dimecres, 10 d’agost de 2011

M'han dit que diuen que dius que dic

Es miren els quadres atentament, d'un en un, aturant-se cada vegada. Oferint al retrat el mateix temps que han regalat a l'anterior, com si no volguéssin ofendre cap de les obres.
Són un grup de cinc dones, d'uns seixanta anys, de les quals una sembla ser que s'ha preparat a consciència la visita a l'exposició dels Retrats de la Belle Époque. La sala està atapeïda de gent que mirem les cares enmarcades penjades a les parets i parem més o menys atenció depenent de no sé ben bé quins criteris.

A mi, m'ha cridat l'atenció la repetició del retrat, amb nou anys de diferència, d'una noia. Encuriosida, em miro el nom dels dos quadres, que es troben a la mateixa paret, separats tan sols per un retrat. Ella, la noia que es repeteix, és la mateixa; Cléo de Mérode, al 1901 i al 1910. Com si ho hagués dit en veu alta, la senyora que s'ha preparat l'excursió, aporta una dada de gran valor antropològic al seu grupet d'acompanyants:

- Es veu que aquesta - fa, assenyalant amb el dit el quadre de la Cléo de 1901 - era una prostituta d'altu standing a París.

La resta se la miren, mig sorpreses mig satisfetes que aquesta informació hagi arribat, tants anys després, al seu poder. Es fa un silenci. Elles assimilen la informació. Jo faig veure que observo extasiada l'obra que separa els dos retrats de la Cléo de Mérode i em demano a mi mateixa no perdre el fil de la conversa, mentre imagino com us ho explicaré.

Finalment, una trenca el silenci i mig molesta etziba, sense deixar de mirar el retrat:

- Carai...doncs semblava una gran senyora.

No ho puc evitar. Somric. Rebusco el telèfon dins la bossa i apunto el diàleg per enviar-me'l per correu i poder-lo reproduïr tal com l'he sentit. Apunto també els autors i el nom de la retratada per fer una consulta a Sant Google que m'aclareixi qui era la Cléo de Mérode que es va meréixer dos retrats en nou anys que han passat a la història de l'art, han arribat a una exposició a Barcelona l'any 2011 i la fan passar per una scort del 1900.

Ja a casa, Google en mà als dits, la decepció arriba en forma de 211.000 resultats: Oh. La Cléo de Mérode va  ser una ballarina d'origen belga. Ballarina, vaja. Sembla ser que era molt maca i que per la seva bellesa, fora dels cànons del que s'estilava durant la dècada del 1900, diversos pintors la van retratar. Ostres, no trobo res de prostitució d'altu standing. Llàstima, m'havia emocionat, jo, amb la meretriu que trencava cors de pintors.
Total, que fa més de 110 anys, algú, a cau d'orella d'algú altre, abaixant la veu i amb to de confidència, va encetar un "Ballarina...ha! Ara n'hi diuen ballar!". I mira tu.

Imatges: 
A l'esquerra: Cléo de Mérode - Giovanni Boldini (1901)
A la dreta: Cléo de Mérode - Manuel Benedito (1910)

2 comentaris:

  1. Mai podrem agraïr a Sant Google tot el fa per nosaltres.
    A mi em va passar una cosa semblant fa temps. Vaig acompanyar un familiar ja gran per Tots Sants al cementiri (aquest familiar és dels que porta flors cada any i s'enduu un arsenal de neteja per arreglar el nínxol) i em vaig fixar en un petit panteó que hi havia en un racó allunyat, mig amagat per l'heura. Mentre el meu acompanyant feinejava vaig dedicar-me a inspeccionar el descobriment que havia fet. Les dades al marbre estaven mig esborrades. Datava de l'any 1920 més o menys. Vaig apuntar-me el nom (mai n'havia sentit a parlar d'aquella senyora)i a casa Sant Google em va dir qui havia estat aquell personatge. Vaig al.lucinar! I pensar que ara ja ningú en sap res d'ella! I com aquest cas, milers, suposo, entre ells la Cléo.

    ResponElimina
  2. Hola Laura!
    Crec que sé a pq la senyora va confondre la professió de la protagonista dels retrats: sembla ser que van còrrer falsos rumors sobre ella i el rei Leopold II de Bèlgica. Aquests rumors la van perseguir durant tota la vida (i pel que es veu, durant la mort). Et deixo un link:
    http://crossoflaeken.blogspot.com/2009/07/cleo-de-merode.html

    ResponElimina