dimarts, 31 de maig de 2011

:|

- I a tu què et passa?
- Res, per ?
- Estàs sèria.
- Sí. I ?
- Res, que no rius.
- No. I ?
- Segur que no et passa res ?
- No, per ?
- Estàs sèria.
- Sí. I ?
- Res, que no rius.
- No. I ?
- Segur que no et passa res?

I així.

diumenge, 29 de maig de 2011

Pim pam

Les portes del balcó obertes, cortines voleiant, m'empasso una pel·lícula infumable d'aquestes que farceixen les sobretaules de totes les cadenes de televisió. Damunt del sofà, peus nus, cames nues, uns pantalons curts, una samarreta finíssima de màniga curta, cabells recollits (pensaments seriosos, molt seriosos de tallar aquesta melena que em fregeix cada estiu). Fa calor al menjador, que para el sol tot el dia. M'agrada precisament per això, perquè sempre hi ha tanta llum, el sol el banya des de ben d'hora pel matí i fins ben entrat el vespre (ara, en aquesta època de l'any) però el preu que es paga és la calor que s'hi passa des de començaments del mes de maig i fins ben acabat el setembre. Sues cinc mesos sense parar.
Amb tanta calor, i essent l'hora de la migdiada, no l'he sentit venir. No l'esperava, tampoc. I m'ha trobat allà, abandonada al sofà, amb poques forces, desarmada. Segurament li ha fet nosa la poca roba que duia, però tampoc no s'ha aturat a treure-me-la, potser hagués preferit que la televisió no hagués estat encesa o que sonés una música adient. Potser. No hi ha hagut cap tipus de joc preliminar.

Se m'ha tirat al damunt. Ha estat ràpid, molt. Però eficaç. Molt, també.

I m'agradaria dir que satisfactori.

Però no.

Perquè el desgraciat del mosquit que ha entrat avui pel balcó de casa meva, m'ha deixat un munt de picades a braços, cames i coll que no penso deixar sense venjar. Ell ja deu jeure mort en algun racó del pis a l'espera que hi arribi l'aspiradora, però jo us asseguro que de la seva espècie no en penso deixar ni un. Demà mateix omplo aquest menjador d'espelmes antimosquits que els liquidin sense pietat.

Mosquits. He estat parlant de mosquits des de la primera frase. Ho dic per si hi havia algún despistat. Que de vegades passa.

dilluns, 23 de maig de 2011

Davantal i còfia

Els pintors repassen el sostre del lavabo que, amb l'humitat, ha començat a escopir la pintura a trossos grans que et van caient damunt del cap així que et dutxes.

El passadís acull una escala gegant, tres cubells de pintura (l'humitat ha traspassat la paret del lavabo i diu hola en forma de taca enorme a la paret de l'habitació. Una taca amb vida pròpia), pinzells gruixuts, pinzells més fins, coses que no sé com es diuen ni per a què serveixen, una escombra que demana pietat. I molta brutícia.

Com a conseqüència de l'oKupació del passadís, lavabo, i habitació, el menjador acull els coixins, la vànova, les tovalloles, els pots de sabó, xampú...tot està desordenat, vaja.
En aquestes circumstàncies, arriba La Propietària per apretar el pintor (que ara dedueixo que és pintor i mil coses més) que li ha deixat no sé quina part del balcó a mig fer i, de pas, veure si les parets de casa meva estan impol·lutes i orfes de quadres, d'acord amb el contracte que vam signar. Aprofito que xerra amb el pintor per tancar totes i cadascuna de les portes del pis: no vull. No vull que tafanegi casa meva. Intrusa.

Sona el telèfon, me'n vaig cap al menjador a recollir el mòbil que he deixat a...a...a...la taula? Damunt l'ordinador? La bossa? La taula de centre? El radiador! Damunt del radiador carregant. Contesto, parlo amb prou feines dos minuts i quan penjo, una veu darrere meu, molt a prop, massa a prop, em diu "hola". La Propietària ha entrat fins al menjador, repassant parets, terres, motllures, vidres de la vidriera. Quina por que em fa.

