dimecres, 30 de març de 2011

La secreta concurrència ofesa

-(...) i diu que és ella.
- Com?
- Que sí. Que diu que en aquell post, parles d'ella.

Ai Senyor. Sospir.

No sóc gaire conscient, de vegades, que el que escric aquí (el que "penso en veu alta") és llegit per d'altres persones. Sembla mentida; de fet és bastant incongruent. Si ho publiques (que ve de públic) és molt, molt, molt possible que algú - per error, per coincidència, casualitat, curiositat - ho llegeixi ni que sigui per acabar decidint que no ho vol llegir més.

No és la primera vegada que, equivocadament o no, algú se sent identificat amb alguna cosa que he escrit. De vegades, escric pensant que ningú més que jo entendrà de què va la història (que, de ser real, mai, mai, mai és explicada amb tots els detalls: o me'n guardo o n'afegeixo) i després resulta que he estat massa específica i se'm veu venir. I d'altres vegades, amb tota la intenció, en deixo anar quatre de fresques molt destinades a algú en concret (amb qui he de tenir molta confiança) i resulta que no me les ha enganxat. Això va com va. Però també us dic que majoritàriament això no va dirigit a ningú més que a qui ho llegeix, i el que busca és que cadascú en tregui el que vulgui.

Total, que saltant-me la meva filosofia de no donar consells, us en donaré un que espero que us serveixi: gaudiu, si és el cas, del que us explico. O critiqueu-ho. Què importa si és cert o no?

Tinc ànima de mentidera. La reprimeixo, però hi és.

P.D. No us puc assegurar que la conversa que comença el post sigui 100% fidel a l'original. :)

dilluns, 28 de març de 2011

Les veus del Pamano

A aquestes alçades, parlar de que "Les veus del Pamano" m'ha semblat un clàssic, un d'aquells llibres que tothom hauria de llegir per ben escrit, per ben lligat, per interessant, per emotiu, perquè forma part de la nostra història...és aportar zero novetats a tot el que s'hagi pogut dir abans. I, per descomptat, se n'ha anat a La Llista, de pet.

M'ha agradat, molt.

Són un munt de pàgines que valen la pena, que compensen, que demanen que estiguis alerta, que t'hi concentris, perquè fa servir un munt de recursos narratius que podrien fer-te perdre  si no estàs pel que has d'estar. L'estructura, plena de salts - tant argumentals com de temps, de personatges - em va resultar d'entrada una mica desconcertant però de seguida li vaig trobar el punt i vaig entrar de cap a les històries del poble de Torena. I anava avançant pàgines pensant que no serà el darrer llibre del Jaume Cabré que llegeixi, que com pot ser que es pugui arribar a escriure tan bé i tenir tants recursos, que mai es pot parlar de bons ni de dolents, que sempre hi ha hagut gent valenta.

M'ha passat allò que em passa amb els llibres llargs, que m'agraden molt; que m'ha sabut greu  no haver-lo enganxat a l'estiu, amb res més a fer que hores de lectura. Tot i així, l'estructura en capítols que van saltant d'una cosa a l'altra permet que també te'l puguis anar llegint a estones.

Finalment, dir-vos que m'he fet un fart d'apuntar cites. Un fart. Em deixeu que us n'ensenyi unes quantes?

Potser s'estava enganyant, però aquell cos enrampava. Potser s'ho imaginava, però la mirada de la senyora quan ell li va agafar el braç estava plena d'una ànsia reprimida. No ho sé. Sí. Em sembla que sí.
 ( pàg. 64)


A un pam, l'un de l'altre. La vida s'estava posant impossible
 ( pàg. 86)

(...) i ningú no li deia que hi ha moments, i encara no ho sabia, que la vida pesa massa i has d'aprendre a vinclar-te si no vols que se t'esberli l'aire que t'envolta.
(pàg. 148)
 
El llibre és: Les veus del Pamano. Cabré, Jaume. Barcelona . Proa, 2004. 712 p. ISBN 978-84-8437-473-2

diumenge, 13 de març de 2011

"Sí que passa, sí". Dues versions.

