diumenge, 11 de setembre de 2011

D'aquelles coses que no aporten felicitat, diuen.

Corren un munt de teories pel món que vénen a dir que no és important posseïr coses (partint de la base, està clar, de que dius això tenint les necessitats més bàsiques cobertes. No fos cas que Maslow aixequés el cap i repartís cops amb la seva piràmide), que és important gaudir de la vida i les persones i bla, bla, bla.

I la part racional que inevitablement viu en mi, assenteix amb seguretat mentre em renya: que les coses no són importants, que he de lluitar més sovint contra aquesta petita síndrome de Diògenes que tinc en algun racó del meu organisme i que dificulta enormement el procés de llençar a la brossa objectes que no he fet servir en anys. Aquell "per si de cas" traïdor que acaba sortint en el darrer moment. Que la sensació d'optimisme irrefrenable que m'envaeix sortint d'una botiga amb una bossa que conté unes sabates noves, no és més que un engany. Que el que gaudiré seràn les circumstàncies del dia en què vesteixi aquelles sabates i no les sabates en sí. 

Ahà.

Total que sí, que els objectes no fan la felicitat i tot això. La teoria me la sé.

Per això estic gens-feliç i gens-impacient per tenir a casa, procedents de la botiga de marcs, aquests dos dibuixets que estic segura que no m'aportaràn gens de felicitat quan els vegi decorant la paret de la sala.

Gens. Ni mica. Ni zero.


Les obres són:

  • La solista
  • Viene

Totes dues de Didier Lourenço. He extret les imatges de la seva web.

1 comentari:

  1. Potser els objectes no fan la felicitat però jo penso que tenir bellesa al voltant sí que és important i sí que fa la felicitat (en part, esclar).

    ResponElimina