- S'hi està bé aquí, eh? No et pots queixar, eh? Vas tenir molta sort perquè jo podria haver triat algú altre...i el preu. No hi ha un pis així en tota Barcelona (...desconnecto...) i vaig viure cinc anys als Estats Units i la neu (...desconnecto...) i sempre hi ha obres i jo ja he caigut no sé quants cops i com que sóc gran (...desconnecto...) i (...desconnecto...) i el que hauries de fer és agafar algú de servei.
- Perdoni? Com diu?
- Que, treballant, hauries d'agafar una noia que visqués aquí. Una minyona. No sé per què les dones d'avui en dia no en contracteu, de minyones.
- Perdó...Que contracti una minyona? Però...una minyona, m'ha dit?

El pintor (gràcies, Senyor Pintor) treu el cap del bany i la crida. I ella desapareix (sí, el lavabo està més a prop de la sortida, gràcies Senyor Pintor) i em deixa sola, dreta, amb una tovallola a la mà que sembla ser que estava plegant fa tres quarts d'hora, quan he sentit un "hola" molt a prop, massa.

Segueixo en estat de shock.


M'ha dit que contracti una minyona?

Algú més ho ha sentit?

Ai, per favor.

dimecres, 18 de maig de 2011

Un matrimonio feliz

"Ella iba a morir y él no; en la guerra no declarada del matrimonio, era una victoria atroz" (pàg. 37)

Ras i curt, és això.

M'avergonyeix, fins a cert punt, reconèixer que a la meva edat, tinc una relació molt poc realista amb la mort. Les morts que he patit han estat, com se sol dir, llei de vida, que no és que siguin menys doloroses, però crec que el cervell i el cor estàn més preparats per aprendre a viure amb aquestes pèrdues. Com si a la motxilla ja hi haguessim deixat un foradet per encabir-les. Esperes trigar molt en omplir-lo però saps que tard o d'hora, arribarà. És per això, doncs, que crec que tinc un coneixement molt limitat del dolor. Afortunadament.

"Un matrimonio feliz" s'ha dedicat, durant aquestes dues setmanes de lectura (tan crua, tan dura, amb tantes vegades que he tancat el llibre i m'he dit "S'ha acabat, no puc", rebregant mocadors de paper a dojo) a bufetejar-me l'ànima. Jo, que sempre defenso que llegeixo perquè m'agrada, per entretenir-me, per passar-m'ho bé. He pres notes i notes, apuntat frases i frases amb el cor encongit, redactat paràgrafs sobre pensaments que em venien al cap llegint com aquesta dona, Margaret, decidia que la seva vida no era digna de ser viscuda d'aquella manera i buscant el moment per acomiadar-se de tots aquells que estima abans que la malaltia no li ho permeti; demanant ajuda al seu marit, Enrique, per organitzar un pla d'adéus que a mi no ha deixat de semblar-me infernal ni un sol segon. És durant tot aquest procés, que l'Enrique recapitula de tot el que ha estat el seu matrimoni, des dels juganers inicis dels "m'agrades" físics, passionals, sense compromís, de pell i saliva, a l'enamorament, el matrimoni, els fills. La mort de la Margaret, l'acomiadament de la Margaret com a projecte comú de final de carrera. Esfereïdor.

La història va enllaçant un capítol sobre la història de la parella, un capítol sobre el seu present i us puc dir que aquests darrers, sobre el planificat adéu de la Margaret, m'han fet plorar gairebé tots. Em sento molt menys torbada llegint passatges de sexe explícit o de violència desmesurada, d'assassinats ficticis de sang i fetge, que llegint això:


"Aquella noche sería la primera que pasarían solos desde que ella le anunciara a Enrique que deseaba morir lo más rapidamente posible dentro de lo que permitía la ley."(pàg. 286)

"(...) -Te quiero. -Y aunque era un hombre sin Dios, rezó para que aquellas no fueran las últimas palabras que ella le oyera decir." (pàg. 308)
No volia allargar-me massa però me n'adono que ara que n'he començat a parlar se'm fa difícil aturar-me així que us convido a llegir-lo i a treure'n les vostres conclusions. Per part meva, crec que em quedaré uns quants dies més ordenant totes les coses que s'han remogut aquests dies i intentant treure'm del cap la sensació que jo no seria capaç de demanar a algú que m'estima una cosa que comportaria tant de patiment. I també la pregunta de si, arribat el moment i davant de la seguretat que tot s'acaba, és millor fer passar la gent del teu voltant pel tràngol del comiat, veure'ls patir i haver de demanar que t'ajudin a organitzar-ho tot...o comprovar que no tens ningú de qui acomiadar-te ni a qui demanar-li el favor.

