diumenge, 9 d’octubre de 2011

Middlesex

Vaig pensar que després d'haver parlat amb mi, conclouria que jo era una persona normal i que em deixaria estar. Però llavors jo començava a entendre una cosa sobre la normalitat. La normalitat no era normal. No ho podia ser. Si la normalitat fos normal, no caldria que ningú se'n preocupés. Tothom es podria plegar de braços i deixar que la normalitat es manifestés sola. Però la gent(...) tenien dubtes sobre la normalitat. No estaven segurs que la normalitat estigués prou preparada per sortir-se'n. I per això tendien a fomentar-la.(Pàg. 498)


Curiós que porto gairebé més d'un mes amb aquest llibre entre les mans. Tinc la lecturina vaga, perquè he de dir que el llibre m'ha agradat, m'ha fet pensar, m'ha fet escriure i m'ha fet recordar que he de donar les gràcies a la Sil, la propera vegada que la vegi, que va ser qui me'l va recomenar ferventment (que de vegades sí que faig cas dels espontanis...).

Jeffrey Eugenides ens parla de tabús. Tabús que passen de generació en generació i evolucionen en d'altres tabús, forjant tota una nissaga que viu en la vergonya autoimposada per considerar que no entren dins dels cànons de la "normalitat". Herència en forma de vergonya. Com un gen.


M'agradaria parlar de la vergonya que sento. No la tolero. Encara m'esforço en superar-la. (Pàg. 123)

I tot plegat per no haver nascut "normal". "La normalitat està sobrevalorada" és una de les anotacions que han quedat a la meva llibreta de notes durant la lectura d'aquest llibre. Matissaria aquesta afirmació, però és una idea de les que m'ha quedat un cop acabada la lectura.

Middlesex m'ha parlat de la identitat (us heu plantejat alguna vegada per què us sentiu dones o homes? Perquè heu nascut així o perquè us han pujat com a tals? Es fan, encara, diferències en la manera de pujar les criatures en funció del seu gènere? Cotxes o cuinetes? Blau o rosa? ), del somni americà, de l'amor, dels tabús, de la vergonya,de la importància que tenen en les nostres vides, fets que van passar quan no existíem. De tot això. I ho ha fet amb un ritme que no m'ha semblat ni ràpid ni lent, amb una prosa que no m'ha semblat gens feixuga sino àgil i fàcil de llegir.

Bé, coincideixo amb el primer que va dir que més val tard que mai (la novel·la és del 2003) i me n'alegro, d'haver invertit aquest últim mes en la lectura de Middlesex (Un mes! Això sí que m'ha de fer vergonya! A què m'estic dedicant? Eh? Eh?)

El llibre és: Middlesex. Eugenides, Jeffrey. Tr. Albert Torrescasana. Empúries. Barcelona, 2003. ISBN 84-9787-0000-X.

4 comentaris:

  1. Aquest llibre em va encantar i també em va fer pensar molt i també vaig pensar molt sobre la "normalitat" i les coses que donem per "normals" només perquè tothom les fa sense plantejar-nos ni per què.
    Brutal!

    ResponElimina
  2. Sabia que t'agradaria!
    Espero que ara ja no em consideris una espontanïa :)****

    ResponElimina
  3. M'alegra llegir que t'ha agradat, és una bona lectura. Un xic estranya (o més aviat atrevida), però que desperta un munt de reflexions al voltant de la identitat molt interessants. Coincideixo amb el teu apunt, val la pena llegir-la!

    ResponElimina
  4. Un gran llibre! Me'l va recomanar en Jordi Puntí i em va encantar!
    Celebro que també t'hagi agradat.

    Et llegeixo,

    SU

    ResponElimina