La meva versió

Seiem a una taula no gaire còmoda, en un passadís massa poc íntim pel meu gust, disposades a gaudir d'unes cloïses, d'uns llagostins, d'una ampolla de vi i de la nostra companyia, i a l'espera d'un arròs amb llamàntol que encara em fa salivar quan hi penso.
A la taula del costat, aquestes coses que et poden passar, una família (uns sis membres, si no vaig comptar malament amb una nena petita, bastant ploranera. Iuju, quina sort). No sé ja en quin moment, una de les dones de la taula, s'aixeca a intentar distreure la nena ploranera que està muntant una rebequeria important. L'agafa a coll i la distreu i la tàctica funciona.

Aleshores ve cap a la banqueta llarga de la paret, on jo sec i que comparteixo amb els membres de la seva taula que els ha tocat seure a la banda de la paret. I fa el gest d'asseure's. Jo enretiro el meu abric, que li queda just a l'alçada d'on ha començat a repenjar el seu cul.

Ella, així que em veu enretirar-ho, em diu que tranquil·la, que no cal. I jo li contesto "Sí que cal, sí...que t'hi estàs asseient al damunt".

Fi de la història segons la Laura.

La versió de les que compartien la taula amb mi


- Te has pasado. Te has pasado mucho. He querido meterme debajo de la mesa. Me he sentido pequeeeeña cuando se lo has dicho. Y vaya tonito...pura simpatía. Toda dulzura.

- Qué dices? Se lo he dicho bien!

- Home, Laura...li has dit que s'estava asseient damunt del teu abric...No, no li has dit gaire bé...Jo no sabia on mirar...(somriu nerviosa).

- Però jo no li he dit malament!

- Entonces...mal, exactamente, cómo habría sido? Le habrías pegado? Sí, decididamente, eso hubiera estado mucho peor.

Riures. Fi de la història.

P.D. Senyora de la taula del costat, sembla ser que li dec una disculpa. La meva intenció no era ofendre. Però vosté estava repenjant el seu cul sobre el meu abric. Això és un fet.

dimecres, 9 de març de 2011

Fragments

Escric sense tenir gaire clar si acabaré per compartir la parrafada o serà una de tantes que esborro pensant "més endavant, ja ho tornaré a escriure", o " estaràs de broma, oi? També podries passejar despullada per Passeig de Gràcia i ensenyaries menys del que ensenyes en aquest paràgraf" o simplement, i també de forma molt habitual, "au, va, llença això que t'hauria de fer vergonya fins i tot tenir-ho als esborranys".

Sovint em ve molt de gust escriure però no sempre tinc EL tema que vertebri l'escrit, o no aconsegueixo donar-li EL to amb què jo ho penso...o tot el contrari: un cop escrit, és massa meu. No sóc de desar gaire esborranys i, a més, de tant en tant, repasso els que tinc i en faig neteja.

Ahir, repassava frases inconexes d'alguns dels textos:

Em sap molt greu, bla,bla,bla però em quedaré a casa que tinc un armari d'Ikea per muntar de fa dies...crec que el divendres és el Dia de l' Armari" (Això era part d'un post de ficció. No el vaig esborrar. Potser d'aquí un temps, si segueix sobrevivint a les netejes, us el trobeu per aquí)

"He may act like he wants a secretary, but most of the time they're looking for something between a mother and a waitress". (Joan Harris - Mad Men) (El personatge que fa la Christina Hendricks a Mad Men em té el cor robat)

Tinc llibretes escampades per calaixos, bosses i taules. (I plenes d'apunts, fletxes, dibuixos i anotacions que tampoc és que faci servir gaire, he de dir.)

Escolto "Cert, clar i breu" de Mishima i penso que realment ho és (cert, clar i breu). (Quan em donen els cinc minuts tendres, aquesta cançó és un clàssic. Dia tovet, segurament...)