El llibre és: Un matrimonio feliz. Yglesias, Rafael. Barcelona, 2011. 416 pàgines. ISBN 978-84-9266-337-8.

Imatge: El meu exemplar d'un "Matrimonio feliz". Sempre que m'ha estat possible, he preferit tenir els llibres que m'agraden i a partir d'avui seran les fotografies que jo en faci de cada un, les que acompanyin els posts sobre lectures.

diumenge, 15 de maig de 2011

Molesteu les disculpes

Diumenge al matí. Asseguda (més aviat vessada, sembla que m'hagin deixat caure des de dalt) damunt del sofà, intento moure'm el mínim.

Ahir vaig sopar molt ben acompanyada. Vaig riure molt. Vaig beure massa, segurament. Avui he posat el pilot automàtic i engoleixo televisió, capítols un darrere l'altre d'una sèrie d'una forense molt intel·ligent alhora que trastejo internet a la recerca d'idees per decorar un nou moble del meu menjador. Multitasca en la mínima expressió. Revifo a base de coca-cola light.

Les hores del matí van fugint a ritme de proves, assassins, fotografies de cases impossibles, ai mira sembla que això no et quedaria malament del tot, ostres ella ja sabia que no havia estat un accident, sembla que ja em trobo millor, ui no, ara que m'he aixecat del sofà sembla que no estic tan bé, tornaré a seure. Ja són quarts de dues? Com pot ser?

I aleshores, abaixo el volum de la televisió. M'ha semblat sentir rebombori de crits pel celobert. Vaig al passadís a investigar. Sóc conscient que hi ha una veïna que acostuma a cridar coses que sóc incapaç d'entendre; de tant en tant, en fa un parell o tres i calla. Crits d'aquells que fan por, que gelen la sang. Avui, però, enraona molt. Insulta amb ganes algú. Obro la finestra del passadís que dóna al celobert i comprovo que no sóc l'única que ha gosat treure el cap: una noia del quart relata l'experiència per telèfon a algú altre. Carai.

La veïna segueix cridant i insultant (pot ser que l'hagi sentida dir "basura blanca?" Insult de sèrie de policies negres, no?) i engega a pastar fang - amb altres paraules, molt més gràfiques sobre la destinació concreta - a algú altre a qui ni sento ni veig.

La postura que he agafat per sentir millor, abocada de cintura amunt per fora de la finestra, sembla molestar el meu cap que es queixa fent rodar tot el que té dins i comunicant-se amb la meva panxa, convidant-la a expulsar el seu contingut. Molt desagradable tot.

I aquella senyora crida cada cop més fort (no crec que jo tingui aquesta potència a les meves cordes vocals, sincerament) i el meu cap se'n ressent un cop més. Decideixo que ja m'he fet una idea de la situació i que me'n torno al sofà pensant que no m'importa que la senyora escridassi qui sigui tantes vegades com li calgui (ho trobo una mica massa de l'estil reina del drama per a mi, però ho respecto) però que després de cada recital podria demanar disculpes per les molèsties ocasionades. Ho podria fer fins i tot en el seu estil, trobo. Obrint la finestra del celobert i cridant "Eh! Veïns de merda! Disculpeu les molèsties hòstia!!!!"

Ai, Laura, no cridis.

Imatge: El celobert. Llàstima que les fotos no capten el so.

dimarts, 3 de maig de 2011

Del revés

Pipipipip. Pipipipip.

Cop amb la mà. Pip. Calla, coi.

M'incorporo sense pensar-m'ho. Ha estat una nit de somnis molt estranys, les parpelles em pesen, el cos em tremola.

Vull dormir més, resumint.

Em poso el primer tros de pijama que enganxo pel damunt del llit. Sabatilles. Camino les deu o dotze passes que em separen del lavabo a les fosques (Au, merda! Cony de canapé! Perquè has de tenir cantonades que sempre van a parar contra les meves cames? Un altre blau.)

I aleshores, ho noto. Alguna cosa no va bé. És una sensació estranya, com d'incomoditat.

