dilluns, 27 de juny de 2011

32

Hi ha coses que haurien d'estar prohibides per llei:

- Els mitjons blancs d'esport (els de les dues ratlles, per exemple) amb sabates
- Els veïns cridaners
- Escoltar música a un mitjà de transport públic o pel carrer, sense auriculars (aplicable també a parlar per telèfon en veu massa alta)
- Que plogui quan és festa o estàs de vacances

i per últim, però no per això més perdonable...

- Que el teu aniversari caigui en dilluns (dilluns laborable, vull dir)

Avui faig anys. Bé, tècnicament, els he fet aquesta tarda així que corregeixo i dic que avui he fet anys. I a partir de ja mateix, em dedico a buscar respostes per replicar a tots aquells que l'any que ve, quan em preguntin quants en faig, em diguin "L'edat de Crist". Els tinc unes ganes a tots...Poc originals que sou, coi!

De moment, amb els 32, només compto alguna cana nova i alguna pota de gall que no m'importa, perquè són de riure (les canes si que em toquen més la moral, no us ho negaré, que això del tint és una murga).

Gràcies a tots els que hi heu pensat i als que hi penseu ara.

dissabte, 25 de juny de 2011

Una història, dos filtres

Amb aquests tres elements comuns...

- 1,56 m de noia.
- Una botiga d'un centre comercial.
- Unes ulleres XXL

...confeccionarem una història i la passarem per dos filtres diferents. 

Filtre "Si això fos Hollywood..."

El dia de la revetlla, el 1,56 m de noia, té la gran idea d'agafar el cotxe per anar a  l'altra punta de Barcelona, a la única botiga a la ciutat d'una marca informàtica. Sembla un repte perquè Sant Joan cau en un fantàstic pont que fa que la gent es llenci a la carretera en massa per aprofitar els tres dies.
Però això és Hollywood, i ella troba el camí defugint la Gran Via Colapsada, l' Avinguda Diagonal Desbordada o la Ronda de Dalt Completament Aturada i fent volar el seu vehicle per carrers estrets que no troba tallats per cap revetlla. Yeah!
Arribats al centre comercial on hi ha la botiga, aparcat el cotxe estratègicament al costat de les rampes mecàniques que accedeixen a les plantes de comerços, amb les seves ulleres de sol XXL protegint els seus ulls verds, entra a la pulcra botiga on ha de comprar un regal per a la seva mare. Sap què vol, sap on aconseguir-ho i la gestió no li portarà més de deu minuts.
Amb el seu pas segur, la seva melena sedosa onejant per l'efecte d'un aire condicionat programat a la temperatura justa, es dirigeix a l'enorme paret del fons a la dreta on s'exposen un munt d'accessoris. Sel·lecciona el que vol però comprova que, per la gran alçada de l'expositor, no arriba a agafar el producte. Amb el millor dels seus somriures, aprofita la presència d'un home espectacular que casualment té al costat, per demanar al més pur estil noia desvalguda:
- Perdona, t'importa agafar-me aquella funda de flors? És que no hi arribo. 
Cop de melena, caiguda de pestanyes.
-I tant. Aquesta? - diu ell sense si tan sols esforçar-se - És molt maca, fa per tu.
- Gràcies
Caiguda de pestanyes, somriure encisador.
Agafa un parell de productes més, tenint clar quines són les característiques tècniques de cadascun d'ells, i es dirigeix amb pas segur a la caixa on, òbviament no hi ha cua, paga, i marxa a buscar el seu cotxe quan han passat 9 minuts i 34 segons des del moment que ha entrat. 
Fora fa una temperatura agradable i ella somriu darrere les seves ulleres XXL, mentre es veuen els crèdits finals.
Aplaudiments.

Filtre "...pero no ho és"

