diumenge, 24 d’abril de 2011

Normalment, sóc bona gent

Autopista, sol de cara. Condueixo de tornada de la platja, amb caloreta, sense gaire cotxes, acabo de dinar una fideuà (de la que porto la part que no he estat capaç d'acabar-me a la bossa, ja sabeu què soparé).
Conduir una estona llarga (si és per autopista, millor) sempre et dóna aquella estona d'encefalograma pla que et permet deixar que el cervell se'n vagi cap allà on vulgui. Jo explorava el centre dels meus pensaments profunds ("Laura, t'has apretat massa la cua, quin mal de cap!" , " Se m'han acabat els cotons rodons i no vaig pensar ahir en comprar-ne...avui està tot tancat i demà és festa, vaja", "Aquest noi de Coldplay és dels cantants més peixbullits que hi ha. Em fa entrar son" o fins i tot, en moments de gran profunditat "Crec que em compraré aquell vestidet verd tan mono que vaig veure l'altre dia." Si no estic gaire profunda, canto) quan veig que al carril central, un cotxe groc que perfectament podria estar aparcat, amb les portes obertes i la ràdio al màxim, al pàrquing de qualsevol discoteca de polígon, acollint al seu interior un sorollós grupet de nois de noies amb gots de plàstic, tops de plàstic (elles, en condicions normals, però no és descartable cap opció) i ampolles (aquestes de vidre) d'alcohol i begudes refrescants, comença a fer una sèrie de maniobres estranyes, no només perquè no les assenyala amb cap dels intermitents que segur que el seu "buga" té disponibles (jo crec que tots els cotxes surten de fàbrica amb els  intermitents. Són els conductors els que no sempre tenen tot el que haurien de tenir de fàbrica) si no perquè no venen a ser ben bé desplaçaments ni cap a un carril ni cap a l'altre. Són, més aviat, unes esses.
Aixeco el peu per si de cas i evito posar-me al seu costat, digueu-me poruga. I el segueixo vigilant. Sembla que s'anima i apreta amb ganes l'accelerador (no hi entenc gens en aerodinàmica, però tenint en compte que bufa ventet, i aquests alerons enormes que té el cotxe, tampoc descarto que el que intenti sigui enlairar-se i arribar volant on sigui que vagi) i, de cop i volta, fa un cop de volant molt brusc i se'n va en diagonal cap al carril de la dreta. Se'l passa, va a parar al voral i segueix circulant per allà uns metres. Passen uns segons i hi torna: cop de gas, cop de volant i es planta al carril de l'esquerra. Ara, però, una mica més i s'estimba contra un cotxe petit que circulava pel carril del centre. Sento un claxon (que traduït al català segurament vindria a ser un mecagunlamarequeetvaparirfillde) seguit d'un altre cop de gas que s'emporta el cotxe groc molt endavant, fora de la meva vista.
Creieu-me si us dic que sóc capaç del millor, si m'hi poso. Els bons desitjos poden arribar a sortir de mi d'una manera més o menys natural i trobo la forma, sovint, de posar-los en paraules o traduïr-los a fets o detalls. Però també creieu-me quan us dic que puc arribar a desitjar el pitjor i no sentir-me gens culpable.
Un cotxe groc, estampat a les mitjanes de l'AP7, ell solet, sense cap altre cotxe ni moto implicat, aquell conductor (genèricament, tant me fa que sigui ell o ella) i la seva inconsciència deixant una marca a l'asfalt...Si no fos perquè després segur que es farien retencions perquè la gent s'aturaria a mirar...

dimarts, 19 d’abril de 2011

Qui ets vint anys després?

Penseu en la possibilitat de trobar-vos amb algú amb qui no heu parlat en vint anys. Sabeu el seu nom, el seu cognom, el seu aspecte, recordeu com mou les mans, com riu i com mira però no ens enganyem: és una persona que no coneixeu. De fet, fa vint anys ereu uns taps de bassa (bé, si parlem de mida, no és que sortim guanyant gaire) i ara sou dos adults amb les vostres vides d'adult (feina, preocupacions, lloguers, la crisi, la distància) que guarden poca cosa del que eren aleshores i gairebé res del que prometien ser en un futur.

Tot i així, heu intercanviat darrerament un parell de frases, un parell de missatges a Twitter i per aquells mecanismes tan estranys que té el cervell, aquella sensació mig intuïda que teniu coses en comú, que sereu capaços de mantenir una conversa cara a cara i no deixar-la defallir, us aventureu a quedar un dilluns, després de la feina, i explicar-vos qui sou vint anys després.

