diumenge, 30 de gener de 2011

Sopar (o no)

A l'arribada a la porta, encara fora fent companyia als fumadors que passaran una estona sense tastar el tabac tan bon punt entrem al local, comencen les presentacions "Mira, Laura, coneixes a tal? Tal aquesta és la Laura..." petó, petó, encantada, encantat.

Passem cap dins. Fa calor. L'abric sobra als tres segons d'haver entrat. Una noia molt amable em demana el meu nom i em busca a una llista. Ostres. Estic a una llista. Carai. Ens donen uns tiquets per a les begudes. Un altre tiquet per deixar l'abric. Em quedo amb la bossa de mà: una mena de sobre de pell negra d'aproximadament uns vint per vint centímetres.

Aquí hauríem de parar el temps. Aquí, en aquest moment. Aquí neix l'error de gran part de la nit. Quedeu-vos amb aquest detall: em quedo amb la bossa de mà.
Comparteixo els baixos d'un local a les (gairebé) fosques, amb unes setanta persones de les que amb prou feines en conec una desena. El motiu que ens trobem tots junts és que l'organitzador de tot plegat fa quaranta anys i ha volgut tenir junts en un mateix espai-temps a diferents persones que formen o han format part de la seva vida. Bé.

Barra lliure de vi i cava, més retrobaments dels que es coneixen, mirades analitzadores dels que no, travesses sobre qui és qui. Coses que fem els humans en grup. Abans que comencin a desfilar els primers plats amb canapès i similars, el vi ja ha començat a omplir estómacs. I fer coixí amb sòlids comença a ser necessari si es volen evitar situacions compromeses més endavant.
I ja. Van entrant els cambrers amb plats (dos, un a cada mà) oferint petites croquetes, petits trossos d'entrepans de pa de motllo, petites torrades amb steak tartar, petit d'això, petit d'allò.
I la situació és la següent: a peu dret, el meu grup hem trobat una situació excel·lent, just al costat de la porta per on apareixen, encara plens i calents, els plats. Ara bé: jo porto a una mà la bossa, a l'altra la copa i cada cop que arriba el cambrer has d'aprofitar per agafar els dos petits-el-que-sigui que t'ofereix perquè si es tracta de fer coixí a base de coses petites, ja cal que te'n prenguis unes quantes...Però tot i que, destrament, acabo per subjectar copa i bossa amb la mateixa mà, només em queda lliure una mà i per tant he d'acabar triant quin dels dos petits-el-que-sigui agafo: croqueta o steak? canapè o hamburguesa? salmó o broqueta de tomàquets? A tot això, entre plat i plat, com que tens la copa a la mà, vas fent via amb el vi. Però el coixí sòlid és mínim.

Començo a entendre que la bossa de mà ha estat una mala decisió quan veig que tinc més gana de la puc satisfer amb les coses que puc agafar amb una sola mà i em recordo a mi mateixa infinites vegades dient "No, no, si aquestes bosses son fantàstiques: petites, així no les omples i no pesen".
No les omples. Quina ironia. Com l'estómac que tampoc no l'omples mentre subjectes amb la mà la punyetera bossa.

Avui la tinc fora del calaix on acostumo a desar-la: no li digueu però la tinc en quarantena. No suportaria caure en la temptació de tornar a sortir una nit amb ella i quedar-me amb la gana que vaig passar ahir. I com que sóc dèbil, que em conec, prefereixo tenir-la a la vista i recordar el patiment d'ahir (cambrer que passa i s'emporta l'oportunitat d'un mos de carn o de salmó o de tonyina perquè tens una trista croqueta a l'única mà lliure) que tornar-la a desar i que el cap de setmana que ve, me la torni a emportar només per la seva cara bonica. No, no, no.

Imatge:És el paper que decorava les parets del lavabo del local de la festa de què us parlo. Realment, després d'un parell de copes de vi i l'estómac mig buit, aquestes formes a les quatre parets d'un lloc tan estret com és un lavabo, acaben per fer-te ballar el cap.

dimarts, 25 de gener de 2011

Enrabiada gelada

No m'agrada el fred. No m'agrada gens.

