dimarts, 22 de febrer de 2011

No puc escriure...

...perquè tinc el cervell ocupat amb pensaments a trossos:

El vent, que em dóna mal de cap. El calfred que vaig notar sentint el meu pare dient-me l'altre dia, mentre dinàvem, "La gente, en general, es buena y está por ayudar a los demás". Hi ha dies que m'ho crec.
Heathcliff, de "Cims borrascosos". Ahir vaig acabar un e-mail dient "I de tot això que t'explico, me n'adono ara que t'ho escric". Callo molt més del que hauria i no sempre estic d'acord amb la frase que diu "Vals més pel que calles que pel que dius". Dir les coses que penses no està gens malament.Una amiga a qui li han canviat els somriures últimament. Són tan grans que no li caben a la boca i ens fan somriure els demés.Temps lliure. Un cap de setmana fora. Muntanya, sense agenda ni rellotge ni plans. (Què m'està passant?).Tres cases a mig construir amb els Sims."Aquelles paraules li feien mal perquè acabaven en punxa" de "Les veus del Pamano" (pàg. 47). M'agrada la cara que li queda a la gent quan es para a llegir el que posa al meu anell. Somriuen.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Els imperfeccionistes

El resum és que m'ha agradat molt.

Imagineu-vos que sou vosaltres qui escriviu. Teniu molt clar què voleu explicar: com es va fundar un diari i com són i què els passa als seus treballadors. Però aleshores agafeu i ho feu a trossets i ho munteu així com si fos un llibre de relats independents. Històries separades de personatges que tenen coses en comú però que tenen vides pròpies.

He trobat entranyables molts dels personatges i m'agrada la possibilitat de veure des de diferents punts de vista un mateix fet. Sobretot, la història de la lectora del diari i la de "Comptabilitat" m'han agradat especialment, cadascuna pels seus motius.

Ara que l'he acabat, tinc la sensació d'haver-me llegit una novel•la. I això em meravella. Que totes les peces encaixin i formin una sola història. Em veig tan incapaç de fer-ho que em fascina que algú pugui provocar-ho d’aquesta manera.

Ja sabeu que no sóc de recomanar llibres: com a molt, us diré el que deia al principi. M’ha agradat molt, l’he trobat ben escrit, amb personatges que no són de cartró pedra sinó que tenen les seves històries per explicar-nos, una vida que viuen i la seva cara imperfecta, de persones que no sempre fan el que és correcte.

Com tots, vaja.

El llibre és: Els imperfeccionistes. Rachman, Tom. Barcelona. Columna, 2010. 360 p. ISBN 978-84-6641-323-7.

dissabte, 12 de febrer de 2011

El noi moreno del Metro

Asseguda al metro, amb el telèfon a les mans, trastejant botons, esborrant missatges, escribint-ne alguns, distreta per variar. Sona, de cop i volta, una melodia des d'un telèfon que em fa aixecar el cap. És una musica que em sona a banda sonora d'alguna pel·lícula però no recordo quina és. La melodia segueix sonant. Més, més, més. 

No calla.

Intento esbrinar d'on vé el so. Qui està tan sord com per no agafar-lo. Ha de ser molt a prop meu; el sento molt fort. A la meva dreta, recolçat al costat d'una de les portes del vagó un noi moreno, es mira el mòbil amb cara d'espant. El té al palmell de la mà esquerra, que té completament oberta,  i se'l mira com si pogués fer-lo callar només amb la força dels seus ulls.

La melodia s'atura uns segons. Ell tanca els ulls i respira profundament, deixa caure el cap al vidre de la porta. El telèfon torna a sonar.

I aleshores passa. Dues llàgrimes enormes rodolen galtes avall del noi, que tanca els ulls i apreta fort el mòbil amb les mans. M'adono aquí que fa massa estona que l'observo, que no està bé i m'avergonyeixo de ser tan descarada.

Torno als missatges que esperen ser esborrats al meu telèfon (agradables, simpàtics, graciosos o simplment neutres però que no em fan plorar)  mentre penso que escriuré sobre el noi moreno que plorava al tren i no puc evitar pensar en qui el trucava tan insistentment i a qui tenia ell tan poques ganes de respondre.

Imatge: Via Weheartit


dimarts, 8 de febrer de 2011

Les màquines

La rutina és sempre la mateixa: arribar, veure com els de la classe anterior acaben els seus exercicis de relaxament (acaben de fer ioga, normalment. Se'ls veu relaxats, és cert, però és difícil no semblar-ho si estàs estirat a terra, amb mitjons - blancs en molts casos- i ulls tancats) deixar que acabin de recollir les seves coses i entrar a la classe, mentre camino de forma ben rara, he de dir, amb aquestes bambes. Comodíssimes, sí. I lletges a més no poder, també.

El cas, que agafo l'step, les dues bases sobre les quals s'arrepenja, trio el "meu" lloc a la classe i m'assec sobre l'artefacte que em farà passar una hora ben bona, pujant, baixant, pujant, baixant. Sembla senzill. I una mica simple. Però aconsegueix el seu propòsit: durant una hora, el meu cervell només es preocupa de si el pas següent és un step touch, una V, un mambo o una volta.
Total, que els minuts van avançant, les meves galtes es van encenent, els cabells que porto recollits en una cua, s'esbullen i se m'enganxen al front, els pulmons comencen a queixar-se. Però em sento eufòrica. M'ho passo pipa.

Fins que, en un moment d'atreviment, aixeco la vista - que sempre tinc fixada als meus peus - i els veig pel mirall: ells dos. Les Màquines.
No sé com es diuen, només sé que en aquell moment de cansament els admiro profundament. Son un noi amb una cua, i un home rapat (mira tu, ni que s'haguessin posat d'acord per ser tan antònims). Els dos únics homes en tota la classe. No perden ni un pas. No s'equivoquen mai. Sempre van alhora. I quan tu (bé, jo) ja estàs (estic) arrossegada per terra, amb la cara vermella a punt de petar, fent el pas a destemps, a la dreta de l'step quan tothom està a l'esquerra (quins grans moments de ridícul)...en aquell moment, senyores i senyors, ELLS, Les màquines, encara és hora que suïn una mica. Cada vegada que la monitora fa una pausa amb un "Chicoooooos, bebed un poco de agua y no paréeeeeeeeeis", ells fan un glop furtiu a la seva ampolla i es posen a correr sobre l'step, pujant i baixant, mentre els dèbils aprofitem aquells segons de treva per convèncer els nostres pulmons que no ens abandonin.

No hi ha dilluns, ni dimecres, que quan els veig acabar la classe tan bé com quan han entrat per la porta una hora abans, tingui temptacions d' anar cap a ells, agenollar-me a terra i adorar-los. O tocar-los una cama per veure si son reals o biòniques.
I no hi ha matí de l'endemà de classe, quan sona el despertador, em llevo i noto certa tibantor als bessons, que no pensi si ells també la noten o si ja es lleven del llit saltant. La qual cosa em fa agafar-los certa ràbia, no us enganyaré.