Miro allò que jura ser jo en el mirall: cabells esbullats, ulls inflats, pell pàl·lida. Llevar-me, de sempre, m'ha sentat fatal. A la cara i a l'humor, no ens enganyem. Obro l'aixeta de la dutxa i aprofito el primer raig d'aigua freda per espavilar-me la cara i l'ànim mentre la temperatura no sigui més adequada per posar-m'hi a sota. Si no hi ha baf, no és el moment. Regla d'or de les meves dutxes.
Entro a la dutxa i comprovo que la sensació incòmoda que tenia ha desaparegut. Seria que em calia una dutxa, certament. Xampú, cabell, sabó, cos, pim, pam, fora. Tovallola al cap, canaló de tovallola farcit de Laura, sabatilles i cap a l'armari. Un armari ple de "no tinc res per posar-me".

De camí cap a l'habitació ho torno a notar. Alguna cosa no va bé. No sé què és, però ni la dutxa ha fet l'efecte que acostuma a fer normalment (que no és un miracle, però tampoc em deixa tan estabornida com estic avui) ni jo acabo d'estar bé del tot. No ho sé. Hi ha algun punt del meu cos que no va a l'hora.
Davant de l'armari, no em ve de gust posar-me res. Farà sol? Tornarà a ploure com ahir? Tinc alguna cosa a la feina que requereixi que em disfressi de senyoreta? No. Doncs això, això i això, que fa Laura. Aquest anell, aquestes arracades...on són? Ah, sí, a la tauleta, que les duia ahir, també. Aquesta bossa.

Sec a la banqueta de l'habitació per posar-me les sabates.

Aquesta sensació de no anar a l'hora, una altra vegada.

I, aleshores, quan creuo la cama dreta per damunt de l'esquerra per treure'm la sabatilla i posar-me la bota, en aquest moment, me n'adono: porto les sabatilles del revés.

Imagineu-vos una dona, sola, a una habitació, asseguda a una banqueta de fusta amb coixins vermells, amb el peu dret descalç, amb una sabatilla gris a la mà...i rient sola perquè porta mitja hora patint pel seu estat de salut quan el que realment passa és que porta les sabatilles del revés.

Aquesta, senyores i senyors, és la Laura de primera hora del matí. Bon dia.

La foto: No he pogut resistir la temptació de fer-me una foto rient jo sola de mi mateixa. He de reconèixer que començar el dia així, però, no està malament del tot.

diumenge, 1 de maig de 2011

El futur a les dotze en punt

Arribem a la sala, després de fer una cua passablement curta. Visita obligada al lavabo abans que comenci el concert. Sorpresa de la nit; no hi ha cua al lavabo de noies! Poques vegades m'ha passat això, crec recordar. No ens costa gaire trobar un lloc on veurem bé l'escsenari, traiem jaquetes, deixem bosses a un petit prestatge que servei per deixar els gots però que ens farà d'armari durant les properes dues hores. Noies amb recursos.
Riures. Xafarderies. Confidències. El concert sembla que encara no comença. Ens entretenim mirant la gent a la sala, i aleshores les veiem. Ens veiem.

El futur.

Són tres. Com nosaltres. Texans, samarretes. Com nosaltres. Bosses i jaquetes a les cadires. Elles seuen. Nosaltres no. Riuen. S'expliquen xafarderies. Es fan confidències. Com nosaltres. Una va a la barra i pregunta a les demés si volen que els porti res. Elles diuen que no. Nosaltres hem protagonitzat la mateixa escena fa escasos minuts; jo anava a la barra i n'he tornat amb un únic got. El meu.
Un somriure se m'escapa. Giro el cap a l'esquerra i em trobo la mirada de una de les meves Nenes, que també somriu.

- Somos nosotras, dentro de 30 años!

Sí. Elles i nosaltres, hem estat fent el mateix durant els deu minuts que fa que ens les mirem. Nosaltres en tenim 30 pocs. Elles en tenen uns 60, ben cuidats, naturals, amb ganes de passar-s'ho bé.

Comença el concert. S'entreguen. Canten, coregen, ballen, s'asseuen als respatllers de les seves cadires per poder veure millor el cantant.
N'hi ha una, que comença a posar-se nerviosa: ha de marxar i encara no han tocat la seva cançó preferida. Cada cop que acaba una cançó, després dels aplaudiments, ella aprofita els microsegons de silenci per demanar-la a crits "Rafa! Luna! Canta Luna! Que me tengo que ir!".

Han de marxar abans que acabi el concert i no han tocat la que ella demanava. Jo no sé quina cançó és, però em sap greu per ella.

Tant, que aquí l'hi poso. Només per aquella senyora que podria ser jo quan passin uns anys.