I ja sé que és hivern, i que és el que toca i que som al gener i tot el que vulgueu. Ja ho sé. Però no m'agrada. Vull sol. Vull calor. Vull que no em facin mal els ulls quan bufa el vent pel matí. No vull tenir ganes d'arribar al despatx només perquè s'està calent. No vull tenir serioses temptacions de no sortir al migdia perquè fora fa un fred que pela, tot i que faci un sol traïdor que no escalfa gens. No m'agrada anar amb abric i bufanda, i guants. Massa coses al damunt! Avui, i negaré haver-vos-ho dit, he tingut temptacions de posar-me un pijama sota la roba.

Se'm paralitzen el cervell i les ganes.

No. No. I no.

P.D. Sé que no em servirà de res tota aquesta enrabiada. I què? Eh? Ah. Doncs ja està.

dimecres, 19 de gener de 2011

Un error

Un error és insistir. Un error és cantar la cançó que t'agrada fins que et quedes afònica .Un error és no intentar-ho. Un error és desistir. Un error és contenir-se. Un error és fer plans. Un error és no parlar clar. Un error és somriure sempre. Un error és un mai més. Un error és desconcentrar-se al gimnàs.Un error és queixar-se de tenir feina. Un error és tenir por. Un error és escriure. Un error és donar. Un error és anar a prendre mojitos amb les amigues sabent que l'endemà et farà mal el cap. Un error és sentir-se identificada. Un error és creure la gent en general. Un error és sentir-se especial. Un error és llegir abans d'anar a dormir. Un error és mentir. Un error és un ara vinc. Un error és esperar. Un error és cinc minuts més. Un error és cremar-se amb els fogons de la cuina. Un error és ho necessito. Un error és mirar enrere. Un error és trobar a faltar els qui ja no hi són. Un error és estar trista. Un error és pensar que tot anirà bé. Un error és encendre espelmes quan arribes a casa. Un error és deixar la roba a la rentadora perquè no recordes que l'has posat. Un error és necessitar. Un error és amagar el cap sota terra. Un error és tancar els ulls i pensar que ningú  no et pot veure. Un error és pensar poc. Un error és demanar permís. Un error és deixar-se ensabonar. Un error és perdre la calma. Un error és despertar.

Un error és no portar una llista d'errors i així poder comptar quantes vegades els repeteixes. Potser quan n'has fet un cent cops, tens algun premi. La cosa tindria el seu què.

Un error és pensar que no en faràs més. Ja, ja, ja. Perdona que rigui.

Imatge: "Fem errors millors demà" de Freckle, Freckle what makes you so special via Weheartit.


dimarts, 18 de gener de 2011

All about me


Hi ha algú especial que vols que et conegui? Et vols conèixer millor tu mateix ? Amb preguntes sobre desitjos i pors, records i creences, secrets i somnis, All about me et revelarà tot el que tohom sempre ha volgut saber sobre tu però mai van pensar - o atrevir-se a -  preguntar (...)

Segur que mai no heu comprat un llibre que no estigui sencer. Que li faltin línies. Que no parli dels personatges i que et deixi espais en blanc per tal que els omplis tu.

Tres coses que has fet a la teva vida de les que te'n penedeixes, el nom d'una persona que besi fantàsticament bé, les tres paraules que més fas servir quan enraones, els tres sons que més et molesten o crear un titular de diari que et descrigui.

Aquestes, entre moltes, moltíssimes d'altres, són preguntes que conformen aquest llibre en blanc que no està sencer fins que hi afegeixes les teves respostes.
I creieu-me, que no és gens fàcil, segons com. Jo el segueixo tenint en blanc (i dubto molt que el guixi, que va en contra de la meva religió) tot i que de tant en tant, me'l miro i hi penso.

Vaig llegir sobre Philipp Keel (la seva pàgina web, a dia d'avui està en construcció però podeu veure aquí un altre llibre d'ell mateix i que em moro de ganes de tenir) abans de l'estiu i aprofitant el viatge d'una amiga a Nova York li vaig demanar que me'l portés.

M'agrada la idea d'omplir-lo i regalar-lo a algú. Ho trobo molt romàntic. Tot i que, sincerament, jo no em veig capaç d'omplir-lo...encara estic pensant quins són els tres sons que més em molesten...

El llibre és: All about me. Keel, Phillip. New York, 1998. Broadway Books. ISBN 076790205X.



dimarts, 11 de gener de 2011

Lo que vendría a ser la historia de España

"És un regal. I n'has de parlar al blog, eh? I posar l'ISBN i tot, així, com amb la resta de llibres"

Si us sóc sincera, no m'hagués llegit aquest llibre si no fos perquè:
a) Me'l van regalar.
b) Hi vaig donar un cop d'ull i les primeres pàgines on vaig caure (el fals Facebook d'en Franco) em van fer molta gràcia.
c) Em vaig comprometre a llegir-lo i a escriure'n al blog.

El llibre parla, en minicapítols ordenats alfabèticament, de diversos episodis, personatges i maneres de fer que han marcat la història d'Espanya i els espanyols. Alguns d'aquests minicapítols estan complementats per les opinions dels humoristes Andreu Buenafuente, Jose CorbachoJordi Évole i Berto Romero. Tot amanit amb il·lustracions ben xules, unes dosis d'imaginació brutals i molt, moltíssim humor. Que no és d'estranyar venint d'on ve el llibre, ja ho sé.

És molt fàcil de  llegir, ideal si l'agafes a estones curtes (trens, metros, busos) i, tot i que això del sentit de l'humor és tan personal i que jo sóc de riure fàcil, he trobat que hi havia capítols tronxants ( especialment, l'opinió del Berto Romero sobre el surrealisme de Buñuel i Dalí; la justificació que es fa al llibre de per què s'haurien d'expulsar els mims d'Espanya, quan parla dels diversos moviments d'expulsió que Espanya ha protagonitzat; el capítol sobre el 23F i la proposta que sobre aquest esdeveniment en fa en Jordi Évole. Aquest comentari del Jordi Évole és el millor de tot el llibre, per a mi. Vaig riure moltíssim; la vida de Jaume I i del Rei Joan Carles I; i, finalment, el capítol sobre Diego Velázquez).

Total, que en resum, és un llibre que m'ha fet passar bones estones i que aquells de vosaltres que sou capaços de llegir varies coses alhora (que no és el meu cas) podríeu gaudir tranquil·lament mentre llegiu altres llibres. Que a mi em costen els llibres que no tenen un fil però reconec que he rigut molt.

El llibre és: Lo que vendría a ser la historia de España (según Buenafuente y el Terrat). El Terrat de produccions. Planeta, 2010. 276 p. ISBN 978-84-08-09461-6.


diumenge, 9 de gener de 2011

La meva Creu

"Y entonces dijo aquello con ese tono y pensé...¿a quién me recuerda?...Sí, me recuerda mucho a alguien...¡Y me he pasado así capítulos! Cada vez que veía la serie pensaba, esta manera de ser me recuerda mucho a alguien, ¡me recuerda mucho a alguien! Hasta que el otro día caí...¡¡¡pero si es Laura!!! Eres Cruz. Totalmente."

Estic enganxada a Infidels des de la primera temporada. Del primer capítol, he de dir. Els arguments, les històries, els diàlegs: tot. La relació entre les cinc amigues em fascina. Me la crec. M'hi veig. De vegades penso que hagués preferit que la sèrie fos un llibre i poder-lo disfrutar a mida que l'hagués anat llegint. Tot i que fa tota la pinta que hagués estat un d'aquells que et dura un parell d'hores a les mans.

Però si hagués de triar el que més m'admira de tot, el que em té el cor totalment robat, és la manera com han construit els personatges de cadascuna d'elles.
De seguida, vaig identificar les meves amigues amb algunes d'elles. Inconscientment, em vaig sorprendre a mi mateixa dient "Això és taaan propi de Fulaneta", o "Ui! Això és la típica cosa que faria la Menganeta".
Però no m'havia plantejat que també jo sóc identificable. (Ai!)
En poc menys d'una setmana, tres persones diferents m'han comentat que la Cruz els fa pensar en la meva manera de fer (no sé què passa últimament, que la gent m'identifica pels puestus). Bé, jo no m'hi veig però suposo que les coses sempre es veuen millor des de fora.


