dissabte, 26 de novembre de 2011

Lamentaciones de un prepucio

Por amor de Dios, Le decía (a Dios) desde la ventanilla de recogida en el Pizza Hut. No són más que unas tristes rodajas de salchichón. ¿Es que vas a "odiarme en este mundo y torturarme en el otro" por un poco de salchichón? Por eso no le caes bien a nadie. (Pàg. 152)

De la història que explica "Lamentaciones de un prepucio" se'n podria haver fet una pel·lícula d'aquelles on s'enraona poc, d'aquelles que la crítica adora per "la seva suggerent fotografia" i "els emocionats silencis i diàlegs sobreentesos". No sé si m'explico. D'aquelles que queden premiadíssimes a Cannes i que, embadalida per les excel·lents crítiques, te'n vas al cine i quan en surts, et maleeixes per haver pagat l'entrada.

Però no. 

És un llibre. Un llibre d'humor. I està escrit per algú que ha sabut fer conya dels seus temors: un jueu criat en una comunitat jueva i bastant aïllada de la realitat del món, ens confessa com, malgrat anys i anys d'educació jueva familiar i acadèmica, odia tot el que té a veure amb la religió, però no pot evitar la por a un càstig diví en cada ocasió en què sap que està transgredint les normes d'un Déu (a qui sempre fa menció amb majúscules), que sembla que no té altra cosa a fer que matar-lo a ell o a la seva família. Ho he trobat divertidíssim.

Mis profesores me decían que para un judío es un pecado punible con la muerte desde lo alto avergonzar a un judío, (...) que es lo que me preocupa que consigan estos relatos. Pero respiro profundamente y recuerdo que a Aaron Spelling le va bastante bien, y si él no es una vergüenza para el pueblo judío, ya no sé qué puede serlo. (Pàg. 27)

La història se'ns va explicant en dos moments diferents de la vida del protagonista: la seva infantesa i adolescència i el seu present, on espera l'arribada del seu primer fill. És cert que el que explica no és, d'entrada, motiu per riure-se'n massa (com pot viure algú tota la seva vida atemorit?) però Auslander ha aconseguit que no hagi pogut evitar aquella sensació tan ridícula de riure sola pel que llegeixes, amb passatges com aquest:

Es posible, me pregunté (...) que todas las creaciones sean accidentes? A lo mejor Dios solo pretendía crear unos lagos y unos cuantos pájaros, pero luego los pájaros necesitaron árboles para impresionar de verdad, y los árboles necesitaron sol, y al tercer día las cosas se habían descontrolado completamente. Él tenía todo el maldito planeta en sus manos. Hay gente que no sabe cuándo hay que parar(...). (Pàg. 169)

Un cop llegit, rigut i digerit, te n'adones que el missatge que queda és dramàtic. L'autor et confessa que li han quedat danys irreparables, greus i profunds en la manera com viu i estima fruit de l'educació rebuda per qui, en un principi, hauria de convertir-te en un adult fort i feliç i això no fa riure. Però lluny de voler-ne fer un drama lacrimògen, ens ho explica amb molt d'humor aconseguint, segurament, que el missatge t'arribi molt endins.

El llibre és: Lamentaciones de un prepucio. Auslander, Shalom. Tr. Damià Alou.298 p. Blackie Books. Barcelona, 2010. ISBN 978-84-937362-7-9.

2 comentaris:

  1. Doncs sí, el millor és prendre's amb humor els drames de la vida...

    ResponElimina
  2. Esperava aquesta ressenya des que vaig veure que el llegies, sempre m'havia atret pel títol, que és prou curiós. No he llegit els fragments que en poses, però m'has convençut, si és divertit miraré de trobar-lo, sempre va bé llegir coses que facin riure!

    ResponElimina