dimarts, 19 de juliol de 2011

La història d'una fugida

Va marxar de cop. Sense previ avís. Sense donar cap senyal que fes preveure el final.

Ell no podia fer res per evitar-ho. Ni per fer-la tornar. Quan ella marxava, no hi havia marxa enrere. Ho sabia molt bé, perquè ho havia fet altres vegades. Quina ironia: no hi havia marxa enrere, però sempre tornava.

I també sabia que tornaria. Que, en el millor dels casos, trigaria unes hores. En el pitjor, potser uns dies. Però sempre acabava per tornar, de la mateixa manera inesperada que desapareixia.
Així que va fer la única cosa que podia fer: seure i esperar-la.
Sense ella, no s'hi veia. Era la nit més fosca del món, del temps. I ell seia al sofà, mirant un punt invisible i comptant els segons. Es controlava per no enfadar-se, per no cometre errors que ja havia comès abans: perdre la dignitat i trucar i trucar sense parar. Trucades que no rebien resposta. Però ell era impacient i no entenia aquestes repentines fugides.

Va seguir comptant (quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre...) i durant una estona va aconseguir deixant la ment en blanc. Quin plaer, quin descans, no pensar en res. Però alguna cosa, sota les parpelles, li deia que no s'enganyés. Que sabia perfectament que, quan obrís els ulls, ella encara no hi seria.

Havia plogut fort, aquella nit. Estrany, per ser el juliol. Ell havia obert els ulls un moment, havia mirat l'hora i ella encara hi era.
Al matí, s'havia llevat, havia arrossegat el seu cos adormit cap a la dutxa i, quan havia anat cap a la cuina a fer-se el cafè, ho havia notat: ella havia marxat. Havia deixat estar el cafè. S'havia vestit, i havia fet via cap a la feina, baixant les escales i creuant-se amb el veí del cinquè, que havia murmurat un "bon dia" sense esma i l'hi havia afegit un:

- Ja ha tornat a marxar la llum!

(Tan romàntica que semblava que m'havia posat, eh?)

2 comentaris:

  1. la llum o la Llum?
    Joan

    ResponElimina
  2. bo, fins cap a la meitat no sospitava qui o què havia marxat

    ResponElimina