dimarts, 8 de novembre de 2011

La casa de Riverton

Deuria tenir deu o onze anys, i em recordo estirada damunt del llit, amb la porta de l'habitació tancada i intentant allargar mentalment els minuts que passaven entre crit i crit de ma mare que m'avisava per dinar, mentre intentava acabar el capítol d'un llibre de "Los Cinco" (no estic segura que sigui un sol moment, aquest record. Potser és un compendi de varies lectures i varies situacions similars, agrupades en una sola memòria). Crec que va ser en aquella època, tot i que havia començat a llegir per gust feia tres o quatre anys, que vaig descobrir la sensació d'estar completament dins d'un argument, d'una història, de conèixer uns personatges i oblidar-me completament d'on era jo físicament.

Amb "La Casa de Riverton" he recordat aquells dies d'estar segrestada per una novel·la. Secrets, morts, amors, amos i servei, lleialtat...Una barreja, en versió literària, de "Arriba y abajo" o la més moderna "Downton Abbey", per l'atmosfera i l'època, i "Tomàquets verds fregits" per la manera com se'ns explica la història.
Havia tingut aquest llibre a les mans mil cops: allò que, a la llibreria, tries i remenes i vas agafant allò que et crida l'atenció per, abans de marxar, decidir que o falten mans o sobren llibres. Aquest sempre havia perdut respecte als demés per la por a que acabés per ser una novel·la romàntica disfressada.

No us enganyaré, no és res de l'altre món: la història, segurament, l'hem vista i l'hem llegida mil cops, però s'ha de reconèixer que els personatges i la trama tenen un no se què que enganxa des de la primera pàgina, que passa sense que te n'adonis i, tot i que veus sense gaire esforç per on anirà tirant tot plegat, no he pogut evitar endur-me el llibre a la cuina mentre feia el sopar perquè si no, havia de deixar un capítol a mitges fins l'hora d'anar a dormir. I no.

Sortia de llegir el Murakami (i esperant amb ganes que m'arribi la tercera part) que m'ha encantat. Això és una altra història; més lleugera, més de devorar pàgines sense pensar gaire res. No busqueu gran cites ni passatges per apuntar i rellegir, que no. Però també m'ha agradat moltíssim i m'ha deixat aquella sensació de molts best sellers, d'estar consumint un llibre més que no pas llegint-lo, però també de no voler que s'acabi i de saber que miraré amb enveja a aquells que se'l llegeixin després de mi, preguntant-me per on van, què està passant...

El llibre és: La casa de Riverton. Morton, Kate. Tr. David Fernández Jiménez. 498 p. Amsterdam llibres. Barcelona, 2008. ISBN 978-84-9366-035-2


1 comentari: