabo llençant.L'ordinador acostuma a ser el mitjà, per comoditat i perquè en tinc un a les mans gran part del dia. Però escriure a mà m'encanta i amb els anys m'he anat tornant una mica primmirada (que si aquests bolígrafs, que si aquest paper...). També em passa que no totes les pàgines en blanc (digitals o analògiques) m'imposen per igual i les paraules em flueixen millor, per exemple, en un correu electrònic (encara que el que pretengui escriure no ho sigui) o en un full ratllat, que en un full en blanc d'un processador de textos o un DIN A4 impol·lut.

La satisfacció (són els pares).

Poques vegades em sento satisfeta 100% amb el que escric, perquè poques vegades em sento satisfeta 100% amb el que penso: simplement és com és.


No és que m'hagi agradat, només. És que m'ho he passat pipa seguint al peu de la lletra totes i cadascuna de les reflexions a les que et convida: un llibre que et fa escriure!!! El paradís.

El llibre és: La cuina de l'escriptura. Cassany, Daniel. Empúries. Barcelona, 2002. ISBN 978-84-7596-913-8.

5 comentaris:

  1. El recomanes per a tothom que escrigui (com en el meu cas, que tinc un blog "esportiu") o només per a qui escrigui "segons que"...?

    ResponElimina
  2. Només una matisació: aquest llibre está orientat a un tipus de text molt determinat; qui vulgui escriure allò que se sol anomenar "literatura", millor que no en faci gaire cas...

    ResponElimina
  3. Crec que la literatura, més que una tècnica que s'adquireix mitjançant tractats i guies, és un art que s'apren a partir de l'experiencia lectora i de les dots que té cadascú. La literatura no és anatomia o física de partícules ni molt menys genètica molecular. És art i la millor manera de produir-la és mitjançant la lectura atenta i regular, la comparativa, l'anàlisi del que hem llegit. És com aprendre a parlar que fins i tot els analfabets, sense llibres ni guies, en saben. És, en definitiva, una forma de llenguatge. Els llibres com el que avui ens has presentat crec que són més del tipus autoajuda , en aquest cas literària, al mes pur estil dels d'autoajuda psicològica per a ser feliços. Jo ho veig així. A més a més, i no ho dic per compromís, la teva prosa no precisa de guies. Es noten les hores de lectura que hi ha al darrera.

    ResponElimina
  4. Willy: Em sembla que no cal que jo hi afegeixi res més. :)

    Anònim: Carai. Moltes gràcies, tot i que no estic gens d'acord amb que la meva prosa no necessiti alguna guia. Però gràcies! :)

    ResponElimina