I ens hem trobat. Dues dones que ens hem reconegut per la cara i la mirada. Totes dues "estàs igual!", "no has canviat gens!" (oh, per favor, espero que sí!) ens hem assegut de costat davant d'un got i hem passat dues hores xerrant sense callar ni un minut, explicant-nos això, allò i encara el de més enllà, fent vestits a mida a tots aquells que en el seu moment ens les van fer passar negres, veient les nostres cares de princesetes infantils, bufant espelmes de pastissos de jardí d'infància, recordant noms i cognoms (primer i segon cognom, tu, quin poder que han exercit les llistes d'assistència repetides fins a l'infinit en la nostra memòria) de companys de classe (casat, separada, tres fills, va camí del segon), de mestres i anècdotes.

I hem anat creixent mentre ens explicàvem quan, on, per què, amb qui, quant de temps, què, de quina manera, ara, una mica de demà amb la boca petita no sigui que se'ns esguerrin els plans només de dir-los en veu alta, fins que un telèfon ens ha tornat al present inmediat, a l'ara mateix he de marxar, a això ho hem d'acabar com cal, a m'ha agradat molt veure't,  a estàs molt guapa, a vas cap al Metro?

Us diria que ahir vaig conèixer algú que ja coneixia. Aquesta és la sensació que em va quedar. I tot i que el boom del Facebook va portar a la meva vida, fa un parell d'anys, una colla de sopars de retrobament, no havia tingut ocasió d'enraonar tanta estona, mà a mà, amb una sola persona a qui fes tant de temps que no veia i notar com, evidentment, amb el pas del temps, les persones es couen i pugen - com el pa de pessic - però que la massa segueix estant en un gest, en un deix a la veu, en una mirada que tu ja coneixies de fa molt, molt de temps.

La foto: He trobat que era de les menys cruels que podia posar. I ella es reconeixerà i jo també. No cal donar més informació.

dilluns, 11 d’abril de 2011

No, no i no

(En castellà, d'acord amb la conversa original i real. Aquesta sí).

- Necesito que me encuentres los nombres de las personas que bla, bla,bla.
- De acuerdo.
- ¿Cómo lo harás?
- Llamaré a la persona encaragada de bla, que seguro que me puede dar los nombres de las personas que bla, bla, bla.
- No. Por ahí mejor que no lo hagas. ¿Cómo lo harás, entonces?
- Mmm...¿Entiendo que llamar a Bla Corporation, en general, no es opción, entonces?
- No.
- Ya.
- ¿Entonces?
- Bueno...pues entonces intentaré mirar en las revistas de bla bla bla que hablan sobre Bla Corporation y, con un poco de suerte, a ver si saco algún nombre y...
- No, así tampoco. ¿Otro método?
- Mmm...jefe, perdona, pero tu ¿realmente quieres saber esos nombres?

Saps que ets adulta i professional quan davant d'això no mates ningú, ni insultes ni blasfemes.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Primavera, estiu, etcètera

Posem-nos tots en peu i fem un enooorme aplaudiment a l'Espolsada per haver fet aquesta ressenya que vaig marcar amb la meva marca secreta de "La, cal que te'l llegeixis". 

Plas, plas, plas. Més, més, no sigueu tímids. Plas, plas, plas. Una onada, va. Oooooooeeeeeee.

D'acord, ara ja puc seguir. Tot i que coincideixo plenament amb la Fe. Si sou dels 70, us hi veureu tant, tant. Si sou noies, us hi veureu tant, tant (el passatge dels pits, per favor, és tan real! Em va treure un somriure recordar que no feia gens de gràcia quan hi estaves passant. Coi de pits!). No puc parlar del que és anar al tros a collir olives, ni del que és viure a pagès, però de tots els sentiments de què parla, de la millor amiga, de la distància, del temps, de l'amor, de l'emoció de totes les primeres vegades que et vas trobant a la vida, de la sensació que de cop i volta ja en tens trenta ics, que no saps d'on han sortit, i la sospita que a partir d'ara tot anirà així o més ràpid encara...de tot això, tots en podem parlar. I fer-ne memòria. L'escriptura de la Marta Rojals ha aconseguit que més d'una vegada hagi recordat aquelles mateixes converses que ella descriu, en paisatges diferents. Paraula per paraula. Dos botons, us deixo:

La vida és canvi, i jo, què cony, també tinc dret a canviar, encara que sigui de perspectiva (pàg. 125)
Ell és així, li caus bé, doncs és simpàtic amb tu, ves quina cosa (...) En canvi jo sóc la repera: que si diu això és perquè potser pensa que jo pensaré que si pensa que jo penso. Au, va, home, a cagar! Si alguna cosa he après de tots aquests anys (...) és que, malgrat les meues giragonses, la distància més curta entre dos punts encara és la línia recta. (pàg. 239)

Us anava a dir que a mi m'ha agradat molt i molt, però suposo que dir-ho ara seria una redundància brutal. Així que si ho voleu tornar a sentir comenceu de nou el post.

El llibre és: Primavera, estiu, etcètera. Rojals, Marta. Barcelona. La Magrana, 2011. 368 p. ISBN 978-84-8264-966-5.