I quan ja et penses que t'ho has sentit dir tot, algú va i et diu que "saps estar". Osti tu. Els ficus també saben estar, no fotem.(Uh, aquest dia havia d'estar enfadada...)

No, no espereu una conclusió final que no en tinc cap.

Bé, potser sí. Fins i tot en frases sense relació unes amb altres, em sobta veure-m'hi.

dimarts, 1 de març de 2011

El gran dictat

- Passa al meu despatx i passem acta.
Frase que el meu cap m'acostuma a dir un cop o dos al mes. Jo entro al despatx, m'assec davant del seu ordinador i durant un parell d'hores - si no hi ha gaire interrupcions que li facin perdre el fil - ell enraona i jo escric, i esborro, i escric, i esborro. Sí, sí, tot un festival...
Ahir, però, va ser diferent. La setmana passada vam tenir força reunions de les que necessiten actes així que teniem feina acumulada. A quarts de deu, va treure el cap del despatx i em va dir:
- Ens hi posem?
I en aquell moment vaig entrar en un bucle temporal. Vam estar unes sis hores i mitja (amb alguna pausa més curta del que jo hauria volgut) allà dins, amb munts de documentació, anotacions fetes amb una lletra infecta, intervencions per aquí, xifres per allà...allò no s'acabava mai, tu.
La primera hora i mitja, les dues primeres si m'apures, el meu cervell està pel que ha d'estar, concentrat, fent moure els dits amb convicció i força, alerta per si en alguna frase es repeteix alguna paraula o si falta una coma o si queda incongruent. A partir de la segona hora, el cervell em diu que ja en té prou, que tot allò és terriblement avorrit, avorrit, avorrit amb ganes i posa el pilot automàtic. Una de les coses més útils que mai he après a fer és escriure al teclat amb tots els dits i sense necessitat de mirar les tecles; és fantàstic. Total, que els dits es queden fent d'orelles i el cervell i jo mirem per la finestra, pensem en les nostres coses, en tot allò que hi ha pendent a la meva taula mentre sec a la taula d'un altre.
Ahir, sumida a la misèria total i absoluta dels índexs que no entenc, de les xifres que sóc incapaç d'imaginar, del to monòton de la veu del meu cap mentre crea oracions amb sentit a partir de notes que va haver de prendre a tota velocitat, vaig desviar la mirada de la pantalla a la finestra. Els dits seguien fent la seva feina, potser més lents, però seguien viatjant de tecla en tecla; clec, clec, clec, clec, clec i jo pensava en un parell d'obres que vull anar a veure al teatre (una dijous, que ja en tinc les entrades, l'altra segurament la setmana que vé), clec, clec, una reunió que tenia per la tarda (no sé pas si podré anar, amb tot això que ens queda per fer), clec clec, la classe del gimnàs al vespre, clec, clec,  roba per planxar, clec, clec un dinar que havia hagut d'anul·lar amb la ràbia que em fa desdir-me...
Toc, toc. Algú que truca a la porta i, sabent que interromp, treu el cap tímidament amb un "Perdó". "Una pausa!" vaig cridar silenciosament. I per primer cop en molta estona, vaig desviar la vista de la finestra a la pantalla...i a punt vaig estar de caure fulminada. Llegeixo en pantalla alguna cosa similar a això:

":z fdjnk-o  l,d -z z .dx qw z .z xz.z cd.  lnxsll.z.v .`zxxkxf´d  kz cd glgx d.x  dmbfdx cd.  lmxxd.." i seguia i seguia, un paràgraf ben bo.

L'ensurt va durar tan sols uns minuts, fins que vaig adonar-me que enlloc de posar els dits a la filera de lletres del mig, on en teoria han de reposar mentre no escriuen i moure's amunt i avall des d'allà, els havia posat a la filera del baix i per tant, repetint els moviments que havia fet vaig poder mig traduir el que hauria de posar (no era exacte, perquè a més m'havia dedicat a moure els dits ben bé on m'havia vingut de gust però la resta va passar a ser deduïble).

La culpa és de la finestra, que té molt bones vistes...