Tot això em ve al cap i penso que no sé quin personatge de ficció voldria ser si pogués triar. Fa molts anys (molts, molts, molts) volia ser la Jo de Mujercitas. Aquesta setmana hi pensaré i a veure si al post de divendres que ve us en puc dir algun.

Quin personatge triarieu?

dilluns, 3 de gener de 2011

Cada set onades

M'he forçat molt, m'he forçat tant com he pogut perquè no volia que m'agradessis. No ho volia. No volia que no m'agradessis, no volia que m'agradessis. No volia res.
Aquest home sap molt bé que no sap què vol. I ho sap fer entendre, com ningú més, a la persona indicada.
Sospir.

El vaig començar ahir al matí amb el ferm propòsit de ventilar-me'l ràpid. Me'l vaig acabar a la tarda. El vaig llegir fins i tot mentre cuinava i em va tenir asseguda al sofà bona part del dia. Perquè no ens enganyem, seguint en la línia de Contra el vent del nord, és un llibre àgil i fàcil de llegir, en forma de correus electrònics entre dues persones (mateixos personatges, mateixa temàtica, mateix to), i:

1) M'agrada molt escriure. Correus electrònics també. I que te'ls responguin, a més, és fantàstic. I que t'estigui permès tafanejar la correspondència aliena és encantadorament incorrecte.
2) Després de la novel·la anterior, jo ja havia decidit com acabaria aquesta. Acabés com acabés, jo ja havia triat el meu final.
3) He tornat a tenir una mica la sensació que l'Emmi se'm fa un pèl repel·lenteta segons com. Però també passa que una bona amiga em va dir que en l'Emmi hi veia molt de mi i com jo ja li tenia ràbia, encara m'hi he posat més de cul.
4) És dolça, dolça d'enfarfegar. M'encanta. I et demostra que coses que et penses, il·lús, que només et passen a tu, són universals ( i parlo, no només de profunds sentiments d'amor o odi, no, parlo d'impaciència, inseguretat per la manca de resposta, de no poder entrar al cap d'una altra persona i saber què en pensa, o quina cara feia quan llegeix el que tu has escrit o amb quina intenció escriu el que tu llegeixes ara. Tot això. Que som humans, vaja, i que de vegades se'ns oblida).

Resumint: Que si vau devorar la primera, suposo que ja teniu en ment llegir aquesta o sigui que no cal que us ho digui. Que si la primera no us va agradar, aquesta us provocarà més del mateix.



El llibre és: Cada set onades. Glattauer, Daniel. Tr. Carme Gala. Barcelona . La Campana, 2010. 249 p. ISBN 978-84-96735-51-4.

diumenge, 2 de gener de 2011

Una simetria inquietant

Moltes ganes tenia d'enganxar el segon llibre d'Audrey Niffenegger. "La dona del viatger en el temps" és dels llibres que més m'ha agradat de tots els que m'he llegit. De tots, eh? I he esperat i esperat un munt de temps fins que ha arribat el segon llibre d'aquesta autora-pintora.

"Una simetria inquietant" és una altra història: manté, potser, aquesta atmosfera irreal que em va fascinar a la primera novel·la, però m'ha deixat bastant indiferent. Els personatges principals, les dues bessones, no m'han agradat de cap de les maneres (les he arribat a trobar un pèl angoixants i tot) i tan sols una història secundària (la del Martin i la Marijke) m'ha emocionat.

He de reconèixer, però, que l'estil que té Niffenegger escribint m'agrada, se'm fa fàcil de llegir i he volgut avançar per saber com acabava tot plegat. Vull dir que jo, que sóc de deixar-ho si no m'agrada, me l'he acabat només per saber on arribava la història. Curiositat, més que res.

Finalment, una sensació que vaig tenir tan bon punt vaig veure la coberta, s'ha acabat confirmant: crec que és un llibre que té els ingredients necessaris per agradar a noies joves, en aquella època en què l'amor etern, la mort romàntica i el desig d'indepèndencia (i les hormones, no ens enganyem) et regeixen l'existència.

Resumint: que no. Que no he començat l'any triomfant. Espero que no sigui un presagi de res.

El llibre és: Una simetria inquietant. Niffenegger, Audrey. Tr. Francesc Rovira Faixa. Barcelona, 2010. Columna. 536 p. ISBN 978-84-6641-295-7.