El dia de la revetlla, jo no tinc més necessitat que agafar el cotxe per anar a l'altra punta de Barcelona, a l' única botiga a la ciutat d'una marca informàtica (que és Apple). És una merda perquè Sant Joan cau en pont i la gent s'ha llençat a envaïr les carreteres per aprofitar els tres dies.
I, efectivament, la ciutat és un infern i tot i que miro el trànsit abans de sortir de casa, acabo escollint anar pel carrer València fins a l'Avinguda Meridiana i morir allà en cadascún dels semàfors i enganxar, a més, un parell o tres de revetlles de barri pel camí.
Arribats al centre comercial (que és la Maquinista) on hi ha la botiga (que és Apple), aparcat el cotxe (per pura sort) al costat de les rampes mecàniques que accedeixen a les plantes de comerços, amb les meves ulleres XXL protegint els meus ulls que haguessin preferit dormir una migdiada, entro a la pulcra botiga on he de comprar un regal per a la meva mare. Tinc una lleugera idea del que vull, no tinc ni idea de si existeix i espero no passar-m'hi gaire estona.
Repicant amb les abarques contra el terra, cabells recollits en una cua amb una goma massa fluixa, "Carai,fa un fred que pela en aquesta botiga!", em dirigeixo a l'enorme (molt, molt alta) paret del fons a la dreta on s'exposen un munt d'accessoris.
Trobo una funda que crec que li agradarà però comprovo que, amb el meu 1,56 m, qualsevol cosa és alta i no arribo a agafar el producte.
Amb el millor dels meus somriures, miro al meu voltant per veure si algú m'ha vist mirar amb cara de pena cap amunt, però no. Em poso de puntetes, estiro el braç dret, estiro, estiro, estiro més i al final, amb les puntetes dels dits, faig caure la primera funda de la filera. M'he estirat tant, tant, tant i he inclinat el cap tant cap enrere que les ulleres XXL han acabat relliscant-me del cap, anant a espetegar a terra, mentre la funda que jo he aconseguit desplaçar ha caigut en picat contra el meu tabic nasal, fent-me plorar els ulls i  pronunciar un "ai!" ofegat. Em recomposo, agafo les ulleres de terra i em miro la funda entre les llàgrimes que em cauen de l'ull dret (l'esquerre ho porta més dignament). L'estampat és maco, crec que li agradarà i començo a sentir-me mínimament satisfeta fins i tot del meu tabic ressentit quan llegeixo a l'embolcall que allò és una funda per un producte diferent del que té ma mare. És a dir, que aquella funda NO és la que necessito. NO. Faig un escanejat ràpid per veure on coi estàn, doncs, les fundes que jo busco i m'adono - amb pànic - que estàn a la mateixa alçada que la que tinc a la mà, però una mica més a la dreta. Decidir que no penso estirar-me una altra vegada em porta mil·lèssimes de segon així que busco entre la gent algun dependent de samarreta blava per demanar-li. Trobo una noia, que deu fer 1,58 ("En el país de los de 1,56, los de 1,58 son el Rey") i demano ajuda.
Aprofito per preguntar-li un parell de coses més, trio sense quedar gaire convençuda del que m'emporto i em dirigeixo cap a la caixa on hi ha cua. El tabic nasal em batega i recordo que les ulleres han caigut; comprovo els danys causats i veig que s'ha ratllat un dels vidres. Yeah! Pago i marxo a buscar el meu cotxe quan han passat 37 minuts i no sé quants segons perquè prou feina tinc amb no queixar-me en veu alta del meu nas.
Fora fa una calor suportable i jo no somric gaire perquè he decidit treure'm les ulleres XXL ja que la ratllada del vidre em fa molta nosa, mentre es veuen els crèdits finals.
No se senten aplaudiments. La gent fa estona que ha marxat del cinema. "Total - han dit - pel que s'ha de veure...aquesta noia no ho fa gaire bé".

dimarts, 21 de juny de 2011

Missatge rebut

Avui he rebut un GRAN correu electrònic.


Dubtes i coses:

1. No sóc l'Imma. Però una, que també és de les que s'equivoquen sovint enviant comunicacions vàries, ha arribat a la conclusió que potser el remitent estava aprofitant un email prèviament enviat a la tal Imma (la bona, la de debò) i l'hi ha canviat el text. Podria ser.

Seguim

2. M'encanta la redacció del primer paràgraf. "Me l'he canviat, ara tinc aquesta i aquest correu és perquè ho sàpigues". Clar i al tema. Primer somriure del correu.

3. Podria ser que hagués cancel·lat l'altra adreça de la que parla però que es dediqués a mirar-se-la igualment? Vull dir, no és evident que si l'ha cancel·lat, per molt que se la miri, no hi veurà res, perquè no existeix? És més, si l'ha cancel·lat, eliminat, esborrat...on se la pensa mirar? I el "serà millor"...és un consell? Una amenaça? Un "tu mateix" com els que diuen les mares?

4. Apoteosi final: últim paràgraf. Del principi al final. No el mutilaré fent comentaris afegits. És ENORME.

A tot això afegiré que no conec el tal P. i que repassant així per sobre els meus elements enviats no he trobat cap email que jo hagi enviat a la seva adreça.

Tot plegat m'ha fet riure una bona estona i tot i que he estat temptada de respondre amb un email neutre, no me n'he pogut estar:







diumenge, 12 de juny de 2011

Coses que em passen

Aquest matí ha estat molt profitós. Si m'heu pogut veure per un foradet, no ho dirieu pas, perquè segur que m'heu vist asseguda davant d'aquesta pantalla bona part del matí escrivint una història que em ronda pel cap, aturant-me per dinar, llegir una estona asseguda al sofà (primer e-book de la meva història com a lectora...m'està costant. Crec que deu ser basant semblant a quan, de petits, ens anaven introduïnt aliments a la dieta. Jo aixó de no passar pàgines i que no facin soroll de paper...què voleu que us digui) i poca cosa més. En un moment donat de la tarda, he tingut calor i he obert la balconada del despatx, que tinc al costat del menjador, per veure si aconseguia fer córrer una mica l'aire.


He sortit al balcó i he vist això d'aquí al costat.

Un llençol blau, com el cel, estès al pis de dalt que voleiava i esquitxava una mica d'aigua. Entre el sol de cara i les gotes que han anat caient, la fotografia ha quedat prou màgica. Però jo no podia parar de riure. Per una tonteria així de grossa.

Aquest matí, segurament mentre el veí feia la bugada que a la tarda estendria, del meu cap ple d'esborranys, ha sortit aquest paràgraf:


Quan torna a la terrassa, l’Albert mira sorprès i amb un mig somriure, alguna cosa que té a les mans. La Marina no la veu bé fins que seu a la taula de nou.

- D’on ha sortit això?? – riu divertida ella.

Miren cap amunt i veuen la roba estesa del veí, que voleia deixant-se estimar pel sol.



Que les coses encaixin així, de vegades em torba. Però em fa molta gràcia.

dissabte, 11 de juny de 2011

Quan m'atrapis

Crec que si hagués redactat aquest post tan bon punt em vaig acabar el llibre, us en diria alguna cosa diferent. Vaig girar la darrera pàgina de "Quan m'atrapis" una mica decebuda; m'havia fet pujar molt amunt, estava molt dins de la història i em va semblar (insisiteixo, semblar) que el final no era el que jo necessitava.
L'he deixat macerant uns dies i, vés per on, resulta que tenia raó: que no era el que jo necessitava. Era el que necessitava la història.

I ara us puc dir que m'ha agradat tot i que trobo que és dels difícils de recomenar.

No us en diré gaire perquè crec que és d'aquells llibres que si te'ls avancen, perden, però és una història íntima, de coses petites, de coses que fan les persones per altres persones, del temps, que crec que està plena d'un simbolisme a la carta per tal que cadascú n'extregui el que li convingui.

Com amb la majoria de lectures, m'he vist en l'"obligació" d'apuntar algunes cites:

Són sorprenents, les coses que una persona pot fer veure que ignora (pàg. 23)

I també...

- "Bé, estimar algú és fàcil (...) Però es fa difícil saber quan necessites dir-ho en veu alta." Per alguna raó, això em va fer venir ganes de plorar. (pàg. 144)
Absteniu-vos si penseu que les coses han de tenir sempre una lògica aplastant que segueixi les normes establertes com a certes i oblideu-vos del que s'ha demostrat com a possible. Només llegiu com si no tinguéssiu cap dubte de que tot el que s'escriu, és cert.

El llibre és: Quan m'atrapis. Stead, Rebecca. Trad. Anna Mauri. La Magrana. Barcelona, 2010. ISBN 978-84-8264-983-2.

diumenge, 5 de juny de 2011

A la caza del amor

Fa uns dies, vaig visitar la nova biblioteca de l'Esquerra de l'Eixample. Molt xula, per cert, i gran, i amb llum i finestrals i sofàs...curiosos.
Tot i que sempre dic que m'agrada tenir els llibres que em llegeixo - bàsicament perquè si m'agraden, després em fa ràbia no tenir-los al prestatge - sóc conscient que últimament m'estic desbordant i que l'espai a casa no és infinit. Així que, aprofitant l'avinentesa de la biblioteca, vaig fer l'esforç de treure la llista dels "Vull llegir" i buscar-ne un parell o tres.
Un va ser aquest. I fa ràbia. Perquè:
a) M'ha agradat
b) La coberta és, com totes les de Libros del Asteroide, una monada.
c) Segurament, no serà el darrer que llegeixi de la Nancy Mitford i en tindré d'altres excepte el primer que vaig llegir.
Ràbia.
M'ha fet recordar les Quatre germanes i, en molts passatges, la sèrie Dowton Abbey que ha coincidit que estava veient durant els dies de la lectura.
"A la caza del amor" és la història d'una curiosa família, però especialment d'un dels seus membres, la Linda, de com busca l'amor etern durant tota la seva vida i dels homes en els que, en un moment o altre, creu haver-lo trobat. I tot i que no és una comèdia, he de reconèixer que hi ha hagut passatges que m'han aixecat un somriure:

A pesar de que, exceptuándonos a sus hermanas y a mí, casi todos sus amigos eran hombres, era tal su fama de mujer virtuosa que incluso circulaba la sospecha de que estaba enamorada de su marido. (pàg. 121)
I d'altres que m'han donat calfreds:

(...) es un hombre que va por el mundo sin aferrarse a nadie; las personas no significan nada en su vida . (pàg. 139)
Qui em va recomenar aquest llibre, estava convençuda que m'agradaria i no s'ha equivocat. M'ha agradat i apunto la Nancy Mitford a la llista d'autors que cal repetir. Gràcies Sil!

El llibre és: A la caza del amor. Mitford, Nancy. Trad. Ana Alcaida. Barcelona, 2005. 288 pàgines. ISBN 978-84-9343-150-1.