dimarts, 6 de setembre de 2011

Les croquetes Inditex

Té uns set o vuit anys i passeja de la mà de la que podria ser sa mare, arrossegant els peus i resseguint amb la mà que li queda lliure totes les peces de roba que pengen anunciant una nova temporada a la botiga. La mare observa, tria, remena, analitza possibilitats. El nen, somicant, s'encarrega d'anunciar a la clientela que té més a prop, que la mare ha fet una promesa que no està acomplint:

- Marxem? Has dit que seria entrar i sortiiiiir!

Com a tota resposta, ella se l'emporta més endins, lluny de l'entrada (o la sortida). I el nen la segueix, quin remei. Crec que ha après una lliçó, avui: al Zara, no s'hi entra per "entrar i sortir". Recorda-ho sempre. I qui t'ho digui, menteix.

Aquestes coses que aprens de tant petit, se't queden al cos, al cervell i a l'ànima per sempre. Aquest noiet no podrà evitar entrar a les botigues del grup Inditex sense que un calfred li recorri l'espinada quan senti dir "només un moment", "he de mirar una cosa", "serà entrar i sortir".

De la mateixa manera que jo em quedo callada quan algú em serveix menjar al plat. Trauma Aprenentatge infantil. L'escena: jo amb el cap encara humit, acabada de sortir de la banyera, amb el pijama, asseguda a la taula del menjador que m'arribava a les espatlles, davant d'un plat on la meva mare hi estava deixant, una a una, croquetes de pernil. Quan ja en tenia tres, em queixava:

- Tres? No! Jo no en vull tres! Tres són mol...

Interrompia la frase. Ma mare, desafiant, havia col·locat una quarta (¡!) croqueta. El meu món s'enfonsava.

- No! Quatre?! Però jo no...

Cinquena croqueta. Uh.

- Però...

I llàgrimes. 

Havia après. Aquella nit em menjaria cinc croquetes. Com diuen els Manel "I senyors, tan bo és insistir, com saber-se retirar". I les que no m'acabés per sopar, apareixerien al dinar de l'endemà, sense cap mena de dubte. Més valia callar. I encara era hora que ma mare obrís la boca. En plan Jedi; tot amb el poder de la ment.

Total, que el nen ha seguit a sa mare endins de la botiga, llàgrimes galtes avall. I a mi m'ha vingut un desig irrefrenable de menjar croquetes de pernil. El que és la ment, tu.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada